Ansietat per la salut o hipocondria: conceptualització i mètodes per afrontar-la

L’ansietat és un mecanisme adaptatiu que apareix quan percebem un perill real o imaginari, que ens ajuda a combatre o fugir. La seva aparició pot ser ràpida o progressiva, acompanyant-se de símptomes físics com taquicàrdia, sudoració, visió borrosa, tremolor, dificultats per respirar…entre d’altres. El seu aliment principal és la por i la preocupació, intensificant-se quan aquesta adopta escenaris especialment catastròfics o negatius. Dins d’aquesta, i entre les patologies principals que l’engloben, hi ha les fòbies (fòbies específiques, agorafòbia i fòbia social), el mutisme selectiu, l’ansietat per separació, el trastorn de pànic i el trastorn d’ansietat generalitzada (TAG).

 

El trastorn d’ansietat per la salut o hipocondria es defineix com la preocupació per patir o contraure una malaltia greu, en què a més hi pot haver símptomes somàtics lleus, i apareixen recurrents conductes de comprovació corporal i cerca d’informació tranquil·litzadora. Així doncs, encara que la patologia se situa en la categoria de trastorns de símptomes somàtics i relacionats, novament el principal component és la preocupació. Hi ha diferents tractaments validats per a aquesta problemàtica, sent la Teràpia Cognitiu-Conductual la més eficaç. Tot i així, les diferents intervencions coincideixen en una sèrie de mètodes considerats especialment útils:

 

  • Autoobservació i identificació: Observar les nostres reaccions davant d’estímuls que ens facin connectar amb la possibilitat d’emmalaltir, juntament amb la nostra reacció emocional i els pensaments negatius associats, és un primer pas especialment important. Aquí ens podem adonar que molts dels nostres pensaments són irracionals i improbables.

 

  • Més enllà del pensament: Els primers pensaments automàtics i negatius que ens assalten acostumen a emmascarar altres pors, com ara morir, la solitud o no poder estar amb els nostres familiars. Anar més enllà del pensament inicial ens pot fer connectar amb altres emocions, com la tristesa.

 

  • Mètodes de respiració i relaxació: Trobar una eina que ens permeti connectar amb el nostre cos, de manera calmada, no només facilita que es redueixi l’activació associada a la nostra por, sinó reinterpretar algunes creences negatives associades a aquesta. Algunes són la respiració controlada o diafragmàtica i la relaxació muscular progressiva de Jacobson.

 

  • Estil de vida i variables relacionades: Procurar portar un estil de vida saludable i atendre a com ens comportem en general és una estratègia molt útil. Entre les principals variables vinculades a la hipocondria es troben la necessitat de control (necessitat de tenir-ho tot estructurat, vigilat i controlat), la intolerància a la incertesa (no permetre’ns tenir interrogants a la nostra vida, coses sense saber o resoldre), la rigidesa, i sensibilitat a l’ansietat (aprensió o por envers els símptomes d’ansietat propis).

 

Si vols conèixer més sobre aquesta problemàtica o altres mètodes per fer-hi front, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situats a Mataró. Et proporcionarem tota la informació i ajut que necessitis.

Signes d’alarma indicatius que hem de tenir cura de la nostra salut mental

Podem trigar molt a demanar ajuda, de vegades per vergonya, por, o per certes reticències. Però moltes altres vegades, ho retardem bé per no ser-ne conscients o no saber identificar el que ens passa, o per no donar-li prou importància. La nostra salut mental no es mereix que la deixem de banda. Si ho fem, l’únic que provoquem és fer-la malbé, mantenint el patiment. A més, aquesta no dubtarà a enviar-nos senyals continus perquè li prestem atenció com cal.

 

Per això, a continuació us presentem alguns dels signes d’alarma que ens evidencien que hem de tenir cura de la nostra salut mental:

 

  • Pensaments negatius: l’aparició d’aquests de manera repetitiva, i sobretot associats a emocions intenses de tristesa, angoixa, ràbia i/o culpa que no ens deixen viure en pau, suposen un criteri bàsic que cal tenir en compte.

