La vibració de les emocions

L’il·lustre psiquiatre nord-americà, doctor en filosofia i medicina, David Hawkins, en el seu llibre “El Poder Contra La Força” explica que en ser tots els àtoms energia, això també es podia aplicar a la consciència humana. La seva tesi doctoral va ser validada científicament, i postula que tots els objectes posseeixen energia i que aquesta energia produeix una vibració determinada.

 

El Dr. Hawkins va crear i va elaborar l’Escala de la Consciència que es representa a partir d’un gràfic el qual va d’1 a 1.000; sent el primer el nivell de vibració d’un bacteri i aquest últim valor la vibració interna més elevada que pot aconseguir un ésser humà. Aquestes freqüències vibratòries són mesurables i estan basades en proves musculars que realitzen el mesurament pertinent.

 

A l’Escala queda reflectit que les emocions catalogades com a “desagradables” (com per exemple la ira, la culpa, la vergonya…) vibren a freqüències més baixes i les “agradables” (amor, alegria, pau…) ho fan a freqüències més altes. D’aquesta manera va dissenyar un Mapa de la Consciència en el qual explica com evoluciona aquesta fins a aconseguir el nivell superior.

 

Diferencia dos nivells: el Nivell de la Força Física i el Nivell del Poder Espiritual. En el Nivell de la Força Física se situen les següents emocions de menor a major nivell de vibració representat pel seu algorisme corresponent: vergonya (20), culpa (30), apatia (50), patiment (75), por (100); desig (125), ira (150), orgull (175). I el Nivell del Poder Espiritual està format per: coratge (200), neutralitat (250), voluntat (310), acceptació (350), raó (400), amor (500), alegria (540), pau (600), il·luminació (700-1000).

 

A l’estudi que va efectuar el Dr. Hawkins es va observar que la mitjana vibracional de la majoria de persones se situava al 207 de l’Escala (més del 85% de la població) i que el nivell al qual hauríem d’aspirar seria el de 500 en endavant. La freqüència energètica d’una persona no sols l’afecta a ella sinó també a l’entorn que l’envolta.

 

Els bloquejos, traumes, conflictes, negativitats, relacions tòxiques, etc. ens fa baixar el nivell de vibració d’una manera significativa. En canvi, la resolució, afrontament, resiliència, empoderament, amor propi, relacions sanes, autocura… eleven la nostra vibració. També podem elevar-la a través de la música, ja que s’ha comprovat que pot actuar com a eina terapèutica per a expressar, alliberar, transformar i sanar estats emocionals. Les més apropiades per a elevar la nostra vibració són les músiques harmòniques com ara la música clàssica, bols tibetans, cants gregorians, òpera, sons de la naturalesa, instrumental, mantres.

 

Si desitges més informació sobre aquesta temàtica o altres no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres i estarem encantats d’atendre’t. El nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat a la part cèntrica de Mataró, disposa d’un gran equip de professionals que ofereixen sessions tan presencials com en línia perquè triïs la modalitat que més s’ajusti a les teves necessitats.

Les reunions familiars tornen per Nadal

Les festes nadalenques són dies de tradicions i trobades familiars on afloren damunt la taula molts esdeveniments alhora, tant en l’àmbit individual com en l’àmbit familiar.

Existeixen tantes realitats com persones en el món, i existeixen tants conflictes com famílies d’arreu de les cases. Durant el Nadal és l’època on es fan més evidents alguns aspectes com per exemple el pas del temps. Any rere any poden haver-hi canvis en les cadires que s’ocupen al voltant de la taula; familiars que marxen, però d’altres que en poden arribar de nous al sistema (la filla que s’ha fet parella, la parella que ha tingut naixement…). En algunes famílies, els dinars familiars es poden donar quasi cada cap de setmana, i en altres una vegada l’any, per això aquests poden tenir encara més pes.

Potser ha sobtat la frase anterior de: “existeixen tants conflictes com famílies“, i aquesta afirmació no està lluny de casa vostre (evidentment,  amb diferents graus) i això succeeix perquè les famílies són grups de persones on cadascuna de les que el formen evolucionen en diferents direccions. A més, no són grups estàtics, és a dir, cada membre de la família es relaciona amb altres membres i es creen les noves unitats familiars. Per això, no tots els membres familiars estan relacionats pel vincle sanguini. L’arribada dels nous membres en aquestes unitats a vegades encaixen a la perfecció, i a vegades no; o bé, alguna separació matrimonial durant l’any crea una fragmentació important.

Segur que t’has trobat en alguna ocasió parlant amb la teva parella de quin dia vas a casa els pares, quin dia a casa els sogres, la família que reclama passar els dies amb el nen que acaba de néixer, suant la gota grossa perquè veus a venir els comentaris de cada any, anticipant-te a com reaccionaràs quan vegis al tiet amb el qual no tens relació…

El Nadal, moments d’il·lusió, però també de gran enyorança, de pèrdues i melancolia, i és possible que en alguna trobada et faci especialment mandra, o inclús et generi certa ansietat pels motius que sigui.

Cal recordar que el més rellevant quan entrem a la vida adulta, és la família que hem creat. La parella amb la qual volem construir una vida i potser aquesta vida és diferent del que han fet els nostres pares i avis. Si hi ha dinàmiques més “disfuncionals”, pots separar internament del que et pertany a tu i del que no et pertany a tu com a adulta.

