Demanar ajuda, de qualsevol mena, no és un procés fàcil. A més a més, considerant el motiu que ens pot portar a acudir a un psicoterapeuta, aquest aspecte pot resultar més comprensible. Obrir-nos emocionalment, exterioritzar, i procurar comprendre i treballar aspectes que inicialment ens poden resultar confusos, suposa un esforç, i una mostra de valentia. És una experiència en la seva totalitat, la qual implica endinsar-nos a conèixer-nos a nosaltres mateixos, i crear una relació de confiança i proximitat amb una persona que actua com a facilitador, com a canal per potenciar i millorar els nostres recursos personals a l’hora d’afrontar situacions o aspectes que ens generin malestar.

 

Els motius que ens poden portar a iniciar tractament psicològic poden ser diversos, conscients i inconscients, individuals o múltiples, i poden generar més o menys malestar. Comunament coneixem els problemes d’ansietat, depressió, dificultats relacionades amb l’autoestima, addiccions…entre molts d’altres; sent el seu denominador comú el malestar propi o aliè. A més, moltes vegades aquests mateixos emmascaren altres dificultats implícites que poden ser identificades i treballades a les sessions. La forma en què s’aborden depèn principalment de l’orientació seguida pel terapeuta, i n’hi ha de diferents dins de la psicologia clínica: Cognitiu-Conductual, Psicoanàlisi, models humanistes, sistèmics… Tots ells es presenten com a alternatives útils i eficaces per a diferents situacions, i varien principalment en la conceptualització de les patologies, les eines utilitzades, el nombre de sessions i el caràcter del terapeuta. Tot i això, tenen un denominador comú, que és l’estructura o el procés seguit:

 

  • Fase d’exploració, valoració i diagnòstic: En aquesta primera part, l’objectiu és conèixer profundament la persona i delimitar les variables/situacions problemàtiques que cal treballar. Cal una bona comprensió tant del pacient com de la seva situació vital per poder plantejar objectius terapèutics que s’adeqüin a les seves necessitats. Aquí és comú utilitzar qüestionaris de valoració de l’estat d’ànim i altres eines per complementar la informació obtinguda mitjançant l’entrevista. Un cop realitzada l’exploració, es fa un diagnòstic o una explicació de la situació de la persona.

 

  • Fase de tractament o seguiment: Suposa la part gruixuda i nuclear de la intervenció, la qual compta amb més sessions i on es treballen els objectius plantejats. Aquí és on trobem les principals diferències entre orientacions, tot i que la majoria utilitzen tècniques tant dins la sessió com fora, per tal de generalitzar l’efecte de les intervencions, i comunament s’utilitza també la col·laboració de tercers per potenciar els resultats.

 

  • Fase de prevenció de recaigudes: Representa la part final del procés, i on principalment es consoliden els recursos i les eines assolits, reforçant els avenços i anticipant possibles dificultats. Això permet mantenir l’efecte de la teràpia a llarg termini, afavorint l’autonomia i la resiliència de la persona.

 

Sobre aquesta base a més, tots coincideixen que la psicoteràpia és un treball constructiu i en col·laboració entre pacient i terapeuta, en què l’ús de la paraula és clau tant per treballar mitjançant diferents tècniques a les sessions, com per establir un vincle basat en l’empatia, l’escolta activa i la reciprocitat. Al costat d’això, en totes les orientacions les sessions poden dur-se a terme de forma individual, grupal, de parella o familiar, depenent del motiu de consulta.

 

Si vols aprofundir més sobre aquest tema, o tens qualsevol pregunta, el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró, et facilitarà tot allò que necessitis. Tenim una àmplia formació en diferents branques, no ho dubtis i contacta amb nosaltres.

Deixar les coses per a l’últim moment és una constant al nostre dia a dia i la nostra societat. I en això consisteix precisament la procrastinació. De vegades per manca de motivació, d’altres per prioritzar fer altres tasques o activitats, d’altres per manca d’autoexigència, o d’altres per factors emocionals com la por al fracàs o la manca de confiança en un mateix. També és comú en èpoques com l’actual, en què hem de tornar a la rutina laboral i acadèmica, i aquesta transició implica adaptar-nos a una nova estructura, en què hem de deixar o disminuir el temps dedicat a fer una sèrie de coses, per prioritzar-ne d’altres. Així, tots aquests motius ens porten al mateix, a endarrerir responsabilitats, provocant que haguem de fer un esprint al tram final, o fins i tot si ho aconseguim, endarrerir-lo encara més per a un altre moment.

