La depressió és molt freqüent; una de cada cinc persones patirà depressió en algun moment de la seva vida.  Tothom pot sentir-se trist de vegades, però es diu que algú pateix depressió quan aquests sentiments no desaparèixer ràpidament o empitjoren tant que interfereixen amb la seva vida diària.
Per què ens deprimim?
Unes vegades pot haver-hi una raó òbvia i d’altres no. Sovint acostuma a haver-hi més d’una raó, i aquestes són diferents per a cadascú:
–          El final d’una relació.
–          Un dol.
–          Fins i tot, el naixement d’un fill.
En qualsevol caso aquests sentiments poden tornar-se tant desagradables que es necessiti ajuda.
Cóm se sent un quan està deprimit?
El sentiment de depressió és més intens, perllongat i desagradable que els curts episodis de tristesa que tothom experimenta ocasionalment.
El símptomes inclouen:
–          Pèrdua d’interés per la vida.
–          Dificultat per a prendre decisions.
–          Impossibilitat per a afrontar els problemes com abans.
–          Sentir-se esgotat.
–          Sentir-se inquiet o agitat.
–          Pèrdua de pes i gana.
–          Dificultats per a conciliar la son.
Cóm sé si estic deprimit?
Sovint un no es dóna compte d’estar deprimit, degut a que la depressió s’ha desenvolupat gradualment. Potser intenta seguir lluitant i afrontar els sentiments de depressió a base d’estar ocupat, però això pot provocar més estrès i esgotament. Aleshores és quan apareixen molèsties físicques.
Quins tipus d’ajuda existeixen?
Existeixen dos tipus de tractament: la psicoteràpia i la medicació.
¿Què és lo correcte per a mi, la psicoteràpia o les pastilles?
Depèn de cóm s’hagi desenvolupat la seva depressió i la gravetat d’aquesta. Com a norma general, s’ha vist que la psicoteràpia és eficaç en la depressió lleu i moderada. Si la depressió és greu, probablement necessitarà antidepressiu.

Des del Gabinet Psicològic Mataró et proposem una sèrie de consells que has de posar en pràctica si desitges millorar el teu estat d’ànim.

Augment d’activitat física i social
Participi en activitats que li facin sentir-se millor. Per exemple, anar al cinema, anar al teatre, sortir a caminar per un parc, agafar la bicicleta per fer una passejada, realitzar una visita sorpresa a un amic o parent, o qualsevol altra cosa que ho entretingui o diverteixi. No s’atabali la millora en el seu estat d’ànim serà gradual. Veure la televisió i realitzar les tasques domèstiques no s’inclouen en aquest tipus d’activitats.
Fer exercici
Quan s’està deprimit és normal estar més passiu, caient en un cercle viciós de baixa autoestima i inactivitat, pobre autoimatge, sentiment d’indiferència i rebuig. Trencar aquest cercle costa un esforç. Fixi’s prioritats i faci fins a on li sigui possible. L’important és començar, i aprofitar el suport d’altres persones, sortir a caminar en companyia és un bon començament. Comenci ja, no ho postergui més. L’augment d’activitat física de qualsevol tipus li va a portar beneficis psicològics.

Nous interessos i activitats
Busqui un hobby que li faci sentir realitzat, alguna cosa que li apassioni. Alguns entreteniments són: col·leccions, bricolatge, manualitats, decoració, i per descomptat els esports, ballar…

Eviti parlar només de la depressió
Una cosa és esplaiar-se i una altra que es converteixi en un tema recurrent, és millor distreure’s de la tristesa. Parli d’altres temes més positius: de anecdotes divertides, del temps, d’esports o de les notícies.

Cercle social
Rocolzi’s en els seus amics íntims, persones en les quals pugui confiar, que sàpiguen escoltar i que siguin divertides. Persones així representa un factor protector contra la depressió, i contra el pensament distorsionat que l’acompanya.

Utilitzi la musicoteràpia
Escolti cançons positives, marxoses, que li ajudin a tirar endavant i li donin forces. Balli, canti a crits, salti, tiri lluny la seva tristesa.

