L’afrontament del malestar, sigui aquest causat per esdeveniments interns (pensaments, dolor físic …) o externs (discussió amb la parella, problemes a la feina…), es pot fer de diferents maneres. En moltes ocasions busquem trobar una solució directa i senzilla per aconseguir sentir-nos millor, i en la majoria de situacions ho fem enfocant-nos cap a fora, és a dir, procurant solucionar un problema extern que indirectament incideixi en el nostre benestar físic i emocional. El que està clar és que el malestar, en major o menor mesura, l’acostumem a experimentar de manera similar, almenys qualitativament. Així, símptomes com la tristesa, l’estrès o l’ansietat són especialment comuns quan alguna cosa ens pertorba. Per això, a continuació s’exposarà una alternativa d’afrontament que posa el focus d’atenció en el nostre interior, en el nostre cos, la qual cosa pot ser beneficiós tant per esdeveniments que esdevinguin fora, com dins nostre.

Parlem de les tècniques de control de l’activació, on queden inclosos els exercicis de respiració i de relaxació. Quantes vegades hem necessitat una “alenada d’aire fresc” per aturar-nos i reflexionar? O en quants moments hem sospirat quan alguna cosa ens ha molestat o fet sentir malament? Aquests actes automàtics busquen regular el nostre cos, proporcionant-nos una lleugera sensació de benestar. Doncs bé, les tècniques que comentem busquen precisament això, però de manera una mica més sistematitzada. Quan estem especialment inquiets o nerviosos, sigui perquè alguna cosa ens preocupa a curt o llarg termini, el nostre cos respon. Això es produeix a través de l’activació del Sistema Nerviós Simpàtic, o també denominat sistema d’alarma. Aquest, provoca una sèrie de canvis fisiològics amb els quals el nostre organisme es prepara per afrontar el perill: Alliberem adrenalina i noradrenalina, que produeixen una sensació de nerviosisme i inquietud. Augmenta la freqüència i la força dels batecs del cor. Així els nostres músculs disposen de més sang i eliminem millor les toxines, resultant-nos més fàcil atacar o fugir. Hiperventilem; és a dir, respirem més quantitat d’aire i més de pressa, preparant també el nostre cos per a l’afrontament. Aquesta hiperventilació fa que tinguem més oxigen a la sang i que notem certes sensacions internes. A més, la nostra sang es concentra en les àrees del cos on podria ser més necessària en una situació de perill, quedant per tant menys sang en altres zones, per exemple a les mans, podent donar lloc a tremolor, formigueig, etc.

Tots aquests canvis, poden ser útils i beneficiosos si estem davant d’un perill real. Però quan això no és així, i ens mantenim permanentment activats, podem sentir-nos especialment fatigats, baixos d’energia i fins i tot perdre la son o la gana, amb les subsegüents conseqüències que això comporta. Per això, els exercicis de relaxació i control de la respiració poden mostrar-se molt beneficiosos. Aquests, a nivell general busquen reduir l’activació fisiològica facilitant la recuperació de la calma, l’equilibri mental i la sensació de pau interior. És important esmentar però, que la seva pràctica no només afecta una dimensió fisiològica, sinó també als processos emocionals, cognitius i conductuals. Així, busquen activar la branca parasimpàtica del nostre cos, és a dir aquella encarregada de les funcions d’estalvi i repòs. Entre les tècniques de relaxació podem trobar la Relaxació Muscular Progressiva amb les seves variants (p.ex., Relaxació Diferencial, Relaxació condicionada o Relaxació passiva), la Meditació, el Ioga o el Biofeedback. Entre les de respiració, es recomana especialment la Respiració Diafragmàtica. Totes elles, si es practiquen amb regularitat poden arribar a produir una gran sensació d’alleujament i alliberament, i ajudant-nos a afrontar les diferents situacions amb més calma i energia. Entre els seus efectes, es troben els següents: increment de la circulació sanguínia cerebral, descens del consum metabòlic d’oxigen, relaxació muscular (disminueix la tensió i el to muscular), disminució de la intensitat i freqüència del batec cardíac i de la pressió arterial, disminució de la freqüència i augment i profunditat de la respiració, augment de l’amplitud i capacitat inspiratòria, i augment de serotonina (substància relacionada amb el benestar).

Com veiem, per tant, es produeixen efectes contraris als d’activació, estrès o ansietat. A més, convé ressaltar que acostumen a ser exercicis relativament senzills d’aplicar, i que no comporten molt de temps, la qual cosa facilita que puguin ser posats en pràctica en moltes situacions. Junt amb això, pot ser aplicat tant per nens com per adults, la qual cosa reflecteix que és una estratègia versàtil. Pots rebre més informació al nostre centre, situat a Mataró, on els nostres psicòlegs i psiquiatres et proporcionaran tota l’ajuda que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Com podem saber si un/a nen/a presenta autisme? En què es diferencia d’altres problemàtiques infantils? Què podem fer per detectar–ho el més aviat possible?. Són moltes les preguntes que es generen al voltant d’aquesta àmplia categoria. I diem àmplia, perquè es tracta d’una de les nocions més extenses o obertes que existeixen. Això vol dir que entre les seves característiques apareixen una varietat de símptomes molt significativa, la qual cosa fa que avui dia es parli molt més d’espectre, i no tant de trastorn o problemàtica específica. Amb això, d’una banda es reconeix la complexitat a l’hora de delimitar-lo, i de l’altra, s’ofereix la possibilitat de considerar una àmplia avaluació per establir la seva presència o absència.

