Altres Trastorns de la Infància i la Infantesa
Com a professionals en altres trastorns de la infància, la infantesa o l’adolescència, des de Gabinet Psicològic oferim suport i orientació als nostres pacients i les seves famílies per ajudar-los a manejar els símptomes d’aquests trastorns i millorar-ne la qualitat de vida.
Els trastorns en nens són pertorbacions o alteracions de la conducta del nen. Per determinar un possible problema cal tenir en compte paràmetres clínics, psicològics, culturals i comportaments comuns.
Nosaltres et truquem
Aspectes a tenir en compte abans de considerar un trastorn de la infància
Abans de suposar que el nostre fill sofreix una psicopatologia, cal tenir en compte uns aspectes i entendre més al petit:
- Els nens són individus canviants. Al llarg del seu desenvolupament, tant físic com a mental, es troben manifestacions de la conducta que no han de ser patològiques per molt que no les entenguem o no ens agradin. Són conductes adaptatives que dependran de la seva edat.
- El nen està constantment aprenent. Rep senyals del seu entorn i en moltes ocasions no sap respondre perquè no té l’experiència o les habilitats per fer-ho.
- No tots els nens saben recuperar-se de crisis de la mateixa manera, igual perquè tenen característiques diferents condicionades pel seu entorn. És per això que no tots els nens responen igual als fets que els preocupen o que no entén.
Encara que les malalties mentals infantils i els trastorns són difícils d’encaixar entre els pares i altres adults de l’entorn, els trastorns psicològics en nens són cada vegada més estudiats.
Cada vegada existeixen més tractaments i possibilitats de superar les psicopaties. Fins a fa relativament poc, es creia que els trastorns d’aquest caràcter no apareixien fins a l’adolescència. Avui dia s’ha demostrat que molts trastorns psiquiàtrics adults neixen en la infantesa.
Quins trastorns de la infància i la infantesa hi ha?
Existeixen diferents tipus de trastorns i sempre dependrà d’uns causants exteriors per l’entorn del petit, pel sistema neurològic o per traumes vitals. Entre alguns trastorns de la infància i la infantesa trobem:
- Ansietat infantil: Dins dels trastorns d’ansietat infantil trobem l’ansietat per separació, l’ansietat generalitzada, la fòbia social, el trastorn de pànic i el trastorn obsessiu compulsiu.
- Aquests trastorns es caracteritzen per l’ansietat enorme davant la presència d’algun agent extern, algú o alguna cosa que desencadena certa situació. La por és natural, tots els nens ho pateixen però parlem de fòbia quan es genera una crisi d’ansietat.
- Trastorn reactiu de la vinculació: Aquests trastorns neixen de la relació entre el nen i la principal persona que el cuida. Un vincle segur i de confiança assegurarà un bon desenvolupament del nen i relacions socials adequades en la vida adulta. Un nen amb aquest trastorn indica una relació inadequada per al seu nivell de desenvolupament.
- Trastorns afectius i de l’estat d’ànim: En aquest grup trobem la depressió infantil i el trastorn bipolar. Aquests trastorns acostumen a tenir un quadre de símptomes semblat al dels adults.
- També existeix la timidesa com a trastorn, molt vinculada a la baixa autoestima i al dèficit d’habilitats socials. Hi ha teràpies per desenvolupar les habilitats per socialitzar i poder reforçar l’autoestima del menor. És important tractar-ho a temps ja que sinó es poden desencadenar trastorns més greus.
- Mutisme selectiu: El mutisme selectiu neix de la timidesa, les fòbies o la falta de desenvolupament d’habilitats socials dels nens. És quan el nen decideix no parlar en ambients desconeguts.
- Trastorns del somni infantil: Hi ha nens que tenen problemes a agafar el son, es desperten sovint, tenen terrors nocturns, són somnàmbuls… El psicòleg ha de tractar totes aquelles alteracions que impedeixin que el nen no tingui una rutina de somni normal.
Més enllà dels trastorns de la infància existeixen problemàtiques que molts nens sofreixen com el bullying o el maltractament. En el Gabinet psicològic de Mataró també s’aborden aquests problemes perquè el nen no sofreixi psicopaties en un futur.
Ansietat InfantilTrastorn d’Ansietat per SeparacióTrastorn reactiu de la vinculació de la infància o la infantesaDepressió infantilTrastorn Obsessiu-CompulsiuTrastorn bipolarTimidesaBaixa autoestima i dèficit d’habilitats socialsBullying o Assetjament EscolarMutisme selectiuFòbies InfantilsTrastorns del somni infantils
Quan ens referim a ansietat infantil estem parlant d’ansietat durant la infància.
És a dir, un sentiment de aprensió, nerviosisme i temor excessiu provocat per símptomes reals o imaginàries que es dóna en nens o adolescents. Es tracta d’un trastorn que pot convergir en problemes de conducta, introversió i pot acabar provocant problemes socials i fracàs escolar.
Per això, resulta important detectar quan una situació normal d’ansietat (puntual a causa de situacions quotidianes, com per exemple, un examen o un canvi d’escola) es converteix en excessiva i pot generar problemes més greus per als nens.
En aquest cas, convé posar-se en mans d’un professional perquè ajudi als petits a superar aquesta ansietat i a recuperar una visió realista, assenyada i equilibrada de la vida i les situacions quotidianes.
Quins són les causes de l’ansietat infantil?
L’ansietat infantil pot tenir diferents causes i originis. Pot deure’s a situacions traumàtiques que han experimentat els nens a l’escola, en l’entorn familiar… o a problemes d’autoestima i incapacitat per relacionar-se amb els altres, com a timidesa excessiva. Així, per exemple, podem parlar de:
- Fòbia escolar: quan a l’escola es dóna situacions que poden resultar estressants i preocupants per al nen fins al punt de resultar traumàtiques. Sovint, aquestes situacions provoquen ansietat, així com també la pròpia incapacitat del nen per expressar-les o solucionar-les.