I per això us recomanem…

  • Parlar molt amb la parella i arribar a acords. Probablement, els dos haureu de cedir per ambdues bandes, mirant d’arribar a un equilibri.
  • Donar valor a altres coses de Nadal, que per tu o que amb la teva parella siguin valuoses: sortides per Nadal, celebració i trobades amb amics, prioritzar descans i temps a casa…
  • Els límits també calen per Nadal, acorda’ls abans d’anar a un dinar. Pots pactar l’hora de marxar i acotar sobre quins temes que no parlareu.
  • En funció de quin moment vital estiguis, i de quina sigui la situació que t’envolti en l’àmbit familiar, s’haurà de prioritzar el benestar emocional propi i la salut mental. Que un any no hi puguis assistir no vol dir que més endavant no es pugui fer diferent.

Les trobades Nadalenques poden ser, per tant, festes que generin un canvi en el nostre estat d’ànim, generar certa tensió i malestar o bé ens facin obrir algunes ferides. En alguns casos les persones necessitem abordar aquest tema del qual socialment no es parla de manera tan oberta.

El nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat en el centre de Mataró, realitzem teràpia presencial i online i et podem ajudar en aquest tema i molts altres. Si tens algun dubte, pots trucar-nos i estarem encantats d’atendre’t.

La desconnexió d’un mateix: El “fals self”

El “fals self” o el “fals jo”, es refereix a una estructura defensiva que algunes persones desenvolupen per a ocultar el seu veritable jo en voler satisfer les expectatives dels altres. En aquest article, explorarem en què consisteix la patologia del fals self i com la psicoteràpia relacional pot ser una eina efectiva per a abordar-la.

La Patologia del “Fals Self”:

El Fals Self és una adaptació defensiva que una persona crea en resposta a les pressions d’un entorn més o menys desfavorable en la infància. Winnicott, un destacat psicoanalista, va descriure com els nens poden desenvolupar un Fals self per a complaure els seus cuidadors, sovint a costa de la seva veritable identitat. Això pot ocórrer quan un nen percep que la seva autenticitat no és acceptada o és castigada, la qual cosa porta a una desconnexió respecte al seu ésser real.

Així doncs, el “fals self” és una màscara que la persona desenvolupa per a adaptar-se a les demandes i expectatives de l’entorn, sobretot durant les experiències primerenques. Aquestes estructures defensives es formen com un mecanisme de supervivència per a ocultar el veritable jo, que se sent vulnerable i no acceptat. L’individu es desconnecta gradualment d’ell mateix, creant una imatge socialment acceptable però artificial.

El “fals self” pot manifestar-se en una falta d’autenticitat, una sensació de buit intern i una lluita constant per complaure als altres. Les persones amb aquesta patologia sovint es senten desconnectades dels seus veritables sentiments i desitjos, la qual cosa pot portar a la depressió, l’ansietat i una sensació de buit existencial.

Problemes de Salut Mental Associats al Fals Self

  1. Dificultats en l’autoregulació emocional. El manteniment constant del Fals Self pot dificultar l’expressió d’emocions reals, la qual cosa pot portar a problemes d’autoregulació emocional i, en última instància, a l’ansietat i la depressió.
  2.  Falta d’autoconsciència. Les persones amb un Fals Self molt arrelat poden perdre el contacte amb els seus desitjos, necessitats i autenticitat, la qual cosa pot portar a una sensació de buit existencial i una falta de propòsit.
  3.  Relacions interpersonals problemàtiques. En ocultar el seu veritable jo, les persones amb un Fals Self poden tenir dificultats per a establir relacions autèntiques i satisfactòries amb els altres, la qual cosa pot portar a la solitud i l’alienació.

La Psicoteràpia Relacional i el seu Paper en la Curació:

La psicoteràpia relacional és un enfocament terapèutic que se centra en la relació entre el terapeuta i el pacient com un mitjà per a promoure la curació i el creixement personal. En el cas de la patologia del “fals self”, la psicoteràpia relacional pot exercir un paper crucial en la reconnexió de l’individu amb el seu veritable jo.

  1. Construcció d’una Relació Segura. En la psicoteràpia relacional, es prioritza la creació d’un ambient terapèutic segur i empàtic; un entorn favorable. Això és essencial perquè el pacient comenci a sentir-se acceptat i comprès, la qual cosa pot ser especialment desafiador per a aquells amb un “fals self” ben desenvolupat.
  2. Exploració de la història personal. La teràpia relacional implica una exploració de la història de vida del pacient, la qual cosa permet comprendre millor com es va formar el Fals Self i com ha afectat la seva salut mental
  3. Desenvolupament de l’Autenticitat. A través de la relació amb el terapeuta, els pacients tenen l’oportunitat d’explorar les seves emocions i desitjos autèntics. Això implica descobrir qui són realment i el que desitgen en lloc de continuar complaent als altres.
  4. Aprenentatge d’habilitats d’autoregulació. La teràpia relacional també s’enfoca en el desenvolupament d’habilitats d’autoregulació emocional per a ajudar el pacient a bregar amb les emocions de manera saludable.
  5. Desmanegament del “Fals Self”. La psicoteràpia relacional ajuda als pacients a desmuntar gradualment el seu “fals self”, permetent-los enfrontar les seves vulnerabilitats i pors. Aquest procés pot ser desafiador, però és essencial per a la curació.
  6. Reconnexió amb el Veritable Self. A mesura que el pacient avança en la teràpia, es produeix una reconnexió amb el veritable self. Això implica una major autenticitat, acceptació d’un mateix i la capacitat de viure una vida més plena i satisfactòria.