 

Amb això, a més, apareixen conseqüències emocionals evidents, com estrès, ansietat, sentiments de culpa, i en general malestar amb nosaltres mateixos. Aquest pot expressar-se de moltes maneres, però és comú mostrar-nos irritats o molestos davant de gairebé qualsevol situació, generant conflictes freqüentment. I això pot alimentar encara més la procrastinació, al trobar-nos en un estat d’ànim desfavorable per començar i acabar les tasques o activitats.

 

Com podem trencar el cercle? A continuació es proposen algunes estratègies útils per afrontar aquesta situació:

 

  • Estructura i organització: Utilitzar una agenda o calendaris per gestionar el temps és clau per facilitar-nos sentir-nos estructurats i organitzats. Si aquests són fets a la nostra manera, vius, i a poder ser visibles (p.ex., penjant-los en un lloc visible), suposen una eina imprescindible.

 

  • Subobjectius i valoració: Per arribar a un destí cal traçar un camí, i moltes vegades enfocar-nos especialment en aquest. Definir submetes i subobjectius a aconseguir dins de la tasca, pot actuar com a facilitador claríssim d’energia. Si a més aconseguim aturar-nos a valorar el que estem ja fent i aconseguint, i com ens estem apropant, mantenir-nos-hi ens resultarà molt més senzill.

 

  • Focalització en la meta: No hem de perdre de vista on volem arribar, i com ens podem sentir quan ho aconseguim. Això principalment repercuteix en el nostre grau de motivació, augmentant-la.

 

  • Condicionar l’espai: A l’hora de fer qualsevol cosa, tasca o activitat, tenir un espai i un ambient adequats ens facilita, i molt, enfocar-nos i treballar còmodes. Així doncs, són importants tant una estructura i organització interna com a externa.

 

  • Descansos: Podem i hem d’anar més enllà del que volem aconseguir o fer. Pautar-nos no només espais per treballar, sinó també per desconnectar, fent alguna cosa que ens agrada, i com a recompensa a allò realitzat, és una estratègia especialment útil.

 

Aquestes són algunes de les propostes que us facilitem per combatre la procrastinació. Si vols conèixer més sobre això, o et veus afectat/da per problemes similars o altres, no ho dubtis i posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres. Estem situats al centre de Mataró, serà un plaer atendre’t.

El dol és una reacció, una resposta emocional normal, adaptativa i inevitable davant d’una pèrdua. En si mateix, no es considera patològic, i serveix per reajustar les nostres emocions, reestructurar els pensaments i adaptar els comportaments que s’han desajustat o desestabilitzat amb la pèrdua de l’ésser estimat, permetent recol·locar les noves situacions vitals. A més, és patit per tots, incloent a petits i grans, tot i que amb algunes especificacions.

 

El dol en població infantil i adolescent pot ser viscut, i sobretot exterioritzat, de maneres molt diferents a les de l’adult. Així, encara que el patiment pot ser igual o més gran, de vegades pot quedar emmascarat per altres símptomes, els quals difícilment ens poden fer sospitar que el/la nen/a està patint per la pèrdua d’algú. Entre les característiques més importants i que ens poden ajudar a detectar el dol en aquest col·lectiu, existeixen les següents:

 

  • Menor verbalització d’aspectes relacionats amb la pèrdua o la persona.
  • Major irritabilitat.
  • Problemes de conducta (conductes negativistes i/o desafiants).
  • Dificultats relacionades amb el son (malsons o despertars) i l’alimentació (pèrdua de gana, rebuig…).
  • Queixes o alteracions somàtiques i físiques (mals musculars, de cap…).
  • Baix rendiment escolar (absències, problemes de concentració…).
  • Representació a través del dibuix o el joc.