- Fòbia social: es dóna quan el petit té por a no ser acceptat per les persones del seu entorn. El nerviosisme que li genera aquesta situació pot derivar en problemes més greus.
- Fòbia familiar: el nen pot viure una situació que li generi estrès en el si familiar, com el divorci dels pares (trastorn per separació d’un dels dos progenitors), i acabar sofrint ansietat infantil i altres problemes derivats.
Quins són els símptomes de l’ansietat infantil?
Un trastorn d’ansietat infantil va més enllà de nerviosisme o estrès davant determinades circumstàncies. Es tracta d’un problema més complex que sol expressar-se en una gran varietat de símptomes.
Alguns dels més habituals són:
- Preocupació excessiva: sentiments exagerats d’intranquil·litat i preocupació per activitats quotidianes.
- Nerviosisme: nervis i estrès excessius i que generen malestar.
- Por: pànic a determinades circumstàncies o escenaris. – Tristesa: sensació de decaïment i abatiment.
- Introversió: problemes per relacionar-se amb els altres i per expressar sentiments i emocions.
- Trastorn afectiu: el nen pot convertir-se en una persona insegura i amb problemes de timidesa i d’assertivitat.
- Sota rendiment escolar: falta de concentració i d’atenció que es pot traduir en un baix rendiment a l’escola.
- Trastorn motor: problemes com orinar-se en el llit, somnambulisme nocturn, quequejar, xuclar-se el dit…
- Somatització: signes físics que poden estar provocats per conflictes psicològics interns (asma, anorèxia, insomni, cefalea…).
Quin és el tractament per a l’ansietat infantil?
Aquest problema pot tractar-se reduint la resposta d’estrès i nerviosisme i proporcionant al petit les eines i pautes necessàries per afrontar la situació que li causa malestar. Un tractament psicològic en aquests casos pot consistir a instruir als pares sobre les respostes adequades davant la conducta del seu fill, ajudar al petit a relaxar-se mitjançant exercicis i tècniques i millorar l’autoestima del nen a través de l’elogi dels seus mèrits i capacitats.
En el tractament psicològic, també es treballa per canviar la percepció del nen dels problemes que li generen preocupació, ajudant-ho a veure’ls com un repte o una situació quotidiana. De la mateixa manera, se’ls ajuda a exposar-se de forma controlada a les circumstàncies considerades amenaçadores i se’ls dóna les eines perquè puguin fer-ho sols en un futur.
El Trastorn d’Ansietat per Separació (TAS) es dóna quan un nen experimenta una excessiva ansietat davant el fet de separés dels seus pares o de la seva llar.
També pot donar-se cap als avis, els germans o altres persones amb les quals existeixi una forta relació d’inclinació. El nen sent un fort nerviosisme, ansietat i estrès quan és separat d’una persona volguda i mostra preocupació persistent cap a la possibilitat de perdre a les persones amb les quals té una forta relació d’inclinació. El trastorn d’ansietat per separació pot apareixen en qualsevol edat o època de la vida, de fet és més freqüent en adults que en nens.
No obstant això, en aquest article ens centrarem en el TAS infantil. Ho enquadrarem, per això, en els trastorns de la infància, la infantesa o l’adolescència, com l’ansietat infantil, el trastorn obsessiu- compulsiu, el trastorn reactiu de la vinculació de la infància o la infantesa, la depressió infantil o el trastorn bipolar. També s’inclouen en aquesta categoria altres trastorns, com la timidesa, la baixa autoestima, el mutisme selectiu, les fòbies infantils o les alteracions del somni.
Quins són les causes del Trastorn d’Ansietat per Separació?
Les causes d’aquest problema no estan del tot clares. No obstant això, es creu que poden existir factors desencadenants i factors predisposicionals per sofrir aquesta dolència. En ocasions, les característiques familiars i el tipus de relació que s’estableixi amb els pares poden actuar com un factor desencadenant per sofrir TAS.
Quins són els símptomes del Trastorn d’Ansietat per Separació?
Els nens que sofreixen aquest problema solen presentar una sèrie de símptomes molt clars. No obstant això, perquè existeixi un diagnòstic efectiu, aquests símptomes han de ser recurrents i allargar-se en el temps.
No podem parlar, per exemple, de PAS en el cas d’un nen que sofreixi ansietat per separar-se dels seus pares durant els primers dies d’escola. En canvi, sí que podem sospitar si l’ansietat lògica dels primers dies d’escolarització s’allarga en el temps de forma perllongada i es dóna en altres circumstàncies que també impliquen separació. Els símptomes més usuals són els següents:
- Estrès i ansietat davant la possibilitat de separar-se del pare, la mare o una altra persona de l’entorn familiar
- Estrès o ansietat davant la possibilitat de separar-se o d’abandonar la llar
- Preocupació constant i exagerada sobre la possible pèrdua d’una persona benvolguda
- Preocupació constant i exagerada sobre la possibilitat que es produeixi una situació que obliga a la separació de la persona benvolguda
- Temor excessiu a estar sol
- Ansietat
- Baixa Autoestima
- Problemes de relació amb els altres
- Introversió
- Rebuig a dormir sense la presència de la persona volgut o el subjecte d’inclinació
- Alteracions del somni i malsons relacionats amb la possibilitat d’una separació
Quins és el tractament per al Trastorn d’Ansietat per Separació?
Existeixen diferents tractaments que poden resultar molt beneficiosos per als nens que sofreixen TAS. És important acudir a un professional qualificat, com per exemple un psicòleg infantil, ja que és qui millor podrà ajudar-nos. La majoria de teràpies se centren a establir una relació amb el pacient i els familiars per treballar junts de manera eficient. D’aquesta manera, s’aconsegueix abordar el problema des de diferents fronts.
