La inoculació d’estrès

Podem definir l’estrès com un estat psicològic, emocional i físic que apareix com a conseqüència d’una demanda excessiva real o percebuda, i en què apareixen alteracions com ara fatiga, tensió, irritabilitat, preocupació o angoixa. Així, consistiria en una reacció davant de certes exigències, internes o externes, que pot afectar qualsevol persona i edat.

 

Aprendre a gestionar-ho és, i ha estat un dels grans reptes de les diferents especialitats en salut mental (sobretot psicologia i psiquiatria), fins al punt d’haver-se dissenyat diferents eines que tenen com a objectiu ajudar la persona a desenvolupar certes habilitats per tal de que les pugui fer servir en futures situacions evocadores d’estrès. Entre elles hi ha la inoculació d’estrès.

 

Aquesta intervenció va ser creada per Meichenbaum sobre l’any 1974, i el seu nom prové de l’àmbit mèdic, utilitzant el terme inoculació com a metàfora mitjançant la qual s’immunitza o vacuna psicològicament l’individu, inicialment davant de situacions estressants de baixa intensitat, consolidant, reforçant i incrementant progressivament el seu repertori d’estratègies d’afrontament, perquè posteriorment serveixi per fer front a situacions de més intensitat. D’aquesta manera, la finalitat és per una banda disminuir la tensió i l’activació psicològica, i de l’altra substituir les interpretacions negatives per pensaments més positius o constructius.

 

L’entrenament consta de tres fases:

 

  • Fase educativa: es proporciona informació a la persona tant a nivell teòric o general de la tècnica i de l’estrès i les seves conseqüències, com de la seva aplicabilitat a la seva problemàtica. A més, en aquesta primera part s’acota i defineix operativament el problema.

 

  • Fase d’adquisició i entrenament: Aquí s’ensenyen i es practiquen les habilitats que posteriorment es portaran a terme en situacions reals. Així, la persona adquireix els recursos i practica l’activitat en un ambient segur (per exemple, a consulta). S’utilitzen habilitats cognitives, de control de l’activació i conductuals.

 

  • Fase d’aplicació i consolidació: Finalment la persona porta a terme l’exposició o afrontament a nivells moderats d’estrès davant de situacions reals, i progressivament davant de situacions més intenses.

Hi ha moltes altres alternatives per gestionar i afrontar l’estrès, les quals en un nombre significatiu parteixen de la Teràpia Cognitiu-Conductual. Al nostre centre, situat a Mataró, trobaràs especialistes en aquesta i altres orientacions que t’ajudaran a gestionar allò que et preocupi o et generi malestar, i a resoldre qualsevol dubte. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Estratègies per conviure amb adolescents

L’adolescència és una de les etapes més importants dins del nostre cicle vital. Suposa la transició entre la infància i l’adultesa, i és on es conforma principalment la individualitat i la identitat de la persona. En un espai molt curt de temps, se succeeixen ràpidament molts canvis, tant a nivell intern (hormonal i emocional principalment), com extern (físic, social…). Això fa que ens haguem d’adaptar contínuament, mentre donem un significat al nostre ésser.

Moltes vegades aquest procés ve carregat d’inestabilitat, de dubtes i de dificultats que poden generar malestar tant personal com interpersonal, i especialment a nivell familiar. A això se li poden sumar situacions externes (p.ex., COVID-19) que poden dificultar encara més la gestió d’aquesta etapa, i especialment per als pares. Per això, a continuació us proposem algunes consideracions i eines per millorar la convivència amb fills adolescents:

  • Comprensió i contextualització: En primer lloc, entendre que tots els membres de la família tenen la seva situació particular, i les seves preocupacions. Així, els pares acostumen a tenir més al cap aspectes familiars o econòmics, i els fills habitualment més aspectes sobre el seu cercle social o l’àmbit acadèmic. La comprensió i escolta mútua suposen un primer pas important.

 

  • Comunicació: La comunicació familiar és una eina clau. Entendre, flexibilitzar, reajustar, escoltar i atendre les necessitats dels fills pot ser un aspecte especialment important. L’equilibri entre deixar espai i negociar suposa una tasca àrdua però molt útil.

 

  • Acompanyament, reforç i validació: La majoria de vegades ens centrem més en allò que no volem, allò que ens molesta, o allò que volem corregir o modificar. En lloc d’això, transmetre confiança i fomentar l’autonomia pot ser més potent. En aquest sentit, lloar els progressos i lesforç suposa un element especialment motivador i energitzant.

 

  • Establir normes i horaris: Es requereixen uns mínims a complir en quan a estructuració i organització, tant per a responsabilitats personals i tasques diàries (deures, extraescolars, arreplegar i netejar…), com per a lleure. En aquest segon cas, limitar lús de pantalles i diversificar activitats pot ser una bona opció.

 

  • Activitats compartides: Trobar activitats comunes pot ser una bona oportunitat per interactuar, dinamitzar i compartir. Atendre a les seves motivacions és particularment útil. Certament, però, de vegades diversificar i trobar activitats que resultin atractives i creatives de vegades pot no ser fàcil. Per això, involucrar-los a ells a l’hora de pensar i crear, fent-los partícips del procés, pot ser de gran ajuda.

Per acabar, cal esmentar que cada adolescent madura al seu ritme, i que el nombre d’anys no determina el grau d’adultesa que s’assoleix. Per això, ens hem d’adaptar a les seves característiques i necessitats, procurant allunyar-nos de les comparacions, tant amb germans com amb altres nois/es de la seva edat.

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria d’adults i infantojuvenil trobaràs especialistes que t’ajudaran a fer front als diferents problemes que tinguis. La nostra experiència i formació es basa en mètodes i eines basats en l’evidència, com ara la Teràpia Cognitiu-Conductual o l’EMDR. No ho dubtis i truca’ns.