 

  • Símptomes físics: Les molèsties i/o dolors físics poden ser especialment limitants. A més, mereixen una atenció especial quan en aquests es descarta mèdicament un origen orgànic.

 

  • Records del passat: Les imatges intrusives respecte a situacions del passat que ens turmenten i que no ens podem treure del cap són especialment rellevants, ja que ens impedeixen estar connectats i conscients amb el moment present, limitant el nostre dia a dia actual, arrossegant-nos cap enrere .

 

  • Alteracions en el son: Tenir un somni poc reparador, problemes per conciliar-lo, o sentir que el nostre cap va a mil per hora, aixecant-nos esgotats, és un dels senyals més importants que hem d’atendre la nostra salut mental.

 

Aquests són alguns dels senyals d’alarma principals que ens indiquen que és important cuidar-nos. Entre les causes, l’estrès laboral o familiar, haver patit alguna experiència significativa en el passat, o tenir hàbits poc saludables, són algunes que es poden associar a l’aparició de malestar en forma d’algun dels símptomes exposats anteriorment.

 

Si presenteu algun dels esmentats, o simplement voleu rebre més informació sobre això, el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró, us proporcionarà tota l’ajuda que necessiteu. Truca’ns! Estarem encantats d’atendre’t.

Què és la Tripofòbia?

La por és un sentiment universal, el qual compartim tots els éssers humans, fins i tot amb altres espècies, i la qual posseeix un valor adaptatiu, ja que actua com a mecanisme de supervivència i de defensa, que ens permet respondre davant de certes situacions amb rapidesa. Algunes poden ser racionals (p.ex., por de suspendre un examen, o de no rendir bé a la cursa…), però d’altres les podem identificar com a irracionals. Aquestes últimes no només es caracteritzen per estar basades en prediccions de molt baixa probabilitat, sinó que ens paralitzen i ens fan patir de manera més accentuada, podent constituir una fòbia.

 

Les fòbies es defineixen com a temors intensos i irracionals cap a un estímul (persona, situació o cosa), que representa poc o cap perill real. Així, es tractaria d’una por que genera una limitació o malestar per la seva intensitat, i en la que solen acompanyar-se símptomes d’ansietat (p.ex., nerviosisme, agitació interior, preocupació constant, tremolor, marejos…) quan la persona és a prop o anticipa l’estímul temut. Entre elles, la tripofòbia o por als forats o al patró repetitiu, és el temor o repulsió que es genera en veure o estar a prop de figures geomètriques molt juntes, especialment davant d’orificis molt petits i aglomerats (p.ex., formiguers, bresques , certs fruits o fongs). A la persona li genera angúnia, fàstic, repulsió presenciar aquests estímuls, i evita mirar-los o apropar-se. A més, entre els seus principals símptomes apareixen el pessigolleig, la picor, la pruïja, i fins i tot les nàusees.

 

Es parla d’una afectació de fins a un 17% a la població, i és més freqüent en dones. A més, Tot i que no se l’ha de confondre amb altres fòbies com la dermatopatofòbia (por a les malalties de la pell), comparteix amb aquesta i algunes altres, certs símptomes. A més, s’han proposat mecanismes comuns entre aquestes, i la fòbia als insectes, les injeccions, i per exemple el Trastorn Obsessiu-Compulsiu amb rituals de neteja. Aquests són la sensibilitat a l’ansietat (por als símptomes propis d’ansietat), la sensibilitat al fàstic (aprensió cap a la brutícia o la contaminació), la sensibilitat al dany (por a estímuls que puguin causar un dany físic) i l’alta necessitat de control.