També conegut com a Trastorn del Vincle, aquest tipus de problema es dóna en nens que han sofert en la seva primera infància una ruptura brusca en el vincle mare- fill (o pare- fill, encara que en menor mesura). Pot donar-se, per exemple, en casos d’abandó, drogoaddicció, situacions de maltractament, separació dels pares, ingrés en un centre de menors i altres situacions traumàtiques per al petit.
El nen mostra hiperactivitat, impulsivitat, rebuig al cuidador, tendència a evitar el contacto físic, baixa autoestima… També s’observa ansietat en determinades circumstàncies, introversió i desig de solitud. El trastorn reactiu de la vinculació de la infància o la infantesa s’emmarca en els trastorns de la infància, la infantesa o l’adolescència, com l’ansietat infantil, el trastorn obsessiu- compulsiu, el trastorn d’ansietat per separació, la depressió infantil o el trastorn bipolar. També s’inclouen en aquesta categoria altres trastorns, com la timidesa, la baixa autoestima, el mutisme selectiu, les fòbies infantils o les alteracions del somni.
Quins són les causes?
Aquest tipus de problema sol tenir el seu origen en una situació traumàtica viscuda durant al primer infància del petit. És a dir, durant les primeres etapes de la vida del nen Es tracta, principalment, de situacions que impliquen abandó per part dels progenitors per diferents motius (separació matrimonial, drogoaddicció…). No obstant això, també s’han observat casos de nens que sofreixen aquest problema sense haver experimentat experiències traumàtiques destacables. Per això, es creu que les llargues jornades laborals dels pares, que obliguen a la contractació de cangurs o cuidadors durant tot el dia, i l’escolarització en guarderies abans dels 2 anys també poden propiciar l’aparició d’aquest problema.
Quins són els símptomes del Trastorn Reactiu de la vinculació de la infància o la infantesa?
Quan un nen sofreix aquest problema, experimenta una sèrie de símptomes que poden ser fàcilment identificables. Encara que no tots han de convergir en tots els casos, alguns dels més comuns són els que es detallen a continuació:
- Marcat rebuig cap al cuidador
- Conducta agressiva
- Exigències i manipulacions cap als pares
- Tendència a evitar el contacte físic amb altres persones
- Hiperactivitat
- Impulsivitat exagerada o fora del normal
- Desig de solitud
- Tendència a l’aïllament
- Baixa Autoestima
- Dificultat per ser consolat
- Problemes de desenvolupament de les capacitats socials
- Problemes per interactuar socialment i per relacionar-se amb els altres
- Ansietat en determinades circumstàncies
- Actitud freda cap al cuidador i altres persones de l’entorn
- Depressió i tristesa
- Somatització.
Aparició de problemes físics (mal de cap, malestar gastrointestinal…) amb un origen psicològic o emocional.
Quin és el tractament per al Trastorn Reactiu de la Vinculació de la infància o la infantesa?
Existeixen diversos tractaments que poden resultar útils per als nens que sofreixen aquest problema. Si sospita que un nen pot sofrir-ho, el millor és acudir a un professional perquè realitzi el diagnòstic i no suggereixi el millor enfocament terapèutic en cada cas. En ocasions, no s’aplica una única teràpia, sinó una combinació de diverses, ja que se solen dissenyar estratègies personalitzades per a cada nen.
La depressió és un trastorn de l’estat d’ànim, que pot ser transitori o permanent, i que es caracteritza per sentiments de tristesa, infelicitat i culpabilitat, a més d’impossibilitar el gaudi per part de la persona que ho sofreix dels esdeveniments de la vida quotidiana.
Pot donar-se en adults o en nens. Quan es produeix durant la infància, la infantesa o l’adolescència parlem de depressió infantil. Així doncs, la depressió infantil és un trastorn de l’estat d’ànim en els nens que es manifesta en estats de nerviosisme, ansietat, tristesa, falta de comunicació, falta d’energia, timidesa, baixa autoestima i dèficit d’habilitats socials…
A causa de la falta de maduresa emocional dels petits, la depressió pot convertir-se en un problema molt greu si no es diagnostica i tracta de forma adequada, arribant a afectar al seu correcte desenvolupament. En aquest sentit, és important tenir en compte que els nens i adolescents manquen de les eines per manejar les seves pròpies emocions, la qual cosa pot agreujar el problema.
Quins són les causes de la depressió infantil?
Les causes d’aquest trastorn poden ser molt variades i diferir d’un cas a un altre. Així doncs, poden existir factors genètics (si pares o germans han sofert depressió), factors fisiològics (determinades malalties), factors personals i factors ambientals (estrès, ansietat…).
Quins són els símptomes de la depressió infantil?
Els símptomes d’aquest trastorn poden ser variats, però han de donar-se durant un període de temps moderadament llarg per poder parlar de depressió infantil com a tal. A s í, el període depressiu ha de durar almenys 15 dies i no estar motivat pel consum de cap substància.
Els símptomes més usuals són:
- Humor depressiu: un estat d’ànim trist, decaigut… el nen no té ganes ni il·lusió per realitzar activitats normals durant la infància, com jugar.
- Irritabilitat: es mostra esquerp i irritable sense motiu aparent. Fins i tot pot arribar a tenir una conducta agressiva.
- Pèrdua d’energia: el petit es mostra desganat, desanimat i no parla.
- Baixa autoestima: percepció negativa de si mateix i de les seves qualitats
- Culpabilitat: excessiu autocàstig i sentiments de culpabilitat exagerats i fora de lloc
- Falta de concentració: el nen no es concentra, es mostra descentrat i sense interès
- Sota rendiment acadèmic: disminució del rendiment escolar
- Alteracions del somni i de l’apetit
- Conducta autodestructiva: els nens amb aquest trastorn poden mostrar conductes suïcides mentre juguen, realitzar activitats perillosos o, fins i tot, autolesionar-se.
- Variacions de pes: molts nens sofreixen un augment de pes a causa dels trastorns depressius.
- Somatització: problemes físics o de salut (mal de cap, alteracions gastrointestinals…) d’origen psicològic o emocional.
