Tipus de vincle
El vincle és l’enllaç emocional i especial que es genera amb persones significatives del nostre entorn, i especialment amb la nostra mare. Implica un intercanvi de cura, consol i plaer, que es tradueix en una relació afectiva íntima en què hi ha una regulació mútua. Aquest llaç afectiu és clau per construir la nostra manera de ser, la nostra personalitat, i condicionarà com ens desenvolupem a l’adultesa. A més, tot i que es comença a desenvolupar poc després del naixement, i es pot observar clarament cap als 6 o 8 mesos, continua més enllà al llarg de tot el nostre cicle vital. D’aquesta manera, la nostra maduració cerebral i física es veu influïda per les interaccions que duem a terme, conformant el nostre autoconcepte, autoimatge i autoestima.
El seu estudi es va iniciar amb els psicoanalistes (p.ex. Freud), però és John Bowlby (1980) el considerat pare de la teoria del vincle. Al costat d’aquest, Mary Ainsworth, psicòloga evolutiva i deixeble d’aquest, cap al 1969 va dissenyar un experiment mitjançant el qual avaluar-lo, anomenat “la situació estranya”. Aquest és un procés de laboratori on s’estudia la interacció entre un nen, el seu cuidador, i una persona desconeguda, en presència de joguines. Així, es feien breus separacions del nen amb la mare, i se n’estudiaven les reaccions i les pautes de comportament. A partir d’això, es van trobar 3 tipus d’aferrament:
- Aferrament segur: Constitueix el subtipus més prevalent (65% de casos). En aquest, els nens se senten segurs per explorar lliurement l’ambient durant els episodis de preseparació, mostren angoixa quan el cuidador se’n va, i reaccionen amb entusiasme quan aquest torna.
- Aferrament insegur-refuent: També anomenat rebutjant, fugisser o evasiu. Aquí el nen mostra poca angoixa davant la separació, i quan el cuidador torna, tendeixen a evitar-lo. És el que explora més, i suposa un 25% dels casos estudiats.
- Aferrament insegur-resistent: En aquest subtipus, el qual és el menys prevalent (10%), els nens mostren angoixa durant tot el procediment, però especialment davant la separació. Els retrobaments amb el cuidador produeixen una barreja d’alliberament i enuig cap a ell.
Posteriorment, altres autors (p.ex., Main i Solomon), van trobar el que podria ser un quart subtipus, definit com a desorganitzat/desorientat, el qual seria el més greu, i en què no es veuria una pauta de reacció i aferrament clara. La psicologia infantil i del desenvolupament ha aportat molt en aquesta àrea i ha ajudat a dilucidar i comprendre no només pautes d’interacció, sinó com aquestes poden influir a l’hora de desenvolupar certs trastorns.
Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs especialistes que t’ajudaran a resoldre tots els dubtes que tinguis. Truca’ns, t’atendrem encantats.