 

La Desensibilització Sistemàtica (DS) o la Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC) suposen alternatives eficaces i útils per tractar aquesta fòbia. En totes dues el denominador comú és l’aproximació progressiva cap a l’estímul temut, sent una de les principals diferències el fet que en la DS s’empra alguna estratègia per contrarestar o disminuir els símptomes d’ansietat (sobretot relaxació), i a la TCC o bé no es fan servir, o es fa ús de tècniques més cognitives (p.ex., Reestructuració Cognitiva).

 

Pots obtenir més informació tant sobre aquest com altres problemes, al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró. A més, et podràs beneficiar de la nostra ajuda en cas de necessitar-la. Comptem amb professionals especialitzats en diferents àrees i patologies. No ho dubtis i truca’ns!

Persones Altament Sensibles (PAS)

Dins del món de la psicologia, hi ha constructes que van més enllà de les patologies, i que defineixen perfils i estils de personalitat que ens ajuden a comprendre la gran varietat i complexitat existents en cadascun de nosaltres. Aquest és el cas de l’alta sensibilitat o de les persones altament sensibles (PAS); un concepte que està en ple procés destudi i evolució, el qual s’indica, de moment, que pot afectar fins a un 20% de la població.

 

La seva aparició se sitúa l’any 1991, quan la investigadora Elaine Aron proposa el terme “sensibilitat de procés sensorial”, representant aquest a persones amb un sistema nerviós més sensible, les quals poden percebre i ser conscients de certes subtileses a l’entorn, imperceptibles per a la majoria, i que es mostren aclaparades amb facilitat quan es troben en un context altament estimulant. Així, aquestes persones acostumen a patir un fort impacte emocional davant d’estímuls estressants. Per exemple, una persona sensible es preocupa i empatitza amb el dolor dels altres, mentre que una hipersensible arriba a experimentar el seu dolor. D’aquesta manera, aquestes persones processen i perceben molt més tot allò que els envolta, reflexionant, elaborant i fent associacions contínues. I no pas per ser més febles o inadequades, sinó per la seva genètica.

 

A continuació s’exposen les principals característiques de les persones altament sensibles (PAS):

 

  • Sobreestimulació i sensibilitat cap a subtileses: Perceben una quantitat d’estímuls molt més ampli dins de cada ambient, i a més, ho fan amb més intensitat. A més, tenen facilitat per detectar detalls que poden passar desapercebuts per a la majoria de les persones.

 

  • Processament profund: Aquestes persones no només perceben i capten una quantitat més gran d’estímuls, sinó que duen a terme un processament minuciós i profund de la informació. Avaluen i comparen escenes del passat i presents per prendre la millor decisió.

 

  • Alta emocionalitat i empatia: Connecten amb facilitat amb els estats emocionals propis i aliens, i se solen sentir identificats amb l’expressió “muntanya russa”, ja que viuen tan intensament els sentiments, que solen variar amb facilitat. A més, s’està evidenciant que tenen una major activitat en les zones cerebrals on se situen les neurones mirall.

 

  • Somatització o expressió física: Acostumen a expressar els seus estats emocionals a través del cos, i a més a més refereixen una extrasensibilitat cap a certes textures. Això pot provocar que se sentin incòmodes en algunes circumstàncies, especialment davant de l’excés d’estimulació (sobretot sorolls) o davant de reaccions emocionals intenses.

 

Inicialment aquestes persones eren etiquetades com a tímides, introvertides o inhibides, però tot al contrari. Es comenta que el 30% són en realitat extrovertides, i només semblen inhibits perquè en realitat són molt conscients de totes les possibilitats de cada situació. Per això, s’aturen abans d’actuar, reflexionant i analitzant experiències anteriors.

 

Per acabar, cal esmentar que el PAS no és un trastorn psicològic com ho poden ser els trastorns d’ansietat o depressius, sinó un tret de personalitat, temperamental, el qual ajuda a comprendre el funcionament de moltes persones a la nostra societat.