Quin és el tractament per als trastorns depressius infantils?
Si sospitem que el nostre fill o qualsevol altre nen sofreix un trastorn depressiu, hem d’acudir a un psicòleg infantil (especialitzat en temes d’infància) o de família, ja que és el professional que millor ens podrà ajudar. Quant al tractament, existeixen diferents opcions a tenir en compte. El professional és qui ha de valorar cada cas en concret i, en funció dels símptomes o característiques que present el pacient, decantar-se per un o un altre tractament.
L’enfocament de la teràpia i de les actuacions a dur a terme es comenten i analitzen amb els pares, perquè aquests estiguin informats en tot moment del tractament i de l’evolució del seu fill.
El trastorn Obsessiu-Compulsiu és un trastorn d’ansietat que es caracteritza per la presència d’obsessions i compulsions de forma irracional.
La persona reconeix que les seves obsessions i/o compulsions són excessives o irracionals, o així ho fa en algun moment del transcurs de la malaltia. Les obsessions-compulsions causen un marcat malestar o interfereixen de forma significativa en la vida diària de la persona, en el seu funcionament ocupacional, en les seves activitats o en les seves relacions socials i interpersonals.
Les obsessions tenen a veure amb la brutícia, l’ordre, la religió, la violència, o el sexe, entre altres aspectes habituals. Per reduir el malestar que produeixen aquestes obsessions, la persones sol realitzar compulsions (rituals compulsius), que són accions motores o mentals que es realitzen seguint un determinat ordre (per exemple, rentar-se les mans sempre de la mateixa manera, resar mentalment una oració, comprovar repetides vegades portes, panys i el gas, entre uns altres). Aquest trastorn produeix un gran malestar, afecten significativament al funcionament diari de la persona, produint grans limitacions.
Causes del trastorn Obsessiu-Compulsiu
El trastorn Obsessiu-Compulsiu es pot produir per factors genètics que condicionen el desenvolupament, encara que encara es desconeix la seva manera de transmissió. Generalment es produeix a causa d’alteracions del lòbul frontal del cervell, concretament en el procés d’informació i en la producció de substàncies com la serotonina.
Se sol iniciar durant el període infantil-juvenil desencadenat per situacions d’estrès o situacions límit, que sol presentar un quadre crònic amb períodes de millora i d’empitjorament, encara que pocs casos són greus o desapareixen de forma espontània. Es calcula que un 20% dels casos se superen per complet.
Símptomes del trastorn Obsessiu-Compulsiu
El trastorn Obsessiu-Compulsiu presenten símptomes molt variats, i de forma simultània. Aquests són els més habituals:
- Por a la Brutícia: Fixació per la contaminació, els gèrmens, virus o substàncies estranyes.
- Fixació per l’Ordre: Recerca *contínua de la perfecció basada en la simetria, amb un malestar causat pel desordre.
- Fòbies d’impulsió: Por intensa a perdre el control de forma sexual, religiosa o agressiva.
- Acumulació: Es tracta de recol·lectar objectes i patir gran dificultat en separar-se d’ells.
- Pensament màgic: Aparició de pensaments desagradables que són modificats a través de conductes determinades.
- Repetició: Necessitat de repetir una mateixa acció fins a aconseguir benestar.
- Comprovació: Necessitat de comprovar detalls com tancar la porta, la clau del gas o assegurar les finestres.
- Dubtes metafísics: Dubtes sobre la pròpia existència o sobre el futur.
- Necessitat d’explicar: Fixació per explicar el nombre de persones, cotxes o qualsevol objecte quantificable.
Tractaments del trastorn Obsessiu-Compulsiu
El TOC, o tractament per al trastorn Obsessiu-Compulsiu es pot tractar de forma conductual, encara que també existeixen mètodes que inclouen la medicació o la cirurgia.
Habitualment es realitzen sessions de tractament per solucionar aquest trastorn d’ansietat en les quals s’exposa al pacient a una situació que normalment li pot crear ansietat per impedir la reacció compulsiva. En el nostre centre, els nostres psicòlegs són professionals en aquesta matèria, doncs estan especialitzats en trastorns d’ansietat, en els quals s’inclouen aquests tractaments:
Demana la teva Cita
Si necessites més informació sobre símptomes, tractament o diagnòstic del trastorn Obsessiu-Compulsiu no dubtis a contactar amb el centre de psicologia situat a l’àrea de Maresme i Mataró. Demana la teva cita sense cap compromís en el nostre centre de psicologia clínica.
El trastorn bipolar és una afecció en la qual l’individu sofreix canvis forts en l’estat d’ànim.
També conegut com a trastorn maniacodepressiu. És una malaltia mental que es caracteritza per canvis severs en l’estat d’ànim inusuals. Aquests poden durar diverses setmanes o mesos i van més enllà del que la majoria de nosaltres experimentem. El subjecte pot sentir-se molt content o feliç, molt actiu (mania) i també pot sentir-se totalment deprimit i perdre activitat (depressió major).
El malalt sofreix els dos estats d’ànim de forma potent i pot afectar tant a les seves relacions personals com a les seves relacions laborals o als seus estudis. Hi ha extrems que el subjecte bipolar pot arribar a fer-se mal o suïcidar-se. No obstant això, existeixen tractaments eficaços per a les persones amb aquesta malaltia que poden ajudar-los a tenir una vida totalment normal. Els canvis d’estat d’ànim que se sofreixen en un quadre de bipolaritat són els següents: Depressions: sentiments de depressió intensa i desesperança. Manies: sentiments de felicitat extrema . Mixts: per exemple sentir-se deprimit i al mateix temps tenir la inquietud i l’excés d’activitat de la fase *maníaca.
A quanta gent afecta el trastorn bipolar?