La patologia del “fals self” pot tenir un profund impacte en la vida d’una persona, però la psicoteràpia relacional ofereix una via eficaç per a abordar-la. A través de la construcció d’una relació segura, l’exploració de l’autenticitat i el desmuntatge del “fals self”, els individus poden reconnectar amb el seu veritable jo i viure una vida més autèntica i satisfactòria.

El problema de la soledat no desitjada de la joventut

La soledat no desitjada és una problemàtica que ha estat present al llarg de molts anys i que a l’actualitat, en el món interconnectat en el qual vivim, continua sent-hi present. Aquest sentiment de soledat no desitjat repercuteix negativament en l’ànim de moltes persones i per aquest motiu esdevé primordial parlar-ne al respecte.

 

Ens referim a soledat no desitjada quan parlem d’un desajust entre les relacions socials que tenim i les que desitjaríem tenir. Aquest malestar no només contempla el nombre de relacions socials que tenim, sinó també la qualitat d’aquestes relacions. D’aquesta manera, podem sentir que no tenim a ningú en qui confiar, ens sentim exclosos o amb sensació de buidor.

 

Aquest malestar, socialment ha estat atribuït a les persones grans, sobretot a les persones majors de 65 anys, qui solen viure sols. Però que una persona visqui sola, no implica que se senti sola. De fet, hi ha moltes persones que gaudeixen de la soledat. El fet de viure sol o acompanyat no té relació amb el sentiment de soledat no desitjada. Actualment, hi ha moltes persones que viuen acompanyades, i malgrat això, se senten soles. És per aquest motiu que anteriorment, destacaven que els factors principals que influeixen en el sentiment de soledat no només és la quantitat de relacions socials que establim, sinó també la qualitat d’aquestes relacions.

 

La soledat no té edat. Aquest sentiment pot aparèixer en qualsevol de les etapes de la vida, sobretot en els moments de transicions entre etapes educatives, de domicili, de separació de la parella, viudetat, maternitat/paternitat, pèrdua de feina o jubilació, patir alguna malaltia o convertir-se en o la principal persona cuidadora d’una persona dependent. És a dir, els processos de canvi o d’adaptació a noves situacions ens fan més susceptibles a aquest malestar.

 

Les persones joves, així com els grups de població més grans, són aquells grups poblacionals que se senten més sols. Però sobretot, durant l’adolescència i joventut, és freqüent sentir-se sol, ja que són moments en què configurem la nostra identitat i alhora, estem sotmesos a molts canvis físics, relacionals i ambientals. Els joves són el grup d’edat que més malestar pateix en relació amb la soledat no desitjada.

 

Hem de tenir en compte la influència de les expectatives socials, familiars i personals a les quals se sotmeten les persones joves al pas a la incorporació a la vida adulta. L’ideari col·lectiu sobre les “coses que cal fer” durant certes etapes crea un marc sense precedents i impacta en l’autoconcepte i autoestima dels i les joves. Marxar de casa dels pares, tenir parella, cursar estudis universitaris, tenir una feina digna o formar una família són aspectes que s’han estereotipat, creant molt malestar entre les persones joves al fet de no haver assolit aquestes metes.

 

Alhora, actualment, es creen nous imperatius de formes de realitzar la vida, allunyats de les necessitats que tenim com a éssers socials. El model social i cultural actual ens anima a ser persones independents, autònomes, que gestionem els nostres problemes de forma individualitzada. Cal reflexionar de forma crítica sobre tots aquests missatges que ens arriben, ja que som éssers socials, i dels qui neix ja des d’etapes primerenques, la necessitat de formar part d’un grup i identificar-se amb aquest.

 

Les xarxes socials tenen un fort impacte sobre el nostre imaginari i expectatives socials. A aquestes, hi publiquem les nostres “millors” fotografies, mostrem aquells moments impregnats de felicitat, però poc sovint contingut relacionat amb el malestar. Fugim contínuament de les emocions desagradables, i no són aspectes que normalitzem o compartim, basant-nos amb què “hem de mostrar la nostra millor cara cap a la resta“. Imposicions que poden negar, invalidar, invisibilitzar i fer encara una mica més tabú el fet que tothom sent malestar en alguna etapa de la seva vida. Generar un criteri propi que ens ajudi a ser crítics amb el model actual és imprescindible per a poder començar a fer front a aquest malestar.

 

Hem de tenir en compte que no és el mateix sentir-se sol que estar sol. A vegades caiem en la trampa de raonar a través de les emocions, per tant, interpretem els nostres sentiments com a màximes: si em sento sol és que realment estic sol. Revisar si estem essent víctimes d’un pensament distorsionat i descobrir quines imposicions o creences hi ha al darrere pot ser útil.

 

Posar-nos metes poc assolibles tampoc ens ajudarà a resoldre aquest malestar. Revisar-nos i observar si les nostres expectatives són realistes és un aspecte imprescindible per a poder resoldre aquest malestar. Treballar en el creixement personal, autoestima i aprendre a tenir un diàleg compassiu amb nosaltres mateixos pot ajudar-nos a fer-li front i evitar trastorns de l’estat d’ànim. 