Actualment aquesta problemàtica es concep dins dels anomenats trastorns del neurodesenvolupament, és a dir afeccions amb inici al període de desenvolupament que solen manifestar-se de manera precoç. Entre elles es troben el Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivdad (TDAH), la Discapacitat Intel·lectual, els Trastorns de la Comunicació o els Trastorns Motors, entre d’altres. És important tenir en compte que el rang de dèficit varia, desde limitacions específiques a dèficits globals, i és freqüent que es presentin de manera concurrent. Així, el trastorn es caracteritza per dificultats persistents en la comunicació i interacció social en diversos contextos, i per mostrar patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats. En quan a la primera característica, el dèficit social, pot traduir-se en problemes per establir i mantenir interaccions, anomalies en el contacte visual i ús de gestos, o fins i tot problemes per ajustar el comportament en diversos contextos i absència d’interès per les persones. Pel que fa a la segona característica, es poden observar moviments o un estil de parla repetitiu, excessiva rigidesa pel que fa a les seves rutines diàries, interessos molt restringits, i hiper o hiporreactividad als estímuls sensorials.

Un dels aspectes més importants a tenir en compte és que el problema s’acostuma a manifestar de manera primerenca. En aquest sentit, la primera sospita acostuma a estar vinculada amb una alteració del llenguatge. Els nens petits mostren dos símptomes típics (encara que no exclusius) d’aquest problema: la ecolàlia i la inversió pronominal. La primera es defineix com la repetició (immediata o retardada, arribant a ser de fins i tot dies), d’alguna paraula o frase escoltada en algú proper, i feta de manera descontextualitzada. La inversió pronominal implica utilitzar “ell”, “ella”, o “tu” o “nosaltres” per referir-se a ell mateix. Es diu que només un 5% arriba a adquirir el llenguatge, i que això es troba associat a la discapacitat intel·lectual que pateixen molts d’ells (aproximadament un 60%). D’altra banda, és comú que els pares notin que el seu fill té un contacte i interacció inusual. Així, acostumen a no defugir el contacte amb estranys, la qual cosa quan apareix sol ser indicatiu d’un aferrament segur amb els pares. En etapes posteriors, es pot observar com no busquen molt el contacte, tracten a les persones com a “objectes” i presenten una clara preocupació per preservar la invariabilitat del medi. Per això, davant els mínims canvis d’horaris o rutines, poden mostrar-se molt agitats i irritats.

Menció a part mereixen les conductes estereotipades, és a dir el balanceig del cos, el saltar, el cridar o el fer moviments rítmics amb les mans i/o els braços. S’ha hipotetitzat que aquestes únicament es produeixen com autoestimulació. També poden aparèixer en relació a certs objectes o materials (observar girar un objecte giratori, donar voltes a una corda …). A més d’aquestes, i constituint l’alteració motora més important o dramàtica, hi ha les conductes autolesives (esgarrapar, mossegar, pegar-se…). Quan aquestes apareixen, és important contactar ràpidament amb un professional de la salut mental.

Finalment, pel que fa a la prevalença, l’autisme s’associa més al gènere masculí, amb una ràtio de 4 nens per cada nena. Tot i això, quan afecta les noies, s’acostuma a relacionar amb un quocient intel·lectual menor i a un curs menys favorable. Això no ens ha de fer infravalorar la seva aparició en noies, ja que també pot i sol aparèixer. Així doncs, ens trobem davant d’una patologia concreta, on la presentació pot ser molt heterogènia, de manera que convé adoptar mesures preventives i precoces per assegurar un funcionament i adaptació adequades de la persona.

Si vols obtenir més informació en relació a aquest o qualsevol altre tema, pots escriure’ns o trucar-nos. En el nostre centre de Psicologia, a Mataró, estarem encantats d’atendre’t i ajudar-te a resoldre tots els teus dubtes.

Si ho pensem, pot resultar-nos relativament difícil recordar l’última setmana o fins i tot l’últim dia on no haguem interaccionat. Fins i tot en aquells moments en què potser no ens venia de gust, o en els quals ens hem esforçat per no fer-ho, és altament probable que ho haguem fet (p.ex., a través de la comunicació no verbal), especialment en aquelles situacions en les que hi ha hagut més gent involucrada. Convé recordar doncs, que els humans som éssers sociables, i possiblement l’espècie més social del món. Mitjançant les relacions no només ens formem una imatge del món que ens envolta, sinó que conformem una visió de nosaltres mateixos i d’aquesta en relació als altres. És per això que les habilitats socials, i especialment l’assertivitat, resulten tan importants, ja que no només faciliten la creació i el manteniment de vincles, sinó que repercuteixen directament en el nostre benestar.

