El món evoluciona ràpidament, i paral·lelament resulta evident l’ampli desenvolupament de noves eines tecnològiques (mòbils, ordinadors, aplicacions, jocs …), que apareixen amb diferents objectius, sent un d’ells l’”optimitzar” el temps, sigui aquest dedicat al treball, l’oci, o les relacions socials. Per a això, es busca la màxima eficiència, creant plataformes en què la interacció és immediata. Al costat d’això, però, hi ha una altra cara no tan agradable, i és l’excessiu ús que es fa d’elles i les greus conseqüències que aquest produeix en la nostra societat, de les quals hem de conscienciar-nos, sense minimitzar, per tal de prevenir danys encara majors .

L’afectació apareix en tot tipus de població, tant en els més petits com en la gent gran. En aquest sentit, per exemple, la instauració de tablets a les escoles és una realitat. A més, cada vegada es proporcionen telèfons a edats més primerenques. El problema però, no és tant l’existència d’aquests, sinó l’ús que li estem donant. Així, hem de tenir clar que la repercussió és tant a nivell físic com psicològic, i tant personal, com cap als altres. En el primer cas, cada vegada són més els accidents per distracció. Ens vénen a la ment els de trànsit, però són abundants les situacions (i més en aquests mesos) en què mentre un adult està distret, el seu fill es troba sol a la platja o la piscina. Altres problemes físics es relacionen amb els mals de cap, la fatiga, els marejos, els problemes de vista, entre d’altres. Tots ells no han de ser infravalorats, ja que afecten de manera directa a tots els nostres àmbits, disminuint el nostre rendiment i indirectament el nostre benestar emocional.

En concret, els problemes psicoemocionals que poden aparèixer es relacionen amb múltiples aspectes. El primer, i del qual es deriven gairebé tots els altres, és l’addicció en si. Aquesta es defineix com l’ús abusiu de les diferents plataformes, necessitant realitzar un ús cada vegada més gran, i implicant conseqüències significatives per a la persona. En aquest sentit, tot i que sigui una “addicció comportamental”, convé recordar que aquesta posseeix totes les característiques de dependència, abús, tolerància i abstinència, igual que en les addiccions a substàncies. Entre les seves repercussions, a més dels problemes familiars, socials i laborals evidents que comporta, trobem diferents símptomes i alteracions que poden aparèixer derivats i fins i tot com a causa de l’addicció. Així, és molt comú que la persona presenti abús de substàncies, habitualment alcohol, cocaïna o cànnabis. A més, els problemes d’ansietat i depressió són més que comuns. Aquests, comporten problemes de son, d’alimentació, de concentració, entre d’altres. També val la pena esmentar que problemes com els Trastorns de Personalitat (especialment el Antisocial, Narcicista o el Límit), es troben entre els més característics.

En ocasions no està clar si l’addicció és causa o conseqüència de les situacions esmentades, però el que sí sembla evident, és que els avenços tecnològics tenen una influència clara i directa en la nostra societat, sent relativament fàcil caure en un ús excessiu, i sobretot en l’excés de confiança. Aquest últim aspecte és especialment important, ja que es tendeixen a ignorar els aspectes negatius de l’ús i consum diari de totes aquestes eines massives.

Cada vegada són més els casos que demanen intervenció a causa d’aquesta situació. En cas de tenir indicis, dubtes, o de sospitar d’alguna situació perillosa, no dubtis en contactar amb el nostre equip terapèutic especialitzat en psicologia i psiquiatria. Estarem encantats d’atendre’t i de facilitar-te tota la informació que necessitis.

Les persones diferim en el grau amb què comuniquem els nostres pensaments, emocions i inquietuds internes. Si reflexionem sobre això, no aprofundim igual sobre nosaltres mateixos amb un amic o familiar íntim amb el qual ens sentim confiats, que amb algú desconegut. A més, si ho traslladem a l’àrea dels conflictes, tots diferim en el nivell d’emocionalitat que mostrem davant dels altres, podent diferenciar de forma més o menys clara, a aquells que semblen no tenir cap tipus de pudor a exposar tot el que senten i pensen, i aquells altres que difícilment parlen sobre ells mateixos.

El problema sorgeix quan, o bé ens comuniquem o exterioritzem de manera inadequada, i/o ho fem en poques ocasions. En aquests casos, les conseqüències poden ser diverses, i repercuteixen tant a nivell personal com al nostre entorn. Així, quan adoptem l’estratègia de guardar-nos les coses, podem anar acumulant una sensació de malestar intern que es pot anar accentuant amb el pas del temps. A més, podem fins i tot arribar a tenir la sensació de que no tenim dret a manifestar el que volem. Al costat d’això, els altres poden considerar que no els tenim prou confiança com per obrir-nos, i fins i tot de vegades, poden “utilitzar-nos” per exposar tot el que els preocupi a ells ja que difícilment reconeixerem que ens afecta o importa. A l’altre extrem, si ens acostumem a manifestar les nostres inquietuds de forma inadequada, amb agressivitat, o de manera excessiva, principalment podem provocar que els altres s’allunyin de nosaltres, i això repercuteix clarament en la nostra autoestima. Entre les possibles causes que podem trobar per decantar-nos per una o altra alternativa, podem trobar les següents:

