Patologia dual: conceptualització i alternatives d’intervenció

Els problemes psicològics rarament es presenten sols. La coexistència de dues o més patologies (p.ex., trastorn d’ansietat i depressió) constitueix més la norma que l’excepció a la nostra societat. D’això en diem comorbiditat. En aquest sentit, l’Estudi Nacional de Comorbiditat a EU indica que aproximadament el 14% de la població té una prevalença de tres o més diagnòstics psiquiàtrics en el transcurs de la seva vida, sent els trastorns de l’estat d’ànim i els d’ansietat són els més prevalents. .

 

Quan coexisteixen un trastorn per ús de substàncies i un altre trastorn mental parlem de patologia dual (PD). Així, aquesta categoria serivíria per a la combinació entre qualsevol patologia amb qualsevol addicció (p.ex., esquizofrènia-cànnabis, alcohol-depressió, cocaïna-joc patològic…etc.). Únicament necessitem la presència i la interrelació entre tots dos. Recordem que l’addicció segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es defineix com aquella malaltia física i emocional, caracteritzada tradicionalment per una dependència o necessitat cap a una substància, activitat o relació a causa de la satisfacció que causa a la persona. Així, s’ha evidenciat una prevalença de PD entre el 15 i el 80%, i els trastorns d’ansietat, estat d’ànim, psicòtics i el trastorn de personalitat antisocial són els més comuns. I quant a les substàncies, l’alcohol, el cànnabis i la cocaïna despunten per sobre de les altres, especialment en persones amb patologies psiquiàtriques.

 

Moltes vegades resulta difícil dilucidar la relació i molt menys la causalitat entre una i altra patologia, ja que tots dos depenen de diferents factors: genètica, influències familiars, entorn social, trets de personalitat… El que sí que és clar és que la seva combinació presenta una dificultat afegida, ja que acostuma a anar de la mà d’un nombre més gran d’ingressos hospitalaris i d’urgències, inestabilitat familiar, marginació social, conducta violenta o criminal i menys compliment del tractament.

 

Pel que fa a aquest últim, habitualment es prioritza aconseguir l’abstinència de la substància per poder intervenir sobre la problemàtica psicològica, encara que moltes vegades es realitzen tractaments combinats, és a dir, psiquiàtrics i psicològics ja que majoritàriament se’n potencien mútuament els efectes. La Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC) incloent intervencions familiars i especialment Entrenament en Habilitats Socials s’ha juntament amb medicació s’han mostrat especialment útils per a aquesta problemàtica.

Si desitges conèixer més al respecte, o tens qualsevol altra pregunta, posat en contacte amb el nostre equip de terapeutes, situats al centre de Mataró. T’atendrem encantats.

Trets que predisposen al Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC)

En aquest blog hem descrit una gran varietat de problemàtiques, exposant-ne les característiques principals i les diferents línies de tractament i eines que poden resultar útils per a cadascuna. Amb això, també resulta interessant, i especialment útil de cara a la prevenció, descriure aquelles variables que poden predisposar a patir certs tipus de patologia. En aquest cas ens centrem en el Trastorn Obsessiu-Compulsiu o TOC. És una patologia en què apareixen obsessions i/o compulsions, les quals generen malestar significatiu i a les quals la persona dedica una part important de temps a la seva realització.

 

Les primeres, les obsessions, es defineixen com a pensaments, impulsos o imatges mentals (p. ex., tindré un mal dia, si toco aquest objecte un familiar patirà…) que es repeteixen constantment, i són indesitjats, generant elevada ansietat o estrès. A més, la persona moltes vegades intenta ignorar-los o fer que desapareguin.

 

Per altra banda, les compulsions són conductes (p. ex., rentar-se les mans, o col·locar les coses en un cert ordre, o revisar una vegada i una altra…) o pensaments (p. ex., pregar, explicar números, repetir paraules en silenci…) que es realitzen per tal que l’obsessió desaparegui. La persona en aquest cas sent que ha de prevenir o evitar la situació que el preocupa, i per tant reduir el malestar. Aquests comportaments, però, no tenen relació amb la realitat o són clarament exagerats.