Imaginem la següent situació: Es troba, en cap de setmana, en un restaurant esperant que li serveixin la carn, feta al punt, que acaba de demanar. Al cap d’uns minuts, el cambrer s’apropa amb el seu plat, li serveix, i al tallar-la, s’adona que està crua. Què faria davant d’aquesta situació? ¿Cridaria ràpidament al cambrer? ¿Buscaria trobar altres parts més fetes? S’ho podria menjar sense demanar el canvi?. Per poder entendre correctament què significa assertivitat, inicialment podem diferenciar dues clares postures, la passiva, i l’agressiva. En el primer cas, una persona que es comportés amb passivitat, podria no dir res, i menjar-s’ho tal qual li han servit. A l’altre extrem, situaríem, per exemple, a una persona que crida o fins i tot menysprea el treball del cambrer o del restaurant. Com haurem pogut intuir, cap de les dues sembla la més adequada tant a curt com a llarg termini. Una persona que adopta en general, un funcionament passiu, inicialment pot tenir la sensació de “estalviar-se” moltes discussions i malentesos, o fins i tot d’evitar que els altres s’allunyin d’ella o la jutgin negativament, però progressivament és més que probable que la seva autoestima es vegi minvada, ja que a poc a poc anirà perdent la capacitat de comunicar malentesos, i fins i tot pot tenir la sensació de que els altres s’aprofiten d’ella. Per altra banda, tampoc convé reaccionar sempre amb exaltació o irritabilitat, ja que podem provocar que la gent del nostre voltant s’allunyi, i que fins i tot la seva relació amb nosaltres es basi principalment en la por.

Així doncs, l’assertivitat o conducta assertiva se situaria aproximadament en un punt mig entre les dues conductes exemplificades. La podem definir com l’habilitat social que ens permet defensar els nostres drets davant els altres, d’una manera empàtica, clara, directa i respectuosa, i sense menysprear o vulnerar els drets dels demés. En l’exemple anterior, seria alguna cosa així com: “Disculpi, cambrer, si no és molta molèstia, podria passar-me una mica més la carn?”. Amb això, aconseguim ser congruents amb les nostres necessitats, expressant-les de tal manera que la informació sigui rebuda pel receptor d’una manera adequada, i augmentat conseqüentment la probabilitat d’obtenir el que desitgem. Malgrat això, podríem dir que l’assertivitat ideal no existeix. Difícilment trobarem algú que actuï segons aquests paràmetres tot el temps. Les nostres respostes, i la nostra interacció, depenen de moltes variables; entre les que trobaríem les situacionals (lloc, temperatura, moment del dia …), i les personals, tant pròpies com alienes (trets de personalitat, caràcter, situació personal …). A més d’això, hi ha components de la pròpia relació en si que poden marcar com transcorri la interacció, com ara el nivell de confiança que tinguem amb l’altre, l’edat, el grau de coneixement que tinguem sobre ell/a … Tot això, posat en interrelació, explica la manera (com) en què ens relacionarem. Com podem observar, hi ha molts factors que són relativament complicats de preveure o controlar, però tot i així, és important apropar-nos al que entenem com a conducta assertiva.

Si ho aconseguim, i sobretot, si ho mantenim i el generalitzem a diferents àmbits, podrem veure com té una clara repercussió en el nostre estat d’ànim. En aquest sentit, alguns problemes d’ansietat o de depressió poden explicar-se en menor o major part per un dèficit en aquesta habilitat social. A més, aquesta dificultat es pot presentar en molts altres problemes, siguin entitats clíniques com a tals o no. En qualsevol cas, resulta important treballar-ho, hi hagi o no malestar associat. Així, com s’ha remarcat, tot i que la persona en un principi no percebi conseqüències negatives, aquestes poden i solen aparèixer al cap de poc temps.

L’Entrenament en Habilitats Socials, o la Regulació Emocional són considerats tractaments útils per abordar aquesta situació. Aquests components, juntament amb altres estratègies, són abordats des de diferents orientacions terapèutiques, sent la Teràpia Cognitiu-Conductual una de les principals. El nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et proporcionarà tota la informació que necessitis i t’ajudarà a resoldre els dubtes que tinguis.

Els problemes alimentaris constitueixen un dels reptes més freqüents i complexos en la nostra societat actual. Molts d’ells, com el que aquí es comentarà, comencen a manifestar-se en edats primerenques, generant d’una banda un malestar significatiu als pares i persones de l’entorn del nen, però per una altra, i en cas de ser detectat, possibilitant la prevenció de problemes futurs de major gravetat. Per això, val la pena aprofundir en una categoria que, tot i que ha aparegut recentment, resulta ser una de les situacions més significatives, tant per la seva prevalença com per les limitacions que provoca.

Aquesta problemàtica es conceptualitza com el trastorn alimentari que es posa de manifest pel fracàs persistent per complir les adequades necessitats nutritives i/o energètiques, i que es troben associades a un o més dels fets següents: Pèrdua de pes significativa (o fracàs per arribar a l’augment de pes o creixement esperat en els nens), deficiència nutritiva significativa, dependència de l’alimentació enteral o de suplements nutritius per via oral, i interferència important en el funcionament psicosocial. Així, s’ha de complir una o més de les característiques anteriors per ser diagnosticat. A més però, es requereix que el problema generi malestar significatiu, i per tant suposi una limitació per a la persona que el pateix i/o per als altres. En aquest sentit, pot aparèixer de diferents formes, tot i que les més freqüents són la manca d’interès per menjar o alimentar-se, la preocupació sobre les conseqüències negatives o repulsives que pot tenir el menjar, i l’evitació a causa de certes característiques dels aliments .