 

Si et sents identificat i vols conèixer-ne més, o t’interessa qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et brindarem tota la informació i ajuda que necessitis.

Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH): Conceptualització i subtipus

El trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat o TDAH forma part dels trastorns del neurodesenvolupament. Aquests constitueixen un grup d’alteracions heterogènies amb una base neurològica que es caracteritzen per un retard o alteració en l’adquisició, la retenció o l’aplicació d’habilitats en una varietat de dominis del desenvolupament, entre els quals s’inclou el social, el motor, el llenguatge i la cognició (memòria, resolució de problemes, atenció, percepció…). A més, afecta aproximadament un 5% de la població infantil a nivell mundial, té inici a la infància, i es dóna més al sexe masculí.

 

Tot i que tots podem tenir una certa idea sobre les característiques d’aquesta patologia, no es tracta únicament de nens i nenes moguts, o que els costa concentrar-se, ja que aquesta interpretació porta moltes vegades a un sobrediagnòstic, i a l’estigmatització i patologització de certes persones. El TDAH representa un patró persistent (mínim 6 mesos) d’inatenció i/o hiperactivitat-impulsivitat que interfereix amb el funcionament o desenvolupament, que es presenta de manera primerenca a la vida (abans dels 12 anys), i que es dóna de manera generalitzada, és a dir, calen dos o més contextos (p.ex., a casa i a l’escola) per diagnosticar-se. A continuació es diferencien els símptomes principals del trastorn:

 

Símptomes d’Inatenció

 

  • Presta poca atenció a detalls i comet errors per distracció.
  • Dificultats per mantenir atenció.
  • Sembla que no escolta.
  • No segueix instruccions.
  • Dificultats per organitzar tasques/activitats.
  • Evita iniciar tasques que requereixen esforç mental sostingut.
  • Perd coses.
  • Es distreu amb facilitat.
  • Oblida activitats quotidianes.

 

Símptomes d’Hiperactivitat i impulsivitat

 

  • Juga amb mans/peus o es recargola al seu seient.
  • S’aixeca quan s’espera que estigui assegut.
  • Correteja o grimpa (adults: estar inquiet).
  • Incapaç de jugar o realitzar tranquil·lament activitats recreatives.
  • Actúa com si “li impulsés un motor”.
  • Parla excessivament.
  • Respon abans d’acabar la pregunta.
  • Interromp o s’immiscueix amb altres

 

Així doncs, es poden presentar els dèficits d’inatenció o hiperactivitat i impulsivitat de manera aïllada, o de manera combinada. Aquesta darrera presentació comporta més complexitat, tant a nivell de simptomatologia, com a l’hora d’intervenir des de les escoles i des de centres i serveis especialitzats en psicologia i psiquiatria. A més, el trastorn difícilment acostuma a presentar-se sol, és a dir, sovint l’acompanyen altres problemàtiques, de les quals la més recurrent són els trastorns de conducta.

 

Els professionals de la nostra clínica, situada al centre de Mataró, estan formats i especialitzats en aquesta i moltes altres problemàtiques. Truca’ns per rebre més informació i tota l’ajuda que necessitis.

Què implica acudir a teràpia?

Demanar ajuda, de qualsevol mena, no és un procés fàcil. A més a més, considerant el motiu que ens pot portar a acudir a un psicoterapeuta, aquest aspecte pot resultar més comprensible. Obrir-nos emocionalment, exterioritzar, i procurar comprendre i treballar aspectes que inicialment ens poden resultar confusos, suposa un esforç, i una mostra de valentia. És una experiència en la seva totalitat, la qual implica endinsar-nos a conèixer-nos a nosaltres mateixos, i crear una relació de confiança i proximitat amb una persona que actua com a facilitador, com a canal per potenciar i millorar els nostres recursos personals a l’hora d’afrontar situacions o aspectes que ens generin malestar.