 

Com veiem, hi ha una gran varietat de característiques associades al patiment relacionat amb la pèrdua en nens i adolescents, i poden variar molt segons l’edat. Hem d’estar atents a aquestes i als seus canvis, procurant aprofundir en el significat i l’exploració, ja que poden estar tapant un sentiment de nostàlgia i malenconia significatius. D’altra banda, entre les principals línies d’intervenció dissenyades per fer-ho, hi ha les següents:

 

  • Programes de prevenció i acompanyament: Aquests constitueixen programes multicomponent on s’inclou una part psicoeducativa, on es proporciona informació sobre el dol i les seves característiques, sessions de suport i grupals per a pares o familiars propers, i sessions amb els nens per ajudar-los en la comprensió, gestió i expressió del seu estat emocional.

 

  • Teràpia o intervenció familiar: la participació dels pares és sempre clau, i especialment quan la pèrdua suposa un canvi important en l’estructura familiar. Així, acostumen a tenir una durada limitada i posseir un format grupal, amb la participació d’altres pares. D’aquesta manera es fomenta l’empatia mútua i la resiliència.

 

  • Teràpia de joc: A més de servir per avaluar, el joc és una eina terapèutica clau, i especialment en els més petits. Aquest els pot ajudar a exterioritzar aspectes que difícilment poden aconseguir per altres vies, a més de permetre reconstruir i reprocessar totes les seves emocions. El terapeuta haurà de guiar la interacció, però també pot ser útil el joc lliure.

 

  • Teràpia narrativa: Finalment, la narració d’històries, reals o fictícies pot permetre verbalitzar i recrear situacions vinculades a la pèrdua. Habitualment, el narrador o terapeuta explica una història, sobretot l’inici i el nus, procurant incorporar elements relacionats amb la mort de l’ésser estimat, i és el nen qui la finalitza.

La Teràpia Cognitiu-Conductual, la Sistèmica o l’EMDR també es consideren alternatives eficaces i clínicament útils per abordar aquesta problemàtica. Al nostre centre trobaràs especialistes formats en aquestes i altres orientacions. Poseu-vos en contacte amb nosaltres, us proporcionarem tota la informació que necessiteu.

Un trastorn de personalitat constitueix un patró permanent d’experiència interna i de comportament que s’aparta acusadament de les expectatives de la cultura del subjecte, i que es pot apreciar desde la infància o l’adolescència. Afecta tant a nivell de cognició (la manera de percebre i interpretar-se un mateix, altres persones i els esdeveniments), afectivitat (rang, intensitat, labilitat i adequació de la resposta emocional), i el funcionament interpersonal. A més, té un caràcter inflexible, durador i s’estén a una àmplia gamma de situacions personals i socials. Entre aquests, el Trastorn Límit de la Personalitat o TLP es caracteritza per una pauta general d’inestabilitat en les relacions personals, l’autoimatge i l’estat d’ànim, juntament amb una marcada impulsivitat. A més, acostuma a estar acompanyat de conductes potencialment autolesives (p.ex., despesa, sexe, drogues…), i un sentiment crònic i accentuat de buit. També pot exhibir idees paranoides i símptomes dissociatius.

 

Són diverses les propostes que s’han fet per explicar aquesta complexa patologia. Algunes es decanten per factors més innats, i d’altres emfatitzen els estils de criança, les experiències traumàtiques negatives i/o l’aprenentatge. Marsha Linehan (1943), psicòloga i professora nord-americana, va desenvolupar la seva teoria després de patir personalment aquesta problemàtica. Segons ella, el TLP s’origina per una disfunció del sistema de regulació emocional, fruit de la interacció entre irregularitats biològiques, i un ambient invalidant. Així, aposta per un model on tant la part biològica com l’ambiental juguen un paper important. Pel que fa a la primera de les influències, l’autora proposa que existeix una vulnerabilitat emocional, la qual inclouria una sensibilitat elevada cap als estímuls emocionals, una tendència a experimentar emocions intenses i dificultats per tornar a la línia base emocional. I a la part ambiental destaca els patrons de criança, els quals no validarien les expressions emocionals del nen vulnerable, per exemple mitjançant respostes erràtiques, inadequades o no contingents a la comunicació de les emocions i experiències íntimes.

