Com superar el dol
El dol per la mort d’un ésser estimat es considera superat quan la persona se sent afortunada per haver compartit la vida amb el mort, segons ha informat el membre de l’Equip de Recerca, Formació i Intervenció Psicològica de la Universitat Miguel Hernández (Alacant), Miguel Bernabé, amb motiu de la celebració del Dia dels Difunts.
És un procés normal que ens prepara per viure sense la presència física d’aquesta persona i amb la qual tenim un vincle afectiu a ella. La intensitat i la durada del duel, depèn de diversos factors com les circumstàncies de la mort, l’edat o l’existència o no de conflictes són alguns dels quals més influeixen, que sol ser, en circumstàncies normals de 2 anys, ha argumentat, per la seva banda, la doctora en Psicologia de la Universitat Miguel Hernández, Mª José Quiles.
I és que, durant el procés del dol, les persones solen experimentar diverses etapes. En primer lloc, es produeix una fase de xoc, en la qual el principal repte és acceptar la realitat de la pèrdua; posteriorment sol venir una etapa de ràbia on és comuna el sentiment de desemparament i dolor, unit a problemes de insomni, malsons o baixa autoestima; a això li segueix una etapa de desesperança, que és quan es comença a ser conscient que la persona mai tornarà; i, finalment, apareix la fase de reorganització.
El moment clau en el qual hem superat el duel, és aquell en el qual ens sentim afortunats d’haver pogut compartir la nostra vida amb aquesta persona, ha insistit Bernabé, qui ha postil·lat que, no obstant això, en les dates significatives com a Nadal o el Dia dels Difunts és completament normal tenir la sensació d’estar recorrent una vegada i una altra aquestes quatre fases.
Per això, la companyia Meridià, del Grup ASV, en col·laboració amb el seu Equip de Suport Psicològic i l’Equip de Recerca, Formació i Intervenció en Psicologia de la Universitat Miguel Hernández, ha aconsellat que, per recordar a la persona morta sense sofrir, es normalitzi la situació; s’expressin els sentiments i es comparteixi el seu record amb altres persones; no es temi nomenar-li, si no recordar moments feliços i anècdotes compartides; i es torni a mirar a la vida.
A mesura que totes aquestes emocions siguin menys intenses, ens trobem davant un símptoma clar que ens estem adaptant amb calma a la realitat d’aquesta gran pèrdua. La mort d’un ésser estimat és una de les circumstàncies més terribles a les quals tots ens afrontem al llarg de la vida, però també, pot convertir-se en una experiència enriquidora que ens faci madurar i créixer internament, ha resolt Bernabé.
www.psiquiatria.com