 

Els motius que ens poden portar a iniciar tractament psicològic poden ser diversos, conscients i inconscients, individuals o múltiples, i poden generar més o menys malestar. Comunament coneixem els problemes d’ansietat, depressió, dificultats relacionades amb l’autoestima, addiccions…entre molts d’altres; sent el seu denominador comú el malestar propi o aliè. A més, moltes vegades aquests mateixos emmascaren altres dificultats implícites que poden ser identificades i treballades a les sessions. La forma en què s’aborden depèn principalment de l’orientació seguida pel terapeuta, i n’hi ha de diferents dins de la psicologia clínica: Cognitiu-Conductual, Psicoanàlisi, models humanistes, sistèmics… Tots ells es presenten com a alternatives útils i eficaces per a diferents situacions, i varien principalment en la conceptualització de les patologies, les eines utilitzades, el nombre de sessions i el caràcter del terapeuta. Tot i això, tenen un denominador comú, que és l’estructura o el procés seguit:

 

  • Fase d’exploració, valoració i diagnòstic: En aquesta primera part, l’objectiu és conèixer profundament la persona i delimitar les variables/situacions problemàtiques que cal treballar. Cal una bona comprensió tant del pacient com de la seva situació vital per poder plantejar objectius terapèutics que s’adeqüin a les seves necessitats. Aquí és comú utilitzar qüestionaris de valoració de l’estat d’ànim i altres eines per complementar la informació obtinguda mitjançant l’entrevista. Un cop realitzada l’exploració, es fa un diagnòstic o una explicació de la situació de la persona.

 

  • Fase de tractament o seguiment: Suposa la part gruixuda i nuclear de la intervenció, la qual compta amb més sessions i on es treballen els objectius plantejats. Aquí és on trobem les principals diferències entre orientacions, tot i que la majoria utilitzen tècniques tant dins la sessió com fora, per tal de generalitzar l’efecte de les intervencions, i comunament s’utilitza també la col·laboració de tercers per potenciar els resultats.

 

  • Fase de prevenció de recaigudes: Representa la part final del procés, i on principalment es consoliden els recursos i les eines assolits, reforçant els avenços i anticipant possibles dificultats. Això permet mantenir l’efecte de la teràpia a llarg termini, afavorint l’autonomia i la resiliència de la persona.

 

Sobre aquesta base a més, tots coincideixen que la psicoteràpia és un treball constructiu i en col·laboració entre pacient i terapeuta, en què l’ús de la paraula és clau tant per treballar mitjançant diferents tècniques a les sessions, com per establir un vincle basat en l’empatia, l’escolta activa i la reciprocitat. Al costat d’això, en totes les orientacions les sessions poden dur-se a terme de forma individual, grupal, de parella o familiar, depenent del motiu de consulta.

 

Si vols aprofundir més sobre aquest tema, o tens qualsevol pregunta, el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró, et facilitarà tot allò que necessitis. Tenim una àmplia formació en diferents branques, no ho dubtis i contacta amb nosaltres.

Estratègies per combatre la procrastinació

Deixar les coses per a l’últim moment és una constant al nostre dia a dia i la nostra societat. I en això consisteix precisament la procrastinació. De vegades per manca de motivació, d’altres per prioritzar fer altres tasques o activitats, d’altres per manca d’autoexigència, o d’altres per factors emocionals com la por al fracàs o la manca de confiança en un mateix. També és comú en èpoques com l’actual, en què hem de tornar a la rutina laboral i acadèmica, i aquesta transició implica adaptar-nos a una nova estructura, en què hem de deixar o disminuir el temps dedicat a fer una sèrie de coses, per prioritzar-ne d’altres. Així, tots aquests motius ens porten al mateix, a endarrerir responsabilitats, provocant que haguem de fer un esprint al tram final, o fins i tot si ho aconseguim, endarrerir-lo encara més per a un altre moment.