 

Un cop exposades les principals característiques, a continuació s’enumeren aquells trets més significatius que predisposen a aquesta patologia:

 

  • Factors genètics: La càrrega hereditària té un gran pes al TOC. Es calcula una heretabilitat entre el 20 i el 65% entre familiars de primer grau. En els familiars de primer grau és aproximadament 2 vegades més gran, però si aquests familiars han tingut inici en la infància, la taxa augmenta a 10 vegades.

 

  • Variables temperamentals: Solen ser perfils de persones més introvertides i inexpressives des de la infància. A més, els símptomes d’interiorització, la gran major emotivitat negativa i la inhibició del comportament a la infància també són molt característics.

 

  • Ambient: Els ambients rígids amb normes inflexibles durant la infància poden conduir a una meticulositat descontrolada. Al costat d’això, el maltractament físic i sexual a la infància i altres successos estressants o traumàtics també poden predisposar.

 

  • Afectivitat o estat d’ànim: Són persones que acostumen a tenir dificultats per mostrar soltesa i expressar-se amb naturalitat. A més, solen presentar símptomes d’ansietat elevats, tant pel que fa a preocupació (anticipació constant), com de símptomes físics (agitació, nerviosisme…).

 

  • Hipervigilància i necessitat de control: Aquestes dues característiques solen estar molt presents entre les persones que posteriorment desenvolupen TOC. La primera fa referència a la cerca incessant de senyals anticipatoris que provoquen una cautela constant amb tot l’entorn. La segona fa referència a la necessitat de tenir-ho tot totalment ordenat i controlat, sense poder donar peu als imprevistos ni a l’espontaneïtat.

 

No hem d’infravalorar la importància d’aquests trets, ja que la seva detecció primerenca pot frenar l’aparició de problemes diferents. Si t’interessa o desitges conèixer més, posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes, a Mataró, estarem encantats d’atendre’t.

Mites sobre el dol

Tots nosaltres patim pèrdues. Moltes vegades, per desgràcia i inevitablement, d’éssers estimats, però també de relacions, treball, mascotes, possessions, i fins i tot objectes amb què tenim un vincle significatiu. Davant de tot això, i sempre que hi hagi una connexió, un vincle, o li atribuïm un significat personal i especial, després de la pèrdua, patirem una reacció emocional en forma de malestar, que pot ser més o menys intensa, i més o menys duradora. D’això en diem dol.

 

Així, el dol suposa una reacció absolutament normal davant d’una pèrdua. És el procés d’adaptació pel qual haurem de passar després del succés, el qual estarà caracteritzat per diferents símptomes com la tristesa, la impotència, l’ansietat, la frustració, la irritabilitat o la ràbia. L’aparició d’aquests depèn de cada persona, de les seves vivències, de les seves experiències i influències familiars i socials, i de les característiques de personalitat. Cadascú de nosaltres reaccionarem de manera diferent, però reaccionarem. Es tracta, doncs, d’un camí inevitable, que pot ser dolorós, però absolutament normal. Per això, no cal entendre-ho com allò que no és:

 

  • És com una depressió: El dol no és una malaltia, sinó una reacció totalment normal i adaptativa davant de la pèrdua d’alguna cosa o algú significatiu per a nosaltres.

 

  • Es resol en un any: No hi ha temps estipulat. Cada persona ho viu de manera diferent, i depèn de diferents factors que el malestar que produeix la pèrdua disminueixi o cessi.

 

  • Quan és una mort “natural” i “algú gran”, és fàcil: Per res, l’important és la profunditat del vincle que es tenia, així que va molt més enllà de la causa i l’edat.

 

  • Els nens no pateixen dols: Totalment fals. Tot i que el seu nivell i manera de comprensió és diferent, els nens expressen el dol de maneres molt diverses (de vegades sent molt més transparents que els adults), i se’ls ha d’acompanyar. Són típiques les reaccions d’enuig, ràbia o l’aparició de tristesa i pors.