D’aquesta manera, les persones, i especialment els nens (ja que acostuma a presentar-se en la infància), mengen molt poc i/o eviten consumir certs aliments. Sent això així, és possible que ingereixin una quantitat tan baixa de menjar que arribin fins i tot a perdre molt pes, repercutint en el seu propi desenvolupament. Per això, resulten freqüents les deficiències nutricionals, podent arribar a ser fins i tot mortals. Al costat d’això, a més, aquestes persones poden tenir serioses dificultats a l’hora de participar en activitats socials, com ara menjar amb altres persones i mantenir el contacte amb els demés. En aquest sentit, és important diferenciar-lo del “menjar selectiu o capritxós” que apareix freqüentment en edats primerenques. En aquest cas, els nens per exemple, poden triar menjar aliments d’un determinat color, olor o consistència. Tot i això, aquesta manera d’alimentar-es relaciona amb certs aliments, i a diferència dels que presenten el trastorn, acostumen a tenir una gana normal, generalment mengen una quantitat de menjar suficient, i es desenvolupen correctament.

És habitual que en un primer moment, els pares acudeixin al metge per tal d’adoptar mesures nutritives adequades, o fins i tot per trobar l’explicació a les dificultats alimentàries. Així, és comú que els metges facin proves per detectar causes físiques. Tot i que en ocasions es puguin trobar (p.ex., al·lèrgies alimentàries, problemes del tub digestiu, etc), es considera que la principal explicació per a aquesta problemàtica és psicològica, estant en moltes ocasions associada a altres trastorns alimentaris. Com a conseqüència d’això, la intervenció, a més de mèdica o nutricional, s’ha de centrar en l’establiment d’hàbits adequats, en el treball emocional, i en l’establiment de pautes específiques per als pares.

Tots aquests aspectes es treballen especialment des de la Teràpia Cognitiu-Conductual, la qual abasta tant població adulta com infantil i juvenil. Aquesta, entre d’altres, és una de les especialitats que posseeix el nostre centre de psicologia, situat a Mataró. Per obtenir més informació, pots contactar amb nosaltres. Estarem encantats d’ajudar-te.

Les nostres vides es troben plenes de situacions i experiències que ens fan evolucionar i desenvolupar-nos com a persones. Algunes d’elles, si ho pensem, és possible que les hàgim percebut com desbordants, o difícilment combatibles. D’altres, en canvi, les haurem pogut gestionar amb relativa facilitat, la qual cosa molt possiblement haurà facilitat que la nostra autoconfiança augmentés. A vegades, però, és probable que ens haguem enfrontat a alguna situació en la qual percebíem que teníem les eines suficients per fer-li front, però ens haguem sentit frustrats davant la impossibilitat de modificar-la.

Això últim és especialment important, ja que la interpretació que fem sobre els esdeveniments interns (personals) o externs, serà clau per a comprendre la nostra manera de comportar-nos davant d’aquests. En altres paraules, si considerem que tot està al nostre abast i que som capaços de resoldre/controlar qualsevol cosa, serà més probable que ens acostem i lluitem davant els esdeveniments. D’altra banda, si tendim a concebre les circumstàncies com difícilment manejables i incontrolables, és possible que optem per allunyar-nos i resignar-nos. El més important aquí és comprendre que els extrems gairebé mai són positius, i en aquest cas, adaptatius. És a dir, sempre optar per un estil d’afrontament sense tenir en compte les característiques de la situació i els recursos de què disposem, pot ser fins i tot perjudicial. Per comprendre-ho millor, és útil diferenciar entre aquelles situacions que es consideren típicament controlables, i aquelles que resulten més incontrolables:

Situacions controlables: Entre elles podem citar per exemple les hores de dedicació a la feina o a l’estudi, situacions conflictives menors del dia a dia com problemes relacionals o familiars en forma de discussions, l’horari que seguim per fer determinades tasques o activitats, etc.

Situacions incontrolables: Son aquelles que escapen al nostre control, com a exemple més prototípic podem citar la defunció o la malaltia d’algun ésser estimat. A més, també podem esmentar aquí els esdeveniments que anticipem en forma de prediccions però que difícilment puguin donar-se, o que en cas que apareguin, no es vinculen amb el fet d’haver estat pensant-ho amb anterioritat. També podem afegir les situacions imprevistes o espontànies (p.ex., accidents).

El problema sorgeix quan hi ha una distorsió de la percepció de control de les diferents situacions, o quan, tot que la interpretació sigui correcte, la persona no l’afronta de manera adequada. Així, si considerem que podem modificar o anticipar alguna cosa incontrolable, els sentiments que poden i que solen aparèixer seran frustració, ràbia, ansietat, indefensió, tristesa, i a nivell físic, majoritàriament cansament. El fet d’intentar buscar una solució per a un problema inexistent, o per un no modificable, possibilita que el nostre malestar augmenti. Al costat d’això, poden aparèixer problemes d’autoestima i autoconfiança associats al fet de no trobar la manera d’afrontar el que passa, i/o de controlar les nostres emocions. Alguns dels problemes que acostumen a mostrar aquest patró són el Trastorn d’Ansietat Generalitzada (en el qual hi ha una preocupació crònica per situacions de la vida quotidiana), o a la Depressió. Una altra de les variables que sovint entra en joc, és la intolerància a la incertesa, molt vinculada a les patologies esmentades. Segons aquesta, la persona buscarà constantment controlar, solucionar o anticipar possibles situacions conflictives, amb la sensació de que d’aquesta manera estarà més preparada per si ocorren.