 

Amb això, a més, apareixen conseqüències emocionals evidents, com estrès, ansietat, sentiments de culpa, i en general malestar amb nosaltres mateixos. Aquest pot expressar-se de moltes maneres, però és comú mostrar-nos irritats o molestos davant de gairebé qualsevol situació, generant conflictes freqüentment. I això pot alimentar encara més la procrastinació, al trobar-nos en un estat d’ànim desfavorable per començar i acabar les tasques o activitats.

 

Com podem trencar el cercle? A continuació es proposen algunes estratègies útils per afrontar aquesta situació:

 

  • Estructura i organització: Utilitzar una agenda o calendaris per gestionar el temps és clau per facilitar-nos sentir-nos estructurats i organitzats. Si aquests són fets a la nostra manera, vius, i a poder ser visibles (p.ex., penjant-los en un lloc visible), suposen una eina imprescindible.

 

  • Subobjectius i valoració: Per arribar a un destí cal traçar un camí, i moltes vegades enfocar-nos especialment en aquest. Definir submetes i subobjectius a aconseguir dins de la tasca, pot actuar com a facilitador claríssim d’energia. Si a més aconseguim aturar-nos a valorar el que estem ja fent i aconseguint, i com ens estem apropant, mantenir-nos-hi ens resultarà molt més senzill.

 

  • Focalització en la meta: No hem de perdre de vista on volem arribar, i com ens podem sentir quan ho aconseguim. Això principalment repercuteix en el nostre grau de motivació, augmentant-la.

 

  • Condicionar l’espai: A l’hora de fer qualsevol cosa, tasca o activitat, tenir un espai i un ambient adequats ens facilita, i molt, enfocar-nos i treballar còmodes. Així doncs, són importants tant una estructura i organització interna com a externa.

 

  • Descansos: Podem i hem d’anar més enllà del que volem aconseguir o fer. Pautar-nos no només espais per treballar, sinó també per desconnectar, fent alguna cosa que ens agrada, i com a recompensa a allò realitzat, és una estratègia especialment útil.

 

Aquestes són algunes de les propostes que us facilitem per combatre la procrastinació. Si vols conèixer més sobre això, o et veus afectat/da per problemes similars o altres, no ho dubtis i posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres. Estem situats al centre de Mataró, serà un plaer atendre’t.

Dol en nens/es i adolescents: característiques i tractament

El dol és una reacció, una resposta emocional normal, adaptativa i inevitable davant d’una pèrdua. En si mateix, no es considera patològic, i serveix per reajustar les nostres emocions, reestructurar els pensaments i adaptar els comportaments que s’han desajustat o desestabilitzat amb la pèrdua de l’ésser estimat, permetent recol·locar les noves situacions vitals. A més, és patit per tots, incloent a petits i grans, tot i que amb algunes especificacions.

 

El dol en població infantil i adolescent pot ser viscut, i sobretot exterioritzat, de maneres molt diferents a les de l’adult. Així, encara que el patiment pot ser igual o més gran, de vegades pot quedar emmascarat per altres símptomes, els quals difícilment ens poden fer sospitar que el/la nen/a està patint per la pèrdua d’algú. Entre les característiques més importants i que ens poden ajudar a detectar el dol en aquest col·lectiu, existeixen les següents:

 

  • Menor verbalització d’aspectes relacionats amb la pèrdua o la persona.
  • Major irritabilitat.
  • Problemes de conducta (conductes negativistes i/o desafiants).
  • Dificultats relacionades amb el son (malsons o despertars) i l’alimentació (pèrdua de gana, rebuig…).
  • Queixes o alteracions somàtiques i físiques (mals musculars, de cap…).
  • Baix rendiment escolar (absències, problemes de concentració…).
  • Representació a través del dibuix o el joc.

