La ment humana és un dels elements més complexos que existeixen. Encara que es coneix molt sobre el seu funcionament, havent-se descrit una multiplicitat increïblement variada de fenòmens i alteracions, alguns no poden deixar de sorprendre’ns. Entre els més estudiats, hi ha els problemes de memòria i de diferents habilitats cognitives. El més curiós, i com a continuació es veurà, és que alguns d’ells semblen associats a certs processos o esdeveniments emocionals, pel que tenen interès tant des de la neurociència, com des de la psicologia i psiquiatria.

 

La dissociació es defineix com la divisió o desconnexió entre elements que habitualment es troben vinculats o associats entre si. En aquest sentit, els Trastorns Dissociatius representen un grup de psicopatologies caracteritzades per alteracions o fallades en la memòria, la identitat, la consciència i/o la percepció. Així, comporten una desconnexió entre pensaments, records i accions que poden provocar que la persona surti de la realitat de forma involuntària, causant problemes greus en el seu funcionament diari, i podent tenir una durada de minuts a anys. A més, encara que la seva prevalença en la població general és relativament baixa (2-3%), freqüentment apareixen davant successos potencialment estressants, i especialment davant els traumàtics. Per comprendre això últim s’ha proposat la idea que, quan patim o estem davant d’un esdeveniment greu/extrem, la nostra ment necessita escapar o evadir-se de això, per la seva potent impacte emocional. És a dir, la dissociació actuaria com un mecanisme de defensa.

 

És important tenir en compte, que la dissociació en si mateixa és dimensional, és a dir, que no és qüestió de tot o res sinó que hi ha un continu de gravetat. Per exemple, en la seva forma lleu, podria passar que estiguem conduint i no siguem conscients d’haver recorreguda els últims 2 quilòmetres. O just acabar de deixar un objecte en algun lloc i no recordar on ho hem posat. En aquests casos no parlarem de patologia. En canvi, els quadres que ara exposarem, tots englobats dins la categoria de Trastorns dissociatius, sí suposen una alteració significativa, i principalment per la limitació que suposen en la vida de la persona:

 

  • Amnèsia dissociativa: Suposa la incapacitat per recordar informació personal important, no deguda a l’oblit ordinari pel fet de ser més extensa del normal. Habitualment consisteix en oblidar esdeveniments importants. En aquesta, actualment es pot especificar una alteració anomenada fuga disociativa, fenomen en el qual la persona recorre llargues distàncies i de sobte s’adona que no reconeix on és ni com ha arribat fins allà.

 

  • Trastorn d’identitat dissociatiu/Trastorn de Personalitat Múltiple: En aquest cas, parlem d’una pertorbació en la qual es mostren a la persona 2 o més personalitats clarament definides. S’acompanya d’alteracions en l’afectivitat, el comportament, la percepció, la memòria i el coneixement. Així, podem dir que conviuen en un mateix cos, dues o més persones amb les seves respectives realitats.

 

  • Despersonalització/Desrealització: Es caracteritza per la presència d’experiències persistents o recurrents d’irrealitat, distanciament o ser observador extern respecte un mateix (despersonalització), o experiències d’irrealitat o distanciament respecte a l’entorn (desrealització). Acostuma a aparèixer en les crisis de pànic, les quals principalment es donen en els trastorns d’ansietat. A més, el sentit de realitat quan es produeix aquesta alteració sol estar intacte.

 

Aquestes problemàtiques, en el seu format lleu són bastant freqüents. Com a alteració, la seva prevalença va progressivament en augment, la qual cosa evidencia la importància de conèixer-les i dissenyar estratègies d’intervenció adequades. Si vols conèixer més, o t’interessa algun altre tema, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Estarem encantats d’ajudar-te.

 

Ens trobem immersos en un món en constant moviment, on els dies passen com hores, i les hores com a segons. La rutina, les responsabilitats i sobretot les preocupacions (com tot seguit veurem), ens mantenen entretinguts la major part del temps, i quan mirem enrere, en ocasions ens adonem que hem anat vivint d’una manera gairebé absent, amb la manera automàtica permanentment connectat. Per això, val la pena recordar-nos certs aspectes de la importància de viure i millorar el nostre moment actual, de tal manera que sentim que ens adueñamos i connectem amb el nostre dia a dia.

Així doncs, són diversos els factors que expliquen la nostra dificultat mantenir-nos ancorats en el “ara”; entre ells, com hem dit la quantitat d’activitats faciliten que tinguem la sensació que tot passa molt ràpid. Avui dia és difícil no portar un ritme frenètic, ja que tenim moltes coses a fer i en diferents àmbits: objectius a la feina, vida familiar, trobades socials, oci … Però si prenem consciència, i sobretot valorant les nostres possibilitats, és possible que ens adonem que potser hi ha certes coses que podem permetre’ns flexibilitzar i fins i tot deixar de fer. Tenir en compte una cosa així “com qui molt abraça poc estreny”. És cert però, que hi ha certs impediments, però és important valorar allò que és imprescindible o pràcticament impossible d’abandonar, i allò altre més accessori. En aquest sentit, si ens endinsem en la nostra forma d’afrontar les diferents situacions, és possible que puguem identificar que estem dedicant massa temps tant física com mentalment a certes coses, la qual cosa únicament fa que rendim pitjor en aquelles que requereixen més atenció ara mateix.