 

A partir del seu model biosocial, Linehan va elaborar la Teràpia Dialèctica Conductual (TDC), un tractament psicològic de tercera generació encarat a treballar específicament els símptomes centrals del trastorn, combinant estratègies cognitivo-conductuals, juntament amb aproximacions zen i budistes basades en l’acceptació (p.ex., mindfulness). A més, en aquesta intervenció es combinen la teràpia individual i la grupal, on s’entrenen diferents habilitats, i suposa l’alternativa amb més suport científic per a aquest trastorn, comptant amb nombrosos estudis d’eficàcia provada.

 

Si vols obtenir més informació, o desitges rebre ajuda, al nostre centre de psiquiatria i psicologia, a Mataró, podràs consultar els nostres professionals, els quals t’oferiran una atenció individual, professional i personalitzada. Truca’ns! Serà un plaer atendre’t.

Hi ha una gran varietat d’eines i tècniques dins de cadascun de les vessants de la psicologia clínica. Entre elles, la Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC) ha estat una de les que més ha contribuït, desenvolupant mètodes específics per a diferents problemàtiques, i aconseguint que alguns siguin útils i eficaços per a moltes. Entre aquests últims, hi ha l’aquí descrit.

 

La intenció paradòjica es considera una tècnica específica dins de la TCC, que se centra en els processos cognitius, és a dir, en la valoració que fa la persona del seu problema, i en els intents de solució que utilitza per controlar-lo. Els seus objectius són, per una banda, disminuir o eliminar els intents de solució de la conducta problema o el maneig inadequat dels símptomes quan s’identifica que aquests intents són els responsables del seu manteniment; i de l’altra, provocar canvis en les actituds i reaccions de les persones davant de situacions de malestar, tractant de desmuntar el cercle viciós, i pautant, precisament, allò que es tem o preocupa. Segons els principis de la tècnica, si la persona no aconsegueix seguir les instruccions del terapeuta, passarà el contrari i, per tant, es considerarà un èxit. I en cas que la persona aconsegueixi fer-ho, tindrà més control sobre el problema, la qual cosa contribuirà a sentir-se més autoeficaç.

 

D’aquesta manera, se li demana al pacient que provoqui els símptomes sota condicions sistemàtiques i específiques, procurant renunciar als intents de control del problema, i estan disposats a fer aparèixer i augmentar els símptomes. Per exemple, a un pacient amb insomni que s’esforça contínuament per quedar-se adormit, se li pot demanar que faci tot el contrari, i és que procuri mantenir-se despert. Amb això, pot deixar de lluitar per aconseguir adormir-se, i fins i tot disminuir la seva ansietat, cosa que pot facilitar la son. Evidentment s’ha de fer una avaluació rigorosa de la problemàtica, i tenir clar que són els intents de solució, és a dir la lluita, el que la manté. A més, convé anticipar diferents situacions de perill, i no aplicar-ho davant de conductes perilloses (p.ex., idees o conductes autolesives).

 

Entre les diferents modalitats trobem la prescripció del símptoma (la més utilitzada), la restricció i contenció del canvi, el replantejament i el canvi de postura, la programació de recaigudes, o la reformulació del problema. Totes tenen utilitat per a diferents problemes, com els trastorns d’ansietat o els trastorns de conducta. A més, també han estat utilitzades en teràpia familiar i de parella.

 

Si vols conèixer-ne més, els nostres terapeutes, especialitzats en diferents tècniques i teràpies, et proporcionaran tota l’ajuda i informació que necessitis. Estem situats a Mataró, truca o acudeix directament, t’atendrem encantats.

Quan dormim, i sobretot quan descansem bé, tots som conscients de com resulta de beneficiós per al nostre dia a dia, i sobretot per al nostre rendiment. Notem el cap clar, es redueixen els mals de cap i tensionals, i fins i tot podem notar una estabilització o millora de l’estat anímic. Tot i això, el somni es considera un fenomen complex del qual encara queda molt per conèixer i investigar, sent la problemàtica aquí descrita una de les alteracions més singulars.

