En el món de la psicologia hi ha diferents vessants o orientacions les quals s’han anat desenvolupant per comprendre amb més profunditat el comportament i estat emocional de les persones. Entre elles, el model sistèmic emergeix de la idea que els sistemes poden posseir, i de fet posseeixen, propietats diferents de la simple suma dels seus components. D’aquesta manera, aquest enfocament passa de l’estudi de l’individu aïllat, a l’estudi del sistema i de les relacions entre els elements que el conformen. Així, un sistema constitueix un tot organitzat, el qual està compost d’elements que interaccionen d’una manera determinada.

Dins d’aquesta gran vessant, trobem una de les teories que ha tingut major auge i repercussió en els últims temps. Es tracta de la Teoria Clínica de la Comunicació Humana, de Watzlawick, Beavin i Jackson (1967). Els seus principals postulats són els següents:

  • És impossible no comunicar. Tal com ho plantegen, fins i tot el simple silenci és comunicació. En certes ocasions, evitem comunicar-nos per por, per enuig, per incomoditat o per vergonya, però tot i així, ja estem representant una intenció, una actitud, i per tant un comportament comunicatiu.
  • En tota comunicació podem distingir entre aspectes de contingut (nivell digital) i aspectes relacionals (nivell analògic). Els de contingut, són en general, per mitjà de codi lingüístic, i els relacionals es refereixen a comunicació no verbal. Afegeixen aquí que la capacitat de metacomunicació (parlar i comprendre sobre la nostra comunicació) és una condició per considerar una comunicació com a eficaç.
  • La incongruència entre dos nivells de comunicació dóna lloc a missatges paradoxals. Amb això es refereixen al fet que qualsevol contingut digital incongruent amb el missatge que es transmet a nivell analògic/no verbal pot precipitar malentesos i incongruències entre els membres.
  • La definició d’una interacció està condicionada per les puntuacions que introdueix el participant. Les puntuacions són les formes d’organitzar els fets d’un problema per tal de formar una seqüència ordenada. És a dir, cada un dels membres plantejarà i organitzarà els esdeveniments a la seva manera.

Si atenem a les nostres interaccions diàries amb els nostres familiars, amics, companys de treball, etc., és molt probable que aconseguim veure tots els elements exposats en aquesta teoria. Com a éssers socials, vivim en gran part de la comunicació, i això ens defineix com a persones i ens ajuda a comprendre als altres. És important escoltar-nos i observar com ens comportem i actuem davant els altres. La comunicació pot ser una gran font de benestar.En el nostre centre de Psicologia, a Mataró, estem formats en Teràpia Sistèmica, Teràpia Cognitiu-Conductual, EMDR, i entre moltes altres vessants. Si vols conèixer més o t’interessa qualsevol altre tema, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres, et facilitarem tota la informació que necessitis.

Són molts els estudis i les propostes fetes en relació tant a la definició i comprensió de les emocions, com al seu paper en les nostres vides. Paul Ekman, Izard, Plutchik o Tomkins són alguns dels teòrics que s’han dedicat al seu estudi i delimitació. Així, està clar que formen part inevitable de nosaltres mateixos, i d’algunes ja s’ha descobert que apareixen molt aviat després del naixement. Però quina funció tenen? Podem parlar de mecanismes específics per a cada sentiment?

En primer lloc, i a nivell general, hi ha acord per dir que les emocions compleixen tres funcions generals:

  • Funció adaptativa: Possibiliten l’ajust de la persona a les noves condicions de l’entorn. A més, preparen a l’organisme per a l’acció, sigui quina sigui aquesta. Per això, podríem dir que faciliten la supervivència i el desenvolupament en el nostre entorn.
  • Funció social: També podem entendre-les com un senyal o forma de comunicar-nos, i d’aquesta manera modular o influir en la conducta dels altres. Ens ajuden a comprendre tant el nostre estat d’ànim com el dels altres, i d’aquesta manera adequar-nos a les necessitats de moment.
  • Funció motivacional: Tenen la capacitat de energitzar l’organisme, de potenciar o dirigir la conducta cap a alguna cosa o algú. Qualsevol que sigui el sentiment que tinguem, facilitarà que actuem en una o altra direcció.