Un dels casos més extrems i alhora més recurrents en tots nosaltres, és la nostra tendència a focalitzar molt més en el passat o en el futur en comparació amb el present. Ens passem gran part de la vida intentant solucionar o controlar coses que ja han passat (p.ex., a través del record, el remordiment o la culpa), o que encara estan per succeir, com ara una reunió de feina, un examen, i fins i tot en no poques ocasions, coses que és molt poc probable que succeeixin. Això és especialment característic de certs problemes psicològics com la depressió o l’ansietat. A més, habitualment es relaciona amb la supervivència, argumentant-se que ens aporta certa seguretat situar-nos en el pitjor dels escenaris per així tenir la sensació d’estar més preparats per si succeeix. Però tot el contrari, l’únic que estem aconseguint preocupant és augmentar el nostre malestar diari, fatigant-nos, i per tant repercutint negativament en la realització de tot el que anem fent.

Per això, algunes de les estratègies per potenciar centrar-nos en el present són: normalitzar i minimitzar les nostres preocupacions, procurar atendre i valorar cada moment, fer un repàs en finalitzar el dia, identificar quan connectem més amb l’abans i el després que amb l’ara , utilitzar un missatge o senyal per tornar “aquí”. Aquestes i altres alternatives faciliten que tornem al moment actual, i sentim que espremem més les nostres vides. Tot i així, requereixen continuïtat i pràctica perquè es automatitzin. Per això, és important conscienciar-nos i començar com més aviat millor a aplicar-lo.

Intervencions com el Mindfulness treballen especialment aquesta habilitat, suposant el principal dels seus objectius. Si vols rebre informació o t’agradaria començar una intervenció específica, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Et facilitarem tot el que necessitis.

La Psicooncologia és la branca de la psicologia que s’encarrega de l’avaluació, el tractament i el suport tant de les persones afectades de càncer, com dels seus familiars i de l’equip terapèutic involucrat. Per això, aquesta especialitat es situaria en un punt mig entre la Psicologia i la Medicina. Així, a diferència del psicòleg clínic, el psicooncòleg posseeix coneixements concrets sobre el procés del càncer, coneix les seves característiques i els tractaments, i, a més, té formació en les diferents intervencions psicològiques eficaces per possibilitar el maneig de les dificultats i els canvis que es produeixen en la malaltia.

El professional, junt amb altres especialistes, realitzaran un treball integratiu i en col·laboració, en el qual s’abordin diferents aspectes: el component emocional, el comportament, la comunicació constant i adequada, i les estratègies d’afrontament de la malaltia tant del propi pacient com de la família i del seu entorn. El procés d’intervenció que es durà a terme depèn del curs i l’evolució que segueixi la malaltia. Tot i això, podem distingir diferents moments en què aquest tipus de tractament pot ser més necessari:

Avaluació / Diagnòstic: És un dels moments que genera més incertesa, i on a més tant la família com el pacient poden experimentar un impacte psicològic i emocional molt significatiu, la qual cosa provoca que apareguin sentiments de por, culpa, ràbia, entre altres. Aquí la intervenció sobretot es centra en identificar les necessitats emocionals i psicosocials, orientant en el correcte maneig d’aquestes, i en potenciar diferents estratègies d’afrontament per facilitar la sensació de control.

Tractament: La intervenció mèdica de la pròpia malaltia no és un procés fàcil. La continuïtat i el compromís són aspectes claus. A més, els efectes secundaris d’aquest poden alterar la qualitat de vida de la persona. El psicooncòleg buscarà aprofundir en adoptar un afrontament eficaç i adequat per permetre l’adaptació. Aquí hi ha diferents alternatives com la Reestructuració Cognitiva, els grups de suport, la relaxació o el Counseling.

Fase lliure de malaltia: En aquesta etapa hem de centrar-nos en la por. Aquesta pot traduir-se en preocupacions per la possible reaparició de la malaltia, entre altres motius a causa de la freqüent supervisió i control mèdic que implica. En un primer moment cal normalitzar aquesta experiència emocional, per prosseguir amb un acompanyament continu i en estratègies per millorar i viure el present. En aquesta fase també es parla d’un altre moment, la supervivència; en aquest sentit, tot i que la malaltia no estigui present, poden aparèixer dificultats d’adaptació per les seqüeles del procés. Per tant, aquí haurem de millorar la resiliència tant de la persona com de la familia.

Recidiva: Parlem aquí de la possibilitat que torni la malaltia. En aquest moment l’impacte emocional pot ser molt accentuat, apareixent fins i tot simptomatologia ansiosa o depressiva. Aquí s’haurà d’intervenir específicament sobre aquests símptomes, recordant algunes de les habilitats i estratègies que es van abordar en un inici.

Final de vida: És una etapa on les pors s’intensifiquen, i amb aquestes altres emocions com l’agressivitat o la tristesa. Afrontar la mort no resulta fàcil, per la qual cosa s’ha de comptar amb un suport emocional continu, tant a la família com a la pròpia persona, centrant-nos en les seves necessitats i en acompanyar al llarg de tot el camí.