 

Com veiem, hi ha una gran varietat de característiques associades al patiment relacionat amb la pèrdua en nens i adolescents, i poden variar molt segons l’edat. Hem d’estar atents a aquestes i als seus canvis, procurant aprofundir en el significat i l’exploració, ja que poden estar tapant un sentiment de nostàlgia i malenconia significatius. D’altra banda, entre les principals línies d’intervenció dissenyades per fer-ho, hi ha les següents:

 

  • Programes de prevenció i acompanyament: Aquests constitueixen programes multicomponent on s’inclou una part psicoeducativa, on es proporciona informació sobre el dol i les seves característiques, sessions de suport i grupals per a pares o familiars propers, i sessions amb els nens per ajudar-los en la comprensió, gestió i expressió del seu estat emocional.

 

  • Teràpia o intervenció familiar: la participació dels pares és sempre clau, i especialment quan la pèrdua suposa un canvi important en l’estructura familiar. Així, acostumen a tenir una durada limitada i posseir un format grupal, amb la participació d’altres pares. D’aquesta manera es fomenta l’empatia mútua i la resiliència.

 

  • Teràpia de joc: A més de servir per avaluar, el joc és una eina terapèutica clau, i especialment en els més petits. Aquest els pot ajudar a exterioritzar aspectes que difícilment poden aconseguir per altres vies, a més de permetre reconstruir i reprocessar totes les seves emocions. El terapeuta haurà de guiar la interacció, però també pot ser útil el joc lliure.

 

  • Teràpia narrativa: Finalment, la narració d’històries, reals o fictícies pot permetre verbalitzar i recrear situacions vinculades a la pèrdua. Habitualment, el narrador o terapeuta explica una història, sobretot l’inici i el nus, procurant incorporar elements relacionats amb la mort de l’ésser estimat, i és el nen qui la finalitza.

La Teràpia Cognitiu-Conductual, la Sistèmica o l’EMDR també es consideren alternatives eficaces i clínicament útils per abordar aquesta problemàtica. Al nostre centre trobaràs especialistes formats en aquestes i altres orientacions. Poseu-vos en contacte amb nosaltres, us proporcionarem tota la informació que necessiteu.

El model de Linehan sobre el Trastorn Límit de la Personalitat (TLP)

Un trastorn de personalitat constitueix un patró permanent d’experiència interna i de comportament que s’aparta acusadament de les expectatives de la cultura del subjecte, i que es pot apreciar desde la infància o l’adolescència. Afecta tant a nivell de cognició (la manera de percebre i interpretar-se un mateix, altres persones i els esdeveniments), afectivitat (rang, intensitat, labilitat i adequació de la resposta emocional), i el funcionament interpersonal. A més, té un caràcter inflexible, durador i s’estén a una àmplia gamma de situacions personals i socials. Entre aquests, el Trastorn Límit de la Personalitat o TLP es caracteritza per una pauta general d’inestabilitat en les relacions personals, l’autoimatge i l’estat d’ànim, juntament amb una marcada impulsivitat. A més, acostuma a estar acompanyat de conductes potencialment autolesives (p.ex., despesa, sexe, drogues…), i un sentiment crònic i accentuat de buit. També pot exhibir idees paranoides i símptomes dissociatius.

 

Són diverses les propostes que s’han fet per explicar aquesta complexa patologia. Algunes es decanten per factors més innats, i d’altres emfatitzen els estils de criança, les experiències traumàtiques negatives i/o l’aprenentatge. Marsha Linehan (1943), psicòloga i professora nord-americana, va desenvolupar la seva teoria després de patir personalment aquesta problemàtica. Segons ella, el TLP s’origina per una disfunció del sistema de regulació emocional, fruit de la interacció entre irregularitats biològiques, i un ambient invalidant. Així, aposta per un model on tant la part biològica com l’ambiental juguen un paper important. Pel que fa a la primera de les influències, l’autora proposa que existeix una vulnerabilitat emocional, la qual inclouria una sensibilitat elevada cap als estímuls emocionals, una tendència a experimentar emocions intenses i dificultats per tornar a la línia base emocional. I a la part ambiental destaca els patrons de criança, els quals no validarien les expressions emocionals del nen vulnerable, per exemple mitjançant respostes erràtiques, inadequades o no contingents a la comunicació de les emocions i experiències íntimes.