 

La paràlisi del son es defineix com aquell trastorn del son en què a la persona li resulta incapaç realitzar qualsevol moviment voluntari. Així, durant generalment un curt període de temps (des de segons, fins a 1-2 minuts), hi ha un estat de semiconsciència (entre el somni i la vigília), en què només s’és capaç d’observar el que passa al voltant, sense poder realitzar cap acció física. D’aquesta manera, la persona es desperta parcialment sense tenir control muscular. Aquests episodis acaben per si sols, o quan es mou o toca la persona. A més, en alguns casos es poden tenir símptomes associats com al·lucinacions hipnopòmpiques (en despertar), sobretot en la visió perifèrica, i malsons, les quals causen temor. D’altra banda, encara que no afecta les funcions vitals com la respiració o els batecs cardíacs, ja que son moviments involuntaris, poden aparèixer símptomes d’ansietat, ja que hi ha habitualment una sensació d’asfíxia o de no poder respirar adequadament al no poder controlar voluntàriament els músculs , la qual cosa no s’acompanya d’un risc real d’ofec.

 

Entre les principals causes, es parla d’una manca de coordinació entre certes àrees cerebrals i la part del sistema nerviós que s’encarrega d’ordenar els músculs que poden ser voluntàriament controlats. Així, malgrat que la persona hagi recuperat la consciència i desperti, els seus músculs romanen “desconnectats” del cervell, perquè segueixen a l’estat inert que es presenta a la fase REM, quan somiem. Amb això, també s’associa a diferents afeccions neurològiques.

 

Finalment, tot i que es parla d’una prevalença més aviat baixa, la seva incidència mostra un augment progressiu. Així, alguns estudis indiquen que aproximadament un 60% de la població podria arribar a patir-ho com a fenomen aïllat. Tot i això, els seus efectes negatius van més enllà, ja que se situen principalment en la subjectivitat i el conjunt de sensacions viscudes per la persona que la pateix.

Els tractaments psicològics i psiquiàtrics són especialment útils per a aquesta problemàtica. Al nostre centre, situat a Mataró, estem especialitzats en aquesta i moltes altres patologies. Si vols conèixer-ne més, no ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

L’avenç i la proliferació vertiginosa del món digital és una realitat. Suposa un dels grans temes en la nostra societat actual, i té una vinculació clara i directa amb el món de la salut mental, i especialment en nens i adolescents. En aquest sentit, el nostre cervell, i sobretot en edats primerenques, madura i progressa a partir de les experiències i l’estimulació que rep, marcant això l’esdevenir i la constitució en edats més avançades. Així, tot canvi ambiental es tradueix en informació sensorial que serà processada i tindrà una influència en l’organització cerebral. Per això, resulta clau tenir present que l’estimulació que rep un nen repercutirà en la seva personalitat i estat emocional.

 

Actualment, gran part del temps lliure de nens i adolescents (i fins i tot no lliure) és invertit a utilitzar o interaccionar a través d’una pantalla. Parlem de sobreestimulació quan hi ha una excessiva exposició per edat i maduresa tant física com psicològica. Així, encara que aquestes eines poden ser útils i mostrar-se com a bones alternatives educatives, el seu ús excessiu pot repercutir de manera negativa tant a nivell psicofisiològic, alterant les connexions i circuits neuronals i repercutint per tant, en les àrees i capacitats cognitives (memòria, atenció, llenguatge…), com a nivell psicoemocional. En aquest segon sentit, les principals conseqüències són les següents:

 

  • Dependència i abús (addicció).
  • Estrès i ansietat.
  • Problemes depressius.
  • Dificultats relacionades amb l’autoestima.
  • Desvinculació familiar i social.
  • Trastorns de conducta.
  • Disminució en la realització d’activitats i rutines útils i saludables, i de responsabilitats.

 

D’aquesta manera, si bé és cert que difícilment podem impedir la influència i fins i tot en certa manera, l’ús d’aquestes plataformes, sí que podem educar sobre el mode d’ús, i proporcionar-hi alternatives. A continuació se’n citen algunes:

 

  • Activitats a l’aire lliure: Tot i que molts dels nens i adolescents prefereixen quedar-se davant de la pantalla, investigacions recents evidencien la utilitat i el benefici de realitzar activitats fora de casa i de l’estimulació digital, i especialment a la natura.

 

  • Exercici físic: Està més que evidenciat que l’esport ajuda a la millora del funcionament cerebral. En concret, els esports en equip poden ajudar a prevenir el risc de desenvolupament de problemes emocionals i de dificultats cognitives, i fins i tot millorar-les i potenciar-les (sobretot l’aprenentatge i la memòria).