Un de cada 100 adults té un trastorn bipolar. Generalment, comença durant les últimes etapes de l’adolescència o a principis de la vida adulta, no obstant això hi ha nens i adults amb aquesta afecció. Tant homes i dones poden contreure aquesta malaltia per igual.
Quins són les causes del trastorn bipolar?
No es tenen dades exactes sobre causes concretes de la bipolaritat, encara així hi ha factors que influeixen:
- Factors genètics: És una malaltia hereditària que s’acostuma a repetir en diferents membres d’una mateixa família.
- Anormalitat en l’estructura cerebral i les seves funcions. Normalment són parts del cervell que controlen els estats d’ànim de l’individu.
- Malalties físiques que tendeixen a propiciar canvis en l’estat d’ànim i esdeveniments vitals amb alts nivells d’estrès.
Quins són els símptomes del trastorn bipolar?
- Depressió: és un sentiment que tots podem reconèixer en nosaltres mateixos al llarg de la vida; però en el cas el trastorn bipolar és més intens, continua durant més temps i fa que sigui difícil o impossible afrontar el dia a dia. Dins de l’estat depressiu el subjecte pugues:
Sentir-se tristos i abatut Tenir moltes preocupacions Sentir-se buit Desconcentrar-se amb facilitat, no es pot focalitzar en res Oblidar coses importants Tornar-se menys enèrgic, perdre les ganes de fer activitats Sentir-se esgotat Sofrir insomni Tenir pensaments suïcides recurrents
- Mania: és un sentiment extrem de benestar, energia i optimisme. Pot ser tan intensa que afecti a la manera de pensar i jutjar; en aquest estat es poden creure coses estranyes sobre un mateix, prendre males decisions i comportar-se de manera vergonyosa, nociva i de vegades perillosa.
Dins de l’estat de mania, el subjecte pugues:
- Sentir-se extremadament animat i content
- Estar molt nerviós o alterat, fins i tot pot presentar ansietat
- Canviar de tema ràpidament en les converses i parlar molt ràpid
- Estar irritat, més sensible del normal o sentir-se inquiet
- Tenir problemes per agafar el son i descansar
- Intentar fer moltes coses al mateix temps i estar desmesuradament actiu
- Posar-se en risc: Gastar diners sense meditar-ho, tenir sexe sense precaucions…
Quin és el tractament del trastorn bipolar?
Igual que en els trastorns adaptatius, hi ha teràpies que poden ajudar molt a millorar la situació del subjecte. No obstant això, en trastorns bipolars els fàrmacs estabilitzadors de l’ànim són necessaris.
Quin tractament convé més?
Això l’ha de decidir el psiquiatre segons l’estat clínic del pacient, predominança d’episodis depressius o maníacs…
Durant quant temps s’ha de prendre un estabilitzant de l’ànim?
Durant almenys dos anys després d’un primer episodi, i fins a cinc anys o de forma indefinida si existeixen:
- Recaigudes freqüents.
- Episodis psicòtics.
- Consum abusiu d’alcohol o drogues.
- Estrès continuat a casa o el treball.
Llavors, és útil el tractament psicològic per al trastorn bipolar?
Entre fases maníaques i depressives el tractament psicològic pot ajudar. Ha d’incloure:
- Psicoeducació.
- Seguiment de l’estat d’ànim.
- Estratègies per a la identificació de diferents estats d’ànim.
- Ajuda per augmentar la capacitat d’afrontar problemes en la vida diària.
- Ajuda a familiars.
El tractament psicològic pot ser de gran ajuda, la psicoteràpia o teràpia de diàleg pot ser de gran ajuda per a pacients amb trastorn bipolar. Aquestes teràpies estan orientades a canviar conductes negatives, a afrontar problemàtiques de la malaltia i a manejar les seves vides de forma autònoma. A més també pot ajudar als pacients a portar-se millor amb la seva família i amics.
La timidesa és un estat de ànim que afecta a les relacions personals. No està considerada com una malaltia o una patologia, però si com una pauta de comportament que limita el desenvolupament social dels qui ho experimenten.
Pot donar-se en qualsevol etapa de la vida, però sol ser més freqüent en la infància i l’adolescència. Sovint, és habitual que aquesta pauta de comportament es vagi atenuant amb el pas dels anys. Per això, la timidesa es poden emmarcar dins dels anomenats trastorns de la infància, la infantesa o l’adolescència, com els trastorns del somni, la baixa autoestima, el mutisme selectiu, les fòbies infantils o el trastorn del vinculo. També s’inclouen en aquesta categoria altres trastorns, com l’ansietat infantil, el trastorn obsessiu- compulsiu, el trastorn d’ansietat per separació, la depressió infantil o el trastorn bipolar.
Quins són les causes de la Timidesa?
La veritat és que no existeix una casuística que pugui associar-se directament amb la timidesa. Els científics consideren que poden existir factors genètics i hereditaris (si els progenitors eren tímids durant la infància és probable que el fill també ho sigui) i també causes d’origen social (l’educació rebuda…).
Quins són els símptomes de la timidesa?
La timidesa infantil sol expressar-se en una sèrie de símptomes molt comuns. El nen evita situacions que li facin cridar l’atenció o ser el centre, és introvertit, callat i tranquil. A més, té dificultats per crear noves relacions i per fer amics nous.
A continuació detallem alguns dels símptomes més habituals de la timidesa:
- Nen tranquil i callat
- Nen temorós
- Amb tendència a evitar les relacions socials
- Dificultat per establir noves relacions i fer amics
- Amb tendència a la introversió
- Pot tenir baixa autoestima
- Preferència per passar desapercebut i no cridar l’atenció de pares, mestres, educadors…
- Por i resistència als canvis
- Ansietat i nerviosisme davant situacions que impliquen interacció amb altres persones (començar en una escola nova)
- Ansietat i nerviosisme davant situacions que impliquen ser el centre d’atenció (llegir en públic, parlar davant tota la classe…).