Dificultats en la identificació: Especialment en el cas de no exterioritzar, en moltes ocasions hi ha una clara dificultat per identificar el que sentim i per posar nom a les nostres emocions. Això s’explica en part per no haver après a observar-les o per haver-les estat evitant.
Por: Aquest és un mecanisme clau. Diferents tipus de por poden allunyar-nos de manifestar el que ens inquieta. Un d’ells pot ser la por a mostrar-nos vulnerables o dèbils. Certes persones tenen la sensació de que si s’obren, reflecteixen una imatge negativa, i mitjançant la qual els altres poden en certa manera aprofitar-se. En segon lloc, pot existir una por a afrontar l’emoció per considerar-la a aquesta perjudicial o immanejable. També pot aparèixer una temor a generar conflictes o a fer mal a algú amb els nostres comentaris.
Trets de personalitat: El principal podríem dir que es vincula a la introversió. Es tractaria d’un mecanisme innat que ens impedeix o limita l’expressió de pensaments i emocions. Aquest resulta especialment difícil de modificar, de manera que requerirà un entrenament i treball intensiu.
Aspectes ambientals: Moltes vegades pot no dependre tant de nosaltres. Per exemple en famílies on s’accepta i normalitza la no comunicació emocional, o fins i tot es censura aquesta, pot precipitar que la persona adopti aquesta tendència. En contrast amb aquesta situació, hi ha ambients que fomenten l’expressió disfuncional, provocant l’efecte contrari.

Tot això tindrà més o menys pes depenent de la persona. Tot i així, fàcilment precipitarà que apareguin les estratègies exposades anteriorment: evitació o retraïment, o un exteriorització inadequada. Per això, si ens conscienciem i aprenem estratègies mitjançant una intervenció específica podem arribar a desenvolupar formes alternatives i sobretot beneficioses tant per a nosaltres com per als altres. Entre els beneficis que podem trobar és important esmentar els següents:

Confiança i autoestima: Una cosa que ràpidament podem notar és que amb un adequat maneig dels nostres sentiments i missatges, guanyem en autoconfiança. A més, com hem comentat, els altres també poden agrair que exterioritzem el que ens inquieta, ja que es possibilita una relació més sincera i transparent, transmetent tenir confiança en els altres.
Comunicació: Aquesta dada resulta més o menys evident, però convé recordar-ho. Amb el temps possibilitem que ens expressem cada vegada amb més fluïdesa i de manera més objectiva, cosa que té un clar benefici no només per a nosaltres, ajudant-nos a aprendre de nosaltres mateixos, sinó per als altres, permetent-los tenir les dades de forma clara i concisa per poder comprendre’ns i assessorar-nos en cas de necessitar-ho.
Alliberament: És quelcom que podem experimentar a curt termini, i es refereix a la sensació d’alleujament que produeix treure coses que ens pertorben. Per això, es diu que exterioritzar pot ser en si mateix fins i tot terapèutic.
Maneig emocional: Finalment, externalitzar adequadament també comporta un millor maneig de les emocions tant pròpies com alienes. Afavoreix que identifiquem millor i més ràpidament els estats d’ànim en general, i augmenta la nostra capacitat empàtica.

Hi ha molts altres beneficis, i diferents alternatives de tractament que poden permetre’ns desenvolupar les estratègies necessàries per aconseguir-los. Un altre aspecte a remarcar, és, que encara que no cal patir una problemàtica específica per manifestar aquestes dificultats, hi ha patologies on acostuma a aparèixer amb més freqüència. Entre elles la depressió, l’ansietat, els problemes d’autoestima i fins i tot certs trastorns de personalitat.

Si t’interessa el tema exposat, o t’agradaria preguntar qualsevol cosa que consideris rellevant, posa’t en contacte amb els nostres professionals. En el nostre centre de Mataró et facilitarem tot allò que necessitis.

Els problemes psicològics i emocionals apareixen en totes les poblacions, i es reparteixen per totes les edats, sense excepció. Encara que en ocasions es manifesten de manera molt similar entre les diferents etapes vitals, en altres ocasions poden reflectir aspectes significativament diferents. És per això que hem de precisar i tenir en compte les característiques i el nivell evolutiu de l’individu, i especialment en nens, en els quals la manifestació de la simptomatologia pot canviar sorprenentment ràpid en molt poc temps.

Una de les categories més interessants és el Trastorn d’Estrès Postraumàtic (TEPT). Aquest, tot i que inicialment es concebia com una sèrie de reaccions lleus i transitòries a situacions específiques, poc a poc es va evidenciar que existien persones que mostraven presentacions greus i duraderes. El trastorn, a nivell general, es defineix com l’exposició a la mort, lesió greu o violència sexual (real o amenaçada), que comporta la presència de símptomes d’intrusió (records freqüents, somnis angoixants, reaccions fisiològiques …), evitació, alteracions cognitives i de l’estat d’ànim, i afectació de l’alerta i la reactvidad (irritabilitat, comportament imprudent, problemes de concentració …), i que té una durada superior a un mes. En aquest sentit, recentment s’ha comprovat que els nens reflecteixen certes peculiaritats, recalcant que fins i tot resulta tan o més important obtenir informació d’aquests mateixos i contrastar-la amb la dels pares. Això és així a causa principalment del fet que els pares tendien a informar d’un menor patiment del nen, com ara de nivells d’ansietat significativament més baixos en comparació amb els declarats pels petits. Per tot això, els diferents sistemes de classificació dels trastorns mentals han inclòs recentment especificacions pel que fa als símptomes en nens i adolescents.

En la infància, s’ha remarcat que la reacció inicial pot ser una conducta agitada o desorganitzada. De la mateixa manera que en la depressió, la irritabilitat pot estar especialment present, i el que pot semblar un problema de comportament, en realitat emmascara un component emocional i de patiment important. Al costat d’això, i sobretot en edat preescolar i escolar, és freqüent la reescenificació de diversos aspectes de la catàstrofe durant el joc. Per això, observar el seu comportament en aquesta situació resulta clau de cara  al diagnòstic i al tractament. Convé a més destacar que, tot i que al principi el joc pot formar part dels símptomes, si aquest evoluciona pot convertir-se en part del procés de recuperació, ja que facilita el reprocessament de l’esdeveniment traumàtic. Un altre aspecte a considerar és que els nens poden manifestar major freqüència i intensitat de pors específiques davant estímuls relacionats amb l’experiència, però no davant aquells no relacionats. Per exemple, si el succés va passar en un lloc específic, o davant objectes concrets, poden mostrar un intens malestar davant aquests o semblants en el futur. D’altra banda, solen produir-se dificultats de separació de les figures importants, mostrant una excessiva dependència (p.ex., reticència a anar a l’escola o voler dormir amb els pares). Són freqüents també els problemes de son, el baix rendiment escolar, la pèrdua d’interès en activitats que abans es gaudien, i fins i tot un sentiment de culpa per haver sobreviscut.