 

  • Qui més plora és el que pateix més: El dol i el malestar no es redueixen al plor. Hi ha emocions complexes implicades, i no totes s’expressen a través del plor.

 

Moltes vegades, o bé estigmatitzem o no acabem de comprendre certes reaccions. Tot i que podem actuar amb la millor de les nostres intencions, relativitzar o comparar amb altres problemàtiques, vivències o persones, no és útil, ni per a nosaltres mateixos ni per als altres. És important informar-nos i acudir a un professional, aquest ens proporcionarà les eines i el coneixement necessari per gestionar la nostra situació.

 

Si vols rebre més informació, posa’t en contacte amb el nostre equip. Ens trobem al centre de Mataró.

El trastorn d’evitació experiencial

A l’àrea de la salut mental hi ha diferents categories que ens ajuden a definir i dibuixar les diferents problemàtiques que ens podem trobar. Tot i que moltes es troben als manuals de diagnòstic i classificació psiquiàtrics, d’altres no es poden ubicar per ser menys comunes, o per presentar característiques que difereixen de les més prevalents. Aquest és el cas del trastorn d’evitació experiencial.

 

Es tracta d’un terme utilitzat a l’àmbit de la psicologia per descriure un patró de comportament caracteritzat per l’esforç constant d’evitar experiències emocionals, sensacions o pensaments desagradables. Així, la persona fa intents incessants, de manera conscient o inconscient per no patir. D’aquesta manera, s’eviten situacions que puguin desencadenar emocions negatives o incòmodes, com ara la por, la tristesa, la ira o l’ansietat. Fins i tot s’evita enfrontar-se als pensaments i sentiments dolorosos propis, o es poden evitar situacions en què es podrien experimentar emocions intenses. Alguns exemples podrien ser: evitar pujar a ascensors per no experimentar ansietat, evitar parlar amb el nostre cap per no experimentar vergonya, no acudir a una cita per por que ens jutgin, no expressar el que pensem per no considerar-ho important… La clau doncs és l’evitació, i aquesta pot estar desencadenada per múltiples interpretacions i emocions.

 

Algunes de les estratègies d’evitació més utilitzades són les següents:

 

  • Negació d’emocions.
  • Distracció constant.
  • Evitació de converses o activitats que puguin resultar emocionalment desafiadores.
  • Ús de substàncies per escapar de les emocions.
  • Evitació de situacions socials que podrien desencadenar malestar.

 

Aquesta tendència pot tenir un impacte significatiu a la vida de la persona, ja que pot limitar la seva capacitat per enfrontar i manejar adequadament les seves emocions. A més, pot interferir molt en les relacions personals, el rendiment acadèmic i laboral i el benestar general. Amb això, és important tenir en compte que aquesta problemàtica s’associa comunament amb altres trastorns psicològics, com ara la depressió, l’ansietat, els trastorns alimentaris, i el trastorn d’estrès posttraumàtic o TEPT. I també pot estar vinculat amb antecedents d’experiències traumàtiques o esdeveniments estressants a la vida de la persona.

 

La teràpia d’acceptació i compromís és una de les més interessades i centrades en aquesta problemàtica. Per això, la seva aplicació és clau per treballar aquesta patologia. A més, la Teràpia Cognitiu-Conductual també resulta eficaç. Aquestes intervencions poden ajudar la persona a gestionar i enfrontar les seves emocions i pensaments difícils. Així mateix, permet desenvolupar habilitats d’afrontament saludables, promovent una acceptació més gran de les experiències emocionals com a part de la seva vida.

 

Si t’has sentit identificat/da o t’interessa qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situats a Mataró, t’atendrem i proporcionarem tota la informació que necessitis.