 

Sense dubte, el problema de la soledat no desitjada és un malestar comú que requereix el treball individualitzat i social per a fer-li front. Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat al centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i en línia. Si tens algun dubte, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.

La imatge corporal

Què és el primer que ens ve al cap quan pensem en imatge corporal? Probablement, la resposta és que són aquelles característiques físiques que els altres perceben de nosaltres, allò que pensem sobre el nostre propi aspecte físic o com ens comportem amb el nostre cos. No obstant això, la imatge corporal es tracta de com una persona percep (grandària corporal conjunta i de cadascuna de les parts), imagina, sent (actituds, sentiments i tot el que ens desperta el nostre cos com a satisfacció o preocupació) i actua (conductes que són resultat de com percebem el nostre cos, com per exemple evitar anar a alguns llocs, dissimular algunes parts o presumir-les) respecte al seu propi cos.

 

Per tant, la imatge corporal inclou tant la percepció que tenim de tot el cos i les seves parts, com del moviment i límits d’aquest, l’experiència subjectiva d’actituds, pensaments, sentiments i valoracions que fem i sentim i la forma de comportar-nos en conseqüència.

 

Però, com es crea la percepció que tenim del nostre cos? Podríem dividir els factors en dos grups: causes històriques i les actuals. En les primeres trobem:

  • Socialització de la cultura. En què es basa la societat per a valorar positivament o negativa un cos? Què es fomenta a través dels mitjans de comunicació, les xarxes socials, els estereotips…? Les respostes a aquestes preguntes varien amb el pas del temps. Actualment, es posa pressió cultural a tenir cossos esvelts, musculats, alts… Tanmateix, en altres moments històrics això ha estat senyal de pobresa i de poc valor. Per tant, fins a quin punt té sentit regir la nostra percepció corporal en funció d’un aspecte tan canviant com el valor social?

 

  • Experiències interpersonals. Són tots aquells comentaris que ens fan les altres persones sobre el cos (nostre o aliè), sobre com hem de vestir o comportar-nos, etc. Aquí s’inclou també l’anomenat modelatge: si convivim amb algú que sempre s’ha preocupat pel seu aspecte físic aprenem que això és important, si lloen a algú per una determinada característica o critiquen unes altres aprenem què està bé i què no, si hem sofert burles li donem valor als comentaris, entre altres exemples.

 

  • Característiques personals. Totes les persones ens veiem influenciades per la societat on vivim i la cultura que la regeix, però, per què no ens afecta a totes per igual? Aquí és on les diferències individuals aporten una explicació: no és el mateix comptar amb una baixa que amb una alta autoestima ni la importància que li donem al nostre aspecte físic i la valoració que fem -i fan- del nostre cos. Tampoc el viurà igual una persona que tingui molt arrelades unes certes creences respecte a l’aparença física, ja que influeixen en els nostres pensaments, conductes i emocions. Són importants també les pors (a quedar-me sol, a ser rebutjat, a no ser suficient) que tenim i com convivim amb elles. Per tant, és crucial cuidar la nostra autoestima i potenciar-la.

 

Pel que fa a les causes actuals, és a dir, què està ajudant a mantenir la imatge corporal que tinc sobre mi mateixa, s’estableixen aquests tres aspectes principalment:

  • Atenció selectiva cap a les parts que ens preocupen, ignorant aquelles que ens agraden o fins i tot menyspreant la funció que compleixen aquestes parts.

 

  • Conductes d’evitació com no anar a certs llocs, no vestir algunes peces de roba o cancel·lar plans socials. En un principi sentim molt alleujament perquè no hem de vivenciar allò que ens genera malestar, però a llarg termini el que aconseguim és el contrari: agafem més por i ens sensibilitzem per a pròximes situacions similars que, de nou, és probable que evitem, potenciant així el cercle.

 

  • Comprovacions habituals, no sols enfront del mirall, sinó sol·licitant l’opinió a altres persones sobre com ens veuen, sobre la presència o no d’un “defecte”, canviar-nos de roba, pesar-nos… Totes aquestes conductes fomenten la meva inseguretat.

 

  • Errors cognitius. És molt habitual que extraguem conclusions a partir d’informació incompleta i les prenguem com a certes, ho fem múltiples vegades diàriament en molts àmbits. No obstant això, n’hi ha alguns que són particulars respecte a la imatge corporal i que podrien resumir-se en què no som capaces de trobar punts intermedis en les valoracions que fem de nosaltres mateixos. Volem aconseguir un ideal que no és real i que, per tant, mai aconseguirem. Ens comparem amb altres persones i, malgrat que les comparacions són esperables, el tracte que ens donem a nosaltres mateixos sol ser culpabilitzador. Creiem que els altres ens veuen com ho fem nosaltres.

 

Per tant, veiem com la concepció que tenim de nosaltres mateixos es veu influenciada per molts factors culturals i altres punts propis, a més de per com processem la informació que rebem. Això, quan es combina amb una baixa autoestima, alta necessitat de control i autoexigència pot acabar propiciant que sofrim un trastorn de la conducta alimentària, amb els riscos per a la salut física i mental que comporta. Per això, és important ser conscients de tot l’anterior i aprendre a entendre i acceptar la nostra imatge corporal, sent amables amb nosaltres mateixos i amb els qui ens envolten.

 

En el nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat en el centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i en línia. Si tens algun dubte sobre aquest tema, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.