Prengui el sol
A més d’aportar-li vitamina D el sol és un gran aliat que li ajudarà a lluitar contra la depressió, la llum solar incideix en certes activitats del cervell que tenen a veure amb l’humor de les persones. L’explicació és que els rajos UV augmenten la producció d’un neurotrasmissor , cridat serotonina, que està relacionat amb la sensació de benestar, la regulació del somni, la temperatura del cos i la conducta sexual.
És fàcil navegar quan el mar està en calma, però en la tempesta és on es forja un gran marí.

Escolti el que Rocky li diu al seu fill sobre la vida i segueixi el seu consell 
“…i vas ser creixent cada vegada més estupend. Era fantàstic poder observar-te, un privilegi. I quan et va arribar el moment de fer-te un home i afrontar el món, ho vas fer. Però en algun moment del trajecte vas canviar. Vas deixar de ser tu. Vas permetre que t’assenyalessin i que et diguessin que no serveixes. I quan va empitjorar tot vas buscar a qui tirar-li la culpa, a una ombra allargada. Vaig a dir-te alguna cosa que tu ja saps, el món no és tot alegria i color. És un lloc terrible i per molt dur que siguis és capaç d’agenollar-te a cops i tenir-te sotmès permanentment si no l’hi impedeixes. Ni tu, ni jo, ni ningú copeja més fort que la vida. Però no importa el fort que copeges sinó el fort que poden copejar-te. I ho aguantes mentre avances. Cal suportar sense deixar d’avançar. Així és com es guanya. Si el teu saps el que vals veu i aconsegueix el que mereixes però hauràs de suportar els cops. I no pots estar dient que no estàs on volies arribar per culpa d’ell , d’ella, ni de ningú. Això ho fan els covards i tu no ho ets. Tu ets capaç de tot. …”

Hi ha un proverbi rus que diu “caure està permès, aixecar-se és obligatori”.

Des del nostre centre de psicologia infantil i d’adults de Mataró us volem oferir algunes recomanacions útils per a pares i per a nens que pateixen TDAH, conegut com el Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat.

PAUTES PER Al NEN: MÈTODES PERSONALS ÚTILS
Demana que et repeteixin les instruccions.
Anota en una llibreta allò que necessitis recordar, cada tema en diferents seccions i porta sempre la llibreta amb tu.
Escriu notes recordatòries i col·loca-les en llocs visibles (frigorífic, mirall, armari).
Crea una rutina diària i utilitza alarmes (despertador, mòbil).
Elabora una llista amb el que necessites fer.
Elabora un calendari per realitzar les tasques. 
Divideix les tasques en petits grups.
Fixa una data o una hora límit per a cada tasca.
Assegura’t que les acabes.
Treballa en un lloc silenciós.
No facis diverses coses alhora.
Quan treballis, fes petits descansos.
Fes exercici, segueix una dieta equilibrada, dorm suficients hores.