Beneficis psicològics del perdó

Moltes vegades infravalorem el poder que tenen certes paraules, tant per a nosaltres mateixos com per als altres. En general, ens costa expressar certes coses, com ara donar les gràcies, dir t’estimo, i, sobretot, demanar perdó. L’ego, la rancúnia, la vergonya, o el simple fet de no rebre’l sovint, poden fer que reprimim exterioritzar-lo, no adonant-nos de la potència i utilitat que té el seu ús.

 

En aquest sentit, el perdó es pot entendre de dues maneres: com aquella decisió voluntària i conscient, que permet alliberar l’altre de sentiments negatius com el ressentiment, el dolor, l’enuig o la culpa. I com a actitud, implicant estar disposat a acceptar la responsabilitat de les nostres pròpies percepcions, i comprenent que són alternatives o opcions, no fets en si objectius. A més, però, el perdó no només allibera l’altre, sinó que també té beneficis clars i significatius per a la nostra salut mental:

 

  • Benestar mental i emocional: Perdonar i principalment perdonar-nos suposa un antídot contra l’estrès, l’ansietat i la depressió. Quan ens alliberem de la càrrega emocional negativa, experimentem més benestar i més satisfacció amb nosaltres mateixos i amb la vida. El perdó és per si mateix terapèutic.

 

  • Millora en les relacions: En aquest sentit, demanar i rebre disculpes enforteix els llaços afectius i promou relacions saludables. Quan abandonem el ressentiment, obrim un espai per a la comprensió, l’empatia i la reconciliació. Així, el perdó ens ajuda a fer ponts entre nosaltres.

 

  • Alliberament emocional: Quan perdonem, i sobretot ens perdonem, l’autoinculpació, el ressentiment, i la rancúnia que ens lliguen al passat es dilueixen. D’aquesta manera, ens alliberem d’una càrrega que podem arrossegar des de temps enrere, i trobant pau interior. El perdó en aquest sentit suposa un alliberament per al nostre ésser.

 

  • Empoderament: En perdonar, prenem control de les nostres emocions i decisions. Així, no permetem que sigui el passat el que únicament ens defineixi, i obrint-nos a noves possibilitats. El perdó, en aquest sentit, ens enforteix.

 

Certes patologies com els problemes depressius o les dificultats relacionades amb l’autoestima es relacionen amb un excés d’autocàstig i autoinculpació i, per tant, amb un dèficit d’autoperdó. Identificar-ho i treballar-ho per potenciar-lo pot resultar una eina indispensable en el procés terapèutic.

 

Si us ha interessat l’article, o voleu conèixer més sobre aquest o qualsevol altre tema, us animem a que us poseu en contacte o us apropeu al nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat al centre de Mataró. Us atendrem i proporcionarem tota la informació que necessiteu.

Sobreestimulació: caracterització i alternatives de maneig

Ens trobem en una societat plena d’estímuls. La tecnologització i digitalització de gairebé tot el nostre entorn és una realitat cada cop més àmplia i pràcticament incontrolable. Els nostres carrers es troben plens de senyals publicitaris, botigues amb articles de tota mena, i una circulació frenètica de vehicles. Si ja això per si mateix pot resultar estressant, afegim-hi l’ús de les pantalles, i especialment del mòbil.

 

La sobreestimulació passa doncs quan ens trobem exposats a una sobrecàrrega d’estímuls sensorials, com ara multituds, sorolls, llums, informació excessiva…entre d’altres. Davant d’això, el nostre cervell pot tenir dificultats per processar, sintetitzar i emmagatzemar tota aquesta informació. Si a això hi afegim un descans i alimentació inadequada, pot suposar un “cocktail” que pot produir alteracions com les següents:

 

  • Fatiga o cansament.
  • Dolors musculars i de cap.
  • Irritabilitat.
  • Dificultats de concentració.
  • Ansietat i estrès.
  • Sensibilitat augmentada.
  • Tensió muscular.

