Depressió encoberta: característiques, símptomes i tractament

Estem molt acostumats a fer servir el terme depressió o estar deprimit, potser massa. Ho fem normalment referint-nos a un estat de tristesa, cansament o apatia, que sol ser relativament breu, situacional (és a dir, associat a alguna cosa concreta), i d’intensitat lleu o moderada. I la depressió va molt més enllà, conformant una patologia que pateixen aproximadament 280 milions de persones a escala mundial, i 2,1 milions a Espanya segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

 

La depressió suposa un trastorn mental en què apareixen una sèrie de conseqüències que limiten i interfereixen significativament en les diferents àrees vitals de la persona que la pateix. Constitueix una problemàtica en què apareix un estat d’ànim baix i pèrdua d’interès o plaer a la majoria d’activitats. Així mateix, apareix una disminució o augment de la gana, alteracions en el son (insomni o hipersòmnia), fatiga o pèrdua d’energia la major part del temps. També sentiments d’inutilitat, culpa i desesperança, dificultats de concentració i presa de decisions, i la possibilitat que apareguin pensaments de mort.

 

En la depressió encoberta o emmascarada, aquests símptomes poden ser gairebé imperceptibles, o aparèixer d’altres formes (agressivitat, irritabilitat, problemes de conducta, deteriorament cognitiu…). Això pot ser degut a diferents motius. La persona pot voler amagar o reprimir el seu malestar per por al judici o la reacció dels altres, o per les creences associades a la depressió (p.ex., rebuig a la tristesa per semblar feble o no vàlid). La problemàtica pot actuar de manera més inconscient, on la persona pot tenir dificultats per connectar amb el seu món interior i la seva realitat emocional. En ambdós casos, la persona es mostrarà i utilitzarà principalment els mecanismes següents:

 

  • Màscara de la felicitat: La persona s’esforçarà per oferir una imatge positiva, feliç, molt diferent i contrària a allò que està experimentant internament.

 

  • Automaneig: Tendirà a voler gestionar ella mateixa els seus sentiments i preocupacions, donant la imatge de no necessitar ajuda.

 

  • No comunicació/exteriorització: En la mateixa línia, un dels principals mecanismes és no comunicar, ni per exterioritzar com se sent, ni molt menys per sol·licitar ajuda.

 

  • Aïllament i desvinculació d’activitats: És comú aïllar-se progressivament i deixar de realitzar plans i activitats gratificants. La persona es tanca al seu món per no treure a la llum el seu veritable estat.

 

  • Mantenir-se a la rutina: Deixar passar també és habitual. Congruent amb la minimització i l’ocultació, la persona difícilment es plantejarà un canvi, pel nivell d’esforç que suposa i per no voler allunyar-se de la “comoditat”.

 

  • Consum de substàncies: Utilitzen estratègies o mètodes per manejar i continuar ignorant-ne la problemàtica real. En aquest sentit, el consum de substàncies com l’alcohol o el cànnabis poden ser percebuts com a útils per la persona per evadir-se.

 

  • Alteracions en l’alimentació i el son: Són molt comunes tant la desregulació alimentària com en el son, i poden aparèixer a l’inici, o després d’un temps reprimint i ocultant la problemàtica.

 

Hem d’estar atents als diferents signes d’alarma que ens reflecteixi la persona, i acompanyar-la i validar com s’estigui sentint. S’ha de procurar fomentar que busqui ajuda professional, la qual cosa repercutirà directament a millorar-ne la salut i la qualitat de vida.

 

Si et sents identificat amb allò exposat aquí, o coneixes algú que presenta algun d’aquests símptomes, no ho dubtis i contacta amb nosaltres. Comptem amb un equip de psicòlegs i psiquiatres,  que us proporcionarà tota la informació i ajuda que necessiteu.