Les xarxes socials (plaer o competència?)

Coneixes algú que no tingui cap aplicació al seu telèfon mòbil? Ho estàs pensant oi? Potser la mare, el pare, o l’avi… Però ja és el 97,5% dels joves que utilitzen diàriament alguna aplicació mantenint-los connectat amb el món virtual a través d’algunes aplicacions com Instagram o Tik-Tok. I no estem parlant d’un passatemps puntual, o un ús estratègic d’Instagram per desconnectar un moment, sinó que estem parlant de fer servir aquestes aplicacions com una font motivadora per realitzar més coses o inclús una eina per donar a conèixer un estil de vida en concret.

La nova era virtual, ha vingut per quedar-se, però, sabem realment l’impacte que pot generar en les vides dels adolescents i no tan adolescents? És “escandalós” la quantitat d’informació que entra per als nostres ulls, la quantitat d’imatges que es penetren a les nostres retines sense quasi adonar-nos-en.

A poc a poc hem anat adquirint un hàbit inconscient de comparar-nos amb la resta de persones en molts nivells: comparem des del més petit detall fins al més gran: des de la roba que fan servir els més “famosos”, fins a les activitats que han fet alguns amics teus, fins a ideals de vida que es colen i es filtren dins nostre. Cada vegada sembla més “frustrant” això de quedar-te un diumenge a casa descansant, o el simple fet de no fer res.

I és que cada vegada més, és més fàcil arribar a distorsionar la realitat perquè hi ha certs ritmes de vida que no tots podem assolir, i que potser estan una mica lluny de poder-los duu a terme. Per això, molts de nosaltres tenim la necessitat de mostrar una part d’aquesta, encara que quedi lluny de la vivència.

Tot aquest conjunt pot arribar a crear, inclús, una competència o rivalitat entre amics, entre coneguts, o inclús familiars, arribant a voler mostrar part de la vida amb una intenció amagada de generar admiració. Per tant, fem una activitat pensant en gaudir 100% o a vegades l’hem arribat a fer per buscar un “like”? És difícil reconèixer que en algunes ocasions, darrere d’una foto hi ha una necessitat de mostrar, juntament amb: problemes d’autoestima, falta de motivació, crisis d’identitat, recerca de validesa externa… i no podem descuidar, que l’ús inadequat d’aquestes eines també poden arribar a generar una addicció a les pantalles creant així: simptomatologia ansiosa i depressiva, distorsions cognitives i problemes importants en l’alteració de la son, juntament amb sensacions importants de soledat.

Què podem fer, doncs, davant d’aquest ús inadequat del telèfon i les xarxes socials?

El més important per començar a regular aquest aspecte és:

  • Ser-ne conscient. Alguns de nosaltres, ens pot ajudar, inclús, mirar el temps que ens passem al dia connectats a les xarxes. (En el mateix mòbil hi ha una opció concreta que ho comptabilitza).
  • Fer un repàs o un registre de les activitats que has dut a terme al dia i introduir noves activitats motivadores.
  • Fer una llista d’activitats motivadores que no estan introduïdes en el teu dia a dia i començar a fer planificació d’aquestes.
  • Cal proposar una desintoxicació conscient de les xarxes socials i inclús de l’ús d’aquesta eina (aquest punt també inclou l’ús diari dels Whatsapp i els pertinents grups). En aquest procés, personalment també recomano, almenys durant un temps concret, no penjar cap fotografia a les xarxes per tornar a posar de nou el focus en la intenció personal de desconnectar.
  • Calendaritzar, sobretot a l’inici, la nova rutina i la introducció dels nous hàbits. (mirar que siguin objectius clars, específics, assumibles i fer una introducció progressiva i treballar amb la mateixa força de voluntat).

Certament, estem vivint noves maneres de comunicar-nos i de relacionar-nos, però no podem oblidar els beneficis psicològics i físics que aporta el contacte directe amb els nostres. Perquè recorda:  si realment estàs en bona companyia i en una bona conversa, no et caldrà mostrar-ho, et centraràs a viure’ho.

A les sessions de teràpia tant presencial com online que es realitzen al nostre centre també ho treballem, per això si teniu algun problema relacionat amb aquest article, podeu demanar cita amb el nostre equip escrivint un email a: info@gabinetpsicologicmataro.cat o bé trucant al 937968596; estarem encantats d’atendre’t i acompanyar-te.

Claus per detectar la Síndrome de l’Impostor

Hem sentit a parlar sobre la síndrome de l’impostor, però què és realment? La síndrome de l’impostor és la creença de ser un frau. Es tracta d’un conjunt de pensaments i percepcions sobre nosaltres mateixos, que provoca un intens malestar emocional i inclou la falta de valoració dels èxits i el sentiment de falta de capacitat pròpia i la menys-valia de les capacitats i habilitats individuals.

 

Les persones qui viuen la síndrome de l’impostor afirmen de forma ferma un conjunt de pensaments, com per exemple: “No m’ho mereixo”; “Descobriran que no soc competent”; “Quan sàpiguen que no soc prou bo/na, no tindran interès en mi”; “Com pot ser que m’hagin escollit a mi si no tinc cap qualitat”.