Per tot el que s’ha comentat, el paper del psicooncòleg és cada vegada més important, i sobretot tenint en compte la prevalença d’aquesta malaltia. Els canvis produïts per aquesta evidencien la importància d’una tractament multidisciplinar i integratiu, en què l’equip terapèutic i la família col·laborin per afrontar de la millor manera aquest ardu procés. Si desitges rebre més informació al respecte, posa’t en contacte amb nosaltres. Els professionals del nostre centre, a Mataró, t’atendran i et resoldran els dubtes que tinguis.

El terme que proposem es defineix com l’absència de consciència, per part de la persona, de la seva pròpia malaltia o incapacitat. En un primer moment es va vincular especialment a pacients neurològics, proposant que consistia en una situació patològica que patien alguns d’ells al no tenir percepció dels seus dèficits cognitius. Així, és cert que apareix de manera més prominent o clara en patologies com la Malaltia de l’Alzheimer, la síndrome de Korsakoff, i en diferents trastorns cognitius. Tanmateix, i com a continuació veurem, cada vegada són més les patologies (especialment psicològiques) en què apareix aquesta problemàtica, de manera que convé conèixer les seves característiques i especialment la seva repercussió.

En la línia del anterior comentat, tot i que parlem d’una problemàtica que pot aparèixer en major o menor mesura en moltes complicacions, els trastorns psicològics en els quals es veu reflectida de manera més prominent són l’Esquizofrènia, els Trastorns de Personalitat, l’Autisme (Trastorn de l’Espectre Autista) i fins i tot en certs problemes de conducta. En aquest sentit, els manuals de classificació diagnòstica han començat a afegir especificadors per indicar el grau de consciència de malaltia de la persona. També cal tenir en compte, i com a aspecte molt més comú, que en la majoria d’ocasions, dins de les problemàtiques pot haver certs aspectes dels quals la persona no és conscient, però que poden tenir conseqüències tant per a ella com per als altres . D’aquesta manera, la anosognosia pot aparèixer en problemes molt diversos, en població adulta i infantil, i tant en casos greus com lleus, associant-se més als primers.

Com s’haurà pogut intuir, un dels trets més prominents i alhora constituint gairebé la principal dificultat, és la manca de patiment per part de la persona. Si no em passa res, ¿per a què tractar-me?. Això cal diferenciar-ho de la negació, en la qual hi ha consciència de malaltia, però la persona no admet la situació. És a dir, en aquest cas ens enfrontem a una total absència tant de coneixement, com de patiment. Per això, és important tenir en compte la repercussió que això té tant a nivell individual, com familiar. En el primer dels casos, en no ser conscient de la gravetat, la persona pot dur a terme conductes de risc que posin en perill la seva salut. Al costat d’això, són nombrosos els casos que no es vinculen i fins i tot que no van a tractament, i que quan ho fan, no compleixen amb les recomanacions del terapeuta causa de la creença de que “ja estan bé com estan”. D’altra banda, és clara la repercussió que té a nivell familiar i social. Són bàsicament aquests els que acostumen a patir el problema, procurant (moltes vegades en va), ajudar en la mesura del possible; moltes vegades tractant de convèncer que hi ha un problema o una patologia, altres remarcant com se senten, etc. Tot això genera tensions i sovint discussions per la difícil gestió de la situació.

Per tot el comentat, davant d’aquests casos convé intervenir el més aviat possible, procurant vincular el pacient a un seguiment terapèutic específic i treballant molt amb les famílies i persones properes per tal de dotar d’estratègies per afrontar possibles situacions problemàtiques. Els psicòlegs i psiquiatres del nostre centre, a Mataró, poden proporcionar-te més informació sobre aquest o qualsevol altre tema que et preocupi o interessi. No dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres, t’ajudarem a resoldre els teus dubtes.

Vivim en un món social. Ens trobem immersos en un entorn on les relacions i interaccions amb els altres són constants, i aquestes ens permeten crear-nos una imatge tant de la gent i context que ens envolta, com de nosaltres mateixos i de la nostra competència en relació a ells. De vegades però, apareixen situacions que ens poden dificultar molt iniciar i/o mantenir aquests vincles, sent un dels casos més freqüents, la por al rebuig. Aquesta però, com a continuació es veurà, pot aparèixer “camuflada” en forma de moltes altres pors, preocupacions o problemàtiques.

Aquest temor apareix quan ens sentim avaluats o jutjats pels altres. Així, algunes de les situacions on pot sorgir són per exemple, demanant un favor a algú, quan declarem el nostre amor a una persona, sol·licitant un augment de sou, etc. Entre les situacions més prototípiques convé ressaltar la por a parlar en públic. Això provoca diferents tipus de resposta, i pot fer que la persona sacrifiqui els seus desitjos i necessitats per tal de ser acceptada, o bé que opti per evitar exposar-se a situacions en les que percebi o senti que la poden jutjar o avaluar. En base a això, és possible que ens hagi vingut alguna experiència personal en la qual això hagi passat, la qual cosa reflecteix que en certa manera, i en menor o major intensitat, gairebé tots hem pogut experimentar-ho, pel que podem concloure que tots posseïm una certa necessitat d’aprovació. Tot i això, es transforma en problemàtica quan suposa una limitació important per a la persona, generant malestar i preocupació constant.