Estratègies d’intervenció per a la dependència emocional

La manera com ens relacionem deixa entreveure com ens sentim i ens percebem a nosaltres mateixos, i com ho fem amb els altres. La dependència emocional es refereix a aquella forma de vincular-se en la què hi ha una necessitat, i la persona sent que difícilment pot viure sense l’altre. Buscant contínuament l’aprovació i el reforç, exigint certes mostres d’afecte per sentir-se tranquil·la, valorada, i a gust amb si mateixa. Es genera així una relació asimètrica, on una de les parts acostuma a mostrar-se submisa i obedient, i l’altra tendeix a prendre decisions importants i a responsabilitzar-se.

Les persones dependents tendeixen a compartir una sèrie de trets o característiques que val la pena remarcar. Presenten una baixa autoestima, veient-se inferiors als altres. Poden tenir una història vital complicada, en què s’observi una família desestructurada o una negligència parental. Poden haver viscut també situacions negatives en l’àmbit social (p. ex., rebuig, bullying…). El que és clar, és que la dependència emocional comporta malestar tant per a la mateixa persona com per als altres. I en aquest sentit és comú l’aparició d‘ansietat (pot portar o concórrer amb el trastorn d’ansietat per separació), depressió, pors o consum de substàncies.

 

Per això, a continuació s’especifiquen algunes de les eines principals utilitzades en teràpia per treballar aquesta dificultat:

 

  • Gestió emocional: el malestar sol aparèixer en forma d’ansietat i angoixa davant de la separació, o quan es preveu aquesta. A més de moments on no es rep el que s’espera per part de l’altre. Això fa accentuar comportaments per apropar i rebre de l’altre, no sentir-se abandonada, i alleujar així el malestar. Per això, és útil aportar eines que permetin a la persona identificar tant les situacions de dependència, com les emocions i les interpretacions que activen aquest estat, juntament amb potenciar millors maneres de canalitzar-lo.

 

  • Reestructuració cognitiva: La dependència emocional afecta el sistema de creences de la persona, i es pot apreciar que aquesta pot tenir una visió molt distorsionada de si mateixa i de la relació. A partir d’aquí, es pot autosabotejar sotmetent-se a molta pressió i jutjant-se de manera negativa. Per això, detectar les creences limitants i substituir-les per altres de més adaptatives pot ser una eina molt eficaç.

 

  • Entrenament en assertivitat: a la dependència emocional sol haver-hi problemes per expressar emocions, desitjos i interessos, prioritzant el punt de vista de l’altre. Per millorar aquest punt, la psicoteràpia se centra a aconseguir que el pacient aconsegueixi dir què pensa procurant trobar l’equilibri entre el respecte a l’altre, i el respecte a un mateix.

 

  • Autofocalització i enfortiment de l’autoestima: Encara que aquest component està implícit en totes les tècniques anteriors, convé treballar-lo i tenir-lo present com a tal. És importnat definir objectius i projectes personals, fomentar l’autocura, procurar observar i detectar aspectes positius d’un mateix. Cal disminuir l’autocàstig i l’autoinculpació suposen elements imprescindibles per millorar la dependència emocional.

 

Si vols obtenir més informació sobre aquest o qualsevol altre tema, acosta’t al nostre gabinet o truca’ns. Estem situats al centre de Mataró i comptem amb un equip complet de professionals de la salut mental. Estarem encantats d’atendre’t.

Estratègies per desenvolupar l’empatia

Les habilitats socials formen part inevitable i imprescindible del nostre ser. Com a éssers humans, creem una imatge i una percepció tant de nosaltres mateixos com de l’entorn a través de la interacció amb els altres. Tot i això, i encara que puguem presumir sovint, moltes vegades se’ns oblida la importància de cuidar, mantenir i fins i tot fomentar certes habilitats, com és el cas de l’empatia.

L’empatia es defineix com “la participació afectiva d’una persona en una realitat aliena, generalment en els sentiments d’una altra persona”. O en altres termes, seria la capacitat per entendre emocionalment l’altre, i transmetre-li aquesta comprensió. És important no confondre-la amb simpatitzar, procés en què ens sentim i expressem emocionalment de manera semblant els sentiments de l’altre (p.ex., plorar quan veiem l’altre fer-ho). Aquest segon procés no és necessari per transmetre empatia. A més, és cert que en algunes problemàtiques, com l’autisme, alguns trastorns de conducta o en el trastorn antisocial de la personalitat, aquesta faceta humana crucial, sembla estar apagada, o és pràcticament inexistent. Això no vol dir, però, que no s’aconsegueixi desenvolupar. Per això, a continuació es proposen alguns mecanismes per fomentar-la:

 

  • Observar, escoltar: És el primer pas, i el fonamental. Hem de tenir una mirada oberta cap als altres i l’entorn, procurant observar i escoltar al màxim, per tal d’obtenir la màxima informació possible.