D’altra banda, davant les situacions controlables també pot existir una distorsió, on la persona, tot i tenir els recursos suficients per afrontar-lo, no ho percep d’aquesta manera, la qual cosa repercuteix igualment de manera negativa en el seu autoconcepte i estat d’ànim. Així doncs, per tal de facilitar una interpretació i afrontament adequats, pot ser-nos útil analitzar objectivament la situació, acceptar-la (principalment si es tracta d’alguna cosa incontrolable), regular les nostres pròpies emocions, buscar alternatives (sobretot davant els esdeveniments controlables), i buscar suport en el nostre familiars i amics. Tot això però, pot resultar complicat, i més quan anímicament ja hem entrat en l’espiral negativa esmentada.

Per això, existeixen intervencions terapèutiques específiques per tractar aquest i molts altres problemes. En el nostre centre, a Mataró, trobaràs professionals especialitzats que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

El Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) es defineix com la patologia mental en la qual apareixen pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents que s’experimenten com a intruses/inapropiades i causen ansietat o malestar. La persona, com a conseqüència, procura ignorar o eliminar aquests elements mitjançant pensaments concrets o actes. Per a això, i encara que actualment no sigui absolutament necessari pel diagnòstic, poden aparèixer comportaments o actes mentals de caràcter repetitiu, que es realitzen en resposta a aquestes obsessions. El seu objectiu no és altre que prevenir o reduir el malestar, o prevenir algun esdeveniment o situació negatius. Tot i això, i això és particularment important, aquests actes no estan connectats de forma realista amb el que pretenen neutralitzar.

És important diferenciar en un primer moment les obsessions de les denominades compulsions. Les primeres es poden definir com a esdeveniments mentals que es caracteritzen per ser automàtics i ser viscuts com intrusos. És a dir que usurpen a la ment i acostumen a preocupar a la persona, comportant un malestar associat normalment en forma d’ansietat. Alguns exemples poden ser que certs objectes (poms de portes, seients de l’autobús, telèfons …) estan contaminats o bruts i poden transmetre aquesta contaminació. Imatges reiterades sobre la probabilitat / possibilitat de fer-nos mal (puc saltar per la finestra o a les vies del tren). També poden aparèixer en forma de dubtes sobre si s’haurà dit o fet alguna cosa (tancar el gas, la porta de casa, insultar) o en forma d’idees més irrealistes o sense sentit aparent (si veig un cotxe vermell, el meu marit tindrà un accident). El més característic de totes elles és que tot i que la persona habitualment reconeix que no tenen sentit, i no en poques ocasions procura lluitar contra elles d’alguna manera, aquests intents normalment resulten infructuosos, percebent cert grau d’indefensió i incontrolabilitat sobre la situació. És en aquest moment on poden aparèixer els famosos rituals compulsius.

Abans d’això però, convé tenir en compte que hi ha una sèrie de rituals que es consideren normatius o no patològics. Així, per exemple, els rituals evolutius propis de certes edats com col·leccionar, veure un dibuix animat repetidament, ordenar de manera reiterada uns objectes, comptar números, o exigir que se li expliqui un mateix relat en diverses ocasions no es consideren problemàtics. La diferència rau en el grau d’interferència i malestar que suposa per a la persona, i en la intencionalitat que hi ha darrere de la seva utilització (per mitigar l’ansietat o el malestar en el cas de la compulsió). Així, a continuació es citaran per ordre els rituals més freqüents i característics del TOC: en primer lloc hi ha els rituals de neteja, en els quals la persona habitualment es renta les mans repetides vegades per evitar la contaminació. Aquest és més típic en dones. Seguidament es troben els rituals de repetició (p.ex., repetir una paraula una cert nombre de vegades, o donar 3 voltes abans de continuar caminant). En tercer lloc es troben els de comprovació (p.ex., haver tancat el gas o la porta de casa), el qual és més característic del sexe masculí. Finalment se situen els rituals d’ordre (p.ex., ordenar els llibres per grandària, o les camises per colors).
Tots els anteriors constitueixen mostres de l’ampli ventall de conductes que poden estar associades a aquesta malaltia. El més important és comprendre que es desenvolupen per mitigar l’ansietat, i al aconseguir-ho, això produeix que es perpetuï el problema. A més, quan s’aconsegueix un estat de relaxació després de l’acte, la persona sembla “confirmar” que era important fer-ho per prevenir un dany major. Per això, en cas de no poder fer-ho, moltes vegades apareix irritabilitat o agressivitat.

Aquest és un dels trastorns més freqüents tant en la població general com en la pràctica clínica, per la qual cosa resulta especialment important comprendre el seu mecanisme per poder elaborar estratègies útils per afrontar-ho. Una d’elles és l’Exposició amb Prevenció de Resposta, pertanyent a la Teràpia Cognitiu-Conductual. Si vols conèixer més sobre aquesta, o del problema presentat, en el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, estarem encantats de proporcionar-te tota la informació que necessitis. Truca’ns sense compromís i t’oferirem una atenció professional i individualitzada.