Finalment, convé tenir especialment present que no tots els nens experimenten el mateix patró o intensitat de símptomes. La reacció pot variar en durada i fluctuació al llarg del temps. En aquest sentit, alguns dels factors que influeixen en les reaccions són: les diferències individuals en vulnerabilitat (prèvia al succés), el grau d’exposició al succés (no és el mateix haver-se vist involucrat que haver-ho presenciat), i les reaccions dels pares.

L’atenció i intervenció en infantojuvenil és un camp que està creixent cada vegada més, procurant detectar característiques específiques i focalitzant els intents de solució cap a les diferents etapes. En el nostre centre situat a Mataró, t’oferim una atenció professional i individual, comptant amb un equip multidisciplinari que et permetrà resoldre tots els teus dubtes. Truca’ns sense compromís, t’ajudarem.

De vegades sembla que esperem a perdre o a que passi alguna cosa per valorar allò que tenim. És famosa la frase “no valorem a algú o alguna cosa fins que ho perdem”. Doncs bé, res més lluny de la realitat, en certs moments aquesta afirmació sembla complir-se de manera gairebé literal. Aquest és el cas del Benefit Finding, un fenomen descrit recentment que fa referència a la reacció psicològica davant el càncer que porta a algunes persones a apreciar detalls de la seva vida que fins llavors havien obviat o oblidat. Així, tot i que es va començar a descriure específicament per a aquesta patologia, s’ha comprovat que és més que adequat aplicar-lo a moltes altres situacions, especialment relacionades amb certes malalties.

S’ha postulat que l’aparició d’aquest fenomen està relacionat amb l’afrontament de l’estrès i el malestar emocional. D’aquesta manera, apareixeria com un mecanisme que ens permet esmorteir el patiment per la situació que estem vivint. Com sabem, hi ha diferents maneres de combatre els estressors tant externs com interns, però no tots resulten eficaços. A nivell general, diferents estudis han evidenciat que el estar en possessió de certs recursos psicològics i socials, possibilita trobar beneficis en relació als esdeveniments vitals estressants, permetent a més desenvolupar intervencions preventives per millorar la salut i el seu afrontament. En concret, el suport social percebut resulta especialment important en la millora del nostre estat físic i mental. També és important remarcar que el terme aquí descrit afecta persones de qualsevol edat, i es considera un mecanisme inconscient i automàtic. És com si tinguéssim un escut que s’activa davant les situacions d’alt patiment i sobretot davant aquelles que resulten incontrolables.

És necessari passar per aquests moments per valorar i apreciar més la nostra vida? La resposta és no, però sembla que en aquestes ocasions ens veiem especialment obligats. Per això, des d’aquí volem emfatitzar la importància que té centrar-nos i valorar el present. El fet que apareguin fenòmens com el descrit evidència que moltes vegades ens tornem autòmats del nostre dia a dia. Estem tant centrats en el passat i en el futur que passem pel present sense processar-lo, i sobretot, sense viure’l!. És cert que la nostra societat està parcialment impregnada de preocupació, per la nostra feina, la nostra família, els nostres amics … I aquesta es descriu com l’estat d’inquietud i malestar relacionat principalment amb possibles esdeveniments futurs, o amb aspectes que ja han passat però que, paradoxalment, busquem remeiar o canviar. Això, quan apareix de manera molt marcada i reiterativa pot donar lloc a certs problemes psicològics com els trastorns d’ansietat o la depressió. Així i tot, en ocasions és cert que sembla inevitable caure en aquesta temptació. Tot i això, hemDe vegades sembla que esperem a perdre o a que passi alguna cosa per valorar allò que tenim. És famosa la frase “no valorem a algú o alguna cosa fins que ho perdem”. Doncs bé, res més lluny de la realitat, en certs moments aquesta afirmació sembla complir-se de manera gairebé literal. Aquest és el cas del Benefit Finding, un fenomen descrit recentment que fa referència a la reacció psicològica davant el càncer que porta a algunes persones a apreciar detalls de la seva vida que fins llavors havien obviat o oblidat. Així, tot i que es va començar a descriure específicament per a aquesta patologia, s’ha comprovat que és més que adequat aplicar-lo a moltes altres situacions, especialment relacionades amb certes malalties.

S’ha postulat que l’aparició d’aquest fenomen està relacionat amb l’afrontament de l’estrès i el malestar emocional. D’aquesta manera, apareixeria com un mecanisme que ens permet esmorteir el patiment per la situació que estem vivint. Com sabem, hi ha diferents maneres de combatre els estressors tant externs com interns, però no tots resulten eficaços. A nivell general, diferents estudis han evidenciat que el estar en possessió de certs recursos psicològics i socials, possibilita trobar beneficis en relació als esdeveniments vitals estressants, permetent a més desenvolupar intervencions preventives per millorar la salut i el seu afrontament. En concret, el suport social percebut resulta especialment important en la millora del nostre estat físic i mental. També és important remarcar que el terme aquí descrit afecta persones de qualsevol edat, i es considera un mecanisme inconscient i automàtic. És com si tinguéssim un escut que s’activa davant les situacions d’alt patiment i sobretot davant aquelles que resulten incontrolables.