Però, d’on prové aquest temor? Perquè apareix? Hi ha diferents hipòtesis al respecte, les quals podem englobar en dos principals: la innata (o evolutiva), i l’adquirida (o apresa). En el primer dels casos, es suggereix que posseïm una certa tendència innata a voler ser acceptats pels altres, ja que en el passat, estar sol podia tenir greus conseqüències. Des d’aquesta perspectiva, també es parla de trets temperamentals i de personalitat que poden predisposar a patir aquest problema, com poden ser l’elevada sensibilitat, o la introversió. En el segon plantejament (més acceptat avui dia), es parla d’aprenentatge, és a dir, es proposa que la vivència de certes experiències socials poden provocar que desenvolupem aquesta por. En aquest sentit, si hem rebut un feedback negatiu (males cares, comentaris negatius, abandonaments …), és possible que ens hàgim format una imatge de la interacció social. Al costat d’això, a més, aquesta por també es relaciona amb el nostre autoconcepte i amb la nostra autoestima. A tots ens agrada sentir-nos aprovats i, en certa manera, admirats. Si ens rebutgen, això xoca amb els nostres esquemes, generant cert conflicte intern, el qual podem evitar deixant de exposar-nos socialment.

Tot això repercuteix en el nostre benestar físic i emocional, i pot generar diferents problemàtiques, sent l’ansietat una de les més característiques. Hem d’adoptar i aprendre certs mecanismes per evitar engrandir-ho o inclús cronificar-ho. En aquest sentit, a continuació s’exposen algunes de les estratègies que poden servir per superar aquesta por:

Comprensió i normalització: Aquest pot ser útil de per si, i convé utilitzar-lo com a primer pas. La por és una emoció com qualsevol altra, i encara que en certs moments desagradable, posseeix un sentit adaptatiu, podent prevenir-nos de vegades d’algun dany o perill real. Així, un dels errors més comuns és considerar que la persona que definim com valent, no té por. Tot el contrari, possiblement també la té però la diferència és que actua per combatre-ho.

Exposició progressiva: És un dels components més importants. Segurament haurem sentit la importància d’afrontar les nostres pors. En el cas de la por al rebuig és particularment important, ja que suposa una de les formes més efectives per desconfirmar les creences de la persona (ex., no agradaré, es riuran de mi, em ignoraran …). Convé fer-ho, però, gradualment i sempre en funció de les dificultats presents.

Interpretacions alternatives: És important considerar altres “hipòtesi” o “alternatives” quan anem a interaccionar, o quan hàgim acabat. El pensament, quan està dominat per la por, pot ser molt catastròfic, de manera que l’entrenament regular en considerar diferents hipòtesis, tot i que a priori siguin difícils de creure, ens pot permetre combatre-ho poc a poc de manera més efectiva.

Tot i que aquests són els components que es consideren claus, hi ha altres eines útils per ajudar-nos a superar aquestes i moltes altres pors. Aquestes es treballen des de diferents perspectives i de forma cada vegada més eficient. Pots sol·licitar informació al nostre centre de psicologia, a Mataró. El nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tot allò que necessitis.

El món evoluciona ràpidament, i paral·lelament resulta evident l’ampli desenvolupament de noves eines tecnològiques (mòbils, ordinadors, aplicacions, jocs …), que apareixen amb diferents objectius, sent un d’ells l’”optimitzar” el temps, sigui aquest dedicat al treball, l’oci, o les relacions socials. Per a això, es busca la màxima eficiència, creant plataformes en què la interacció és immediata. Al costat d’això, però, hi ha una altra cara no tan agradable, i és l’excessiu ús que es fa d’elles i les greus conseqüències que aquest produeix en la nostra societat, de les quals hem de conscienciar-nos, sense minimitzar, per tal de prevenir danys encara majors .

L’afectació apareix en tot tipus de població, tant en els més petits com en la gent gran. En aquest sentit, per exemple, la instauració de tablets a les escoles és una realitat. A més, cada vegada es proporcionen telèfons a edats més primerenques. El problema però, no és tant l’existència d’aquests, sinó l’ús que li estem donant. Així, hem de tenir clar que la repercussió és tant a nivell físic com psicològic, i tant personal, com cap als altres. En el primer cas, cada vegada són més els accidents per distracció. Ens vénen a la ment els de trànsit, però són abundants les situacions (i més en aquests mesos) en què mentre un adult està distret, el seu fill es troba sol a la platja o la piscina. Altres problemes físics es relacionen amb els mals de cap, la fatiga, els marejos, els problemes de vista, entre d’altres. Tots ells no han de ser infravalorats, ja que afecten de manera directa a tots els nostres àmbits, disminuint el nostre rendiment i indirectament el nostre benestar emocional.

En concret, els problemes psicoemocionals que poden aparèixer es relacionen amb múltiples aspectes. El primer, i del qual es deriven gairebé tots els altres, és l’addicció en si. Aquesta es defineix com l’ús abusiu de les diferents plataformes, necessitant realitzar un ús cada vegada més gran, i implicant conseqüències significatives per a la persona. En aquest sentit, tot i que sigui una “addicció comportamental”, convé recordar que aquesta posseeix totes les característiques de dependència, abús, tolerància i abstinència, igual que en les addiccions a substàncies. Entre les seves repercussions, a més dels problemes familiars, socials i laborals evidents que comporta, trobem diferents símptomes i alteracions que poden aparèixer derivats i fins i tot com a causa de l’addicció. Així, és molt comú que la persona presenti abús de substàncies, habitualment alcohol, cocaïna o cànnabis. A més, els problemes d’ansietat i depressió són més que comuns. Aquests, comporten problemes de son, d’alimentació, de concentració, entre d’altres. També val la pena esmentar que problemes com els Trastorns de Personalitat (especialment el Antisocial, Narcicista o el Límit), es troben entre els més característics.

