Què són i com repercuteixen els tics?

Els tics es defineixen com moviments musculars ràpids, locals i espasmòdics, que es manifesten de forma inesperada, involuntària, repetitiva, i a intervals irregulars. L’Associació Americana de Psiquiatria (APA) els defineix com vocalitzacions o moviments motors sobtats, ràpids, no rítmics, recurrents i estereotipats. Atenent a aquestes primeres aportacions, és probable que identifiquem algun moment de la nostra vida en què l’hàgim experimentat. Tot i això, és important tenir en compte que la gravetat del problema vindrà definida pel grau de deteriorament que produeixi en les diferents àrees vitals de la persona.

D’altra banda, cal tenir en compte que tot i poder experimentar-los en quasi qualsevol part del cos, solen situar-se per sobre de les espatlles, sent els més comuns els tics facials. Juntament amb això, podem diferenciar entre tics simples, els quals tenen una durada breu (milisegons) els quals inclouen moviments com encongir les espatlles o el parpelleig dels ulls; i els complexos, els quals la seva durada és més prolongada (segons) i solen resultar de combinacions de tics simples (p.ex., encongir les espatlles i girar el cap a la vegada). A més a més, i tot i que es consideren d’aparició involuntària, es pot exercir un cert control voluntari per impedir la seva aparició.

L’etiologia d’aquests s’ha relacionat tant amb factors orgànics com psicològics. En relació als primers, i encara que no hi ha una evidència clara, s’ha proposat l’excés de dopamina junt amb una certa vulnerabilitat genètica (es proposa la intervenció de certs gens). En relació als segons, factors com l’estrès, l’ansietat, la frustració o la insatisfacció han estat proposats com a mecanismes explicatius de l’aparició i l’agreujament dels símptomes. Un dels més destacables consisteix en el que s’ha anomenat “impuls premonitori”. Les persones que pateixen aquest particular problema informen d’una sensació subjectiva de malestar que sembla informar de que es produirà el tic. Quan aquest es realitza, automàticament apareix un alleugeriment del malestar, el qual pot actuar com reforçador perquè es repeteixi en futures ocasions.

Alguns exemples de trastorns associats a aquest problema són el Síndrome de Giles de la Tourette, en què la persona experimenta múltiples tics de caràcter verbal i muscular, o la Corea de Huntington, on l’etiologia és fonamentalment orgànica i s’associa a símptomes diversos. L’aparició de la majoria dels problemes esmentats té lloc durant la infància i l’adolescència, i en la majoria de casos, el curs sol ser crònic amb diferents fluctuacions. En aquesta etapa de la vida, en què transcorren una sèrie de canvis (tant interns com externs) que ja de per si són relativament difícils de gestionar, l’inici d’aquest problema pot dificultar i limitar de manera significativa la vida social, acadèmica i familiar de l’individu. Com s’ha comentat, l’existència de certs quadres (principalment d’ansietat), acostumen a coexistir amb el tic, de manera que l’abordatge dels problemes psicològics i emocionals resulta clau per assegurar un pronòstic favorable.

Des de la psicologia infantil i d’adults s’han proposat diferents abordatges útils per disminuir el malestar associat a aquest problema i per reduir la seva aparició. En aquest sentit, la Teràpia Cognitiu-Conductual conté mètodes eficaços com la reversió de l’hàbit o l’exposició amb prevenció de resposta que han obtingut resultats molt satisfactoris. Encara que com s’ha comentat el problema se sol cronificar, aquests procediments s’han mostrat efectius en la reducció de la freqüència d’aparició del tic (en alguns casos eradicació), i, conseqüentment, en el deteriorament i limitació personal associats.

Si vols conèixer més sobre el que s’ha comentat o sobre qualsevol altra qüestió, des del nostre centre de psicologia situat a Mataró estarem encantats de resoldre totes les teves preguntes. No ho dubtis i truca’ns, t’ajudarem.