La por constitueix una de les principals emocions, tant de l’ésser humà com d’altres espècies. Tots, o gairebé tots nosaltres l’hem experimentat en algun moment de la nostra vida, i fins i tot si ho pensem, és possible que hagi aparegut en els últims dies. Així, tot i que acostumem a utilitzar algun exemple o situació personal (d’ara, animals, la foscor …) per conceptualitzar-la, formalment la podem definir com la sensació desagradable, normalment d’angoixa, provocada per la percepció d’un perill real o imaginari, relacionat amb el passat, el present o el futur.

Aquesta sensació habitualment es caracteritza per una sèrie de símptomes, els quals es vinculen sobretot amb l’ansietat. En aquest sentit, quan aquests símptomes són especialment significatius, i limiten la vida de la persona que els pateix, és possible que ens trobem davant del que es denomina fòbia. Aquesta, s’entén com la por o ansietat intensa cap a un objecte o situació específica, la qual gairebé sempre provoca aquest malestar, i que a més s’evita o es resisteix activament. Una altra de les característiques és que aquesta por es considera desproporcionada en comparació amb el perill real que planteja l’estímul en concret. Actualment, es considera que existeixen 4 categories les quals ens ajuden a situar les diferents situacions o objectes fòbics:

Animal: Certs animals com gossos, serps, aranyes, escarabats … són els causants del malestar. Alguns es relacionen amb certes sensacions com el fàstic, però altres queden vinculats a la perillositat o probabilitat d’un atac imminent.

Entorn natural: Alguns exemples serien les altures (un dels més freqüents), les tempestes o l’aigua. Aquests es refereixen a elements específics del context i constitueixen uns dels més importants.

Sang-injecció-mal: Aquí ens trobem des de la por a la sang, fins als estris mèdics, cicatrius o tot allò relacionat amb el dany corporal més físic.

Situacional: Aquest és potser el més freqüent a nivell general. Es refereix principalment a espais concrets de la nostra vida quotidiana com ara ascensors, habitacions tancades, avions, autobusos o trens, etc.

Altres: Els manuals reserven sempre una categoria per a aquells estímuls o situacions que no poden ser classificats en altres apartats. Aquí s’inclourien pors com a situacions que puguin provocar ennuegaments, vòmit, persones disfressades, certs sons, etc. Normalment es considera que aquests últims són menys prevalents en la població.

Un cop conegudes les principals categories, és especialment important tenir en compte que encara que s’utilitzen per conèixer i classificar les fòbies, també poden servir per comprendre la simple por. D’aquesta manera, la diferència, com s’ha destacat, la marcarà la incapacitació i malestar que suposen per a la persona que els pateix. Al costat d’això, un aspecte interessant, és la consideració de la desproporcionalitat de la por. En aquest sentit, moltes persones poden reconèixer “racionalment” que no hi ha un perill real, però en canvi, no poden evitar sentir aquest pànic o por atroç quan s’acosten a l’estímul.

En aquesta línia, entrem en la importància de comprendre la interrelació entre tres elements, pensament – emoció – conducta. Aquests constitueixen gairebé la base de tot ésser humà, i l’explicació de la gran majoria de problemàtiques que patim. En el cas de les fòbies, pot distingir-se clarament un component cognitiu (pensaments, creences i interpretacions sobre l’estímul i la capacitat personal per afrontar-lo), emocional (habitualment ansietat, ràbia i fins i tot tristesa) i conductual (evitació persistent, portar amulets, prendre medicaments …). Així, les estratègies d’afrontament i d’intervenció s’encaren a treballar tots ells en conjunt proposant alternatives eficaces i útils per a possibilitar l’afrontament i, per tant, la reducció del malestar associat. Entre elles, l’exposició es considera una peça clau del tractament. Però, aquesta, acostuma a estar immersa en un treball multidisciplinari i integral necessari tant per a la comprensió com per a l’abordatge del pacient i de la seva problemàtica.

Entre aquestes orientacions trobem la Teràpia Cognitiu-Conductual o la Teràpia Sistèmica, les quals són algunes de les que partim en el nostre centre de psicologia, a Mataró. Si vols aprofundir sobre aquestes i la seva utilitat per afrontar certes dificultats, truca’ns i et facilitarem tota la informació que necessitis.

A Espanya, segons dades de l’Enquesta Nacional de Salut 2011-2012, l’obesitat ha passat d’afectar al 7,4% de la població (1987) al 17% a l’actualitat. En el cas dels nens, un de cada deu presenta obesitat i dues de cada deu, sobrepès, amb percentatges similars en tots dos sexes. Són dades similars als d’Estats Units, on existeix el major nivell d’obesitat del món. A més, s’està detectant que l’obesitat apareix en edats cada vegada més primerenques i en la majoria de casos és d’origen multifactorial.

La revista BMJ publica una revisió científica que recull 35 estudis realitzats en nens menors de 8 anys en tractaments per sobrepès i destaca que molts tractaments d’obesitat s’han centrat a canviar el comportament individual amb l’objectiu de prevenir l’excés de pes. No obstant això, aquesta estratègia només ha portat a millorar a curt termini la malaltia i els factors de risc relacionats amb ella.