Al costat d’aquestes funcions més generals, se n’han proposat algunes molt més específiques per a cada emoció: la sorpresa s’ha relacionat amb l’exploració, el fàstic amb el rebuig, la por amb la protecció, l’alegria amb l’afiliació, la tristesa amb la reintegració i l’ira amb l’autodefensa.

Conèixer i detectar les nostres emocions ens pot permetre comprendre’ns molt més. Si a més potenciem l’acceptació, és possible arribar a tenir un gran control sobre nosaltres mateixos. Podem permetre’ns obrir-nos a l’experiència de sentir el que ens passa, sense jutjar-nos i sense procurar tapar-ho, ja que d’aquesta manera és possible que ajudem a prevenir problemes o dificultats emocionals majors (depressió, ansietat…).

Si vols conèixer més, o tens qualsevol dubte, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicologia, a Mataró. Estarem encantats d’atendre’t.

Podríem dir que, en general, tendim a relacionar les emocions amb certes expressions; la tristesa es vincula fàcilment amb el plor, l’alegria amb el somriure, la sorpresa amb quedar-nos bocabadats, la por amb la paralització, etc. Aquests correlats els aprenem i assimilem al llarg de la nostra vida, i ens ajuden tant a comprendre el nostre món emocional com el dels altres. Si ho pensem, per a cada emoció és possible que ens surti alguna altra forma d’expressió específica, però podem obviar que hi ha un ventall molt més ampli de possibilitats i expressions associades a cadascuna d’elles.

Pel que fa a l’ansietat, fàcilment la podem descriure com nerviosisme, inquietud, o fins i tot fer referència a algun dels seus símptomes físics com la sudoració o el tremolor. Més enllà d’aquests podem trobar moltes altres formes d’aparició, les quals podem classificar de la següent manera:

  • A nivell físic: Englobaria totes aquelles expressions que es relacionen amb el cos, i les quals poden ser més evidents per a nosaltres, com ara la tensió, el mal de cap, la sudoració, les palpitacions, la visió borrosa, els tremolors, la sequedat a la boca, els marejos, les nàusees, la inestabilitat… etc. Com veiem, tots ells fan referència a reaccions físiques a nivell corporal, les quals podem notar en certs moments o fins i tot provocar-les.
  • A nivell cognitiu: En aquest punt entrarien tota la cadena de pensaments, preocupacions i anticipacions que podem fer sobre certes situacions o successos, o fins i tot sobre nosaltres mateixos. El grau de malestar vindria definit per la intensitat o la “exageració” dels pensaments, i per la seva freqüència. La manera en què interpretem el que ens envolta, marcarà com ens sentim. Per exemple, si tenim un examen i pensem que suspendrem segur i que no aconseguirem res a la vida, és molt més probable que s’accentuï l’ansietat. En canvi, si pensem que el podem treure, i que tan sols és un examen, possiblement ens sentim més tranquils i capaços d’afrontar la situació.
  • A nivell comportamental: Comprendria tot el que fem nosaltres a nivell de conducta, lo reflectiria el nostre estat ansiós. Per exemple, la impulsivitat, l’agressivitat, la parla accelerada, actuar de pressa o precipitadament, menjar compulsiva o ràpidament, el moure les cames… etc., entrarien dins d’aquesta categoria. També podríem incloure aquí la forma de reaccionar i comportar-nos davant els altres.

Com podem veure, l’expressió de les emocions inclou molt més que el que veiem a simple vista. No tots ho manifestem de la mateixa manera, i el pes de cada un dels components pot estar clarament desequilibrat.

Des del nostre centre de psicologia, a Mataró, us convidem a que feu una mirada a la vostra forma d’exterioritzar els vostres sentiments, ja que segur que us adoneu de coses que potser us havien passat per alt. Si teniu qualsevol pregunta al respecte, podeu posar-vos en contacte amb el nostre equip, serà un plaer atendre-us.

Les pors, les inseguretats, l’ansietat, constitueixen sensacions, emocions que sorgeixen gairebé diàriament al llarg de la nostra vida. Cadascun de nosaltres ho experimentarà associat a diferents aspectes, en major o menor freqüència, i sobretot, en major o menor grau o intensitat. Aquest últim punt és especialment important per comprendre el que segueix, i és que tots experimentem i estem conformats d’una gran varietat d’emocions, i de per si, no n’hi ha cap de patològica, formen part del nostre ser, i ens defineixen tant a nosaltres mateixos com a les relacions que tenim amb els altres.