 

  • Evitar els prejudicis: El primer pas s’ha de fer intentant evitar desviar la informació amb el nostre propi punt de vista. Això pot resultar complicat, ja que a tots ens influeix allò que hàgim vist o experimentat. Així doncs, és important analitzar l’altre en la seva essència, sense dibuixar la seva imatge o persona a partir del que considerem.

 

  • Contextualitzar el comportament: El comportament s’emmarca en un entorn/context específic. Tot i que tendim a generalitzar, és important situar la conducta dels altres en un ambient i situació específics.

 

  • Comunicació assertiva: Tot i que ens costi connectar o comprendre l’estat emocional de l’altre, ens podem comunicar de manera assertiva. Això vol dir expressar el nostre punt de vista, respectant i sense vulnerar els interessos o necessitats de l’altre.

 

  • Valorar el patiment aliè: Hem de donar importància al malestar de l’altre, respectant i tolerant el seu patiment, i transmetent-li que es pot expressar com i durant el temps que vulgui.

 

  • Respectar el ritme dels altres: Això es refereix a procurar no intentar disminuir immediatament el malestar de l’altre (p. ex., sigues fort, això no és res…), i ser conscients que cadascú necessita el seu temps i espai per processar i comprendre.

 

La intervenció psicològica pot ajudar a desenvolupar aquesta valuosa característica humana. A través del procés terapèutic la persona començarà a ordenar i comprendre tant el seu estat emocional com el dels altres, permetent afrontar i gestionar diferents situacions del dia a dia.

 

Truca’ns o acosta’t al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró. Et proporcionarem tota l’ajuda i la informació que necessitis.

Senyals que indiquen una baixa autoestima i alternatives

L’autoestima és un dels grans temes i reptes tant a la nostra societat com a les àrees de psicologia clínica i psiquiatria. Moltes vegades ens trobem que darrere d’un problema d’ansietat, o de depressió, o fins i tot de problemes de comportament, hi ha un autoconcepte i una autoimatge empobrides. És per això que cada cop són més els professionals que s’han interessat per aquesta temàtica, aportant estudis, tècniques i protocols eficaços i útils.

 

L’autoestima es defineix com l’estima o la consideració que un/a té de si mateix/a. Es refereix al conjunt d’autopercepcions i emocions que tenim respecte a nosaltres, i com això ens ajuda a conformar-nos una imatge del que som. Les persones amb una baixa autoestima acostumen a tenir un pobre coneixement de si mateixes, ja que es focalitzen principalment en allò negatiu, ignorant i deixant d’il·luminar aspectes positius i constructius. A més, tendeixen a engrandir-los/magnificar-los de manera que guanyen molta més importància. Amb això, desconeixen les seves fortaleses i necessitats, i els costa saber quins són els límits i com posar-los als altres. Tot això els genera emocions negatives i malestar.

 

A continuació s’especifiquen alguns dels principals senyals que poden indicar que la persona té una baixa autoestima:

 

  • Presència d’autoinculpació i autocrítica.

 

  • Excessiva autoexigència i perfeccionisme.

 

  • Elevada importància al físic.

 

  • Sensació de no ser capaç.

 

  • Dèficit d’assertivitat mostrant-se passiu/iva o agressiu/iva.

 

  • Aïllament, sentiments de solitud i tristesa.

 

  • Por d’equivocar-se.

 

  • Dificultat per prendre decisions.

 

Al costat d’aquests, hi ha altres símptomes i maneres de veure’s i pensar de les persones que posseeixen aquesta problemàtica. Com a alternatives per afrontar-ho, a continuació us proposem les següents:

 

  • Programar la ment en positiu: Per exemple, buscar i anotar dues coses diàries que hagis fet bé, en què hagis participat i hagin generat un resultat que puguis valorar. A més, procura indagar que pots apreciar de tu com a persona en aquestes situacions identificades.