En ocasions no està clar si l’addicció és causa o conseqüència de les situacions esmentades, però el que sí sembla evident, és que els avenços tecnològics tenen una influència clara i directa en la nostra societat, sent relativament fàcil caure en un ús excessiu, i sobretot en l’excés de confiança. Aquest últim aspecte és especialment important, ja que es tendeixen a ignorar els aspectes negatius de l’ús i consum diari de totes aquestes eines massives.

Cada vegada són més els casos que demanen intervenció a causa d’aquesta situació. En cas de tenir indicis, dubtes, o de sospitar d’alguna situació perillosa, no dubtis en contactar amb el nostre equip terapèutic especialitzat en psicologia i psiquiatria. Estarem encantats d’atendre’t i de facilitar-te tota la informació que necessitis.

Les persones diferim en el grau amb què comuniquem els nostres pensaments, emocions i inquietuds internes. Si reflexionem sobre això, no aprofundim igual sobre nosaltres mateixos amb un amic o familiar íntim amb el qual ens sentim confiats, que amb algú desconegut. A més, si ho traslladem a l’àrea dels conflictes, tots diferim en el nivell d’emocionalitat que mostrem davant dels altres, podent diferenciar de forma més o menys clara, a aquells que semblen no tenir cap tipus de pudor a exposar tot el que senten i pensen, i aquells altres que difícilment parlen sobre ells mateixos.

El problema sorgeix quan, o bé ens comuniquem o exterioritzem de manera inadequada, i/o ho fem en poques ocasions. En aquests casos, les conseqüències poden ser diverses, i repercuteixen tant a nivell personal com al nostre entorn. Així, quan adoptem l’estratègia de guardar-nos les coses, podem anar acumulant una sensació de malestar intern que es pot anar accentuant amb el pas del temps. A més, podem fins i tot arribar a tenir la sensació de que no tenim dret a manifestar el que volem. Al costat d’això, els altres poden considerar que no els tenim prou confiança com per obrir-nos, i fins i tot de vegades, poden “utilitzar-nos” per exposar tot el que els preocupi a ells ja que difícilment reconeixerem que ens afecta o importa. A l’altre extrem, si ens acostumem a manifestar les nostres inquietuds de forma inadequada, amb agressivitat, o de manera excessiva, principalment podem provocar que els altres s’allunyin de nosaltres, i això repercuteix clarament en la nostra autoestima. Entre les possibles causes que podem trobar per decantar-nos per una o altra alternativa, podem trobar les següents:

Dificultats en la identificació: Especialment en el cas de no exterioritzar, en moltes ocasions hi ha una clara dificultat per identificar el que sentim i per posar nom a les nostres emocions. Això s’explica en part per no haver après a observar-les o per haver-les estat evitant.
Por: Aquest és un mecanisme clau. Diferents tipus de por poden allunyar-nos de manifestar el que ens inquieta. Un d’ells pot ser la por a mostrar-nos vulnerables o dèbils. Certes persones tenen la sensació de que si s’obren, reflecteixen una imatge negativa, i mitjançant la qual els altres poden en certa manera aprofitar-se. En segon lloc, pot existir una por a afrontar l’emoció per considerar-la a aquesta perjudicial o immanejable. També pot aparèixer una temor a generar conflictes o a fer mal a algú amb els nostres comentaris.
Trets de personalitat: El principal podríem dir que es vincula a la introversió. Es tractaria d’un mecanisme innat que ens impedeix o limita l’expressió de pensaments i emocions. Aquest resulta especialment difícil de modificar, de manera que requerirà un entrenament i treball intensiu.
Aspectes ambientals: Moltes vegades pot no dependre tant de nosaltres. Per exemple en famílies on s’accepta i normalitza la no comunicació emocional, o fins i tot es censura aquesta, pot precipitar que la persona adopti aquesta tendència. En contrast amb aquesta situació, hi ha ambients que fomenten l’expressió disfuncional, provocant l’efecte contrari.

Tot això tindrà més o menys pes depenent de la persona. Tot i així, fàcilment precipitarà que apareguin les estratègies exposades anteriorment: evitació o retraïment, o un exteriorització inadequada. Per això, si ens conscienciem i aprenem estratègies mitjançant una intervenció específica podem arribar a desenvolupar formes alternatives i sobretot beneficioses tant per a nosaltres com per als altres. Entre els beneficis que podem trobar és important esmentar els següents:

Confiança i autoestima: Una cosa que ràpidament podem notar és que amb un adequat maneig dels nostres sentiments i missatges, guanyem en autoconfiança. A més, com hem comentat, els altres també poden agrair que exterioritzem el que ens inquieta, ja que es possibilita una relació més sincera i transparent, transmetent tenir confiança en els altres.
Comunicació: Aquesta dada resulta més o menys evident, però convé recordar-ho. Amb el temps possibilitem que ens expressem cada vegada amb més fluïdesa i de manera més objectiva, cosa que té un clar benefici no només per a nosaltres, ajudant-nos a aprendre de nosaltres mateixos, sinó per als altres, permetent-los tenir les dades de forma clara i concisa per poder comprendre’ns i assessorar-nos en cas de necessitar-ho.
Alliberament: És quelcom que podem experimentar a curt termini, i es refereix a la sensació d’alleujament que produeix treure coses que ens pertorben. Per això, es diu que exterioritzar pot ser en si mateix fins i tot terapèutic.
Maneig emocional: Finalment, externalitzar adequadament també comporta un millor maneig de les emocions tant pròpies com alienes. Afavoreix que identifiquem millor i més ràpidament els estats d’ànim en general, i augmenta la nostra capacitat empàtica.