- Rebuig a parlar davant persones poc conegudes o desconegudes
- Tendència a amagar-se i a no socialitzar si, per exemple, tenim convidats a casa
Quin és el tractament per a la timidesa?
La timidesa infantil pot ser normal fins a cert punt. Molts nens són tímids però això no els impedeix portar una vida normal i enfrontar-se a noves situacions i reptes. No obstant això, si s’observa que aquesta pauta de conducta interfereix de forma negativa en el normal desenvolupament de les activitats diàries pot ser necessari posar-se en mans d’un professional qualificat perquè realitzi un diagnòstic i proposi un tractament.
Existeixen diversos tractaments que poden resultar beneficiosos per als nens amb problemes de timidesa. Un d’ells és la teràpia cognitiu-conductual, que consisteix a modificar les creences i ajudar també a la modificació de certes conductes. A més, hi ha una altra línies de tractament i altres enfocaments terapèutics que poden resultar interessants i poden oferir bons resultats. El psicòleg és qui millor ens podrà recomanar una línia d’actuació concreta en cada cas.
L’autoestima és la percepció evaluativa de nosaltres mateixos. És a dir, el conjunt de pensaments i avaluacions que fem de la nostra forma de ser, de les nostres capacitats i dels nostres trets físics i psicològics.
Quan aquesta avaluació no permet construir una relació de confiança i respecte saludables amb un mateix és quan parlem de baixa autoestima. La baixa autoestima és, doncs, un trastorn que si es dóna en la infància, la infantesa o l’adolescència pot derivar en problemes més greus, com un dèficit d’habilitats socials (problemes per relacionar-se amb els demàs), depressió infantil i falta d’acceptació per un mateix en l’edat adulta o per a tota la vida. A més, a causa d’aquest trastorn, el nen pot sofrir problemes d’ansietat infantil, timidesa, o, fins i tot, trastorns del somni.
Quins són les causes de la baixa autoestima i el dèficit d’habilitats socials?
No existeix un únic element que pugui considerar-se directament responsable d’aquesta situació. Sin embargament, les experiències vitals i les relacions que es construeixen amb les persones de l’entorn sí que poden tenir un paper determinant en la construcció de l’autoestima infantil. Així, per exemple, situacions com sofrir abusos sexuals, sentir abandó familiar (ja sigui físic o emocional), no complir amb les expectatives dels pares o sofrir bullying o assetjament escolar poden repercutir en una baixa autoestima i provocar un dèficit d’habilitats socials.
Quins són els símptomes de la baixa autoestima?
Existeixen diversos símptomes mes i comportaments que poden indicar-nos que estem davant un nen o adolescent amb aquest trastorn. Alguns dels més destacats són:
- Autocrítiques molt rigoroses: si el nen és massa estricte en les valoracions que realitza de si mateix i es mostra molt autocrític, fins i tot de forma massa rigorosa.
- No acceptar crítiques: malgrat ser molt durs amb si mateixos, els petits amb aquest problema, solen tenir hipersensibilitat a les crítiques d’altres persones. És a dir, se senten atacats i mostren ressentiment contra la persona que li fa una crítica
- Indecisió: o por a equivocar-se, per això solen ser molt indecisos en la presa de decisions.
- Por a dir No: a causa d’aquest trastorn, els nens amb baixa autoestima tenen un gran desig de complaure als altres i experimenten por a dir No per temor a desagradar.
- Autoexigencia i perfeccionisme: un altre tret inconfusible és una exigència cap a un mateix molt estricta i un elevat grau de perfeccionisme en tot el que s’intenta o realitza.
- Hostilitat: sovint, els nens amb aquest problema són irritables i es mostren hostils davant qualsevol comentari o situació quotidiana
- Culpabilitat: culpar-se o castigar-se durament per situacions que, de vegades, no ho mereixen és un altre tret de les persones que sofreixen aquest trastorn. També solen recordar contínuament els seus errors i ser incapaços de superar-los o de perdonar-se per ells.
Quin és el tractament per a la baixa autoestima?
Aquest problema pot tractar-se de diferents formes obtenint resultats molt positius en nens, adolescents i també en adults. Algunes de les teràpies a tenir en compte són les teràpies d’acceptació i compromís. Però existeixen altres actuacions pensades per ajudar a la persona a millorar a percepció que té de si mateix, a acceptar-se tal com és superar complexos, ansietats i problemes de relació amb els altres.
En aquestes teràpies és important ensenyar a la persona a transformar el negatiu en positiu i a no comparar-se amb els altres. Ajudar a l’afectat a enfrontar-se a projectes de superació personal també pot donar bons resultats.
L’assetjament escolar (o bullying, si utilitzem l’anglicisme per a aquest terme) és una situació que es dóna quan un nen o adolescent sofreix qualsevol forma de maltractament físic o psicològic en l’àmbit educatiu de forma reiterada.
Pot donar-se físicament (en el propi centre escolar) o a través d’internet, xarxes socials… En aquest cas, parlem de ciber assetjament. El maltractament sol procedir d’altres companys i se sol manifestar en una fustigació constant, violència, intimidació, abús de poder per part d’un agressor més fort, exclusió social, coaccions, burles…
A causa de tot això, la víctima experimenta una sèrie de símptomes de certa gravetat, com a baixa autoestima i dèficit d’habilitats socials, ansietat infantil, tristesa, depressió infantil, sota rendiment escolar, por d’anar a escola, aïllament, solitud o trastorns del somni, entre uns altres. És, per tant, un problema greu que ha de tractar-se per evitar que pugui provocar seqüeles permanents en el nen o adolescent que sofreix aquesta situació.
Quins són els símptomes que indiquen que un nen pot sofrir bullying o assetjament escolar?
Canvis de comportament: el nen que sofreix bullying canvia el seu comportament i es mostra més introvertit, trist, nerviós i comença a mostrar rebuig per l’escola.