 

  • Buscar i atendre qualitats teves: per això, pots enfocar-te en com fas sentir els altres, què és el que més acostumen a valorar o destacar, o buscar moments positius en què hagis estat partícip i part responsable.

 

  • Autoperdona’t: Deixem de jutjar-nos i castigar-nos tan durament. Perdonar-nos és imprescindible per millorar el benestar amb nosaltres mateixos, acceptar-nos i arribar a estimar-nos més del que estem acostumats.

 

  • Practicar la gratitud i l’autogratitud: Donar i donar-nos les gràcies és clau, pel que fem i sobretot pel que som. Podem fer-ho diàriament per allò que ens hem demostrat després de la jornada, o per aspectes més generals (p.ex., ser una bona amiga, mare, companya…).

 

Si vols conèixer més, o vols rebre la nostra ajuda, posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes, a Mataró, et facilitarem tota la informació que necessitis.

El Trastorn Dismòrfic Corporal (TDC)

Dins del món de la psicologia clínica hi ha alteracions i dificultats molt diverses, i tot i que poden presentar característiques comunes, tenen aspectes específics remarcables, i les quals no només generen alts nivells de malestar, sinó que es presenten en un percentatge més freqüent del que imaginem a la nostra societat. Aquest és el cas del Trastorn Dismòrfic Corporal (TDC), el qual afecta aproximadament un 2,4% de la població, i presenta un curs crònic i persistent.

 

Aquesta problemàtica se situa dins de l’espectre de trastorns obsessius i relacionats, en els quals apareixen pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents (obsessions) que s’experimenten com a intrusos/inapropiats i causen ansietat o malestar, i que es poden veure acompanyats o no de comportaments o actes mentals de caràcter repetitiu (compulsions) que es realitzen en resposta a aquests pensaments o segons certes regles (p.ex., tancar el gas 10 vegades per prevenir un incendi). Habitualment les persones poden ser conscients de com d’irracionals poden ser tant els pensaments com els comportaments associats, però poden no identificar-ho. Així, el TDC es caracteritza per presentar una preocupació per algun defecte imaginat en l’aparença física, i en cas d’existir una anomalia, la preocupació és excessiva. A més, en algun moment del curs, la persona ha realitzat comportaments (p.ex., mirar-se al mirall, o endreçar-se en excés) o actes mentals (p.ex., comparar el seu aspecte amb el dels altres) repetitius com a resposta a la preocupació per l’aspecte. Una altra característica rellevant és que les persones amb aquest trastorn poden tenir dismorfia muscular, la qual es defineix com la preocupació pel fet que la seva estructura corporal sigui massa petita o poc musculosa.

 

Tot i que el seu inici sol ser gradual, tendeix a cronificar-se. A més, presenta una prevalença elevada d’ideació suïcida associada. Entre les seves causes, s’ha evidenciat una certa predisposició biològica, en què existiria una disminució de la serotonina, la influència de certs models educatius (p.ex., perfeccionisme, rigidesa, autoritaris…), i la participació d’algunes actituds relacionades amb la imatge corporal. Amb això, convé tenir en compte que es pot presentar amb altres trastorns com els Trastorns de la Conducta Alimentària, amb els quals té característiques comunes (p.ex., la distorsió de la imatge corporal). Per això, serà imprescindible fer una avaluació minuciosa de cada cas per fer un diagnòstic acurat que ens permeti definir objectius de tractament eficaços i eficients.

 

Si vols conèixer més o vols que algun dels nostres professionals t’atengui, no ho dubtis i truca’ns o acosta’t al nostre gabinet. Ens trobem al centre de Mataró, i estarem encantats d’atendre’t.

Claus per motivar una persona a acudir a psicoteràpia

Realitzar un procés terapèutic és una experiència gairebé imprescindible. Ja són molts els estudis que proposen realitzar psicoteràpia com a primer recurs per a una gran varietat de dificultats (p.ex., ansietat, depressió, problemes d’autoestima…), posant-la fins i tot per davant de la medicació. Però no sols això, sinó que pot suposar una experiència d’autoconeixement i creixement individual espectacular.