Hi ha molts altres beneficis, i diferents alternatives de tractament que poden permetre’ns desenvolupar les estratègies necessàries per aconseguir-los. Un altre aspecte a remarcar, és, que encara que no cal patir una problemàtica específica per manifestar aquestes dificultats, hi ha patologies on acostuma a aparèixer amb més freqüència. Entre elles la depressió, l’ansietat, els problemes d’autoestima i fins i tot certs trastorns de personalitat.

Si t’interessa el tema exposat, o t’agradaria preguntar qualsevol cosa que consideris rellevant, posa’t en contacte amb els nostres professionals. En el nostre centre de Mataró et facilitarem tot allò que necessitis.

Els problemes psicològics i emocionals apareixen en totes les poblacions, i es reparteixen per totes les edats, sense excepció. Encara que en ocasions es manifesten de manera molt similar entre les diferents etapes vitals, en altres ocasions poden reflectir aspectes significativament diferents. És per això que hem de precisar i tenir en compte les característiques i el nivell evolutiu de l’individu, i especialment en nens, en els quals la manifestació de la simptomatologia pot canviar sorprenentment ràpid en molt poc temps.

Una de les categories més interessants és el Trastorn d’Estrès Postraumàtic (TEPT). Aquest, tot i que inicialment es concebia com una sèrie de reaccions lleus i transitòries a situacions específiques, poc a poc es va evidenciar que existien persones que mostraven presentacions greus i duraderes. El trastorn, a nivell general, es defineix com l’exposició a la mort, lesió greu o violència sexual (real o amenaçada), que comporta la presència de símptomes d’intrusió (records freqüents, somnis angoixants, reaccions fisiològiques …), evitació, alteracions cognitives i de l’estat d’ànim, i afectació de l’alerta i la reactvidad (irritabilitat, comportament imprudent, problemes de concentració …), i que té una durada superior a un mes. En aquest sentit, recentment s’ha comprovat que els nens reflecteixen certes peculiaritats, recalcant que fins i tot resulta tan o més important obtenir informació d’aquests mateixos i contrastar-la amb la dels pares. Això és així a causa principalment del fet que els pares tendien a informar d’un menor patiment del nen, com ara de nivells d’ansietat significativament més baixos en comparació amb els declarats pels petits. Per tot això, els diferents sistemes de classificació dels trastorns mentals han inclòs recentment especificacions pel que fa als símptomes en nens i adolescents.

En la infància, s’ha remarcat que la reacció inicial pot ser una conducta agitada o desorganitzada. De la mateixa manera que en la depressió, la irritabilitat pot estar especialment present, i el que pot semblar un problema de comportament, en realitat emmascara un component emocional i de patiment important. Al costat d’això, i sobretot en edat preescolar i escolar, és freqüent la reescenificació de diversos aspectes de la catàstrofe durant el joc. Per això, observar el seu comportament en aquesta situació resulta clau de cara  al diagnòstic i al tractament. Convé a més destacar que, tot i que al principi el joc pot formar part dels símptomes, si aquest evoluciona pot convertir-se en part del procés de recuperació, ja que facilita el reprocessament de l’esdeveniment traumàtic. Un altre aspecte a considerar és que els nens poden manifestar major freqüència i intensitat de pors específiques davant estímuls relacionats amb l’experiència, però no davant aquells no relacionats. Per exemple, si el succés va passar en un lloc específic, o davant objectes concrets, poden mostrar un intens malestar davant aquests o semblants en el futur. D’altra banda, solen produir-se dificultats de separació de les figures importants, mostrant una excessiva dependència (p.ex., reticència a anar a l’escola o voler dormir amb els pares). Són freqüents també els problemes de son, el baix rendiment escolar, la pèrdua d’interès en activitats que abans es gaudien, i fins i tot un sentiment de culpa per haver sobreviscut.

Finalment, convé tenir especialment present que no tots els nens experimenten el mateix patró o intensitat de símptomes. La reacció pot variar en durada i fluctuació al llarg del temps. En aquest sentit, alguns dels factors que influeixen en les reaccions són: les diferències individuals en vulnerabilitat (prèvia al succés), el grau d’exposició al succés (no és el mateix haver-se vist involucrat que haver-ho presenciat), i les reaccions dels pares.

L’atenció i intervenció en infantojuvenil és un camp que està creixent cada vegada més, procurant detectar característiques específiques i focalitzant els intents de solució cap a les diferents etapes. En el nostre centre situat a Mataró, t’oferim una atenció professional i individual, comptant amb un equip multidisciplinari que et permetrà resoldre tots els teus dubtes. Truca’ns sense compromís, t’ajudarem.

