Síndrome d’alienació parental

EL SÍNDROME D’ALIENACIÓ PARENTAL O SAP Richard Gardner (1985) va definir per primera vegada aquest concepte com «una alteració que sorgeix principalment en el context de les disputes per la guàrdia i custòdia dels fills. La seva primera manifestació és una campanya de difamació contra un dels pares per part del nen, campanya que no té justificació «. Segons aquest autor, el fenomen resulta de la combinació de l’adoctrinament d’un dels progenitors i de les pròpies contribucions del nen dirigides a denigrar i desplaçar al progenitor objectiu. Per tant, s’entén que un de les parts exerceix una influència directa sobre el fill a través d’estratègies dirigides a transformar la consciència dels nens a fi d’impedir, obstaculitzar o destruir els seus vincles amb l’altre progenitor. El mateix Gardner parla d’aquest fenomen com «rentat de cervell». Aquest a més, a part de servir per potenciar de manera més acusada el distanciament entre les parts, en ocasions es crea en el nen un odi patològic cap al progenitor, i en què no s’arriba a assolir aquest punt provoca un deteriorament greu de la imatge i consideració que posseeix el fill del progenitor «alineat», caracteritzat principalment per sentiments i pensaments d’infravaloració i menyspreu. D’altra banda, tot i no produir danys físics, les conseqüències d’aquesta forma de maltractament infantil poden ser molt greus, ja que repercuteixen en el desenvolupament psicològic posterior del fill manipulat. Així, a més, en no interioritzar els models educatius, socials i emocionals adequats i necessaris per al seu desenvolupament, això repercutirà en la seva forma d’actuar com a pares en l’edat adulta. A continuació s’exposen alguns dels principals símptomes del SAP: – Febles, absurdes, o frívoles justificacions per al menyspreu: Tal com hem remarcat, el fill manipulat utilitza arguments sense fonament i irracionals inculcats pel progenitor per denigrar l’altra part. – Absència d’ambivalència: En tota relació hi ha sentiments positius i negatius. En aquest cas ens trobem amb que els nens mostren una dicotomia accentuada; tot és bo i idealitzat en un progenitor, i tot és susceptible a l’odi i al rebuig en l’altre. – Contradiccions: Sovint apareixen quan comparem els relats històrics i presents del nen. – Campanya de denigració: És el component principal de la síndrome, el fill es focalitza en «odiar» a un dels pares. – Fenomen del «pensador independent»: Alguns nens arriben a defensar que la decisió de rebuig d’un dels progenitors és totalment seva, negant la influència de l’altre progenitor precisament pel component d’idealització i admiració que aquests han aconseguit crear. – Absència de sentiments de culpa cap a la crueltat i explotació del progenitor «alineat»: És tal el convenciment racional del fill que arriba fins i tot a mostrar indiferència. En resum, la importància i gravetat d’aquest fenomen és òbvia, sent crucial el treball psicològic a més de legal en aquests casos. Lamentablement però, hi ha molts més casos no detectats en comparació amb els identificats, per la qual cosa hem de col·laborar conjuntament per prevenir tant la seva aparició com el seu agreujament.