 

Moltes vegades, tot i que veiem clarament que certes persones del nostre entorn podrien beneficiar-se molt d’anar a teràpia, ens costa que prenguin la iniciativa i es comprometin. Moltes vegades per por, d’altres per desconeixement, i d’altres per minimitzar-ne tant la problemàtica com la importància de realitzar un treball emocional i personal. Per això, a continuació us proporcionem algunes claus que us poden ajudar a animar i potenciar que les persones acudeixin a un servei psicològic:

 

  • Escoltar i observar obertament: Aquest és el primer pas, i sense aquest no poden existir els altres. De vegades oblidem el simple fet d’atendre i escoltar de la manera més oberta possible l’altre, sense jutjar ni opinar segons allò que nosaltres considerem. Comprendre l’altre i fer-lo sentir validat és clau.

 

  • Desestigmatitzar: Anar al psicòleg no vol dir estar “boig”, o la necessitat de tenir un problema significatiu. Suposa una experiència de creixement personal, en què principalment es donen eines per potenciar que la pròpia persona elabori i tregui a lluir els seus propis recursos per fer front a una situació o situacions externes o internes, o millorar algun atribut o aspecte de la seva vida personal . Entendre això i transmetre-ho pot ser útil fins i tot com a única eina.

 

  • Informar: Per tal de potenciar el pas anterior, convé informar sobre els objectius i els beneficis de la teràpia psicològica. Per això, hem d’intentar recopilar informació comprensible i útil, o fins i tot podem trucar a algun servei per simplement reunir informació per a la persona.

 

  • Reconèixer els nostres límits: Aquest pas pot resultar complicat. Allunyar-nos i acceptar que no hem d’assumir tota la responsabilitat de la situació de la persona que ens preocupa és importantíssim, però també molt difícil. Volem trobar una solució, fer-la sentir bé, i evitar el seu patiment, però la nostra ajuda arriba fins a cert punt, i és important delegar aquesta funció a un professional tenint clar però que el nostre paper seguirà sent important en tot el procés.

 

  • Proposar-nos com a acompanyants: Una cosa que moltes vegades apareix com a detonant per acudir, és que ens proposem com a acompanyants de la persona. Això pot facilitar que se senti segura, i no sola davant la seva situació. Posteriorment serà aquesta (en el cas d’adults) la que decideixi si vol que entrem amb ella a la sessió.

 

Decidir anar al psicòleg no és fàcil, suposa un procés d’introspecció i una decisió valenta, ja que inicialment ens trobarem amb algú desconegut, amb el qual, si creem un bon vincle, anirem obrint-nos per aprofundir en les nostres preocupacions. El primer pas pot ser el que costa més, però un cop oberta la porta, podem descobrir un món meravellós.

 

T’animem a acudir al nostre gabinet de psicologia, situat a Mataró, per conèixer-nos i endinsar-te en el que pot ser un procés de canvi i millora per a tu i per al teu entorn. T’atendrem i et proporcionarem tota la informació que necessitis.

El Model Transteòric del canvi de Porchaska i Diclemente

Dins del món de la psicologia i la psiquiatria, hi ha diferents models, autors i teories que ens ajuden a comprendre el comportament i el funcionament dels éssers humans. Entre ells, el model aquí presentat és un dels més influents, sent utilitzat com a marc de referència teòric, i com a eina terapèutica per a diferents perfils de pacient.

 

El canvi de conducta és un procés personal i individual, que tot i estar influenciat per factors externs, depèn de cadascun de nosaltres. Quan ens plantegem fer o deixar de fer alguna cosa (p.ex., començar a fer esport, o deixar de fumar), passem per una sèrie de processos interns que ens ajuden a comprendre perquè fracassem o aconseguim el nostre objectiu. A això han posat llum Porchaska i Diclemente, presentant l’any 1984 el seu Model Transteòric del canvi. Si imaginem una persona que busca deshabituar-se del consum d’alcohol (abstinència), segons aquest model, passaria per les següents fases:

 

  • Precontemplació: En aquest primer estadi, la persona no té cap intenció de canviar. No se’n qüestiona la situació i no és conscient de les conseqüències negatives de la seva conducta. Aquí el pes més gran se sitúa en la gratificació que suposa el manteniment de la conducta (en aquest cas, el consum).