De vegades sembla que esperem a perdre o a que passi alguna cosa per valorar allò que tenim. És famosa la frase “no valorem a algú o alguna cosa fins que ho perdem”. Doncs bé, res més lluny de la realitat, en certs moments aquesta afirmació sembla complir-se de manera gairebé literal. Aquest és el cas del Benefit Finding, un fenomen descrit recentment que fa referència a la reacció psicològica davant el càncer que porta a algunes persones a apreciar detalls de la seva vida que fins llavors havien obviat o oblidat. Així, tot i que es va començar a descriure específicament per a aquesta patologia, s’ha comprovat que és més que adequat aplicar-lo a moltes altres situacions, especialment relacionades amb certes malalties.

S’ha postulat que l’aparició d’aquest fenomen està relacionat amb l’afrontament de l’estrès i el malestar emocional. D’aquesta manera, apareixeria com un mecanisme que ens permet esmorteir el patiment per la situació que estem vivint. Com sabem, hi ha diferents maneres de combatre els estressors tant externs com interns, però no tots resulten eficaços. A nivell general, diferents estudis han evidenciat que el estar en possessió de certs recursos psicològics i socials, possibilita trobar beneficis en relació als esdeveniments vitals estressants, permetent a més desenvolupar intervencions preventives per millorar la salut i el seu afrontament. En concret, el suport social percebut resulta especialment important en la millora del nostre estat físic i mental. També és important remarcar que el terme aquí descrit afecta persones de qualsevol edat, i es considera un mecanisme inconscient i automàtic. És com si tinguéssim un escut que s’activa davant les situacions d’alt patiment i sobretot davant aquelles que resulten incontrolables.

És necessari passar per aquests moments per valorar i apreciar més la nostra vida? La resposta és no, però sembla que en aquestes ocasions ens veiem especialment obligats. Per això, des d’aquí volem emfatitzar la importància que té centrar-nos i valorar el present. El fet que apareguin fenòmens com el descrit evidència que moltes vegades ens tornem autòmats del nostre dia a dia. Estem tant centrats en el passat i en el futur que passem pel present sense processar-lo, i sobretot, sense viure’l!. És cert que la nostra societat està parcialment impregnada de preocupació, per la nostra feina, la nostra família, els nostres amics … I aquesta es descriu com l’estat d’inquietud i malestar relacionat principalment amb possibles esdeveniments futurs, o amb aspectes que ja han passat però que, paradoxalment, busquem remeiar o canviar. Això, quan apareix de manera molt marcada i reiterativa pot donar lloc a certs problemes psicològics com els trastorns d’ansietat o la depressió. Així i tot, en ocasions és cert que sembla inevitable caure en aquesta temptació. Tot i això, hemDe vegades sembla que esperem a perdre o a que passi alguna cosa per valorar allò que tenim. És famosa la frase “no valorem a algú o alguna cosa fins que ho perdem”. Doncs bé, res més lluny de la realitat, en certs moments aquesta afirmació sembla complir-se de manera gairebé literal. Aquest és el cas del Benefit Finding, un fenomen descrit recentment que fa referència a la reacció psicològica davant el càncer que porta a algunes persones a apreciar detalls de la seva vida que fins llavors havien obviat o oblidat. Així, tot i que es va començar a descriure específicament per a aquesta patologia, s’ha comprovat que és més que adequat aplicar-lo a moltes altres situacions, especialment relacionades amb certes malalties.

S’ha postulat que l’aparició d’aquest fenomen està relacionat amb l’afrontament de l’estrès i el malestar emocional. D’aquesta manera, apareixeria com un mecanisme que ens permet esmorteir el patiment per la situació que estem vivint. Com sabem, hi ha diferents maneres de combatre els estressors tant externs com interns, però no tots resulten eficaços. A nivell general, diferents estudis han evidenciat que el estar en possessió de certs recursos psicològics i socials, possibilita trobar beneficis en relació als esdeveniments vitals estressants, permetent a més desenvolupar intervencions preventives per millorar la salut i el seu afrontament. En concret, el suport social percebut resulta especialment important en la millora del nostre estat físic i mental. També és important remarcar que el terme aquí descrit afecta persones de qualsevol edat, i es considera un mecanisme inconscient i automàtic. És com si tinguéssim un escut que s’activa davant les situacions d’alt patiment i sobretot davant aquelles que resulten incontrolables.

És necessari passar per aquests moments per valorar i apreciar més la nostra vida? La resposta és no, però sembla que en aquestes ocasions ens veiem especialment obligats. Per això, des d’aquí volem emfatitzar la importància que té centrar-nos i valorar el present. El fet que apareguin fenòmens com el descrit evidència que moltes vegades ens tornem autòmats del nostre dia a dia. Estem tant centrats en el passat i en el futur que passem pel present sense processar-lo, i sobretot, sense viure’l!. És cert que la nostra societat està parcialment impregnada de preocupació, per la nostra feina, la nostra família, els nostres amics … I aquesta es descriu com l’estat d’inquietud i malestar relacionat principalment amb possibles esdeveniments futurs, o amb aspectes que ja han passat però que, paradoxalment, busquem remeiar o canviar. Això, quan apareix de manera molt marcada i reiterativa pot donar lloc a certs problemes psicològics com els trastorns d’ansietat o la depressió. Així i tot, en ocasions és cert que sembla inevitable caure en aquesta temptació. Tot i això, hem de plantejar-nos la possibilitat de considerar l’alternativa que proposem.