 

Les persones que conviuen amb aquests pensaments de menys-valia i frau, es troben convençudes que no mereixen les coses bones que els hi passen, o ho atribueixen a la sort. Alhora, afirmen que no tenen prou capacitats o les posen en dubte. D’aquesta manera, tenen por a ser “descobertes”. Senten que en algun moment, ja sigui a la feina, als estudis, en les seves relacions interpersonals, algú s’adonarà que no són “prou” i ho descobriran. Això els espanta perquè pensen que les conseqüències d’aquest “descobriment” seran terribles. Anticipen pensant en la pitjor de les situacions “em faran fora de la feina”, per exemple, causant-los una barreja d’emocions centrades en el malestar: ansietat, tristesa, insatisfacció, preocupació…

 

Aquests pensaments giren al voltant d’una idea principal “no mereixo res ni a ningú del que tinc al meu voltant” i pot donar-se en diferents àmbits de la vida de la persona; en l’àmbit laboral, acadèmic, social, familiar… no confien en si mateixos, tenen por a ser jutjats per la resta a conseqüència, i infravaloren la seva capacitat.

 

Les persones que pateixen aquest malestar són exigents i perfeccionistes i posen molt d’esforç per aconseguir els seus objectius i metes. Paradoxalment, quan els assoleixen, atribueixen l’èxit a factors externs com a la sort, per exemple. Poden arribar a creure que les persones que valoren els seus èxits i esforços ho fan perquè no tenen un criteri objectiu; per exemple, poden arribar a pensar “Com és el meu amic, m’ho diu perquè no vol que em sàpiga greu. En realitat, però, no pensa això”.

 

La causa d’aquest malestar se centra en una baixa autoestima. Aquesta visió negativa sobre ells mateixos pot ser fruit de males experiències passades durant la infància, adolescència o adultesa que potenciïn el sentiment d’inseguretat d’un mateix, així com la pèrdua de confiança en un mateix, d’entre altres.

 

A conseqüència d’aquesta baixa autoestima, apareix un malestar emocional constant. Per això, les persones que tenen l’autoestima baixa i, la síndrome de l’impostor, poden arribar a sentir que no gaudeixen de les coses agradables que els hi passen, ja que l’èxit i el reconeixement, pel fet que no són acceptats, no arriben a produir la sensació de benestar i satisfacció. Sempre perdura la sensació que poden fer-ho millor o que no ho han fet prou bé.

 

Per a fer front a aquest malestar podem posar en marxa diferents estratègies:

 

  • Identificar el diàleg interior relacionat amb l’impostor.
  • Visualitzar aquest diàleg com a fruit de la por o inseguretat.
  • Posar en dubte aquelles afirmacions que diu la veu “impostora”. Aquestes afirmacions estan basades en la por i inseguretat i no en fets i evidències reals.
  • Acceptar els elogis quan en rebis. Donar les gràcies. No minimitzar-lo.
  •  Cal recordar que totes les persones cometen errades. Totes poden equivocar-se i això les ajuda a aprendre d’elles. Permetre’s equivocar-se és necessari.

 

Quan aquest malestar s’allarga en el temps o no es disposen eines de gestió d’aquest, és bo posar-se en mans d’un professional. Disposar d’un espai psicoterapèutic podrà oferir-te eines per aprendre a identificar aquest diàleg interior, les distorsions cognitives en les quals es basen i fer-ne raonaments alternatius, així com trobar l’origen d’aquest malestar i alternatives per a fer-li front.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat al centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i online. Si tens algun dubte, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.

La Teràpia de Grup: Un pilar fonamental en la recuperació de les addiccions

L’addicció a drogues és una malaltia crònica i complexa que afecta tant el cos com a la ment. Les persones que tenen addicció troben difícil o impossible controlar l’ús de substàncies, malgrat els greus problemes que això causa en les seves vides i relacions.

 

És important poder identificar els signes i símptomes de l’addicció a substàncies per a buscar ajuda a temps. Alguns indicadors comuns inclouen:

  • Desig incontrolable: Sentir una urgència aclaparadora de consumir la substància malgrat les conseqüències negatives.
  • Pèrdua de control: La incapacitat de detenir o limitar el consum de substàncies una vegada que s’ha començat.
  • Tolerància: Necessitar quantitats cada vegada majors de la substància per a aconseguir el mateix efecte.
  • Síndrome d’abstinència (o “mono”): Experimentar símptomes físics i emocionals desagradables quan s’intenta deixar de consumir la substància.
  • Abandonament d’activitats: Deixar de participar en activitats socials, laborals o recreatives a causa del consum de substàncies.
  • Negació: Minimitzar o negar la gravetat del problema.

 

El camí cap a la recuperació d’una addicció pot ser desafiant i solitari. És per aquest motiu que una part fonamental del tractament sigui la Teràpia de Grup. En aquest article explorarem la importància i efectivitat d’aquesta modalitat terapèutica en el tractament de les addiccions, i com pot ajudar-te a tu o als teus éssers estimats a recuperar una vida plena i saludable.

 

Un Suport Fonamental

L’addicció és una batalla que sovint es lliura en l’aïllament i la solitud. Les persones que lluiten contra les addiccions a substàncies poden veure’s atrapades en un cercle viciós de comportaments autodestructius, amb sentiments de vergonya i culpa. Aquí és on cobra un paper important la Teràpia de Grup, proporcionant un espai segur i de suport on els individus que comparteixen una experiència similar poden connectar-se, compartir les seves lluites i triomfs, i aprendre els uns dels altres. En un ambient de confiança i empatia, els participants poden alliberar-se de la vergonya i l’aïllament, la qual cosa és un primer pas per a avançar cap a la recuperació.

