El Trastorn Bipolar

També conegut com a trastorn maniaco-depressiu. Es caracteritza per canvis severs en l’estat d’ànim que duran varies setmanes o mesos i són més intensos que els que podem sentir la majoria de nosaltres.
Aquests canvis són:
–          Depressions: sentiments de depressió intensa i desesperança.
–          Manies: sentiments de felicitat extrema .
–          Mixtos: p. ex: sentir-se deprimit i presentar, alhora, inquietud i l’excés d’activitat de la fase maníaca.
Amb quina freqüència ocorre?
Un de cada 100 adults pateix un trastorn bipolar. Generalment s’inicia durant o després de l’adolescència. Afecta per igual a homes i dones.
Quina és la causa?
No es coneix bé, però els estudis suggereixen que:
–          Tendeix a aparèixer en determinades famílies, pel que podrien estar implicats factors genètics.
–          Pot ser que hi hagi un trastorn físic en els sistemes cerebrals que controlen l’estat d’ànim.
–          Successos estressants o malalties físiques poden precipitar canvis en l’estat d’ànim.
Què se sent en un trastorn bipolar?
1.       Depressió: és un sentiment que tots podem experimentar a lo llarg de la vida; però en el cas del trastorn bipolar és més intens, continua durant més temps i fa que sigui  difícil o impossible afrontar el dia a dia.
2.       Mania: és un sentiment extremo de benestar, energia i optimisme. Pot ser tan intensa que afecti a la nostra manera de pensar i jutjar; ens podem creure coses estranyes sobre nosaltres mateixos, prendre males decisions i comportar-nos de forma vergonyosa i, en ocasions, fins i tot perillosa.
Quins tractaments existeixen?
El tractament principal són els estabilitzadors de l’ànim; molts d’aquests fàrmacs són antiepilèptics. El liti va ser el primer estabilitzador de l’ànim eficaç.
Quin tractament és més convenient?
Això ho decideix el psiquiatra en funció de l’estat clínic del pacient, predominança d’episodis depressius o maníacs…
Durant quant de temps he de realitzar el tractament?
Durant un mínim de dos anys després del primer episodi, i fins a cinc anys o de forma indefinida si existeixen:
–          Recaigudes freqüents.
–          Episodis psicòtics.
–          Consumo abusiu d’alcohol o drogues.
–          Estrés continuat a casa o a la feina.
És útil el tractament psicològic?
Entre fases maníaques i depressives el tractament psicològic pot ajudar. Aquest ha d’incloure:
–          Psicoeducació.
–          Seguiment de l’estat d’ànim.
–          Estratègies per a la identificació de diferents estats d’ànim.
–          Ajuda per a augmentar la capacitat d’afrontament de problemes a la vida diària.
–          Ajuda a familiars.

Els pares de nens amb trastorn de l’espectre autista aposten per una educació que sigui «realment» integradora a les escoles

Els pare de nens amb trastorn de l’espectre autista reclamen un major «recolzament» d’administracions i institucions públiques i l’aposta per una educació que sigui «realment» integradora a les escoles, intentant normalitzar l’aprenentatge dels seus fills. Aquesta és una de les reivindicacions d’Autisme Bierzo, una organització que va néixer l’any passat per a ajudar i donar recolzament a les famílies amb fills diagnosticats d’autisme o trastorno general de desenvolupament, informa Ical.

«Hi hauria d’haver més recolzament, específic i individual, perquè cap cas d’autisme és igual, fins i tot sembla que cada nen té un trastorn diuferent», explica el president d’Autisme Bierzo, Iván Rivera, que aboga perquè es faci un esforç per a que els seus fills tinguin una atenció especial però dins dels centres escolars ordinaris on puguin relacionar-se ambb altres enns de les seves edats.

«L’ideal és que puguin anar a l’escola ordinària perquè tots tenen la capacitat d’aprenentatge i millorarien les seves relacions socials, imitarien a altres nens, normalitzarien conductes i hàbits», afegeir Rivera. Una idea que també comparteix la psicòloga Cristina Guerra, que col·labora com a voluntària, que considera que la inclusió del nen autista a l’aula regular és «la millor teràpia».

«Es parla motl d’integració i al final això és el que falta», lamenta Guerra, que reconeix que s’exigeix més l’adaptació del nen al sistema escolar existent, que l’adaptació d’aquest a les necessitats educatives dels petits. Així, puntualitza que a vegades, en el cas de l’autisme, el seu aillament a escoles especialitzades pot portar a un estncament de la seva evolució. «Són nens que imiten molt i, al no estar amb nens no autistes, es perden moltes possibilitats de seguir evolucionant i perden vocabulari», afegeix.