És necessari passar per aquests moments per valorar i apreciar més la nostra vida? La resposta és no, però sembla que en aquestes ocasions ens veiem especialment obligats. Per això, des d’aquí volem emfatitzar la importància que té centrar-nos i valorar el present. El fet que apareguin fenòmens com el descrit evidència que moltes vegades ens tornem autòmats del nostre dia a dia. Estem tant centrats en el passat i en el futur que passem pel present sense processar-lo, i sobretot, sense viure’l!. És cert que la nostra societat està parcialment impregnada de preocupació, per la nostra feina, la nostra família, els nostres amics … I aquesta es descriu com l’estat d’inquietud i malestar relacionat principalment amb possibles esdeveniments futurs, o amb aspectes que ja han passat però que, paradoxalment, busquem remeiar o canviar. Això, quan apareix de manera molt marcada i reiterativa pot donar lloc a certs problemes psicològics com els trastorns d’ansietat o la depressió. Així i tot, en ocasions és cert que sembla inevitable caure en aquesta temptació. Tot i això, hem de plantejar-nos la possibilitat de considerar l’alternativa que proposem.

Estratègies com el mindfulness poden ajudar-nos a combatre aquesta tendència i a “millorar el moment”. Promou un estil de vida centrat en l’ara, i buscant especialment no jutjar les nostres experiències, estats d’ànim i pensaments. En aquest sentit, podem arribar a comprendre que les nostres preocupacions difícilment es centren en coses del moment actual, de l’ara, relacionant-se molt més amb prediccions futures i amb valoracions del passat.

Hi ha diferents alternatives terapèutiques que inclouen aquesta pràctica entre els seus objectius. Si estàs interessat i/o consideres que et pots beneficiar, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró. T’oferirem tota la informació i ajuda que necessitis. de plantejar-nos la possibilitat de considerar l’alternativa que proposem.

Estratègies com el mindfulness poden ajudar-nos a combatre aquesta tendència i a “millorar el moment”. Promou un estil de vida centrat en l’ara, i buscant especialment no jutjar les nostres experiències, estats d’ànim i pensaments. En aquest sentit, podem arribar a comprendre que les nostres preocupacions difícilment es centren en coses del moment actual, de l’ara, relacionant-se molt més amb prediccions futures i amb valoracions del passat.

Hi ha diferents alternatives terapèutiques que inclouen aquesta pràctica entre els seus objectius. Si estàs interessat i/o consideres que et pots beneficiar, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró. T’oferirem tota la informació i ajuda que necessitis.

La detecció, i molt menys la comprensió i exteriorització de les nostres emocions no suposa una tasca senzilla. En moltes ocasions ens costa determinar què ens passa, perquè ens sentim de determinades maneres, des de quan, i fins i tot què ha fet que ens sentim així. Tot això constitueix el que anomenem alexitímia, terme introduït el 1972 pel psiquiatre Sifneos ( ‘a’ -sin-, ‘lexis’ -paraula-, ‘thimos’ -afecte-) definint-lo com la incapacitat per detectar, reconèixer i per tant posar nom i expressar les nostres pròpies emocions. Tot i que inicialment es va associar a un desordre neurològic, actualment s’ha comprovat que pot aparèixer en diferents problemàtiques i estats emocionals.

Aquest fenomen té importants repercussions tant en la persona que el pateix com especialment en el seu entorn més proper. Principalment les limitacions es relacionen amb les relacions interpersonals, ja que aquestes difícilment són retroalimentades a nivell emocional. És a dir, “l’alexitímic” posseeix dificultats tant per detectar les emocions generades internament (p.ex., frustració per no aconseguir una meta o objectiu personal), com les provocades de manera externa (per exemple, no mostrar entusiasme o il·lusió davant d’una bona notícia). D’aquesta manera, les persones properes poden definir-lo com fred, o excessivament pragmàtic. A més, i per paradoxal que sembli, el fet de tenir aquesta mancança no eximeix a la persona d’experimentar patiment. D’aquesta manera, és important tenir en compte que acostumen a manifestar els símptomes típics de qualsevol estat emocional, com plor, taquicàrdia, tremolor … estant la seva dificultat relacionada amb la detecció i l’expressió del que senten, no en el fet o no d’experimentar-ho. Així, el no saber definir el seu estat, els dificulta molt la tasca d’autoregulació de la seva emoció.

Com s’ha indicat, al principi es relacionava amb un dany neurològic, ja que la seva aparició es reflecteix especialment en els Trastorns Generalitzats del Desenvolupament, i entre ells en l’Autisme. Tot i això, recentment s’accepta la hipòtesi d’una etiologia multifactorial, és a dir que entren en joc tant elements biològics com ambientals. Això és així pel fet que s’ha evidenciat que pot aparèixer en moltes altres situacions i problemàtiques, entre elles problemes de l’estat d’ànim com depressió o ansietat (especialment en la primera d’aquestes), i fins i tot en alguns Trastorns de Personalitat, com el Límit o el Antisocial. En aquest sentit, s’ha parlat d’una certa predisposició a la alexitímia, de possibles experiències traumàtiques que propicien la seva aparició, i fins i tot d’un aprenentatge continu en el qual es tapen o inhibeixen certs estats emocionals. En la línia de l’últim comentat, val la pena esmentar la importància d’una educació emocional adequada des d’edats primerenques, en la qual no s’invalidin les emocions, i on es propiciï una correcta expressió i canalització d’aquestes.

Finalment, i encara que sigui una tasca complicada, és important no confondre la alexitímia amb la negació, o millor dit, amb el fet de no voler acceptar o expressar certs estats emocionals. En el primer cas parlem d’una incapacitat, d’una limitació, i en el segon ens estem referint més a un acte més o menys intencional. Aquesta última alternativa acostuma a presentar-se en patologies com el Trastorn de Conducta.