Síndrome d’Asperger: característiques i senyals que en poden facilitar la detecció

La psicopatologia, i especialment la infanto-juvenil, es troba en una contínua evolució i progrés, fins al punt que molts trastorns són redefinits o reclassificats per facilitar-ne la comprensió, la detecció i les estratègies d’intervenció. En el cas de la síndrome d’Asperger, actualment s’engloba, juntament amb els antics trastorns generalitzats del desenvolupament (p.ex., trastorn de Rett, o trastorn desintegratiu infantil), dins de l’espectre de l’autisme. D’aquesta manera, s’entén que tots queden englobats sota aquesta categoria ja que comparteixen característiques i mecanismes comuns, encara que segueixen i se’n permeten concretar les especificacions diferencials.

 

Així, la Síndrome d’Asperger es defineix com aquella alteració que afecta principalment la interacció social recíproca, la comunicació verbal i no verbal, i exhibeix una gran resistència al canvi, la rigidesa o la inflexibilitat del pensament, i un estret repertori d’interessos i activitats. A diferència de l’autisme prototípic, i de més gravetat, aquí pot no existir un dèficit cognitiu ni una alteració del llenguatge significatiu. A més, dues de les dificultats cognitives més evidenciades són les dificultats en la teoria de la ment i les alteracions en les funcions executives. La primera involucra processos per comprendre els estats mentals i emocionals propis i aliens, i actuar adaptant-nos a aquesta comprensió. I el segon, a grans trets i entre moltes altres funcions, es relaciona amb la presa de decisions, la resolució de problemes, el control d’impulsos o la inhibició de respostes inadequades.

 

Quins són els senyals d’alarma principals de la Síndrome d’Asperger?

 

  • Dèficit en la interacció social, i relacions socials limitades.
  • Escàs contacte visual quan interaccionen.
  • Dificultats per empatitzar i comprendre les emocions dels altres.
  • Reaccions de molèstia i irritabilitat davant d’estímuls externs com ara sorolls, llum o certes imatges.
  • Alteracions motores com retard o poca traça en la realització de moviments.
  • Utilització d’un llenguatge formal o peculiar.
  • Sensació de que es troben absents o absorts en els seus pensaments.

 

Algunes de les exposades es poden veure de forma primerenca fins i tot des del naixement. Amb aquestes, però, convé fer una exploració neuropsicològica adequada per determinar l’abast de les dificultats cognitives i intel·lectuals, a més d’una observació contínua del comportament del nen. L’avaluació o exploració prèvia a la realització d’un tractament concret és clau per determinar el grau de limitació i els ajuts necessaris en cada cas.

 

Si vols obtenir més informació sobre això, posa’t en contacte amb el nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.

2 de maig dia internacional contra el Bullying

L’assetjament escolar, en les diferents formes, ha existit sempre. Si bé és cert, que els casos han anat exponencialment en augment, calculant-se actualment que 1 de cada 3 nens pateix aquesta situació a nivell mundial. A més, un informe actual de la UNESCO ha revelat que més del 30% dels nens han estat víctimes d’assetjament. Aquestes dades evidencien una problemàtica real i significativa, la qual no només afecta la pròpia víctima, sinó també les famílies i directament l’àmbit educatiu. Juntament amb això, tot i que la seva definició, acotació i detecció també ha millorat notablement al llarg dels darrers anys, continua sent moltes vegades difícil de percebre, i molt més de gestionar.

 

El bullying es defineix com l’assetjament, físic i/o psicològic, al qual és sotmès un alumne per un o diferents companys. Es tracta de conducta intencional i repetitiva, a través de qualsevol mitjà, que busca sotmetre, intimidar i atemorir l’altre, i es pot presentar dins de l’àmbit acadèmic o fora. A més, es pot classificar segons el tipus d’agressió o violència exercida per l’agressor. En aquest sentit, s’han evidenciat el físic, l’emocional, el verbal, el virtual (internet) i el sexual. Les conseqüències són diverses i poden variar poc d’un subtipus a un altre. Entre elles, apareixen evidentment els problemes de depressió i ansietat associats, dificultats relacionades amb l’autoestima, desvinculació de problemes de son i alimentació, disminució de l’interès i realització d’activitats, i descens del rendiment acadèmic. A més, aquests problemes es poden prolongar fins a l’adultesa.

 

Quins són els senyals d’alarma principals? Què ens pot ajudar a detectar-ho?

 

  • El nen/a evita anar a escola.
  • Lesions de causa difícilment explicable.
  • Pèrdua de material escolar.
  • Disminució del rendiment acadèmic.
  • Augment de la dependència i la por a la separació dels cuidadors primaris.
  • Dificultats per dormir.
  • Problemes dalimentació.
  • Queixes físiques com mals de cap o estómac, o malestar general.
  • Aïllament i disminució de la comunicació.
  • Augment de l´agressivitat.

 

Com podem veure, les alteracions i les repercussions poden ser diverses. A més, poden afectar per igual en diferents edats. A això, cal sumar-hi la clara repercussió a nivell familiar, la qual cosa implica un abordatge multidisciplinari, que impliqui una actuació des del propi col·legi, familiar, i fins i tot social. En aquest darrer sentit, les estratègies de prevenció i detecció primerenca s’han mostrat molt útils per combatre aquesta realitat. Tot i això, hem de continuar treballant per precisar i millorar tant la seva detecció com la seva gestió.

 

Si vols obtenir més informació, al nostre centre de psicologia i psiquiatria t’ajudarem a resoldre qualsevol pregunta. Estem formats i especialitzats tant en població infantil i adolescent com adulta. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’atendrem encantats.