La vergonya i la timidesa apareixen aviat en les nostres vides, i en un primer moment, és comú que s’associïn al fet de conèixer gent nova, o apropar-nos a desconeguts. Tenen una funció adaptativa ja que ens ajuden a actuar amb precaució, a analitzar la situació, i al fet que la confiança en nosaltres mateixos i en els altres es vagi construint progressivament. De per si, novament convé remarcar el caràcter legítim, funcional i fins i tot necessari d’aquestes. Llavors, quan poden suposar un problema o una limitació? La resposta és quan perduren molt en el temps, quan apareixen en un grau elevat d’intensitat, i quan apareixen en situacions en les que potser haurien de quedar més amagades. D’aquesta manera, podem entrar a comprendre problemes com la fòbia social.

En aquest sentit, podríem dir a nivell general que aquesta patologia suposa una multiplicació de les característiques i del malestar que apareixen a la timidesa. És a dir, ho podem entendre com una qüestió de grau. La persona amb fòbia social experimenta una por o ansietat intensos davant de situacions on es pugui veure exposat a l’escrutini o judici dels altres, podent ser a una sola situació (p.ex., parlar en públic), o a diferents situacions socials. A més, la persona gairebé sempre evita aquestes situacions, o les suporta amb un gran malestar. Al costat d’això, convé tenir present que la timidesa apareix molt abans, en etapes primerenques de la vida. En canvi, la fòbia social sol aparèixer cap al final de l’adolescència o a principis de l’adultesa.

Això ens porta al problema de l’estigmatització. Tendim a pensar que els problemes emocionals, i les malalties mentals són una cosa estranya, i sobretot, categòrica (ho tenim o no ho tenim). És important veure que és quelcom molt més dimensional; tots tenim pors, ansietat, passem per bons i mals moments. En el moment en que això suposa una limitació o un perill per a nosaltres i/o per als altres, podem prendre mesures les quals ens ajudin a gestionar la situació.

En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, et proporcionarem tota l’ajuda i informació que necessitis. Estem formats en teràpies com la sistèmica, l’EMDR, i l’orientació cognitiu-conductual. Truca’ns, estarem encantats d’atendre’t.

Existeixen diferents disciplines i orientacions relacionades amb la salut mental, i específicament, dins l’àmbit de la psicologia. A nivell general, podem dir que totes cerquen trobar variables rellevants per millorar tant la disciplina com el benestar emocional dels individus, però ho fan de diferents maneres, i, sobretot, complementant-se molt entre elles. Concretament, la neuropsicologia neix de la conjunció entre la neurologia i la psicologia.

Es considera una disciplina independent dins de les neurociències, la qual s’encarrega d’estudiar la relació entre els processos cognitius i conductuals, i el cervell. En aquest sentit, procura delimitar els efectes d’una lesió en les estructures del sistema nerviós central. Entre les possibles lesions, podem trobar-nos amb tumors cerebrals, ictus, accidents cerebrovasculars, traumatismes cranioencefàlics, malalties de el desenvolupament i malalties neurodegeneratives. Així, procura detectar i rehabilitar les funcions cognitives afectades, entenent aquestes com els processos mentals o intel·lectuals que ens ajuden a adaptar-nos a l’entorn. Entre elles, podem trobar les següents:

  • Atenció i concentració
  • Memòria
  • Percepció
  • Aprenentatge
  • Funcions executives (presa de decisions, raonament, resolució de problemes, velocitat de processament, planificació i organització).
  • Llenguatge
  • Habilitats visoespacials

Aquestes funcions són utilitzades diàriament, i estan influenciades pel nostre estat d’ànim i per factors ambientals, com la nostra personalitat o la interacció social. En aquest sentit, els trastorns mentals es poden trobar clarament afectats i ser causa o conseqüència de les alteracions cognitives (p.ex., esquizofrènia, depressió, ansietat…). A més, desenvolupen un paper clau i significatiu en les nostres conductes, pensaments i presa de decisions. D’aquesta manera, el neuropsicòleg buscarà avaluar els efectes psicològics i conductuals del dany cerebral amb la finalitat de delimitar i establir un nexe entre les zones i estructures cerebrals afectades i les funcions cognitives perjudicades. Per a això, és comú la utilització de bateries de proves especialitzades en moltes o poques funcions cognitives (p.ex., WAIS de Weschler). A més, com s’ha començat a remarcar amb anterioritat, és clau la coordinació entre professionals de la salut mental, ja que únicament d’aquesta manera s’aconsegueix una major garantia de rehabilitació, i, per tant, d’adaptació i millora personal i social.