 

Davant d’això, i encara que ens pugui semblar en certa manera incontrolable, ja que aquests estímuls continuaran existint i repercutint en el nostre dia a dia, podem esmorteir i reduir considerablement el seu impacte adoptant diferents estratègies. A continuació us en proposem algunes:

 

  • Observar i detectar tant els símptomes com aquells estímuls a què estem més exposats diàriament.
  • Buscar ambients tranquils i allunyats de tanta estimulació.
  • Practicar tècniques de relaxació o meditació (p. ex., respiració controlada, relaxació muscular progressiva de Jacobson, o mindfulness).
  • Establir límits de temps i exposició a estímuls sensorials (p. ex., reduir el temps dus del mòbil).
  • Potenciar les nostres interaccions socials, amb parella o familiars.
  • Planificar pauses i tenir cura del nostre benestar emocional.

 

Podem caure fàcilment a la tendència de viure a través de les pantalles. Si bé és cert que aquestes ens permeten accedir de forma immediata a una infinitat de contingut i interactuar al moment amb els altres, suposen un risc per a la salut, i especialment el seu ús excessiu i inadequat. Permetem-nos aturar, observar al nostre voltant, i respirar. La nostra ment i el nostre cos ens ho agrairan.

 

Contacta amb nosaltres o acosta’t al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró. Rebràs una atenció professional i personalitzada i podràs resoldre tots els dubtes que tinguis. Estarem encantats d’atendre’t.

Comunicació no violenta: principis i necessitats

Som essencialment socials, potser l’espècie més social del món. Ens adaptem, sobrevivim i creixem mitjançant la interacció amb els altres, i per això fem ús del nostre canal preferit, la comunicació. Aquesta suposa una capacitat innata que ens permet compartir o intercanviar informació amb els altres, afavorint conformar-nos una imatge o una percepció tant d’aquests com de nosaltres mateixos. Una comunicació deficient pot ser causa de molts problemes, principalment interpersonals, restringint les nostres oportunitats socials i fins i tot laborals. Per això, conèixer alternatives funcionals i sanes de comunicació és clau per potenciar una millor adaptació i, per tant, més benestar.

 

“La violència és l’expressió tràgica de necessitats no satisfetes. És la manifestació de la impotència i o la desesperació d’algú que està tan desprotegit que pensa que les seves paraules no són suficients per fer-se entendre. Aleshores ataca, crida, agredeix”. (Marshall Rosenberg). La comunicació no violenta va ser introduïda per aquest psicòleg americà especialitzat en comunicació i autoestima, el qual la va definir com la capacitat per relacionar-nos verbalment amb els altres, des de l’empatia, el no judici, i tenint en compte tant les seves necessitats com les nostres emocions. Així, es va interessar a potenciar un estil de comunicació que permetés resoldre conflictes i satisfer les nostres necessitats. A partir d’aquí, el mateix autor proposa diferents principis i necessitats subjacents a aquesta comunicació.

 

Els principis suposen passos o elements indispensables per dur a terme la comunicació no violenta, i els quals s’han de tenir en compte i respectar-los totalment. Sota aquests, l’autor ressalta que hi ha la compassió, la qual és inherent a tot ésser humà, però l’hem de potenciar. Quan actuem en congruència amb aquesta, ho fem de manera comprensiva i propera, fomentant la proximitat i el respecte. Així, els principis són els següents:

 

  • Observació: El primer pas suposa atendre de manera oberta, i especialment cap a allò que estigui afectant la qualitat de la relació.

 

  • Expressió de sentiments: Consisteix a externalitzar com em sento jo, i procurar indagar com s’està sentint l’altre.

 

  • Expressió de necessitats: Hem d’analitzar quines necessitats tenim darrere del que sentim i del que sent l’altre.

 

  • Petició: Per acabar, plantegem què necessitem per part de l’altre i com ho podem expressar des de l’empatia i el respecte.