 

  • Jocs socials i de taula: Dur a terme jocs i activitats en família com cartes, jocs de descobriment, lògica o cooperatius, ajuden a estimular àrees motores i cognitives, a més de repercutir positivament a nivell emocional, ja que compartim moments de qualitat.

 

  • Permetre l’avorriment: Hi ha una tendència cada vegada més gran a no tolerar els espais “en blanc” o d’avorriment dels nens, acudint ràpidament a les pantalles per calmar-los i que ens deixin tranquils. Deixar que s’avorreixin i gestionin ells mateixos aquesta situació, facilita que creïn la seva pròpia motivació i l’elaboració de noves regles i estructures, potenciant la creativitat i la curiositat.

 

  • Comunicació: De vegades no cal ser gaire exigents a l’hora de concretar el que farem, i fins i tot moltes vegades tenim problemes per trobar l’activitat idònia. Una bona conversa, i especialment quan aquesta té contingut emocional, pot ser suficient i molt útil.

 

Si vols rebre més informació, o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situat a Mataró, us proporcionarà la informació que necessiteu.

La mort és una realitat i potser l’única certesa que tenim des que naixem. Encara que acostuma a guardar relació amb el pas del temps, i idealment ho volem així, de vegades, malauradament succeeix abans del previst. Així, i tot i saber-ho, no estem preparats per quan passa, i fins i tot de vegades ens esforcem en evitar creure que passarà, minimitzant o suprimint el malestar propi o aliè una vegada esdevé. D’aquesta manera, semblem intolerants al patiment, i busquem sentir-nos i fer sentir bé de manera immediata als altres, no sent conscients que molt possiblement estem provocant el contrari, el manteniment del malestar.

 

Per això, a continuació s’exposen algunes recomanacions que poden ser útils de cara a acompanyar un familiar o amic que ha perdut un ésser estimat:

 

  • Evitar les frases fetes: De vegades, la incomoditat ens mou a recórrer a expressions que no ajuden, com “has d’oblidar”, “millor així, va deixar de patir”, “el temps tot ho guareix”, “estigues fort pels nens ”, “és llei de vida”… És important comprendre que el que més necessiten al principi és parlar i plorar, i no remarcar-li que s’ha de sobreposar, ja ho farà al seu temps. Si no sabem què dir, no diguem res, escoltem i estiguem presents. I si no sabem què fer, col·laborar en algunes tasques quotidianes o ajudar a la paperassa, pot ser una bona manera d’ajudar-lo.

 

  • Tenir en compte les actituds que no ajuden: no diguem que comprenem si no hem passat per una situació similar. Tampoc intentem buscar una justificació al que ha passat. Al costat d’això, no ens hem d’entestar a animar-lo o tranquil·litzar-lo, possiblement el que necessita només és que l’escoltem. No restem importància al que ha passat parlant-li del que encara li queda, o fent veure els avantatges d’una nova etapa, no és el moment.

 

  • Permetre que es desfogue/exterioritzi: sentir i expressar el dolor, la tristesa, la ràbia, la por…per la mort d’un ésser estimat, és l’únic camí que hi ha per tancar i curar la ferida per la pèrdua. Estem equivocats si pensem que veure’l o deixar-lo plorar i emocionar-se, no serveix més que per afegir més dolor al dolor. També si creiem que ajudar implica distreure’l del seu dolor. Mitjançant la vivència i l’expressió dels sentiments, la persona en dol se sent alleujada i alliberada. Tampoc temem nosaltres mateixos plorar o emocionar-nos, no hi ha res dolent en mostrar la nostra pena, en exterioritzar que a nosaltres també ens afecta el que ha passat.

 

  • Permetre que parli de l’ésser estimat: Hem de permetre que parli tot el temps i totes les vegades que ho necessiti. De vegades, l’entorn defuig parlar o pronunciar el nom de la persona morta, desviant la conversa. Això pot denotar por a alterar l’estat emocional de la persona, i facilita que aquesta se senti incompresa. És útil compartir records de la persona morta (veure fotos, explicar anècdotes…). Recordar la persona estimada és un consol per als supervivents, i repetir i evocar els records és part del camí que han de recórrer per curar la ferida.

