Obsessió i Compulsió: Conceptualització i relacions

Etimològicament, la paraula obsessió deriva del terme llatí obsessio-onis, que significa setge. Els diccionaris i manuals actuals ho defineixen com la idea, imatge o paraula que irromp en la ment d’una persona de manera repetitiva i amb independència de la seva voluntat, de manera que resulta molt difícil de reprimir o evitar. Arrel d’això, seguidament s’acostuma a generar un intens malestar relacionat amb la impossibilitat d’eliminar o “treure-s’ho del cap”.

En moltes ocasions, i per tal de reduir la tensió que generen aquestes idees intrusives, apareix un altre important element; la compulsió. Aquesta es defineix com l’acció o conjunt d’accions repetitives, finalistes i intencionals que s’efectuen normalment com a resposta a una obsessió de manera estereotipada. Un aspecte important és que la conducta no resulta en sí mateixa plaent, ni comporta cap activitat útil, sinó que generalment s’utilitza per prevenir un desastre o mal. En certs casos, la persona comença a realitzar-lo per prevenir o protegir-se de l’ansietat, de manera que en ocasions s’indica que pot existir una baixa tolerància al malestar. L’acció s’acompanya per una sensació d’urgència compulsiva i, com en les obsessions, apareix el desig de resistir-se a ella i la persona reconeix la seva irracionalitat o manca de sentit.

Així, d’una banda tindríem el pensament o idea que penetra en la ment i es mostra resistent a la seva supressió (obsessió), i d’altra banda, l’acte que es produeix per prevenir, disminuir o eliminar el malestar que produeix aquesta idea. Hem d’afegir però, que aquest acte compulsiu no solament pot tenir un caràcter conductual (p.ex., rentar-se les mans 5 vegades, o comprovar repetidament el pany de la porta), sinó que també pot manifestar-se en forma d’accions mentals com resar, comptar o repetir paraules en silenci. Per això, una altra important similitud amb l’obsessió, és que pot ser un element cognitiu. En tots dos casos a més, la persona identifica el seu caràcter il·lògic, produeixen malestar i s’experimenten com incontrolables i involuntàries.

Quan pensem en aquests elements a nivell psicopatològic, és fàcil que ens vingui a la ment una etiqueta, és a dir, el Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC). Certament, aquest representa el màxim exponent dels conceptes aquí comentats, i és potser el trastorn on veiem de manera més clara la seva representació. Tot i això, hi ha altres problemes on poden aparèixer aquestes característiques, els quals acostumen reflectir una elevada comorbiditat amb el TOC. Així, per exemple, en l’Autisme és freqüent que apareguin rituals i compulsions. També en certes parafílies com l’exhibicionisme o el froteurisme el pacient exposa en ocasions que encara que inicialment va existir un impuls sexual que va desencadenar la conducta, ara predomina un caràcter compulsiu, ja que no hi ha gratificació sexual en realitzar l’acte. Al costat d’aquests, en les Addiccions (p.ex., el joc patològic) també podem apreciar els dos conceptes, apareixent idees intrusives en relació a l’estímul i actes compulsius irrefrenables per reduir la tensió o ansietat que produeix el seu pensament o desig. Finalment, un clar exemple també el trobem en els Trastorns Alimentaris, grup que comparteix moltes característiques amb el TOC.

D’aquesta manera, tot i que és relativament senzill caure en la temptació de patologitzar aquests elements, és crucial tenir en compte el grau de malestar i interferència que produeixen en la persona per poder realitzar un diagnòstic precís. Així, la mera presència d’obsessions o compulsions no conformen un criteri únic i exclusiu per a patir un subtipus de trastorn o un altre. En aquesta línia, els dos conceptes podem trobar-los en un ventall molt ampli de situacions en la nostra vida quotidiana. Quan ens trobem molt preocupats per algun esdeveniment passat o futur de les nostres vides, és probable que ens esdevinguin idees i imatges que siguin difícils d’ignorar, i fins i tot podem acudir a realitzar certs actes per reduir el malestar que suposen. Per aquest motiu, és important conèixer els termes i delimitar adequadament els criteris que permeten realitzar un diagnòstic fiable, de manera que es potenciï l’elaboració de recursos i tractaments adequats al respecte.

Un altre aspecte important recau en tenir en compte que es tracta d’un tema que afecta tant a població adulta com infanto juvenil, i pot manifestar-se de maneres molt diverses. D’aquesta manera, en cas de causar malestar o voler treballar-se, tant l’àrea de la psicologia, la neuropsicologia i la psiquiatria d’adults com infantil resulten claus i útils per al seu maneig.

El nostre equip, situat a Mataró, compta amb professionals de les diferents àrees exposades per poder proporcionar-te l’ajuda que necessitis de forma multidisciplinar. Si tens alguna pregunta en relació al tema exposat o qualsevol altre, no dubtis en contactar amb nosaltres.

¿Què són les neurones mirall?