 

D’altra banda, hi ha les necessitats, les quals subjauen a qualsevol acostament amb els altres. En aquest sentit, les persones posseïm necessitats que van molt més enllà del que és purament fisiològic. És a dir, no només necessitem menjar i dormir, sinó també amor, seguretat, suport o llibertat. El mateix autor proposa les següents:

 

  • Necessitat de connexió
  • Necessitat de sentit
  • Necessitat de proximitat
  • Necessitat d’autonomia
  • Necessitat de seguretat
  • Necessitat d’integritat

 

Tot i que la comunicació no violenta podria ser sinònim a l’assertivitat de què tant hem parlat, fomenta i accentua aquest punt extra de no agressivitat, un apunt especialment important avui dia, on la violència en les diferents formes i sobretot en la comunicació, està tan present a la nostra societat. Treballem per cuidar-nos, respectar-nos i escoltar-nos a nosaltres mateixos i als altres. Si ho aconseguim, podem construir relacions sanes i duradores.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs professionals que et proporcionaran tota l’ajuda i informació que necessitis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb el nostre equip, serà un plaer atendre’t.

Quina és la diferència entre la psicologia i la psiquiatria?

Fer el pas de demanar ajuda mai és fàcil, i quan parlem de salut mental encara menys. No només pels possibles prejudicis que això genera algunes vegades, sinó per la confusió que pot existir en relació amb les competències de cada especialista. Sovint, quan acudim a un professional de la salut mental, desconeixem quina és la seva especialitat, el mètode de treball, i, per tant, les seves recomanacions. De vegades, fins i tot quan el nostre metge de capçalera ens deriva, podem dubtar de l’especialista a qui ens ha enviat. A això, se li poden afegir preguntes com el tipus d’intervenció que aquest pot seguir, ja que, i especialment dins de la psicologia clínica, hi ha diversos corrents.

 

Per això, l’objectiu del present article gira entorn de dilucidar les principals característiques i diferències de cadascun d’ells, per tal d’orientar-vos a poder adreçar-vos al professional que més us convingui, sempre tenint present que la major part de responsabilitat en aquesta elecció és de l’especialista en si, el qual us haurà de guiar en funció de les dificultats i la simptomatologia que aparegui. Tot seguit, s’exposen alguns dels punts principals a tenir en compte:

 

  • Definició: La psicologia és la disciplina científica que s’encarrega d’estudiar el funcionament de la ment i el comportament humà, per tal de promoure el benestar i la salut de les persones. Per fer-ho, utilitza principalment els principis de l’aprenentatge per indagar sobre les emocions, els pensaments o les cognicions i les conductes. La psiquiatria és aquella branca de la medicina que s’encarrega d’estudiar i tractar les malalties mentals i que té com a objectiu prevenir, diagnosticar, tractar i rehabilitar les patologies mentals centrant-se principalment en la fisiologia i la química del cervell.

 

  • Formació bàsica: Per tant, el psicòleg no és metge, sinó que prové de la llicenciatura en Psicologia, i posteriorment podrà especialitzar-se en Psicologia Clínica o Sanitària (recordem que també hi ha la Psicologia Social, Organitzacions o Educativa) per tal de poder treballar amb persones amb problemes de salut mental. Per això, no tots els psicòlegs podran tractar trastorns mentals o dificultats emocionals, únicament podran aquells que s’hi hagin format. El psiquiatre, en canvi, és metge i prové de la carrera universitària de Medicina. En aquest cas, tots els psiquiatres estaran habilitats per tractar persones amb problemes mentals.

 

  • Tipus de problemàtica: Encara que el denominador comú és la salut mental, el psicòleg pot tractar alteracions que no tinguin un diagnòstic específic, o les característiques del qual puguin ser menys greus o accentuades. Així, resulta útil per a totes aquelles persones que presentin algun símptoma lleu que vulguin tractar (ansietat, símptomes depressius, pors…), o simplement per a aquelles persones que estiguin interessades a fer un treball personal per millorar la seva qualitat de vida, malgrat no presentar cap símptoma invalidant. El psiquiatre, en canvi, acostuma a treballar amb problemàtiques més accentuades o de més dificultat, i quan els símptomes resulten una mica més limitants, utilitzant la prescripció de fàrmacs per minorar el malestar de la persona. En aquest sentit, hi ha alteracions com l’Esquizofrènia o el Trastorn Bipolar, en què es recomana la teràpia combinada (fàrmacs i teràpia psicològica), però sempre caldrà prescriure una pauta de medicació.