Segons aquest estudi, és molt difícil canviar un comportament individual en un ambient on cada vegada més es promou un estil de vida sedentari i un consum elevat de calories.

Aquesta revisió científica crida l’atenció, així mateix, sobre el fet que, actualment, els nens dediquin el seu temps lliure a activitats sedentàries com veure la televisió, jugar amb videojocs, utilitzar el telèfon mòbil, l’ordinador, etc, i assenyala que a això contribueix la tecnificació de les llars, l’ús de mitjans de transport motoritzats o la inseguretat als carrers. Tot això, indica, ha produït una disminució important en el percentatge de nens que van a peu o amb bicicleta fins al col·legi, i que juguen al carrer.

L’estudi evidencia que les influències quotidianes són determinants en el desenvolupament de l’obesitat, i que l’edat apropiada per començar a prevenir la malaltia són els primers anys de vida dels nens. Els especialistes recorden, en aquest sentit, que els hàbits alimentaris es desenvolupen normalment durant la infància, i en particular durant l’adolescència.

British Medical Journal. 2012 Des

La majoria dels pares de nens autistes comencen a sospitar que alguna cosa no està bé quan el nen té 18 mesos i busquen ajuda cap als 2 anys d’edat. Els nens amb autisme es caracteritzen per presentar dificultats en:

Jocs actuats
Interaccions socials
Comunicació verbal i no verbal
Alguns nens amb autisme semblen normals abans de l’any o els 2 anys d’edat i després presenten una “regressió” sobtada i perden les habilitats del llenguatge o socials que havien adquirit amb anterioritat. Això es denomina tipus regressiu d’autisme.

Les persones amb autisme poden:

Ser extremadament sensibles pel que fa a la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte o el gust (per exemple, pot negar-se a vestir roba “que dóna picor” i s’angoixen si s’els obliga a dur aquestes robes).
Experimentar angoixa inusual quan els canvien les rutines.
Efectuar moviments corporals repetitius.
Mostrar inclinacions inusuals a objectes.
Els símptomes poden variar de moderats a greus.

Els problemes de comunicació poden abarcar:

És incapaç d’iniciar o mantenir una conversa social.
Es comunica amb gestos en lloc de paraules.
Desenvolupa el llenguatge lentament o no ho desenvolupa en absolut.
No ajusta la mirada per observar objectes que uns altres estan mirant.
No es refereix a sí mateix correctament (per exemple, diu: “Vols aigua”, quan en realitat vol dir: “Vull aigua”).
No assenyala per dirigir l’atenció d’uns altres cap a objectes (ocorre en els primers 14 mesos de vida).
Repeteix paraules o memoritza passatges, com a comercials.

Interacció social:

Té dificultat per fer amics.
No participa en jocs interactius.
És retret.
Pot no respondre al contacte visual o als somriures o pot evitar el contacte visual.
Pot tractar als altres com si fossin objectes.
Prefereix passar el temps sol i no amb els altres.
Mostra manca d’empatia.

Resposta a la informació sensorial:

No se sobresalta davant els sorolls forts.
Presenta augment o disminució en els sentits de la visió, l’oïda, el tacte, l’olfacte o el gust.
Els sorolls normals li poden semblar dolorosos i es porta les mans a les oïdes.
Pot evitar el contacte físic perquè és molt estimulant o aclaparant.
Frega superfícies, es porta objectes a la boca i els llepa.
Sembla tenir un augment o disminució en la resposta al dolor.

Joc:

No imita les accions d’altres persones.
Prefereix el joc ritualista o solitari.
Mostra poc joc imaginatiu o actuat.

Comportaments:

“S’expressa” amb atacs de còlera intensos.
Es dedica a un sol tema o tasca (perseverança).
Té un període d’atenció breu.
Té interessos molt restringits.
És hiperactiu o massa passiu.
Mostra agressió a altres persones o a sí mateix.
Mostra gran necessitat per la monotonia.
Utilitza moviments corporals repetitius.

Proves i exàmens:
S’ha de practicar un examen rutinari per a l’avaluació del desenvolupament en tots els nens en les consultes amb el pediatre i és possible que es necessitin exàmens addicionals si existeix alguna preocupació per part del metge o dels pares. Això és particularment cert quan el nen no aconsegueix qualsevol de les següents fites del desenvolupament del llenguatge:

Balbotejar cap als 12 mesos
Fer gestos (per exemple assenyalar, dir adéu amb la mà) cap als 12 mesos
Dir paraules aïllades cap als 16 mesos
Dir frases espontànies de dues paraules cap als 24 mesos (no només la repetició del que sent)
Perdre qualsevol habilitat social o del llenguatge a qualsevol edat
A aquests nens se’ls podria practicar una avaluació auditiva, un examen de plom en la sang i un examen per a autisme com la Checklist for Autism in Toddlers o XAT (Llista de Comprovació per a Autisme en Nens que Comencen a Caminar) o el Autism Screening Questionnaire (Qüestionari de Detecció d’Autisme).

En general, és necessari un psicòleg amb experiència en el diagnòstic i tractament de l’autisme per fer el diagnòstic real. Atès que no existeix cap prova biològica per al diagnòstic de l’autisme, aquest amb freqüència es basa en criteris molt específics del manual Estadístic i Diagnòstic DSM-IV.