 

  • Contemplació: Aquí apareix la intenció de canvi a mig termini (pròxims 6 mesos). La persona pot valorar la possibilitat de no consumir a nivell cognitiu, encara que no s’observa cap conducta que manifesti de manera objectiva aquesta intenció. També es comencen a equilibrar les conseqüències positives i negatives de mantenir el comportament i, per tant, apareix l’ambivalència.

 

  • Preparació per a l’acció: Hi ha intenció de canviar a curt termini, en els propers 30 dies, i ha fet un intent seriós d’abandonament a l’últim any, com a mínim un dia abstinent. La persona pren una decisió i comença a fer canvis en aquest sentit (p.ex. reduir la quantitat de substància consumida).

 

  • Acció: se cessa la conducta durant almenys 24 hores i menys de 6 mesos. La persona canvia la seva conducta encoberta i manifesta en relació amb el consum de drogues, així com els condicionants (p.ex., s’allunya d’entorns que propicien el consum) que afecten la conducta.

 

  • Manteniment: La conducta adequada (en aquest cas el no consum) es manté durant almenys 6 mesos. Aquí s’intenten consolidar els èxits de l’etapa anterior i prevenir-ne una recaiguda.

 

És important remarcar que aquestes etapes no se succeeixen linealment, sinó en espiral. Això vol dir que podem passar més d’una vegada per cadascuna de les etapes, saltar entre elles, i retrocedir, així que l’experiència mai no és igual. A més, els autors també indiquen que hi ha la possibilitat de recaure, per la qual cosa la motivació i l’autoconfiança s’erigeixen com a elements clau del procés. Els pacients solen passar diverses vegades per les fases, però l’experiència mai no és igual.

 

Aquest model ha estat utilitzat principalment en l’àmbit de consum de substàncies i conductes addictives, encara que també per a l’establiment i el manteniment d’hàbits saludables.

 

Si vols conèixer més o tens qualsevol pregunta, posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes, a Mataró, et proporcionarem tota la informació i ajuda que necessitis.

Símptomes prodròmics de l’espectre psicòtic

Els trastorns de l’espectre psicòtic són un conjunt d’alteracions mentals que comparteixen característiques comunes com les al·lucinacions, els deliris, el pensament i el comportament desorganitzat, i els símptomes negatius. Encara que comunament és coneguda l’esquizofrènia, aquesta és només una de les patologies que engloba, juntament amb el trastorn esquizotípic de la personalitat, el trastorn delirant, el trastorn psicòtic breu, el trastorn esquizofreniforme o el trastorn esquizoafectiu.

 

Les al·lucinacions suposen percepcions irreals d’estímuls que en realitat no hi són presents (p.ex., escoltar una veu quan no hi ha ningú al voltant). Els deliris, en canvi, són creences errònies sobre la realitat que difícilment canvien malgrat les evidències en contra (p.ex., pensar que els veïns ens volen fer mal). El pensament i el comportament desorganitzats es caracteritzen per presentar d’una banda, dificultats en l’associació d’idees, construint un discurs que pot ser inintel·ligible, i de l’altra comportaments com l’agitació motriu o l’alentiment. Finalment, els símptomes negatius engloben alteracions a nivell anímic, com l’apatia, la desmotivació i l’expressió emocional plana. Cal esmentar que tots aquests símptomes poden presentar-se en solitari (p.ex., al·lucinacions esporàdiques), o sense estar associats a cap patologia psicòtica (p.ex., al Trastorn Bipolar, o en alteracions cerebrals com l’epilèpsia).