Els avenços i descobriments promulgats per la ciència per conèixer el funcionament de la ment humana són cada vegada més notoris i significatius. Un d’ells són les neurones mirall o neurones especulars. Des de com aprenem a parlar o escriure, fins al desenvolupament de les habilitats necessàries per relacionar-nos amb els altres, semblen jugar un paper principal aquestes peculiars cèl·lules cerebrals. Van ser descobertes “accidentalment” pel neurocientífic Giacomo Rizzolatti als anys 90. Junt amb el seu grup, i mitjançant una sèrie d’experiments amb micos, van observar que certs grups de neurones s’activaven no només quan l’animal realitzava una acció, sinó també quan aquest observava a un altre realitzar-la. D’aquesta manera, en veure l’acció, l’activació neuronal es produïa com si l’estigués fent ell mateix.
Actualment es defineixen com el grup o subtipus de neurones que s’activen quan estem realitzant una acció i quan veiem a un altre fent-la, relacionant-se amb els comportaments socials, empàtics i imitatius, i constituint una eina crucial per a l’aprenentatge. En un sentit més informal, es consideren com “la xarxa invisible que uneix a tots els éssers humans, permetent la connexió entre les ments i la transmissió de cultura i coneixement mitjançant l’aprenentatge”. La seva utilitat doncs, resideix especialment en la imitació i l’aprenentatge. Des de la neuropsicologia, estudis realitzats amb tècniques de neuroimatge han permès aclarir algunes de les principals àrees on actuen aquests elements. En aquesta línia, mitjançant Estimulació Magnètica Transcranial (EMT), es va descobrir que l’àrea de Brocca era un dels departaments clau; el que es va fer va ser desactivar temporalment aquesta àrea, descobrint que els participants perdien la facultat per imitar accions. Així mateix, poc a poc s’ha anat descobrint el seu paper en diferents facetes de la nostra vida quotidiana. Entre aquestes, es va evidenciar que posseeixen una importància crucial en el desenvolupament del llenguatge, i especialment en la comunicació no verbal. La còpia i moldejament de gestos, expressions i processos d’interacció són claus per a establir i mantenir els llaços afectius. D’altra banda, són les encarregades de que ens identifiquem i emocionem en diferents situacions quotidianes, per exemple en veure una pel·lícula, o en presenciar o escoltar alguna cosa amb una gran càrrega emotiva. Per això, aquest tipus de neurones són les principals encarregades de permetre que aquests mecanismes d’aprenentatge es produeixin, ja que en observar la manera com els altres es relacionen i reaccionen, recollim i assimilem diferents patrons de conducta.
Un punt important a tenir en compte, és que aquest procés d’adquisició d’habilitats dependrà molt del context social i cultural en què estiguem immersos. Per exemple, en la nostra cultura solem saludar-nos mitjançant una encaixada de mans o petons, però al Japó, se sol utilitzar la inclinació cap endavant. D’aquesta manera, els nostres comportaments han de adaptar-se a la realitat contextual que ens envolti.
Ara bé, ¿tots nosaltres posseïm aquesta capacitat? Tenim la mateixa quantitat i nivell de desenvolupament neuronal? Segur que coneixem a persones que són més hàbils per detectar o interpretar certs estats “mentals” o emocionals, considerant-les més intuïtives o fins i tot més empàtiques. És probable que la seva xarxa de neurones mirall sigui més àmplia i eficient. D’altra banda, des del món de la psicologia s’ha descobert que hi ha algunes patologies en les que aquest grup de neurones semblen estar particularment disminuïdes o alterades. Els nens amb Trastorn de l’Espectre de l’Autisme i el Trastorn d’Asperger mostren clares dificultats a l’hora de comprendre i desenvolupar comportaments socials tant verbals com no verbals, de manera que la seva xarxa de neurones mirall sol estar menys desenvolupada. Un altre cas el constitueix la psicopatia i algun trastorn de personalitat com ara el narcisista. En ambdues problemàtiques, vulgarment s’indica que no tenen empatia ni remordiments. Des de la explicació que procurem exposar, podem entendre-ho com una deficiència a l’hora d’entendre el sofriment i dolor aliens, i sobretot, com un dèficit a l’hora d’experimentar algun tipus de reacció emocional per aquest fet.
Així doncs, no tots tenim la mateixa facilitat per intuir, atribuir i / o interpretar els estats mentals i emocionals dels altres. La sociabilització i la interacció contínua afavoreixen el desenvolupament d’aquests mecanismes, pel que és important tenir present la seva rellevància, no només en persones amb clars dèficits per relacionar-se, sinó també de cara a ampliar i enfortir les relacions personals.
Les neurones mirall doncs, et situen en el lloc de l’altre. El sistema de “mirall” ens permet comprendre i fer pròpies les sensacions, accions i emocions dels altres. I encara que certament queda molt per saber, aquest descobriment ha suposat un abans i un després en la psicologia.

En cas de voler obtenir més dades en relació a aquest tema, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Et respondrem de forma professional i individualitzada.