La identificació i regulació emocional és clau per aconseguir un estat d’ànim personal òptim. A més, permet la creació i el manteniment de les nostres relacions amb els altres, ja que la majoria, per no dir totes, es basen en aquesta reciprocitat emocional comentada. Pots plantejar i resoldre els teus dubtes posant-te en contacte amb el nostre centre de Psicologia, situat a Mataró. Allà, els nostres professionals et proporcionaran una atenció individual i personalitzada.

L’emissió repetida d’orina, al llit o a la roba, i de manera voluntària o involuntària, constitueix el que avui dia anomenem Enuresi. Per constituir un trastorn però, ha d’aparèixer un mínim de dues vegades a la setmana durant tres mesos, o un deteriorament i malestar importants en els diferents àmbits de la vida. A més, la persona ha de tenir almenys 5 anys d’edat, i és important que la incontinència no es produeixi sota els efectes d’una substància o malaltia mèdica específica.

D’aquesta primera definició cal destacar diferents aspectes important: En primer lloc, i gairebé com a aspecte més rellevant, cal concebre la fuita involuntaria d’orina com una situació habitual i freqüent en la població. Si ho pensem, és bastant probable o bé que nosaltres ho haguem patit, o que algun familiar o conegut hagi passat per això. En aquest sentit, es considera normal fins a l’edat especificada. Al costat d’això, és necessària una freqüència específica, ja que les fuites puntuals també acostumen a ser altament prevalents. Un altre dels aspectes interessants, és la voluntarietat o no de l’acte. Així, el més freqüent és que aquest sigui involuntari, ja que sol donar-se més en hores de son (subtipus enuresi nocturna o enuresi monosimptomàtica). En aquest subtipus val la pena esmentar, a part de que es relaciona més amb el sexe masculí, que no en poques ocasions l’emissió es produeix durant el son REM, en el qual el record és més probable i el/la nen/a pot recordar el somni en el qual s’ha produït la micció. D’altra banda, l’enuresi diürna (o incontinència urinària), més freqüent en el sexe femení, és menys prevalent. En aquesta acostuma a haver-hi una demora de l’emissió fins que apareix la incontinència, de vegades per reticències a fer servir el bany per ansietat social o per alguna inquietud relacionada amb activitats escolars o lúdiques. També pot aparèixer l’enuresi tant de manera nocturna com diürna, a la qual se l’anomena enuresi no monosimptomàtica. Quan es realitza de manera voluntària, el problema es relaciona habitualment amb altres diagnòstics, com el Trastorn de Conducta o el trastorn negativista desafiant. Tot i això, també es relaciona amb crides d’atenció i problemes afectius (ansietat o depressió).

A més dels subtipus comentats, també és útil diferenciar entre incontinència primària i secundària. La primera d’elles es refereix a quan la persona no ha desenvolupat la continència, acostumant a aparèixer aquesta cap als 5 anys. Pel que fa a la secundària, es produeix després d’haver aconseguit la continència urinària. Pel que fa a les possibles causes de la problemàtica, s’ha citat el retard o la laxitud en l’aprenentatge per anar al bany, i principalment l’estrès. Es tracta d’una patologia que no acostuma a prevaler fins a la infància tardana o l’adolescència, i molt menys fins a l’adultesa. Quan això passa, però, es pot produir un augment en la freqüència de fuites. Per tot el comentat, i principalment per la seva elevada freqüència, la qual s’incrementa any a any, convé dissenyar i aplicar intervencions específiques, eficients i útils per a aquesta situació.

Entre elles, podem trobar diferents tipus que han demostrat eficàcia per a l’enuresi: El primer d’ells és el mètode de l’alarma o pipí-stop (considerat el més eficaç); consisteix en un dispositiu que posseeix un sensor d’humitat i un emissor de so, llum o vibració. Quan aquest sensor, el qual s’acostuma a posar a la roba interior, detecta la humitat, l’emissor es dispara i provoca que el nen es desperti. Això fa que l’orina es retingui i/o que hagi d’anar al bany. A més d’aquest, hi ha altres tractaments com l’entrenament en llit sec, l’entrenament en retenció voluntària, i fins i tot psicofàrmacs específics com la desmopressina, o l’oxibutinina (per l’enuresi diürna). S’ha demostrat que potenciar un aprenentatge d’anar al bany, canviar la muda mullada, i de despertar i retenir l’orina, són factors de bon pronòstic en el tractament de l’enuresi.

Si vols aprofundir sobre el tema, o t’agradaria rebre informació sobre alguna altra situació, posa’t en contacte amb el nostre centre, a Mataró. Els nostres psicòlegs i psiquiatres et facilitaran tot allò que necessitis.

La tristesa és una de les emocions més típiques i freqüents de l’ésser humà. Tots, en base a la nostra experiència, podem definir més o menys en què consisteix. Sabem que apareix en moments complicats, com ara quan alguna cosa ens ha ferit, decebut, quan hem perdut algú o alguna cosa significativa per a nosaltres, o quan no hem aconseguit una cosa que desitjàvem. Aquesta, es tradueix, a més, en una sèrie de sensacions i reaccions, com ganes de plorar, apatia, sensació de buit, o fins i tot d’ofec. En algun moment, totes o gairebé totes aquestes manifestacions formen part de la nostra vida. Tot i això, de per si, no constitueixen un trastorn depressiu, encara que formin part d’ell com a continuació es veurà.