 

  • Mantenir el contacte: Moltes vegades, la majoria de persones presents al funeral s’ofereixen a ajudar, però posteriorment es desvinculen. El contacte es pot mantenir de moltes maneres; podem fer-li una visita, quedar per prendre un cafè o fer una passejada, escriure un whatsapp o una carta. Amb una trucada telefònica, per exemple, podem trencar la seva soledat i recordar-li que no està sol/a, que algú hi està pensant. I les festes i aniversaris són moments particularment dolorosos en què podem fer un esforç especial per estar a prop de la persona en dol.

Aquestes són algunes de les recomanacions que fem des del nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró. Si vols conèixer més sobre això, o tens qualsevol altra consulta, no dubtis a contactar amb nosaltres. Comptem amb especialistes de diferents orientacions i eines (Psicoanàlisi, Teràpia Cognitiva-Conductual, Teràpia Sistèmica, EMDR…) que et permetran treballar qualsevol situació que t’incomodi o generi malestar.

Quan parlem d’addiccions, podem diferenciar entre les referides a substàncies o tòxiques i les comportamentals, o no associades a drogues. Ambdues modalitats mostren una incidència particularment alta, i encara que les segones guanyen un gran pes a causa de la progressiva digitalització de la nostra societat, el consum de drogues continua augmentant de manera significativa. Segons l’Informe Mundial sobre les Drogues, aproximadament 275 milions de persones van consumir drogues a tot el món a l’últim any, i més de 36 milions van patir trastorns pel seu consum. A Espanya, la droga legal més consumida és l’alcohol, seguit del tabac, i entre les il·legals, el cànnabis se situa en primer lloc, i la cocaïna és el segon. Els homes consumeixen generalment més que les dones, a excepció dels hipnosedants (ansiolítics). I l’edat mitjana d’inici se situa en els 14 anys.

Com sabem, cada substància porta associats uns efectes concrets, podent-se dividir entre depressores (p. ex., alcohol i opiacis), estimulants (p. ex., cocaïna o amfetamines), i al·lucinògenes (p. ex., LSD, mescalina o derivats del cànnabis). Habitualment la persona que consumeix, ho fa a més d’una, moltes vegades per compensar els efectes adversos (per exemple, abstinència) de l’altra. A més, encara que certament moltes substàncies tenen un alt poder addictiu, en la majoria de casos ens trobem amb variables personals, i específicament psicològiques i emocionals que, o bé antecedeixen al consum, o l’acompanyen d’una manera o altra. Així, s’ha vist que el 25% de les persones amb dependència d’alcohol i el 50% de les persones dependents de drogues tenen depressió comòrbida. Els trastorns d’ansietat es diagnostiquen en aproximadament el 25% de les persones dependents d’alcohol i un 43% de les persones dependents de drogues. I els trastorns de la personalitat es diagnostiquen al 50% de les persones dependents de l’alcohol i al 70% de les persones dependents de drogues, sent el més freqüent l’antisocial.

Encara que col·loquialment es facin servir de manera indistinta, l’ús, l’abús i la dependència a substàncies presenten característiques diferenciables. El primer fa referència a un tipus de consum en què, bé per la seva freqüència, per la quantitat, o per la mateixa situació de la persona, no s’aprecien conseqüències immediates sobre el consumidor o el seu entorn. L’abús suposaria un grau més, i on sí que existirien conseqüències negatives per al subjecte o per a l’entorn (p. ex., pèrdua de diners, alteració de l’estat d’ànim o el comportament…). Finalment, la dependència representa una pauta de comportament en què es prioritza el consum davant d’altres conductes i responsabilitats, passant a ser el centre de la vida de la persona.

L’addicció, o el trastorn per consum de substàncies, apareix quan es compleixen els criteris següents:

1) Hi ha una pèrdua de control sobre la mateixa conducta.

2) Una dependència psicològica (p. ex., craving o desig continu de consumir).

3) Apareix la tolerància o necessitat de consumir quantitats cada vegada més grans per tenir els mateixos efectes.

4) Abstinència, és a dir, símptomes negatius tant físics com psicològics derivats del cessament del consum.

5) Efectes perjudicials greus sobre el comportament i l’estat d’ànim.