 

Tot aquest conjunt de símptomes acostumen a poder evidenciar-se quan la patologia està ja desenvolupada, però hi ha trets i característiques que es poden apreciar mesos i fins i tot anys abans de l’aparició del primer brot psicòtic, els quals suposen senyals d’advertiment primerencs que indiquen que la persona presenta risc de desenvolupar un trastorn psicòtic. A continuació se n’exposen els principals:

 

  • Símptomes per sota del llindar: el primer que cal tenir present és que les persones amb risc de desenvolupament de psicosi, poden presentar els mateixos símptomes o característiques que apareixen en la patologia florida, però imperceptibles o atenuats i sobretot no prou greus per complir amb un diagnòstic específic. Així, poden presentar deliris, al·lucinacions i discurs o comportament desorganitzats lleus.

 

  • Aïllament social: És comú que aquestes persones presentin una desvinculació progressiva a nivell social, immiscuint-se cada vegada menys en activitats que impliquin altres persones, i interaccionant poc.

 

  • Disminució del rendiment acadèmic o laboral: Acostuma a evidenciar-se, des de mesos abans de la simptomatologia pròpia de la psicosi, un declivi en el rendiment escolar en el cas de nens i adolescents, i en el treball en el cas d’adults, amb absències, no compliment dobjectius, etc.

 

  • Canvis en els patrons de son: Dormir massa o molt poc també constitueix un senyal d’alarma. Aquests canvis tendeixen a aparèixer de forma abrupta o progressiva, però cal estar atents, ja que poden estar evidenciant alteracions psicofisiològiques.

 

  • Dèficits cognitius: Finalment, les pèrdues de memòria, les dificultats en la concentració i l’organització, i les alteracions en l’atenció, també es presenten en fases primerenques de la psicosi.

 

És important tenir en compte que aquests símptomes poden ser indicatius d’altres afeccions de salut mental, com ara depressió, ansietat o abús de substàncies. Tot i això, quan aquests símptomes s’acompanyen de símptomes psicòtics per sota del llindar, és més probable que l’individu estigui experimentant un pròdrom de psicosi.

 

En conclusió, els símptomes prodròmics de la psicosi són senyals d’alerta primerenca que indiquen que un individu està en risc de desenvolupar un trastorn psicòtic. Comprendre aquests símptomes i proporcionar una intervenció i tractament primerencs pot millorar els resultats a llarg termini d’aquestes persones. És important que la família i els amics reconeguin aquests símptomes i donin suport a les persones que els experimenten. Amb l’ajuda i el suport adequats, es pot facilitar la recuperació i dur una vida plena. Per això, animar-los a cercar ajuda i brindar-los un entorn de suport i sense prejudicis pot tenir un impacte molt positiu.

 

Contacta amb nosaltres per rebre més informació sobre això. Ens trobem situats a Mataró, i comptem amb un equip multidisciplinar que et proporcionarà tota l’ajuda que necessitis.

Beneficis de l’esport en la salut mental

Tots coneixem els beneficis físics que ens aporta fer activitat física. Si es practica de manera regular i amb una intensitat mínimament elevada, millora el nostre estat i forma física i la nostra resistència, a més de fomentar un benestar més gran en la nostra aparença. Entre els beneficis fisiològics principals hi ha la regulació de la pressió arterial, el manteniment d’una bona densitat òssia, una millor mobilitat i flexibilitat, l’enfortiment de músculs i articulacions, i la reducció de patir certes malalties com la diabetis. Ja només per això, val la pena atendre i cuidar aquesta important àrea al nostre dia a dia.

 

Al costat d’aquests, i encara que de vegades ho puguem obviar, l’esport repercuteix significativament en el nostre estat d’ànim, i en aquest sentit podem veure els seus resultats de manera gairebé immediata. Així, entre els principals beneficis psicològics hi ha els següents:

 

  • Combatre l’estrès i l’ansietat: Aquest és un dels beneficis principals. L’activitat genera endorfines, que actuen directament contra l’estrès i l’ansietat. Per això, ens ajuda tant a descarregar malestar com a disminuir la recurrència de preocupacions i pensaments negatius.

 

  • Millora de l’autoimatge i l’autoestima: Un altre aspecte clau és la millora de la nostra autoestima. L’exercici físic continuat fa que ens veiem millor, i que ens sentim més autorrealitzats, per la realització d’un esforç, i pels canvis que aquest produeix al nostre cos.