 

A partir del seu model biosocial, Linehan va elaborar la Teràpia Dialèctica Conductual (TDC), un tractament psicològic de tercera generació encarat a treballar específicament els símptomes centrals del trastorn, combinant estratègies cognitivo-conductuals, juntament amb aproximacions zen i budistes basades en l’acceptació (p.ex., mindfulness). A més, en aquesta intervenció es combinen la teràpia individual i la grupal, on s’entrenen diferents habilitats, i suposa l’alternativa amb més suport científic per a aquest trastorn, comptant amb nombrosos estudis d’eficàcia provada.

 

Si vols obtenir més informació, o desitges rebre ajuda, al nostre centre de psiquiatria i psicologia, a Mataró, podràs consultar els nostres professionals, els quals t’oferiran una atenció individual, professional i personalitzada. Truca’ns! Serà un plaer atendre’t.

Què és la intenció paradòjica?

Hi ha una gran varietat d’eines i tècniques dins de cadascun de les vessants de la psicologia clínica. Entre elles, la Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC) ha estat una de les que més ha contribuït, desenvolupant mètodes específics per a diferents problemàtiques, i aconseguint que alguns siguin útils i eficaços per a moltes. Entre aquests últims, hi ha l’aquí descrit.

 

La intenció paradòjica es considera una tècnica específica dins de la TCC, que se centra en els processos cognitius, és a dir, en la valoració que fa la persona del seu problema, i en els intents de solució que utilitza per controlar-lo. Els seus objectius són, per una banda, disminuir o eliminar els intents de solució de la conducta problema o el maneig inadequat dels símptomes quan s’identifica que aquests intents són els responsables del seu manteniment; i de l’altra, provocar canvis en les actituds i reaccions de les persones davant de situacions de malestar, tractant de desmuntar el cercle viciós, i pautant, precisament, allò que es tem o preocupa. Segons els principis de la tècnica, si la persona no aconsegueix seguir les instruccions del terapeuta, passarà el contrari i, per tant, es considerarà un èxit. I en cas que la persona aconsegueixi fer-ho, tindrà més control sobre el problema, la qual cosa contribuirà a sentir-se més autoeficaç.

 

D’aquesta manera, se li demana al pacient que provoqui els símptomes sota condicions sistemàtiques i específiques, procurant renunciar als intents de control del problema, i estan disposats a fer aparèixer i augmentar els símptomes. Per exemple, a un pacient amb insomni que s’esforça contínuament per quedar-se adormit, se li pot demanar que faci tot el contrari, i és que procuri mantenir-se despert. Amb això, pot deixar de lluitar per aconseguir adormir-se, i fins i tot disminuir la seva ansietat, cosa que pot facilitar la son. Evidentment s’ha de fer una avaluació rigorosa de la problemàtica, i tenir clar que són els intents de solució, és a dir la lluita, el que la manté. A més, convé anticipar diferents situacions de perill, i no aplicar-ho davant de conductes perilloses (p.ex., idees o conductes autolesives).

 

Entre les diferents modalitats trobem la prescripció del símptoma (la més utilitzada), la restricció i contenció del canvi, el replantejament i el canvi de postura, la programació de recaigudes, o la reformulació del problema. Totes tenen utilitat per a diferents problemes, com els trastorns d’ansietat o els trastorns de conducta. A més, també han estat utilitzades en teràpia familiar i de parella.

 

Si vols conèixer-ne més, els nostres terapeutes, especialitzats en diferents tècniques i teràpies, et proporcionaran tota l’ajuda i informació que necessitis. Estem situats a Mataró, truca o acudeix directament, t’atendrem encantats.