Podem definir la depressió com la malaltia o trastorn psicològic en què predominen un estat d’ànim de tristesa significativa i de disminució de l’interès i del plaer, i en què a més poden i solen donar-se altres símptomes com insomni, fatiga o pèrdua d’energia, sentiments d’inutilitat o de culpa excessiva, menor capacitat de concentració, pèrdua o augment de pes …entre d’altres. A més, el quadre limita de manera important la vida de la persona, considerant-se d’aquesta manera, com clínicament significatiu. Això últim és especialment important, ja que la diferencia de l’estat d’ànim baix o tristesa. És a dir, per a constituir un diagnòstic han d’aparèixer una sèrie de símptomes que repercuteixin de manera negativa i significativa en la persona. A més però, i tot i que no s’acostuma a fer molta menció, des de fa relativament poc temps s’han anat definint alguns subtipus de depressió. Això ha estat així, en part, a causa de la variabilitat amb què es presenta aquest quadre en cada persona, i d’altra banda amb l’objectiu de dissenyar estratègies terapèutiques més específiques i eficaces en funció de la problemàtica.

Entre els subtipus trobem a la depressió atípica, i la depressió melancòlica. En relació a la primera, com a criteri obligatori per establir el seu diagnòstic hi ha una reactivitat de l’estat d’ànim, és a dir, que aquest millora davant d’esdeveniments positius reals o potencials. Al costat d’això, han d’aparèixer dos dels següents: augment del pes o de la gana, hipersòmnia, paràlisi plúmbia (sensació de pesadesa a les extremitats), i una alta sensibilitat al rebuig interpersonal. Com veiem, la mateixa paraula ens ajuda a fer-nos una idea de les característiques que presenta, ja que pot resultar una mica contraintuitiu si pensem en una depressió més comuna o prototípica. Pel que fa a la depressió melancòlica, el principal tret i el qual ens ha de fer sospitar de la seva aparició, és la marcada pèrdua de plaer i/o manca de reactivitat cap a estímuls habitualment i potencialment plaents. A més però, i tenint en compte que aquest aspecte (tot i que potser de forma menys accentuada) també es presenta a la depressió típica, han d’aparèixer tres o més dels següents: desànim profund, desesperació i/o mal humor, estat d’ànim buit, empitjorament al matí, despertar precoç, notable agitació o retard psicomotor, anorèxia o pèrdua de pes, i culpa excessiva o inadequada.

D’aquesta manera, veiem com no només hi ha un únic subtipus de depressió, i cada vegada són més els trastorns en els quals s’estan definint formes alternatives de presentació. Això, a més, també es veu afavorit pel gran solapament que existeix entre moltes categories. Així, per exemple, ansietat i depressió comparteixen molts aspectes, i fins i tot en moltes ocasions veiem com alguns poden portar a altres amb relativa facilitat. Per tot això, cal desengranar el més específicament possible totes les característiques de la problemàtica que presenti el pacient, per tal de poder ajudar-lo de manera més eficient.

Si estàs interessat en conèixer més sobre el tema, o tens alguna altra pregunta, a Mataró comptem amb un equip de psicòlegs i psiquiatres que t’ajudarà i proporcionarà tota la informació que necessitis.

L’afrontament del malestar, sigui aquest causat per esdeveniments interns (pensaments, dolor físic …) o externs (discussió amb la parella, problemes a la feina…), es pot fer de diferents maneres. En moltes ocasions busquem trobar una solució directa i senzilla per aconseguir sentir-nos millor, i en la majoria de situacions ho fem enfocant-nos cap a fora, és a dir, procurant solucionar un problema extern que indirectament incideixi en el nostre benestar físic i emocional. El que està clar és que el malestar, en major o menor mesura, l’acostumem a experimentar de manera similar, almenys qualitativament. Així, símptomes com la tristesa, l’estrès o l’ansietat són especialment comuns quan alguna cosa ens pertorba. Per això, a continuació s’exposarà una alternativa d’afrontament que posa el focus d’atenció en el nostre interior, en el nostre cos, la qual cosa pot ser beneficiós tant per esdeveniments que esdevinguin fora, com dins nostre.

Parlem de les tècniques de control de l’activació, on queden inclosos els exercicis de respiració i de relaxació. Quantes vegades hem necessitat una “alenada d’aire fresc” per aturar-nos i reflexionar? O en quants moments hem sospirat quan alguna cosa ens ha molestat o fet sentir malament? Aquests actes automàtics busquen regular el nostre cos, proporcionant-nos una lleugera sensació de benestar. Doncs bé, les tècniques que comentem busquen precisament això, però de manera una mica més sistematitzada. Quan estem especialment inquiets o nerviosos, sigui perquè alguna cosa ens preocupa a curt o llarg termini, el nostre cos respon. Això es produeix a través de l’activació del Sistema Nerviós Simpàtic, o també denominat sistema d’alarma. Aquest, provoca una sèrie de canvis fisiològics amb els quals el nostre organisme es prepara per afrontar el perill: Alliberem adrenalina i noradrenalina, que produeixen una sensació de nerviosisme i inquietud. Augmenta la freqüència i la força dels batecs del cor. Així els nostres músculs disposen de més sang i eliminem millor les toxines, resultant-nos més fàcil atacar o fugir. Hiperventilem; és a dir, respirem més quantitat d’aire i més de pressa, preparant també el nostre cos per a l’afrontament. Aquesta hiperventilació fa que tinguem més oxigen a la sang i que notem certes sensacions internes. A més, la nostra sang es concentra en les àrees del cos on podria ser més necessària en una situació de perill, quedant per tant menys sang en altres zones, per exemple a les mans, podent donar lloc a tremolor, formigueig, etc.