És probable que aquests símptomes siguin més evidents durant els dies lectius i se suavitzin o desapareguin durant el cap de setmana o els dies en què no hi hagi escola. De fet, es parla de la Síndrome del Diumenge a la tarda perquè les víctimes de bullying comencen a sofrir algunes d’aquestes patologies el dia previ a l’inici de les classes.
- Símptomes psicosomàtics: és molt probable que els nens que són víctima d’assetjament escolar tinguin problemes físics d’origen psicològic o emocional, com a marejos, maldecaps, alteracions gastrointestinals, falta d’apetit, problemes de somni…
- Ansietat i depressió: un elevat percentatge de nens que sofreixen situacions d’aquest tipus tenen problemes d’ansietat i depressió.
- Irritabilitat: il nen es mostra irritable, malhumorat, esquerp… sense raó aparent i sense que els pares entenguin el motiu de la seva hostilitat.
- Falta d’apetit o de somni: les alteracions en el somni i en l’apetit poden ser també signes d’aquest tipus de situacions. El menor deixa de menjar o menja menys o té problemes per agafar el son.
- Tristesa injustificada: el petit se sent trist sense motiu aparent i de forma exagerada, perd la il·lusió per les petites coses i perd també espontaneïtat.
- Aïllament: el petit té cada vegada menys amics o es tanca en si mateix, aïllant-se dels altres
- Sota rendiment escolar: les notes comencen a caure i el rendiment baixa, fins i tot quan el nen era un molt bon estudiant.
- Problemes d’autoestima: l’autoestima de la víctima també es veu seriosament afectada després de sofrir assetjament.
Quin és el tractament pel bullying o assetjament escolar?
El tractament per a nens i/o adolescents que han sofert o sofreixen bullying o assetjament ha d’iniciar-se al més aviat possible. És a dir, davant la primera sospita de que pugui existir un problema, ja que com més temps passa més trastorns emocionals i psicològics pot sofrir la persona afectada.
El psicòleg és el professional més adequat per tractar al nen, avaluar el possible dany i ajudar-ho a superar el trauma sofert. En general, el tractament consisteix a ajudar als afectats a millorar la percepció que tenen de si mateixos, augmentar la seva autoestima i a donar-li eines perquè pugui enfrontar-se a la situació. També es treballa de forma especial per potenciar les seves habilitats socials i ajudar-li a superar i a deixar enrere l’experiència traumàtica viscuda.
El mutisme selectiu és un trastorn de la infància, la infantesa o l’adolescència que es dóna quan un nen s’inhibeix en determinats ambients i roman sense articular paraula.
No obstant això, no és un mutisme com a tal, ja que el nen parla i s’expressa correctament en altres ambients en els quals se sent còmode i a gust. Es tracta d’un problema difícil de detectar i pel qual no hi ha unes causes clares. Encara que no és molt habitual, es creu que podrien sofrir-ho entre un 0,1 i un 1,9% dels menors de 15 anys.
No es considera un trastorn de comunicació perquè els nens que ho sofreixen parlen i es comuniquen de forma normal en determinats contextos i s’inhibeixen en uns altres. A més, no té problemes d’aprenentatge i funcionen normalment en altres àrees de comportament. Per això, sovint es relaciona o confon amb altres problemes, com a ansietat infantil, timidesa extrema, depressió, assetjament escolar, etc.
Quins són les causes del mutisme selectiu?
La veritat és que no s’han establert unes causes a les quals es pugui atribuir directament aquest trastorn. No obstant això, es considera que pot deure’s a fets concrets ocorreguts durant la primera infància.
Aquests fets poden ser reals o imaginaris i poden haver generat un trauma en el nen. També s’ha apuntat que podrien existir causes genètiques per a aquest problema. És a dir, un component hereditari.
Quins són els símptomes del mutisme selectiu?
Encara que no en tots els casos coincideixen tots, alguns dels símptomes d’aquest trastorn són:
- Inhibició i incapacitat de parlar en determinat ambients o situacions.
- Problemes de relació amb els altres.
- Incapacitat per a un correcte desenvolupament social.
- Sensibilitat a la llum i al so.
- Incomoditat en ambients bulliciosos o amb gentada.
- Dificultat per expressar els seus sentiments.
- Incapacitat per mantenir el contacte visual amb altres persones.
- Expressió buida o freturosa d’emocions.
- Preocupació excessiva per problemes quotidians.
- Ansietat.
- Introversió.
A més, es creu que un trastorn d’aquest tipus que no es tracti correctament pot derivar en problemes majors, com a fòbies i trastorns reactius.
Quin és el tractament?
Existeix més d’un tractament per als mutismes selectius. El psicòleg és el professional que millor ens podrà assessorar sobre aquest problema i el seu tractament, així com les alternatives terapèutiques que existeixin.
Alguns professionals parlen de teràpies que ajudin a millorar la comunicació i permetin al nen superar el seu problema. Per a això, poden valer-se de diferents tècniques i proporcionar als pares unes pautes per al treball diari amb els seus fills i per a les relacions amb altres persones.
Algunes d’aquestes pautes poden ser:
- Fer servir comunicació alternativa quan es produeix el bloqueig del parla (dibuixos, escriure notes…).
- No mostrar desesperació si no s’aconsegueix que els nens parlin, ja que en cas contrari poden percebre el nostre malestar i es pot incrementar el problema.
- Observar-los i tenir en compte els seus interessos.
- Evitar realitzar comentaris o qualificacions sobre el bloqueig del parla i el retraïment dels nens.
Les fòbies infantils estan considerades com un dels trastorns de la infància, la infantesa o l’adolescència.
Es tracta d’una por molt intensa i, sovint, desproporcionat, irracional i incontrolable davant situacions o objectes concrets. Solen aparèixer entre els 6 i els 12 anys i, en moltes ocasions, desapareixen espontàniament passat un temps. En unes altres, en canvi persisteixen o es manifesten d’una altra manera. Les fòbies infantils solen estar acompanyades d’un component ansiós (por, ansietat, nerviosisme…) i es manifesten de diferents formes (tremolors, nàusees…).