 

  • Preveu i millora estats depressius: Combat directament la tristesa, l’apatia i la inactivitat associades a patologies com la depressió. Així, enviem missatges totalment diferents al nostre estat d’ànim, tot fomentant que es redueixin símptomes relacionats amb aquestes problemàtiques.

 

  • Alleugeriment del dolor: És un bon antídot per a certs tipus de dolor, especialment musculars i d’articulació. Potència així, una massa muscular més gran, la qual cosa repercuteix en prevenir lesions i altres dificultats físiques.

 

  • Millora dèficits cognitius: S’ha comprovat que ajuda a prevenir i reduir dèficits cognitius com la pèrdua de memòria i altres patologies com l’Alzheimer o el deteriorament cognitiu lleu.

 

En resum, l’exercici físic fomenta un benestar emocional més gran, a més de físic. Fins i tot hi ha programes de tractament (com l’Activació Conductual de Jacobson) que proposen i accentuen la seva realització per pal·liar certs símptomes psicològics.

 

Si vols conèixer més o vols ser atès per algun dels nostres professionals, no ho dubtis i truca’ns. Al nostre centre, situat a Mataró, us oferirem tota la informació i ajuda que necessiteu.

Què no dir-li a una persona amb depressió?

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la depressió afecta actualment a 300 milions de persones a nivell mundial, i és considerada la principal causa de discapacitat. A Espanya, la xifra se situa actualment en 6 milions de persones (1 de cada 4 persones). Això evidencia que es tracta d’una de les principals problemàtiques a atendre a la nostra societat, i la seva prevalença continua en augment progressiu.

 

No es tracta d’una baixada temporal, o sentir-se decaigut; suposa una malaltia mental que es caracteritza per un estat d’ànim intensament deprimit, disminució de l’interès o el plaer i altres símptomes com apatia, sentiments d’inutilitat o culpa excessiva, insomni o hipersòmnia, pèrdua o augment de pes, problemes de concentració, i de vegades, pensaments i ideació suïcida. De vegades, quan algú proper es troba lluitant contra aquesta malaltia, trobar les paraules adequades ens pot resultar complicat. A continuació se citen algunes de les frases que utilitzem erròniament:

 

  • “No n’hi ha per tant”: Relativitzar el problema o l’estat d’ànim de la persona pot fomentar que se senti incompresa i sola davant de la seva situació. Donem-li la importància que té per a ella el que sent.

 

  • “No hi ha res pel que estar trist”: No sempre trobem una causa evident. De vegades, és difícil saber per què s’està lluitant contra la depressió. Transmetre aquest tipus de missatge genera indefensió.

 

  • “Has de ser fort”: Aquest missatge és especialment freqüent, i encara que l’utilitzem amb tota la nostra bona intenció, igual que l’anterior repercuteix provocant sentiments d’incapacitat i indefensió, ja que la persona precisament se sent incapaç d’afrontar el malestar, i la resiliència o “fortalesa” poden ser aspectes molt complicats de lluir.

 

  • “Podries aixecar-te i posar de la teva part”: No és tan senzill. Tot i que l‟activació i la vinculació amb certes tasques o activitats pot ser un element terapèutic, ha d‟estar acompanyat d‟un tractament integral i global.

 

  • “Tots tenim problemes”: Patir aquesta malaltia no és una simple reacció exagerada a algun problema quotidià, o una tristesa passatgera. És una malaltia que afecta a com ens sentim, pensem i ens comportem.

 

Tot i que pot resultar difícil de comprendre per l’entorn, a causa del seu caràcter més subjectiu comparat amb altres patologies més físiques o amb lesió evident, les malalties mentals suposen una problemàtica real i significativa, que afecta cada vegada més persones. Per això, si algú del teu entorn està lluitant contra la depressió o contra qualsevol altra malaltia mental, és important mostrar-li suport, comprensió i buscar l’ajuda necessària.

T’animem a que contactis amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró. Et proporcionarem tota la informació i ajut que necessitis.