En el nostre centre de Psicologia comptem amb diferents professionals de la salut mental, els quals et poden oferir una atenció multidisciplinar que t’ajudarà a millorar i potenciar el teu benestar emocional. Si ens vols conèixer, o tens qualsevol dubte, posa’t en contacte amb nosaltres, estarem encantats d’atendre’t.

Les habilitats socials són recursos, eines, conductes específiques que ens ajuden a desenvolupar-nos en un món social i interactiu. Aquestes, ens permeten crear i mantenir vincles amb els altres, o fins i tot trencar-los en cas de veure-ho necessari. Alguns exemples són: iniciar una conversa, donar les gràcies, demanar perdó, dir no, demanar una cita… Gairebé tot allò que impliqui enviar un missatge a una altra persona, sigui aquesta coneguda o no. Dins d’aquestes, l’assertivitat és considerada l’eina per excel·lència, considerant-se fins i tot de vegades sinònim a el concepte d’habilitat social.

Podem tenir diferents dificultats a l’hora de dur a terme qualsevol de les conductes exemplificades. De vegades per timidesa, per vergonya, per por al rebuig … Tot i això, sent quelcom summament important, les podem aprendre! És a dir, les habilitats socials no són innates, no naixem amb un nivell concret, sinó que les anem desenvolupant a mesura que interaccionem amb els altres, en un primer moment amb els nostres pares, per posteriorment generalitzar-ho a el grup d’iguals, companys de treball, etc. Una altra dada rellevant, apropant-nos a l’àmbit més clínic, és que la manca d’habilitats socials poden ser tant causa com conseqüència dels trastorns psicològics. En els problemes d’autoestima, o en la depressió, poden aparèixer dificultats en aquest àmbit, i a la vegada, la manca d’habilitats pot precipitar símptomes o problemes com els citats, a més d’ansietat, por …

Així doncs. podem definir l’assertivitat com la capacitat d’exposar les nostres necessitats, drets i interessos d’una forma educada i empàtica, sense vulnerar els dels altres. Algo així com atrevir-nos a dir el que pensem procurant no perjudicar l’altre. Per comprendre-ho, és útil diferenciar entre la postura passiva, i l’agressiva. Què faríem si, estant en un restaurant, el cambrer ens porta la carn crua, quan a nosaltres ens agrada molt feta? En un extrem, potser ens la mengem sense dir res (postura passiva). En l’altre (postura agressiva), és possible que arribéssim a mostrar el nostre enuig, cridant, o fent algun comentari despectiu. Com veiem, ens situem en dos pols. El punt mig seria l’assertivitat, per exemple, demanant educadament si ens poden passar una mica més la carn. Això és un simple exemple que ens pot ajudar a visualitzar la conducta assertiva. Així i tot, l’assertivitat ideal, o perfecta no existeix, ja que aconseguir adoptar sempre el punt mig exacte és pràcticament impossible, a l’entrar en joc moltes variables: context i entorn, persona amb la qual estiguem interactuant, estat d’ànim propi i de l’altre , diferències de personalitat, etc. El més important és esforçar-nos per acostar-nos el màxim possible al punt mig.

Per un costat, la passivitat fa que ens portem el malestar al nostre terreny, i que els altres difícilment siguin conscients del que ens molesta. A més, podem tenir aquesta amarga sensació de que poden aprofitar-se de nosaltres, ja que difícilment ho impedirem. La tendència a l’agressivitat, principalment provoca rebuig, por, malestar, incomoditat… En canvi, sent assertius, tot i que moltes vegades no podrem satisfer o trobar l’equilibri perfecte, a llarg termini ens adonarem que tant nosaltres com els altres agraïm exposar el nostre punt de vista, i priorizarnos a nosaltres mateixos.

Hi ha diferents programes i intervencions que poden ajudar-te a millorar aquesta habilitat. En el nostre centre de Psicologia, a Mataró, et proporcionarem tots els recursos i eines que necessitis. Posa’t en contacte amb nosaltres, serà un plaer atendre’t.