Una avaluació diagnòstica de l’autisme inclourà amb freqüència un examen físic i del sistema nerviós (neurològic) complet, així com la utilització d’instruments de detecció, tals com:

ADI-R: Autism Diagnostic Interview – Revised (Entrevista diagnòstica per a l’Autisme revisada)
Autism Diagnostic Observation Schedule (Programa d’Observació Diagnòstica de l’Autisme)
CARS:Childhood Autism Rating Scale (Escala de Valoració de l’Autisme en la Infantesa)
Gilliam Autism Rating Scale (Escala de Valoració de l’Autisme de Gilliam)
Pervasive Developmental Disorders Screening Test-Stage 3 (Prova d’Avaluació dels Trastorns Generalitzats del Desenvolupo – Fase 3)
Regularment, es realitzen proves genètiques (que busquen alteracions cromosòmiques) i possiblement també proves metabòliques als nens dels quals se sospita pateixen autisme o ja es va comprovar que ho sofreixen.

Atès que l’autisme abasta un espectre de símptomes tan ampli, una observació breu i única no pot predir les veritables habilitats d’un nen. Per tant, seria ideal que un equip de diferents especialistes avalués al nen. Aquest equip podria avaluar:

La comunicació
El llenguatge
Les destreses motores
La parla
El rendiment escolar
Les habilitats cognitives
De vegades, els pares són reacis al fet que es diagnostiqui la malaltia d’un nen perquè els preocupa que ho estigmatitzin. No obstant això, sense un diagnòstic, el nen pot no rebre el tractament i els serveis que necessita.

Tractament
La intervenció primerenca, apropiada i intensiva millora en gran mesura el resultat final de la majoria dels nens petits amb autisme. La majoria dels programes es basaran en els interessos del nen en un programa d’activitats constructives altament estructurat. Les ajudes visuals amb freqüència són útils.

El tractament és més eficaç quan apunta cap a les necessitats particulars del nen. Un especialista o un equip amb experiència han de dissenyar el programa individualitzat per al nen. Es disposa de diverses teràpies efectives, com:

Anàlisi del comportament aplicat (ABA, per les seves sigles en anglès)
Medicaments
Teràpia ocupacional
Fisioteràpia
Teràpia del llenguatge i del parla
Igualment, la integració sensorial i la teràpia de la visió són comunes, però hi ha poques recerques que recolzin la seva efectivitat. El millor pla de tractament pot utilitzar una combinació de tècniques.

La falta de son podria estar relacionada amb el baix rendiment acadèmic dels nens, segons ha evidenciat una recerca realitzada per la Universitat Federal de Sao Paulo (Brasil) sobre nens d’entre 7 i 10 anys de diferents escoles públiques d’aquesta regió brasilera. Aquest treball, que ha estat publicat en l’edició en línia de la revista “Sleep Medicine”, exposa que els menors amb problemes per dormir tendeixen a rendir menys en el col·legi que els que sí aconsegueixen tenir un bon descans durant la nit.
Per arribar a les conclusions obtingudes en la recerca, els especialistes han revisat uns 5.400 qüestionaris distribuïts a les escoles públiques entre els anys 1999 i 2001. Després d’això, es van analitzar les qualificacions obtingudes pels mateixos nens en llengua materna i matemàtiques, així com un altre qüestionari realitzat pels progenitors dels menors.

Així, han constatat que prop del 31 per cent dels nens presentaven símptomes de trastorn del somni, mentre que prop del 27 per cent tenien signes d’aquest problema a nivell respiratori. Per això, i després d’analitzar les troballes, sostenen que la privació del somni pot afectar a certes parts del cervell, “especialment els lòbuls frontals”.

En concret, els experts asseguren que els nens que van presentar signes de trastorns del somni o respiratoris “van tenir qualificacions més baixes que la resta”. Com a exemple s’ofereixen les notes en llengua, assignatura en la qual el 13 per cent dels nens que no descansen bé durant la nit tenen males notes, percentatge que descendeix fins al 9 per cent en els altres nens. Per la seva banda, en matemàtiques, les dades són encara més distants, ja que el mal rendiment s’observa en un 25 per cent dels menors pertanyents al primer grup, mentre que aquest només s’entrelluca en un 8 per cent en el segon.

Per això, l’equip d’investigadors dirigits per l’autora principal de l’estudi i membre d’aquest centre universitari brasiler, la doctora Luciane Bizari Coin de Carvalho, sosté que és necessari “que tots els professionals sanitaris i educadors s’adonin d’aquest sorprenent efecte perquè prenguin les mesures apropiades”.

Segons el parer de l’experta, i a causa que aquests trastorns “són molt freqüents”, sent-ho més encara els respiratoris, aquesta situació pot constituir-se “en un problema de salut pública”. Tot això també a causa que “aproximadament una quarta part dels nens nord-americans han pertorbat el seu son en algun moment de la seva infància”, assenyalen.

L’explicació a això la troba Coin de Carvalho en què les hores abans al somni són “irregulars i amb ansietat”. A més, exposa que molts nens “poden tenir trastorns del somni no reconeguts, com a somnambulisme, malsons o apnea del son”.