És important distingir entre una por o un temor normal (que tendeixen a desaparèixer a mesura que el nen creix i madura) i una fòbia, que és molt més intensa i persistent, ja que es tracta d’una intensa reacció emocional.
Quins són les causes de la fòbies infantils?
És difícil determinar quins poden ser exactament les causes de les fòbies infantils, ja que aquestes són variades i poden ser totalment diferents d’un nen a un altre.
Quins són les principals fòbies infantils?
Encara que, com hem dit, existeix una gran varietat de fòbies. Hi ha algunes que són comunes entre els nens. Així, per exemple, la fòbia específica és una de les més habituals. Es tracta d’un temor o por intensa a un objecte o una situació (als gossos o als insectes…). Un altre tipus de fòbia infantil recurrent és l’agorafòbia. Es dóna quan un nen té pànic a quedar-se només en llocs que no coneix i dels quals creu que no podrà sortir.
També és comú la fòbia social. Es manifesta en situacions en les quals el nen ha d’interactuar amb altres persones i se sent exposat. Parlar davant de tota la classe, per exemple, és una situació que pot provocar fòbia.
Quins són els principals símptomes?
Els nens que pateixen fòbies infantils solen expressar-ho a través d’una sèrie de símptomes fàcilment identificables. Aquests poden aparèixer davant l’estímul que els provoca la fòbia o, fins i tot, abans (quan el nen anticipa el contacte real). Alguns dels més comuns són:
- Nerviosisme davant l’estímul fòbic.
- Por irracional davant un objecte, un animal, una situació…
- Suors, palpitacions, nàusees, marejos.
- Necessitat freqüent d’anar al bany.
- Histèria.
- Ansietat.
- Pors recurrents.
Quins són les teràpies per a les fòbies infantils?
Existeixen diverses teràpies que poden ajudar als nens i adolescents a superar les seves fòbies infantils. Algunes d’elles són, per exemple, les teràpies d’immersió o les teràpies graduades d’exposició (amb un enfocament de teràpia cognitiu-conductual).
En alguns casos, les teràpies de xoc (l’exposició –real o imaginària- a l’estímul temut) també han aconseguit bons resultats. També existeixen enfocaments terapèutics que es basen en l’ús de medicaments. En qualsevol cas, no obstant això, l’objectiu del tractament ha de ser aconseguir que el pacient controli la seva reacció davant l’estímul fòbic i, a poc a poc, vagi perdent la por que aquest li genera.
Si sospitem que els nostres fills poden tenir aquest problema, el psicòleg és qui millor ens pot ajudar. Ens aconsellarà sobre el millor tractament per a cada cas en concret sempre parlant amb els pares i explicant-los la situació.
Els trastorns del somni infantils consisteixen en alteracions del somni en nens o adolescents que poden manifestar-se de diferent forma (insomni, parasomnies com a somnambulisme, bruxisme o terrors nocturns, etc).
Si emmarquen en els trastorns de la infància, la infantesa o l’adolescència, com la timidesa, la baixa autoestima, el mutisme selectiu, les fòbies infantils o el trastorn del vinculo.
També s’inclouen en aquesta categoria altres trastorns, com l’ansietat infantil, el trastorn obsessiu- compulsiu, el trastorn d’ansietat per separació, la depressió infantil o el trastorn bipolar.
Quins són les causes dels trastorns del somni infantil?
Poden estar motivats per multitud de factors, des d’hàbits alimentaris fins a algunes malalties o la presa de medicaments. Existeixen, per tant, causes conductuals i psicològiques que els poden provocar.
Algunes de les causes més habituals són parasomnies (trastorn de conducta durant el somni), l’ansietat provocada per les separació, els mals hàbits (per exemple, prendre begudes molt ensucrades o amb cafeïna), l’estrès originat per diferents situacions, la sobreexcitació, etc. Algunes malalties o alguns medicaments també poden provocar aquest tipus de problemes.
Quins són els símptomes dels trastorns del somni infantil?
El somni infantil tendeix a ser inestable en certes edats, ja que les necessitats varien de forma considerable i no existeix un patró homogeni de somni.
No obstant això, podem sospitar que existeix un trastorn quan el nen té problemes per dormir de forma habitual, quan apareixen diversos símptomes alhora (sofreix malsons, s’orina en el llit, crida a la nit…) i quan es mostra cansat i somnolent durant el dia.
Normalment es distingeix entre tres grups diferenciats de trastorns:
- Parasomnies o trastorns patològics que succeeixen mentre el nen dorm. Poden ser molt variats. Així, per exemple, podem incloure en aquesta categoria el somnambulisme, ell terror nocturn (despertar-se cridant i confós), els malsons, el bruxisme (hàbit involuntari d’estrènyer les dents mentre es dorm) o la enuresis (miccions incontrolades). També són parasomnies el parlar nocturn o els moviments rítmics durant la nit.
- Disomnies: insomni de diferent origen, narcolèpsia (dormir-se en qualsevol circumstància), síndrome d’apnea, trastorn de moviments periòdics de les cames…
- Trastorns psiquiàtrics del son.
Cadascun d’aquests grups presenta uns símptomes diferents. No obstant això, existeix una simptomatologia comuna:
- Alteració del somni normal del nen
- Problemes per dormir o per despertar
- Interrupció del somni per diferents motius
Quin és el tractament?
En funció del tipus de trastorn que tingui cada nen haurà d’aplicar-se un tractament o un altre. El millor en aquests casos és posar-nos en mans de professionals especialitzats perquè realitzin un diagnòstic precís i ens proposin un tractament adequat per al tipus de problema del nen. A més de proporcionar-nos tota la informació sobre altres línies terapèutiques. En general, aquest tipus de problemes es poden tractar amb bons resultats amb teràpies conductuals i amb altres enfocaments terapèutics que han de valorar-se en cada cas.