Les nostres vides estan plenes de decisions, d’accions que ens porten a aconseguir allò que volem. Algunes poden considerar-se gairebé (per no dir completament) automàtiques; posar-nos les sabatilles al llevarnos, obrir l’armari de roba, canviar les marxes del cotxe… entre moltes altres. Aquestes, es consideren rutines apreses, les quals a causa de la pràctica es realitzen fins i tot podent estar pensant en una altra cosa. Segur que si fem un repàs ens surten molts exemples més. Altres decisions però, en canvi, impliquen un control conscient, reflexionar, i discernir entre alternatives per veure amb quina ens quedem.

En relació a l’últim comentat, és probable que en ocasions haguem tingut problemes per triar, o fins i tot per plantejar-nos o crear les nostres pròpies alternatives. Aquestes dificultats poden aparèixer per diferents raons:

  • Persones implicades: És clar que com més persones estiguin implicades en la nostra decisió, més ens costarà plantejar-la i triar-ne una. A més, aquí guanya importància el vincle o la implicació emocional que tinguem amb els altres (p.ex., no és el mateix prendre una decisió familiar important, que on ens anem a prendre alguna cosa amb els amics). A més implicació emocional, més dificultat.

  • Importància de l’àmbit: Molt relacionat amb la variable anterior, podem veure com en funció de l’entorn podem donar més o menys importància al procés de decisió. Normalment atribuïm molta rellevància a l’àmbit laboral, ja que percebem que tenim molt a perdre. Aquest, es pot veure superat per l’àmbit de la salut, per exemple quan algun conegut o del nostre entorn proper pateix una malaltia. És important ser conscients de com afecta l’àmbit en el qual estem.

  • Immediatesa: Quant més urgent és l’assumpte, més prioritari el podem percebre. A vegades, fins i tot pot passar aquest factor per sobre de la rellevància. En aquest sentit, és comú que ens vulguem treure coses de sobre abans de centrar-nos en altres assumptes que poden requerir més temps o esforç.

  • Conseqüències i importància percebuda: Un dels principals motius pels quals decidim fer alguna cosa, són els efectes que creiem que pot tenir la nostra decisió, tant per a nosaltres mateixos com per als altres, i en sentit tant negatiu com positiu. Aquest punt es troba molt lligat a la importància que li atorguem, ja que en principi com més gran és l’impacte o canvi percebut, més rellevància hi otorgarem.

  • Variables personals: Finalment, sent potser la variable més rellevant de totes les citades, estan les nostres pròpies característiques. Aquí entren aspectes com la inseguretat, l’autoestima, la dependència cap als altres, el control i gestió emocional (ansietat, estrés…), o la rigidesa. En funció de quines variables de nosaltres mateixos entrin en joc, el procés de presa de decisió pot ser més o menys complex. Si analitzem cadascuna de les característiques esmentades, podem intuir fàcilment quan agilitarem o no la nostra elecció.

L’últim punt exposat ens porta inevitablement a remarcar la importància de conèixents a nosaltres mateixos, d’aprendre de les nostres virtuts i limitacions, de tal manera que aconseguim un major control personal. Tot comença per obrir-nos a l’experiència de escoltar-nos i observar-nos. Per a això, iniciar un procés terapèutic pot beneficiar i ajudar-te a trobar estratègies no només per aprendre a prendre decisions d’una forma més eficient, sinó per a tot allò que et preocupi o consideris millorable.

Els professionals del nostre centre, situat a Mataró, et proporcionaran tota l’ajuda i informació que necessitis. Posa’t en contacte amb nosaltres.

A vegades pot existir certa reticència a l’hora de demanar ajuda a un professional de la salut mental. Això pot passar per diferents raons, entre les quals es troben principalment emocions com la vergonya o la por, una percepció distorsionada o un concepte erroni de el paper del professional, i el no saber quan hem o no sol·licitar els seus serveis. Això provoca un cert distanciament, perpetuant una situació que pot ser problemàtica, o simplement quedant-nos ancorats en la nostra zona de confort, no permetent-obrir-nos a l’aprenentatge i creixement personal.