Com veiem, podem veure una escala progressiva de gravetat entre els diferents termes fins a arribar a la patologia. Per això, moltes conductes, tant a les addiccions tòxiques com a les comportamentals, no són patològiques en si, i fins i tot, en molts casos, són socialment acceptades. L’inici del problema se situa quan el consum és la font principal i exclusiva de gratificació, o quan hi ha conseqüències negatives.

Posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, de Mataró. T’oferirem tota l’ajuda i la informació que necessitis, d’una forma professional i personalitzada.

Ens trobem immersos en un món tecnològic. L’avenç en el desenvolupament de noves plataformes, eines i aplicacions és cada cop més exponencial, i això té un clar impacte en la nostra societat. En certa manera, fins i tot ens podem sentir desubicats o desadaptats si no coneixem o som posseïdors de certes xarxes socials o dispositius. I tot aquest efecte es trasllada igualment al món del joc, tant en línia com offline, i vinculat amb les apostes o no.

 

Les addiccions comportamentals, terme encunyat per Isaac Marks (1990), consisteixen en síndromes caracteritzades per la necessitat de dur a terme una conducta de manera que resulta perjudicial per a la persona. A més, l’impuls està induït per claus externes condicionades (p.ex., llums i colors de les escurabutxaques), que poden establir un condicionament secundari amb altres estímuls interns, tant viscerals com cognitius o emocionals (p.ex., anticipació de guany, desig, ansietat…). Al costat d’això, existeix actualment consens a considerar que les addiccions són trastorns mentals que es caracteritzarien per manifestar dos criteris nuclears, que són la tolerància i la síndrome d’abstinència, a més del desig per dur a terme una conducta (craving), deteriorament en el control d’aquest comportament i arribar a patir greus conseqüències negatives en l’àmbit interpersonal. Entre elles, tot i que l’addicció al mòbil o a l’internet no es consideren un trastorn mental en sentit estricte, encara, sí que s’inclouen l’addicció al joc i als videojocs als diferents manuals:

 

  • Gambling disorder o trastorn per jocs d’aposta: el gambling es refereix als jocs en què la competició, la diversió, l’habilitat i/o l’atzar hi són presents, però l’objectiu és sempre guanyar diners (p.ex., màquines escurabutxaques), apostes esportives, casinos…). Per això, tots els inclosos aquí no són permesos en menors. El trastorn representaria una incapacitat per deixar d’apostar amb un patró de conducta que provoca la ruïna personal i familiar. És interessant destacar que la població general (sense patologia) sol jugar amb més freqüència a loteries, loteries presortejades, apostes esportives i màquines de joc. No obstant això, els jocs més freqüents per part de jugadors problemàtics o patològics són les màquines de joc i el joc en línia.

 

  • Gaming dissorder o trastorn per videojocs: El gaming inclouria videojocs, tant socials com els anomenats e-sports, i en què es presenten també variables com l’atzar, la competició o la incertesa, però no hi ha diners pel mig, o aquest no és la finalitat. El famós DSM-5 l’inclou en una secció a part, pendent de més estudis, i el defineix amb els criteris següents: (1) preocupació pels videojocs, (2) abstinència en treure els jocs (emocions disfòriques: irritabilitat, ansietat o tristesa). Sense signes físics d’abstinència farmacològica, (3) tolerància en jugar (necessitat d’augment gradual del temps de joc), (4) dificultats per controlar la seva implicació en videojocs, (5) pèrdua d’interès en altres activitats, excepte jugar a videojocs, ( o) continuació del joc malgrat els problemes que va ocasionant, (7) enganys a la seva família o altres persones sobre la quantitat de temps que juga, (8) videojocs per alleujar o evitar estats d’ànim negatius, (9) risc de perdre relacions o oportunitats a causa de l’ús de videojocs.

 

La importància de definir categories com les aquí descrites és cada vegada més gran, ja que els problemes associats a l’àmbit tecnològic i especialment al joc, va en augment de manera gairebé desenfrenada. A més, la major part de les persones amb aquest tipus de problema pateixen un o més trastorns, com ara depressió, ansietat, o dificultats relacionades amb l’autoestima.

 

Si vols rebre més informació, truca’ns o contacta amb nosaltres per correu electrònic. El nostre equip de terapeutes, a Mataró, et facilitarà tota l’ajuda i informació que necessitis.