Tots aquests canvis, poden ser útils i beneficiosos si estem davant d’un perill real. Però quan això no és així, i ens mantenim permanentment activats, podem sentir-nos especialment fatigats, baixos d’energia i fins i tot perdre la son o la gana, amb les subsegüents conseqüències que això comporta. Per això, els exercicis de relaxació i control de la respiració poden mostrar-se molt beneficiosos. Aquests, a nivell general busquen reduir l’activació fisiològica facilitant la recuperació de la calma, l’equilibri mental i la sensació de pau interior. És important esmentar però, que la seva pràctica no només afecta una dimensió fisiològica, sinó també als processos emocionals, cognitius i conductuals. Així, busquen activar la branca parasimpàtica del nostre cos, és a dir aquella encarregada de les funcions d’estalvi i repòs. Entre les tècniques de relaxació podem trobar la Relaxació Muscular Progressiva amb les seves variants (p.ex., Relaxació Diferencial, Relaxació condicionada o Relaxació passiva), la Meditació, el Ioga o el Biofeedback. Entre les de respiració, es recomana especialment la Respiració Diafragmàtica. Totes elles, si es practiquen amb regularitat poden arribar a produir una gran sensació d’alleujament i alliberament, i ajudant-nos a afrontar les diferents situacions amb més calma i energia. Entre els seus efectes, es troben els següents: increment de la circulació sanguínia cerebral, descens del consum metabòlic d’oxigen, relaxació muscular (disminueix la tensió i el to muscular), disminució de la intensitat i freqüència del batec cardíac i de la pressió arterial, disminució de la freqüència i augment i profunditat de la respiració, augment de l’amplitud i capacitat inspiratòria, i augment de serotonina (substància relacionada amb el benestar).

Com veiem, per tant, es produeixen efectes contraris als d’activació, estrès o ansietat. A més, convé ressaltar que acostumen a ser exercicis relativament senzills d’aplicar, i que no comporten molt de temps, la qual cosa facilita que puguin ser posats en pràctica en moltes situacions. Junt amb això, pot ser aplicat tant per nens com per adults, la qual cosa reflecteix que és una estratègia versàtil. Pots rebre més informació al nostre centre, situat a Mataró, on els nostres psicòlegs i psiquiatres et proporcionaran tota l’ajuda que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Com podem saber si un/a nen/a presenta autisme? En què es diferencia d’altres problemàtiques infantils? Què podem fer per detectar–ho el més aviat possible?. Són moltes les preguntes que es generen al voltant d’aquesta àmplia categoria. I diem àmplia, perquè es tracta d’una de les nocions més extenses o obertes que existeixen. Això vol dir que entre les seves característiques apareixen una varietat de símptomes molt significativa, la qual cosa fa que avui dia es parli molt més d’espectre, i no tant de trastorn o problemàtica específica. Amb això, d’una banda es reconeix la complexitat a l’hora de delimitar-lo, i de l’altra, s’ofereix la possibilitat de considerar una àmplia avaluació per establir la seva presència o absència.

Actualment aquesta problemàtica es concep dins dels anomenats trastorns del neurodesenvolupament, és a dir afeccions amb inici al període de desenvolupament que solen manifestar-se de manera precoç. Entre elles es troben el Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivdad (TDAH), la Discapacitat Intel·lectual, els Trastorns de la Comunicació o els Trastorns Motors, entre d’altres. És important tenir en compte que el rang de dèficit varia, desde limitacions específiques a dèficits globals, i és freqüent que es presentin de manera concurrent. Així, el trastorn es caracteritza per dificultats persistents en la comunicació i interacció social en diversos contextos, i per mostrar patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats. En quan a la primera característica, el dèficit social, pot traduir-se en problemes per establir i mantenir interaccions, anomalies en el contacte visual i ús de gestos, o fins i tot problemes per ajustar el comportament en diversos contextos i absència d’interès per les persones. Pel que fa a la segona característica, es poden observar moviments o un estil de parla repetitiu, excessiva rigidesa pel que fa a les seves rutines diàries, interessos molt restringits, i hiper o hiporreactividad als estímuls sensorials.

Un dels aspectes més importants a tenir en compte és que el problema s’acostuma a manifestar de manera primerenca. En aquest sentit, la primera sospita acostuma a estar vinculada amb una alteració del llenguatge. Els nens petits mostren dos símptomes típics (encara que no exclusius) d’aquest problema: la ecolàlia i la inversió pronominal. La primera es defineix com la repetició (immediata o retardada, arribant a ser de fins i tot dies), d’alguna paraula o frase escoltada en algú proper, i feta de manera descontextualitzada. La inversió pronominal implica utilitzar “ell”, “ella”, o “tu” o “nosaltres” per referir-se a ell mateix. Es diu que només un 5% arriba a adquirir el llenguatge, i que això es troba associat a la discapacitat intel·lectual que pateixen molts d’ells (aproximadament un 60%). D’altra banda, és comú que els pares notin que el seu fill té un contacte i interacció inusual. Així, acostumen a no defugir el contacte amb estranys, la qual cosa quan apareix sol ser indicatiu d’un aferrament segur amb els pares. En etapes posteriors, es pot observar com no busquen molt el contacte, tracten a les persones com a “objectes” i presenten una clara preocupació per preservar la invariabilitat del medi. Per això, davant els mínims canvis d’horaris o rutines, poden mostrar-se molt agitats i irritats.

Menció a part mereixen les conductes estereotipades, és a dir el balanceig del cos, el saltar, el cridar o el fer moviments rítmics amb les mans i/o els braços. S’ha hipotetitzat que aquestes únicament es produeixen com autoestimulació. També poden aparèixer en relació a certs objectes o materials (observar girar un objecte giratori, donar voltes a una corda …). A més d’aquestes, i constituint l’alteració motora més important o dramàtica, hi ha les conductes autolesives (esgarrapar, mossegar, pegar-se…). Quan aquestes apareixen, és important contactar ràpidament amb un professional de la salut mental.