En primer lloc, és molt important tenir en compte que les persones que acudeixen al psicòleg no solament ho fan perquè tinguin problemes, o els faltin recursos per afrontar les seves diferents dificultats. Tampoc cal presentar una patologia concreta (ansietat, depressió…), i ni molt menys que aquesta sigui greu. Per contra, podem demanar ajuda simplement per créixer com a persones, per millorar el nostre dia a dia, per guanyar recursos i estratègies de cara a afrontar millor diferents situacions que poden fins i tot no provocar-nos malestar, però que considerem que podem gestionar d’una millor manera. Tot i això, de vegades esperem a patir un malestar significatiu, el qual ens limiti en gairebé totes les àrees de les nostres vides. Per tot això, no cal tenir un problema, ni de bon tros esperar a tenir-lo.

Sigui com sigui, es tracta d’una decisió molt valenta, ja que implica que ens estem qüestionant, que ens hem autoobservat i hem detectat aspectes millorables, incongruències en la nostra manera de ser o simplement necessitem aprofundir en nosaltres. A més, hem decidit compartir-ho, fins i tot sense tenir clar com gestionar-ho, però estem disposats a intentar-ho, i a iniciar un treball personal. Així doncs, anar a el psicòleg no és dolent, estrany o vergonyós, simplement pot significar que:

  • Necessitem aprendre a gestionar i manejar millor les nostres pròpies emocions.
  • Volem fer un procés de creixement personal, perquè potser ens hem adonat que podem ser fins i tot millors que ara.
  • Necessitem superar o treballar algun esdeveniment de la nostra vida, el qual ha generat en nosaltres un impacte significatiu.
  • Considerem que podem aprendre noves habilitats i estratègies per afrontar les dificultats del nostre dia a dia.
  • Som valents i ens estimem, i demanem ajuda sense sentir-nos avergonyits per això, perquè el més important és el nostre benestar.
  • Sabem que sense salut mental no hi ha salut física.

El psicòleg és el professional de la salut mental que treballa per millorar el teu benestar, partint d’una situació problemàtica, o proporcionant eines per simplement enfortir les teves potencialitats. Malauradament, encara hi ha un cert estigma cap a la professió i cap a aquells que s’atreveixen i demanen ajuda. Només podem trencar amb aquesta tendència donant el pas i coneixent més tant a aquesta magnífica professió com a nosaltres mateixos.

Els professionals del nostre centre estan especialitzats en diferents orientacions, oferint servei de psicologia i psiquiatria tant a adults com a població infantojuvenil. Si vols conèixer-nos, o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres, estarem encantats d’atendre’t.

De vegades podem ser els nostres pitjors enemics. Podem adoptar maneres de veure’ns a nosaltres mateixos i als esdeveniments que considerem útils i adequades, però que en realitat únicament actuen com a barreres i frens per al nostre desenvolupament. Entre aquestes es troba el pessimisme defensiu, el qual podem conceptualitzar com una estratègia cognitiva que consisteix a adoptar unes baixes expectatives i metes davant de situacions futures a afrontar, malgrat haver tingut èxit o resultats positius en altres moments de la vida.

D’aquesta manera, les persones que adopten aquest estil d’afrontament, anticipen resultats negatius sobre allò que van a realitzar, podent fins i tot de vegades ser catastròfics. Això, genera una sensació il·lusòria de cert control, ja que si ens posem en el pitjor dels escenaris, d’aquesta manera l’impacte serà menor, i ja haurem considerat gairebé tot el negatiu que pot passar. A més, davant l’èxit o resultat positiu, se senten alleujats a l’haver-se “estalviat” o evitat allò que temien, la qual cosa reforça que en situacions futures tornin a adoptar aquest mecanisme. Tot això es porta a terme cognitivament, amb minuciosos càlculs de probabilitats subjectives per guanyar aquesta sensació de seguretat. Però tot el contrari, l’únic que aconseguim mitjançant aquesta estratègia és patir fins que no arriba la situació a afrontar. Hem d’adonar-nos de que pensant en negatiu, i desconfiant del que passarà i de nosaltres mateixos, permetem que aflorin símptomes d’ansietat, d’estrès, d’angoixa i que la nostra autoestima es vegi minvada.

