La teoria de la indefensió apresa apareix per primera vegada als anys 70, obra de Martin Seligman. Inicialment, i com molts altres fenòmens explicats per la psicologia, va tenir lloc un període d’experimentació. En aquest, l’autor va descobrir que, si sotmetia a un animal a descàrregues elèctriques sense permetre-li escapar d’elles, arribava un punt en que aquest animal deixava d’emetre respostes evasives tot i que, per exemple, la gàbia romangués oberta. En altres paraules, havia après a no lluitar contra això, a sentir-se o estar en una situació d’indefensió.
Molt possiblement, després d’aquesta petita introducció haurem estat capaços de trobar records o imatges en les nostres vides representatius del concepte introduït. Res més lluny de la realitat; després d’aquesta primera fase experimental, estudis posteriors van demostrar que les persones podien patir exactament el mateix procés. Així, a grans trets podem definir aquest fenomen com la condició per la qual una persona o animal s’inhibeix davant de certes situacions aversives quan les accions per evitar-ho no han resultat eficaces, acabant per desenvolupar passivitat davant d’aquests esdeveniments. És a dir, s’adquireix el convenciment de que es faci el que es faci, no saconseguirà canviar el resultat.
Un exemple clar el trobem en les víctimes de violència. En aquestes, l’exposició contínua al maltractament, juntament amb la ineficàcia de les estratègies d’afrontament emprades, genera un canvi en el comportament de la víctima, la qual perd la voluntat deradicar les conductes agressives. En lloc d’això, en alguns casos s’utilitzen estratègies com complaure a l’agressor o mantenir-lo calmat per disminuir els actes de violència. A més daquestes, existeixen multitud de situacions que ajuden a exemplificar aquest important mecanisme. En aquest sentit, pot aparèixer en qualsevol context; laboral, social, familiar, i fins i tot personal. Exemples d’això poden ser el mobbing o el bullying. Generalitzar la frase «això és el que hi ha, i faci el que faci res canviarà» a diversos àmbits, resulta relativament senzill.
A part d’això, hem de tenir en compte els principals components involucrats en la seva aparició per poder detectar-lo prematurament. Així, quan una persona entra en aquest procés solen manifestar-se un dèficit motivacional/conductual, emocional i cognitiu, la influència dels quals és circular. En el primer pla, la persona reflecteix un retard progressiu en la iniciació de respostes voluntàries per confrontar la situació. A nivell emocional, els principals símptomes s’emmarquen dins de l’espectre ansiós-depressiu, on podem observar des datacs de pànic fins a un estat deprimit perpetuat. Finalment, podem arribar al punt de no ser capaços de trobar solucions al problema, i fins i tot de creure que som mereixedors de la situació (esfera cognitiva).
Tot i que cal ser conscients de la dificultat d’afrontar aquest tipus de situacions, hi ha mecanismes per facilitar el seu maneig. La persona que pateix aquest problema pot haver consolidat esquemes disfuncionals que la inhibeixen a l’hora d’encarar la situació. Per això, cal desestigmatizar-la, entenent que ha pogut perdre la capacitat de veure alternatives, i procurant reafirmar la seva capacitat i autoestima. Amb això, podem facilitar retornar-li cert control sobre la seva vida, permetent-li ser capaç d’afrontar la situació de manera adaptativa.
El nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, pot ajudar-te a resoldre els teus dubtes o a manejar aquesta o altres situacions que consideris rellevants. En cas de necessitar més informació al respecte, estem a la teva disposició.