 

Construint Connexions Significatives

Una de les principals fortaleses de la Teràpia de Grup en el tractament de les addiccions és la seva capacitat per a crear connexions significatives. Els participants se senten compresos i recolzats pels seus companys, la qual cosa redueix la sensació d’estar sols en la seva lluita. Aquesta sensació de pertinença pot ser transformadora i motivadora, ja que proporciona un incentiu addicional per a mantenir-se en el camí de la recuperació.

 

Aprenentatge i Apoderament

A més de la connexió emocional, la Teràpia de Grup ofereix oportunitats per a l’aprenentatge i l’apoderament. Els participants poden compartir estratègies efectives per a fer front als desencadenants de l’addicció, desenvolupar habilitats d’afrontament i rebre retroalimentació valuosa dels seus companys i terapeuta. Aquest procés d’aprenentatge col·lectiu pot accelerar el creixement personal i la recuperació.

 

Responsabilitat

La Teràpia de Grup també fomenta la responsabilitat. Saber que altres persones estan preocupades i interessades en el teu propi progrés i enfrontant desafiaments similars, motiva als individus a mantenir-se enfocats en els seus objectius de recuperació. La sensació de responsabilitat compartida és un poderós motivador per a evitar recaigudes.

 

Terapeutes Especialitzats

En el Gabinet Psicològic Mataró, comptem amb un equip de terapeutes especialitzats en el tractament de les addiccions. Els nostres professionals estan altament capacitats i tenen experiència en la facilitació de Teràpia de Grup, la qual cosa garanteix un ambient terapèutic efectiu i d’alta qualitat.

 

Recuperació Duradora

En resum, la Teràpia de Grup és un component essencial en el procés de recuperació de les addiccions. En oferir suport emocional, connexions significatives, aprenentatge col·lectiu i responsabilitat, aquesta modalitat terapèutica augmenta significativament les possibilitats d’una recuperació duradora.

 

Si tu o algú que coneixes està lluitant contra una addicció tòxica, no estàs sol. En el Gabinet Psicològic Mataró, estem per a brindar-te el suport necessari a través de la Teràpia de Grup i altres enfocaments terapèutics personalitzats per a avançar plegats cap a una vida plena i saludable, lliure d’addiccions.

Els errors cognitius més freqüents

Molt habitualment vivim situacions en les quals, gairebé automàticament, el nostre cervell utilitza algunes dreceres per a no haver de processar completament tota la informació i així evitar-se el cost temporal i energètic que implica. És a dir, hi ha vegades en què obtenim una informació i, sense que estigui completa, extraiem una sèrie de conclusions que acceptem com a certes i, a partir d’aquí, actuem. És en aquests casos en els quals parlem dels anomenats errors cognitius. Encara que en moltes ocasions això suposa un avantatge, en moltes altres implica generar expectatives desajustades respecte a una situació, altres persones o un mateix; implica dur a terme conductes que generen un malestar major; implica disminuir la nostra autoestima i infravalorar-nos; implica evitar situacions que, en cas d’haver afrontat, podrien haver impulsat el nostre autoconcepte, entre altres. És important destacar que són molt freqüents en els trastorns d’ansietat. 

 

Malgrat que existeixen múltiples errors cognitius, els més comuns són els següents:

 

  • Inferència arbitrària. Els més freqüents dins d’aquesta categoria els veiem quan donem per descomptat què pensa una altra persona (lectura de ment; “he comès un error, segur que pensa que no serveixo per a això”) i quan donem per certes algunes anticipacions sense tenir proves que serà així (error de l’endeví; “segur que si li dic s’enfadarà amb mi”).

 

  • Sobregeneralització. Després d’una situació que ens ha generat malestar, és habitual que extraguem la conclusió que tornarà a ocórrer-nos en un altre context similar. Aquesta reacció és l’esperable, atès que volem protegir-nos i no tornar a passar-ho malament, encara que no tenim proves que això vagi a repetir-se (“he viscut aquesta situació amb ansietat, segur que la pròxima vegada tornaré a passar-ho malament”).

 

  • Exageració i minimització. En algunes ocasions, augmentem o engrandim la importància que té una situació, conducta o repercussió (catastrofisme; “he tingut un malentès amb la meva parella, la qual cosa vol dir que mai aconseguirem entendre’ns i ha d’acabar-se la relació”) i, en unes altres, tendim a subestimar la importància d’algunes conductes (“el meu fill està aprenent a no cridar, però no és suficient perquè continua sense endreçar la casa”), habitualment d’aspectes positius (desqualificació del positiu; “segur que m’ha fet aquest compliment perquè li faig pena”).

 

  • Abstracció selectiva o filtre mental. En qualsevol situació intervenen infinitat de factors, per la qual cosa és esperable que no els identifiquem tots ni els donem el mateix espai, però a vegades tendim a fixar-nos en un únic detall o aspecte, ignorant la resta (“he passat el dia envoltada de persones que m’estimo, però m’ha arribat un missatge del treball i m’ha amargat el dia sencer”).

 

  • Raonament dicotòmic. Quan ignorem els matisos de les situacions, ens decantem pels extrems i passem a veure les coses en blanc o negre, bo o dolent (“si no ho faig perfecte, no és vàlid, així que no ho faig”).