PER AlS PARES: NORMES DE CONDUCTA A SEGUIR

Parar atenció al nen escoltant-li i parlant-li amb paciència, comprenent el seu patró de conducta i explicant-li els plans per ajudar-li.
Que el nen no vegi discordançes entre els pares respecte a les pautes d’actuació.
No actuar amb ell de forma excessivament permissiva. És convenient que li proporcionin poques normes de conducta però que aquestes siguin clares i coherents. Un ambient sense una normativa clara augmenta l’ansietat i confusió del nen. Utilitzar el “no” quan el nen demani o exigeixi coses poc raonables i explicar el perquè de forma precisa i raonada.
Utilitzar els interessos del nen i emprar-los com a motivació per ajudar-li a aprendre de forma més eficaç. Per exemple: “quan acabem aquesta tasca pots jugar amb la videoconsola”.
Augmentar la seva autoestima i confiança en sí mateix, ponderant els seus èxits per modestos que siguin, no ressaltant els seus fracassos o enlletgint la seva conducta de forma reiterada.
Mantenir a casa unes normes de vida, consensuades prèviament pels pares. Per exemple: mantenir si és possible l’horari d’activitats.
Evitar estímuls d’alta intensitat (sorolls, llums, crits). El nen respondrà de forma exagerada a aquests estímuls, crits o ordres fortes.
Comunicar al nen amb suficient antelació qualsevol possible canvi en la dinàmica de la llar de manera que pugui adaptar-se a ella.
Fer-li partícep de les tasques domèstiques que pugui realitzar segons les seves capacitats i lloar-li quan intenti actuar per si mateix.
Comentar tranquil·lament amb ell les seves males actuacions i errors, explicant-li que és necessari evitar les presses i pensar abans d’actuar. És bo que pensi en alternatives a les seves equivocacions per no repetir-les.
Diferenciar entre les conductes voluntàries i les involuntàries. Els càstigs aplicats a les accions voluntàries haurien de ser conseqüències lògiques dels seus actes.
Situar al nen mentre fa els deures en un lloc proper als pares per mantenir contacte visual i més supervisió. Evitar estímuls que els distreguin (finestra, taula desordenada, joguines, etc).
És convenient donar ordres clares i concises, acompanyant aquestes ordres de contacte ocular i si és necessari fent-les-hi repetir al nen en veu alta.
Ressaltar l’èxit i no el fracàs. Motivació constant. Usi llenguatge positiu usant frases com “tu pots fer-ho”, “què bé ho has fet!”.
Controlar la “intendència escolar” abans d’anar al col·legi com si fos una assignatura més (agenda, llibres, llapis, etc).
Procurar fraccionar les tasques i deures a realitzar a casa, utilitzant temps més curts. Les tasques llargues han de dividir-se en parts.
Recordar també que algun d’aquests nens presenten un “odi a llegir”. Organitzar la lectura de manera que es motivi al nen.
Evitar cridar-li l’atenció en públic. Comentar el seu comportament en privat.
Tenir en compte que el seu comportament empitjora en certes situacions amb menor control (aniversari, reunions familiars, etc).
Les activitats extraescolars són importants per a aquests nens, sempre que els agradin i que serveixin per millorar la seva autoestima.
Mantenir entrevistes personals amb el professor/a cada cert temps, supervisant a casa el treball escolar del nen.
En resum, convertir l’entorn familiar en un ambient afavoridor per al nen amb TDAH i no en un ambient hostil.
Utilitzar com a càstig “l’absència de premi”. Evitar càstigs físics o molt perllongats, solen ser contraproduents i d’escassa eficàcia.
Quan faci alguna cosa bé, reforçar-ho amb un somriure o una paraula d’elogi. El reforç positiu amb un sistema de “punts” pot ser molt beneficiós.
Davant la hiperactivitat motriu, permetre-li la possibilitat de moure’s en situacions tals com: temps de menjars, deures, etc.