 

  • Metodologia de treball i utilització de fàrmacs: Els professionals de la psicologia se centren tant en la persona com en les relacions que aquesta estableix, el context social, les creences, les emocions i el comportament. A partir d’aquí se centren a dotar d’estratègies i eines que facilitin la resolució de problemes emocionals i conductuals. Els psiquiatres emfatitzen o van encarats cap als aspectes fisiològics i químics del cos humà, i a causa del seu origen, són únicament aquests els que podran receptar medicació, no posseint la formació necessària per fer teràpia psicològica, tret que hagin complementat la seva formació amb algun màster o postgrau universitari.

 

  • Quan anar a un o altre?: Podem anar al psicòleg, per exemple, quan experimentem dificultats a l’hora d’enfrontar-nos a una situació que ens preocupa, quan ens veiem superats per algun problema, quan sentim malestar en forma d’ansietat, tristesa, pors…, si estem travessant un moment de canvi, pèrdua o crisi, o simplement en cas de no sentir-nos del tot a gust amb nosaltres mateixos. D’altra banda, podem adreçar-nos al psiquiatre, per exemple, en cas de patir símptomes invalidants com a canvis d’humor dràstics, tinguem problemes acusats per dormir o relacionats amb l’alimentació, aïllament significatiu, problemes acusats de concentració o pèrdues de memòria, o presentem al·lucinacions o deliris.

 

Com veiem, doncs, hi ha més similituds que diferències entre ells, i el seu treball per descomptat, no és mútuament excloent. De fet, en cas de necessitar tractament psiquiàtric, ben segur que necessitarem un treball psicològic, el qual ens ajudi a prevenir l’aparició de símptomes que invalidants, proporcionant eines que no només ens ajudin a resoldre certs problemes, sinó a millorar la nostra qualitat de vida en general i de manera global.

 

Al nostre centre comptem amb tots dos especialistes, per la qual cosa si tens qualsevol dubte o creus que pot beneficiar-te la nostra ajuda, acosta’t o posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Senyals d’haver crescut en solitud

Sovint, tot i estar en un món social, en un entorn on sembla gairebé impossible no interactuar (sigui presencial o de manera digital), ens podem sentir sols. Així, encara que realment estiguem envoltats de persones, el grau de confiança, intimitat i comunicació pot ser molt baix, fomentant el sentiment que aquí exposem. Per això, no cal estar realment i físicament sols, només ens cal sentir-ho, i això de vegades és difícil d’entendre. A més, moltes vegades aquest sentiment queda emmascarat per altres com tristesa, apatia, impotència, frustració o fins i tot ansietat, sent complicat detectar que el que realment és important per a la persona és que se sent sola. I a més, aquesta pot adoptar diferents mecanismes per gestionar-ho, sent el més comú l’aïllament o la desvinculació.

 

La soledat es defineix com aquell estat mental que pot sorgir davant la soledat física o en companyia, i en què apareixen sentiments com la incomprensió, la manca d’aferrament amb els altres, la inseguretat o la sensació de buit. A més, tot i que s’han proposat diferents subtipus (existencial, emocional, positiva, transitòria i crònica), no hi ha consens sobre aquests. Sigui com sigui, aquesta emoció suposa un dels motius que ens trobem més sovint a la pràctica clínica, però cal fer una avaluació i exploració minuciosa del cas per poder detectar-ho i en conseqüència treballar-ho. Per això, a continuació s’exposen alguns dels principals senyals que ens indiquen que la persona ha crescut en solitud o sentint-se sola:

 