Estratègies com el mindfulness poden ajudar-nos a combatre aquesta tendència i a “millorar el moment”. Promou un estil de vida centrat en l’ara, i buscant especialment no jutjar les nostres experiències, estats d’ànim i pensaments. En aquest sentit, podem arribar a comprendre que les nostres preocupacions difícilment es centren en coses del moment actual, de l’ara, relacionant-se molt més amb prediccions futures i amb valoracions del passat.

Hi ha diferents alternatives terapèutiques que inclouen aquesta pràctica entre els seus objectius. Si estàs interessat i/o consideres que et pots beneficiar, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró. T’oferirem tota la informació i ajuda que necessitis. de plantejar-nos la possibilitat de considerar l’alternativa que proposem.

Estratègies com el mindfulness poden ajudar-nos a combatre aquesta tendència i a “millorar el moment”. Promou un estil de vida centrat en l’ara, i buscant especialment no jutjar les nostres experiències, estats d’ànim i pensaments. En aquest sentit, podem arribar a comprendre que les nostres preocupacions difícilment es centren en coses del moment actual, de l’ara, relacionant-se molt més amb prediccions futures i amb valoracions del passat.

Hi ha diferents alternatives terapèutiques que inclouen aquesta pràctica entre els seus objectius. Si estàs interessat i/o consideres que et pots beneficiar, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró. T’oferirem tota la informació i ajuda que necessitis.

La detecció, i molt menys la comprensió i exteriorització de les nostres emocions no suposa una tasca senzilla. En moltes ocasions ens costa determinar què ens passa, perquè ens sentim de determinades maneres, des de quan, i fins i tot què ha fet que ens sentim així. Tot això constitueix el que anomenem alexitímia, terme introduït el 1972 pel psiquiatre Sifneos ( ‘a’ -sin-, ‘lexis’ -paraula-, ‘thimos’ -afecte-) definint-lo com la incapacitat per detectar, reconèixer i per tant posar nom i expressar les nostres pròpies emocions. Tot i que inicialment es va associar a un desordre neurològic, actualment s’ha comprovat que pot aparèixer en diferents problemàtiques i estats emocionals.

Aquest fenomen té importants repercussions tant en la persona que el pateix com especialment en el seu entorn més proper. Principalment les limitacions es relacionen amb les relacions interpersonals, ja que aquestes difícilment són retroalimentades a nivell emocional. És a dir, “l’alexitímic” posseeix dificultats tant per detectar les emocions generades internament (p.ex., frustració per no aconseguir una meta o objectiu personal), com les provocades de manera externa (per exemple, no mostrar entusiasme o il·lusió davant d’una bona notícia). D’aquesta manera, les persones properes poden definir-lo com fred, o excessivament pragmàtic. A més, i per paradoxal que sembli, el fet de tenir aquesta mancança no eximeix a la persona d’experimentar patiment. D’aquesta manera, és important tenir en compte que acostumen a manifestar els símptomes típics de qualsevol estat emocional, com plor, taquicàrdia, tremolor … estant la seva dificultat relacionada amb la detecció i l’expressió del que senten, no en el fet o no d’experimentar-ho. Així, el no saber definir el seu estat, els dificulta molt la tasca d’autoregulació de la seva emoció.

Com s’ha indicat, al principi es relacionava amb un dany neurològic, ja que la seva aparició es reflecteix especialment en els Trastorns Generalitzats del Desenvolupament, i entre ells en l’Autisme. Tot i això, recentment s’accepta la hipòtesi d’una etiologia multifactorial, és a dir que entren en joc tant elements biològics com ambientals. Això és així pel fet que s’ha evidenciat que pot aparèixer en moltes altres situacions i problemàtiques, entre elles problemes de l’estat d’ànim com depressió o ansietat (especialment en la primera d’aquestes), i fins i tot en alguns Trastorns de Personalitat, com el Límit o el Antisocial. En aquest sentit, s’ha parlat d’una certa predisposició a la alexitímia, de possibles experiències traumàtiques que propicien la seva aparició, i fins i tot d’un aprenentatge continu en el qual es tapen o inhibeixen certs estats emocionals. En la línia de l’últim comentat, val la pena esmentar la importància d’una educació emocional adequada des d’edats primerenques, en la qual no s’invalidin les emocions, i on es propiciï una correcta expressió i canalització d’aquestes.

Finalment, i encara que sigui una tasca complicada, és important no confondre la alexitímia amb la negació, o millor dit, amb el fet de no voler acceptar o expressar certs estats emocionals. En el primer cas parlem d’una incapacitat, d’una limitació, i en el segon ens estem referint més a un acte més o menys intencional. Aquesta última alternativa acostuma a presentar-se en patologies com el Trastorn de Conducta.

La identificació i regulació emocional és clau per aconseguir un estat d’ànim personal òptim. A més, permet la creació i el manteniment de les nostres relacions amb els altres, ja que la majoria, per no dir totes, es basen en aquesta reciprocitat emocional comentada. Pots plantejar i resoldre els teus dubtes posant-te en contacte amb el nostre centre de Psicologia, situat a Mataró. Allà, els nostres professionals et proporcionaran una atenció individual i personalitzada.