Així, aquest tipus de persones acostumen a sentir-se fora de control, i focalitzen la seva atenció en les dificultats i resultats negatius possibles, fins i tot encara que semblin poc probables. Per això, els pessimistes defensius inverteixen una gran quantitat d’esforç en tasques que ells valoren com a importants, per tal d’evitar el fracàs. Acostumen a ser persones autoexigents, perfeccionistes i altament estructurades i metòdiques. Els costa tolerar la incertesa, i per això busquen respondre ja de manera anticipada als possibles dubtes. Tot això, com podem imaginar, porta a posseir una sensació d’inseguretat que pot arribar a ser significativament limitant, i que fins i tot deteriori el nostre autoconcepte.

Certes patologies com els trastorns d’ansietat (p.ex., el Trastorn d’Ansietat Generalitzada) o els trastorns depressius, són clars exemples on apareix el pessimisme defensiu. Tot i això, no cal anar-nos a l’àmbit clínic per apreciar-lo, ja que es tracta d’un mecanisme que molt possiblement haurem utilitzat tots i cadascun de nosaltres en algun moment. Per això, és important comprendre que és molt fàcil que aquest s’instal·li i romangui, i que fins i tot vagi a més, la qual cosa precipitarà més símptomes i major malestar.

Totes les nostres estratègies d’afrontament, maneres de pensar i fins i tot de sentir, guarden molta relació amb experiències passades, amb la nostra personalitat, i amb la nostra educació i influències socials. Hem de considerar la multiplicitat de variables que afecten per tal de comprendre’ns millor a nosaltres mateixos i als altres. Si t’interessa aquest o qualsevol altre tema, en el nostre centre de psicologia, a Mataró, et proporcionarem tota l’ajuda i informació que necessitis.

Un atac de pànic es defineix com l’aparició sobtada de por o de malestar intens que assoleix  la seva màxima intensitat en minuts i durant el qual es produeixen una sèrie de símptomes com poden ser palpitacions, tremolor, sudoració, nàusees, mareig, por a perdre el control… entre d’altres. D’aquesta manera, apareixen diferents símptomes d’ansietat de manera immediata, gairebé simultàniament, i els quals es desenvolupen ràpidament fins a assolir un nivell elevat i significatiu. Aquest episodi, cal esmentar que pot produir-se des d’un estat de calma o des d’un estat d’ansietat. Per això, moltes persones informen que semblen “caiguts del cel”, ja que sense estar fent res especial, o pensant en alguna cosa que els preocupi, es produeixen els símptomes.

Bé, quan el nostre cervell percep un perill (real o imaginari), automàticament es posa en marxa el sistema d’alarma; és a dir, s’activa una part del nostre sistema nerviós que provoca diversos canvis fisiològics amb els quals el nostre organisme es prepara per afrontar el perill:

  • El cos allibera adrenalina i noradrenalina, que produeixen una sensació de nerviosisme i inquietud.
  • Augmenta la freqüència i la força dels batecs del cor, així els músculs disposen de més sang i eliminem millor les toxines, amb lo qual ens resultaria més fàcil atacar o fugir.
  • Hiperventilem: és a dir, respirem més quantitat d’aire i més de pressa, preparant també al nostre cos per a la lluita o la fugida. La hiperventilació fa que disposem de més oxigen a la sang i que notem certes sensacions internes (ho podem fins i tot comprovar a casa).
  • La sang es concentra en les àrees de el cos on podria ser més necessària en una situació de perill. Per tant, queda menys sang en altres zones, per ex., a les mans, podent donar lloc a tremolor, formigueig, etc.
  • Les pupil·les es dilaten, de manera que estem preparats per detectar millor qualsevol estímul que pugui ser perillós. Això pot fer que percebem les coses en forma estranya.

Al costat de tot això, hi ha per descomptat l’experiència subjectiva de por, mitjançant la qual tendim a fugir i a voler posar-nos fora de perill. Tots aquests canvis, serien útils i beneficiosos si ens trobéssim davant d’un perill real. Però, si en comptes de prendre’ls com una cosa “normal”, pensem que aquestes sensacions són perilloses, s’activarà encara més el sistema d’alarma, i, per tant, les sensacions i la por augmentaran, tancant així un cercle viciós negatiu.

Per tot això, és important que coneguem els mecanismes que segueix l’ansietat, ja que únicament d’aquesta manera comprendrem com funciona el nostre cos quan percebem el perill, i podrem controlar els diferents símptomes.

Si vols rebre més informació, i conèixer més específicament algunes dades sobre el que s’ha comentat, posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes situat a Mataró. Et proporcionarem tota la informació i ajuda que necessitis.