  • Sentir-nos sols tot i estar envoltats de gent.
  • Mostrar-nos dependents, és a dir, aferrant-nos molt als altres.
  • Posseir una baixa autoestima.
  • Tenir dificultats per definir-nos a nosaltres mateixos, és a dir, problemes d’identitat.
  • Veure’ns incapaços o sense habilitats per establir vincles.
  • Sentir que som poc valorats pel grup o els altres.
  • Mostrar desconfiança o por envers els altres i les relacions.
  • Sentir-nos excessivament incompresos pels altres.
  • Disculpar-nos constantment i ser excessivament servicials.
  • Tenir dificultats per gestionar-nos emocionalment.
  • Necessitat de cridar l’atenció.

 

Com veiem, hi ha diferents característiques que poden evidenciar que la persona ha pogut créixer en un entorn poc cohesionat, o simplement sentint-se diferent o apartada. Aquests senyals són clau per entendre el malestar que pugui estar experimentant ara, i resultarà molt important treballar-ho en teràpia. En aquest sentit, la Teràpia Cognitiu-Conductual, amb components com ara la Reestructuració Cognitiva i l’Entrenament en Habilitats Socials, poden ser eines clau.

 

Al nostre centre comptem amb professionals formats en aquesta i altres intervencions que poden ajudar-te a treballar qualsevol dificultat. Posa’t en contacte amb nosaltres i et facilitarem tota la informació que necessitis.

Què dir i què evitar si una persona pateix ansietat?

L’ansietat, i específicament els trastorns d’ansietat, afecten un 6,7% de la població, un 8,8% d’aquest percentatge correspon a les dones, i un 4,5% a homes. Tot i això, si a més de les patologies com a tals incloem aquelles persones que presenten signes i símptomes d’ansietat, les xifres augmenten fins a un 10,4% de la població espanyola. Per això, ens trobem davant d’una problemàtica freqüent i significativa, la qual afecta un gran nombre de persones.

 

Fins ara hem parlat molt de la definició, les característiques i les repercussions de l’ansietat, entenent-la com un mecanisme de defensa i alarma que apareix quan percebem un perill real o imaginari, i on es donen una sèrie de símptomes com tremolor, sudoració, taquicàrdia, formigueig, visió borrosa… entre altres. Amb això, però, també resulta especialment interessant i important, saber com podem manejar la situació quan una persona pateix aquesta problemàtica. En la majoria d’ocasions el que busquem és tranquil·litzar ràpidament a l’altre, amb la intenció que deixi de patir immediatament, però no adonant-nos del que fem molt possiblement és potenciar els símptomes i la preocupació. Per això, a continuació s’expliciten una sèrie de frases que, per una banda, hem d’evitar, i d’altres a utilitzar en aquestes situacions:

 

Què cal evitar dir quan una persona pateix ansietat?

 

  • “No tens res de què preocupar-te, no sé per què ets així”
  • “Pensa en coses positives, ja veuràs que tot va bé”
  • “Ets fort així que agafa el toro per les banyes que no és per tant”
  • “Hauries d’estar agraït pel que tens i deixar de preocupar-te tant”
  • “Deixa de donar-hi voltes que no val la pena”

 

Què podem dir quan una persona pateix ansietat?

 

  • “Sóc aquí, no me’n vaig del teu costat”
  • “Et recolzaré passi el que passi”
  • “Com et puc ajudar? T’escolto”
  • “Respira profundament, ho solucionarem”
  • “Pots parlar amb mi, si et ve de gust”

 

L’objectiu és acompanyar l’altra persona, ser al costat i escoltar. No l’hem de forçar perquè canviï immediatament el seu estat d’ànim, i hem de tenir paciència. L’altre es pot sentir molt incapacitat i descontrolat, i per això missatges taxatius o molt directius poden incrementar aquestes sensacions.

 

Si vols conèixer més o vols rebre la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres. Estem situats al centre de Mataró, i comptem amb un equip de psicòlegs i psiquiatres que et proporcionaran tota la informació que necessitis.