 

  • Raonament emocional. Les emocions poden arribar a ser molt potents, gairebé tangibles, per la qual cosa moltes vegades les considerem com una prova que alguna cosa és certa, encara que no puguem confirmar-ho (“em sento culpable, llavors segur que he fet alguna cosa mal”).

 

  • Imperatius categòrics. Són coneguts també com a debos i es tracta de normes que ens imposem a nosaltres mateixos, a les altres persones o al món o societat en general, que habitualment no s’arriben a complir perquè són poc realistes i ens generen frustració, decepció, vergonya, ira, entre altres emocions (“la meva parella/amistats/família hauria d’entendre’m; haig de ser productiva constantment; la vida hauria de ser més fàcil”).

 

Totes les persones cometem múltiples errors cognitius cada dia i la línia que separa els uns dels altres és molt fina, per la qual  cosa solen donar-se simultàniament. Cal tenir en compte que, al no posar en dubte aquestes conclusions que extraiem, actuem d’acord amb elles. Això vol dir que és probable que perdem oportunitats de posar en dubte les conclusions i de demostrar-nos que sí que hi ha alternatives. També és probable que perdem viure unes certes experiències i conèixer a altres persones que poden aportar-nos moltes altres vivències; que les nostres relacions interpersonals es vegin afectades amb tot el que això implica i és probable que ens trobem en situacions que perpetuïn les dificultats prèvies que cada persona porta. Per tot això, és important aprendre a identificar els errors cognitius i valorar fins a quin punt les conclusions que extraiem tenen pes o no i actuar en conseqüència.

 

En el nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat en el centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i en línia. Si tens algun dubte sobre aquest tema, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.

Beneficis de la psicoteràpia en l’autoestima

Podem definir l’autoestima com la consideració o afecte que tenim de nosaltres mateixos, la qual engloba el conjunt d’emocions i autopercepcions que posseïm respecte a nosaltres, i com això ens facilita conformar-nos una imatge de qui som. És el nostre centre, la pedra angular al voltant del qual es conformen les nostres percepcions, emocions, pensaments i comportaments tant amb nosaltres mateixos com amb els altres. Suposa a més un dels grans reptes de la societat actual, ja que cada vegada són més les persones que veuen vulnerat aquest important aspecte directament i indirectament.

 

En aquest sentit, les persones amb una baixa autoestima solen tenir un coneixement deficient respecte a si mateixes, ja que es focalitzen sobretot en el que és negatiu, ignorant i deixant d’il·luminar aspectes positius i constructius. A més, acostumen a engrandir-los de manera que guanyen molta importància. Al costat d’això, sol apreciar-se un desconeixement respecte a les seves fortaleses i necessitats, i els costa conèixer quins són els límits i com posar-los als altres.

 

Alguns dels senyals que poden evidenciar una baixa autoestima poden ser la inseguretat i la manca de confiança en nosaltres. També la presència d’autocàstig, l’excessiu perfeccionisme i autoexigència, l’exageració de la importància del físic, un dèficit d’assertivitat, la por al fracàs, la dificultat per prendre decisions… Aquestes característiques poden aparèixer soles, o (i el que és més habitual) acompanyades i inherents a altres problemàtiques com ara la depressió, els trastorns d’ansietat o els trastorns de la conducta alimentària.

 

Per tot això, cuidar-la i treballar-la és essencial, i en cas de ser ja positiva, mantenir-la i potenciar-la. Tot i que acudim a teràpia per alguna altra raó, la nostra autoestima es veurà beneficiada directament i indirectament per les eines que ens proporcioni el nostre terapeuta. Així, alguns dels senyals que indiquen que l’estem millorant són els següents:

 

  • Canvis a la percepció. El primer que podem apreciar són canvis en la manera de veure’ns, i sobretot, de valorar-nos. La teràpia ens brinda un espai de seguretat per explorar els nostres sentiments i pensaments, permetent desafiar les nostres creences autodestructives, i desenvolupar una imatge més objectiva, realista i compassiva respecte a nosaltres mateixos. Així, l’autocrítica i la comparació amb els altres disminueix i augmenta l’autoconfiança i el reconeixement dels nostres èxits.

 

  • Resiliència i habilitats d’afrontament. Comporta un benefici clar en la nostra capacitat per fer front a l’adversitat, fomentant un millor maneig de les nostres emocions, una major confiança a l’hora de prendre decisions i, per tant, una menor evitació.

 

  • Augment de l’autoacceptació. Els dos primers punts deriven progressivament en aquest. Substituïm l’autocàstig i l’autoexigència per l’acceptació del que sentim, del que pensem i, sobretot, del que som. En aquest sentit, ens permetem ser més compassius amb nosaltres mateixos, reconeixem i acceptem els nostres límits, i disminueix significativament la necessitat d’aprovació.

 

  • Relacions saludables. Finalment, i no menys important, tot això repercuteix en els vincles que creem amb els altres, facilitant que siguin significatius, sans, estables i duradors.

 

Estar bé i en equilibri amb nosaltres mateixos és el primer pas per estar-ho amb el nostre entorn. Tot comença en nosaltres. Si ignorem la seva importància, deixant-ho passar, podem veure’ns cada cop més limitats i, per tant, patir un malestar més gran. Ens hem de cuidar i sobretot tractar-nos bé.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat al centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i online. Si tens algun dubte, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.