Finalment, pel que fa a la prevalença, l’autisme s’associa més al gènere masculí, amb una ràtio de 4 nens per cada nena. Tot i això, quan afecta les noies, s’acostuma a relacionar amb un quocient intel·lectual menor i a un curs menys favorable. Això no ens ha de fer infravalorar la seva aparició en noies, ja que també pot i sol aparèixer. Així doncs, ens trobem davant d’una patologia concreta, on la presentació pot ser molt heterogènia, de manera que convé adoptar mesures preventives i precoces per assegurar un funcionament i adaptació adequades de la persona.

Si vols obtenir més informació en relació a aquest o qualsevol altre tema, pots escriure’ns o trucar-nos. En el nostre centre de Psicologia, a Mataró, estarem encantats d’atendre’t i ajudar-te a resoldre tots els teus dubtes.

Si ho pensem, pot resultar-nos relativament difícil recordar l’última setmana o fins i tot l’últim dia on no haguem interaccionat. Fins i tot en aquells moments en què potser no ens venia de gust, o en els quals ens hem esforçat per no fer-ho, és altament probable que ho haguem fet (p.ex., a través de la comunicació no verbal), especialment en aquelles situacions en les que hi ha hagut més gent involucrada. Convé recordar doncs, que els humans som éssers sociables, i possiblement l’espècie més social del món. Mitjançant les relacions no només ens formem una imatge del món que ens envolta, sinó que conformem una visió de nosaltres mateixos i d’aquesta en relació als altres. És per això que les habilitats socials, i especialment l’assertivitat, resulten tan importants, ja que no només faciliten la creació i el manteniment de vincles, sinó que repercuteixen directament en el nostre benestar.

Imaginem la següent situació: Es troba, en cap de setmana, en un restaurant esperant que li serveixin la carn, feta al punt, que acaba de demanar. Al cap d’uns minuts, el cambrer s’apropa amb el seu plat, li serveix, i al tallar-la, s’adona que està crua. Què faria davant d’aquesta situació? ¿Cridaria ràpidament al cambrer? ¿Buscaria trobar altres parts més fetes? S’ho podria menjar sense demanar el canvi?. Per poder entendre correctament què significa assertivitat, inicialment podem diferenciar dues clares postures, la passiva, i l’agressiva. En el primer cas, una persona que es comportés amb passivitat, podria no dir res, i menjar-s’ho tal qual li han servit. A l’altre extrem, situaríem, per exemple, a una persona que crida o fins i tot menysprea el treball del cambrer o del restaurant. Com haurem pogut intuir, cap de les dues sembla la més adequada tant a curt com a llarg termini. Una persona que adopta en general, un funcionament passiu, inicialment pot tenir la sensació de “estalviar-se” moltes discussions i malentesos, o fins i tot d’evitar que els altres s’allunyin d’ella o la jutgin negativament, però progressivament és més que probable que la seva autoestima es vegi minvada, ja que a poc a poc anirà perdent la capacitat de comunicar malentesos, i fins i tot pot tenir la sensació de que els altres s’aprofiten d’ella. Per altra banda, tampoc convé reaccionar sempre amb exaltació o irritabilitat, ja que podem provocar que la gent del nostre voltant s’allunyi, i que fins i tot la seva relació amb nosaltres es basi principalment en la por.

Així doncs, l’assertivitat o conducta assertiva se situaria aproximadament en un punt mig entre les dues conductes exemplificades. La podem definir com l’habilitat social que ens permet defensar els nostres drets davant els altres, d’una manera empàtica, clara, directa i respectuosa, i sense menysprear o vulnerar els drets dels demés. En l’exemple anterior, seria alguna cosa així com: “Disculpi, cambrer, si no és molta molèstia, podria passar-me una mica més la carn?”. Amb això, aconseguim ser congruents amb les nostres necessitats, expressant-les de tal manera que la informació sigui rebuda pel receptor d’una manera adequada, i augmentat conseqüentment la probabilitat d’obtenir el que desitgem. Malgrat això, podríem dir que l’assertivitat ideal no existeix. Difícilment trobarem algú que actuï segons aquests paràmetres tot el temps. Les nostres respostes, i la nostra interacció, depenen de moltes variables; entre les que trobaríem les situacionals (lloc, temperatura, moment del dia …), i les personals, tant pròpies com alienes (trets de personalitat, caràcter, situació personal …). A més d’això, hi ha components de la pròpia relació en si que poden marcar com transcorri la interacció, com ara el nivell de confiança que tinguem amb l’altre, l’edat, el grau de coneixement que tinguem sobre ell/a … Tot això, posat en interrelació, explica la manera (com) en què ens relacionarem. Com podem observar, hi ha molts factors que són relativament complicats de preveure o controlar, però tot i així, és important apropar-nos al que entenem com a conducta assertiva.

Si ho aconseguim, i sobretot, si ho mantenim i el generalitzem a diferents àmbits, podrem veure com té una clara repercussió en el nostre estat d’ànim. En aquest sentit, alguns problemes d’ansietat o de depressió poden explicar-se en menor o major part per un dèficit en aquesta habilitat social. A més, aquesta dificultat es pot presentar en molts altres problemes, siguin entitats clíniques com a tals o no. En qualsevol cas, resulta important treballar-ho, hi hagi o no malestar associat. Així, com s’ha remarcat, tot i que la persona en un principi no percebi conseqüències negatives, aquestes poden i solen aparèixer al cap de poc temps.

L’Entrenament en Habilitats Socials, o la Regulació Emocional són considerats tractaments útils per abordar aquesta situació. Aquests components, juntament amb altres estratègies, són abordats des de diferents orientacions terapèutiques, sent la Teràpia Cognitiu-Conductual una de les principals. El nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et proporcionarà tota la informació que necessitis i t’ajudarà a resoldre els dubtes que tinguis.