El adecuado régimen asistencial en el tratamiento del enfermo depresivo consiste en una asistencia de carácter ambulatorio.
Con los intervalos indicados, variables de unos enfermos a otros, los enfermos acudirán al centro médico, sin necesidad de dejar su hogar ni, casi nunca, abandonar su trabajo.
Si bien es el psiquiatra el médico que dispone de una formación integral suficiente, biológica, psicológica y de interacción personal para hacerse cargo de estos enfermos, hay médicos generales o internistas preparados para tratar con eficacia las depresiones sencillas y sin complicaciones. Por otra parte, sólo la acción conjunta de los médicos generales o internistas y los psiquiatras puede resolver con eficacia los sufrimientos del elevado contingente de enfermos depresivos infratratados que pululan por los centros de salud. Existe consenso para que el médico general derive inmediatamente el enfermo hacia el tratamiento especializado psiquiátrico en estos casos: riesgo de suicidio elevado; sintomatología psíquica acentuada; síntomas de psicosis, abuso o adicción a cualquier droga; mal cumplimiento de las indicaciones; resistencia al tratamiento; historia de hospitalización psiquiátrica, y antecedentes personales o familiares de manía o hipomanía.
De la adecuada coordinación funcional de la psiquiatría con los cuidados médicos primarios se derivan cuantiosos beneficios para la asistencia de estos enfermos.
El ingreso en el servicio de psiquiatría del hospital o en una clínica psiquiátrica se considera hoy como una medida extrema reservada para casos excepcionales de depresión donde concurra alguno de los datos siguientes: el abandono social; el alto riesgo de suicidio, al que no puede hacerse frente debidamente en el medio familiar; la peligrosidad contra los demás, preferentemente contra los seres más queridos, factor propio de ciertos subtipos de depresión paranoide; el rechazo del tratamiento; la indicación de un cambio de ambiente; la presentación de complicaciones metabólicas (desnutrición, deshidratación) o cardiocirculatorias de suficiente notoriedad. Será muy raro que los depresivos internados por alguna de estas razones no estén en condiciones de salir del establecimiento psiquiátrico antes de haber pasado tres o cuatro semanas.
La realización del tratamiento ambulatorio en la misma localidad de residencia del enfermo, sin abandonar el entorno familiar ni el centro de trabajo, constituye la plataforma asistencial idónea.
Idoneidad que no se rompe aun cuando se tenga que emitir la baja laboral mantenida durante algunos días. Aprovechemos aquí este inciso para afirmar que el depresivo puede ser objeto algunas veces de discapacidad temporal más o menos prolongada y sólo en ocasiones excepcionales de discapacidad permanente.
La estrategia terapéutica gira en torno a la administración del fármaco o los fármacos antidepresivos indicados por el experto. La medicación antidepresiva representa el cable de salvación que permite extraer al enfermo del negro pozo donde se halla sumido, en un plazo relativamente rápido, no más allá de cuatro o cinco semanas en el 80 por ciento de los casos. El objetivo inicial del tratamiento no se refiere sólo a la reducción de los síntomas, o sea al logro de la remisión clínica, sino a la restauración de las facultades psicosociales en los ámbitos familiar, laboral y social, sobre cuya base se podrán evitar las recaídas y las recidivas. Por múltiples razones, la acción farmacológica debe complementarse con la intervención de carácter psicosocioterapéutico. La mejoría conseguida rápida y muchas veces espectacular, no debe conducir al terapeuta a la ingenuidad de interrumpir prematuramente el tratamiento.
Para que el enfermo y los familiares no caigan tampoco en la imprudencia que acabamos de señalar, conviene consignar que el tratamiento antidepresivo se distribuye en dos fases de seguimiento obligatorio en todos los casos:
1. El tratamiento de la depresión aguda o subaguda para obtener la remisión clínica, o sea la desaparición de los síntomas.
2. El tratamiento de mantenimiento durante un mínimo de seis meses para evitar la reaparición de los síntomas, incidencia catalogada como una recaída cuando ocurre dentro de este plazo. Se conceptúa la remisión mantenida durante el plazo mínimo de seis meses como una curación de ese episodio, o lo que es lo mismo como una recuperación del enfermo.
La mayor parte de los enfermos depresivos precisa prolongar la medicación durante al menos otros dos años, lo que constituye una tercera fase terapéutica, integrada por el tratamiento preventivo o profiláctico, que, como indica su denominación, trata de evitar la recurrencia o repetición en forma de un nuevo episodio depresivo.
Debo dejar bien grabado que en cualquier caso el tratamiento antidepresivo debe instaurarse rápidamente con un carácter un tanto gradual y mantenerse durante un plazo mínimo de seis meses a partir de haber obtenido la desaparición de los síntomas depresivos, o sea la recuperación del enfermo.
El enfermo depresivo, habitualmente muy mejorado en el plazo de tres a cuatro semanas, precisa continuar de un modo sistemático con la terapia activa durante los seis meses consignados, dada su alta inclinación a la recaída ya los retrocesos. Una vez lograda la recuperación de este episodio, logro acreditado por el mantenimiento sin síntomas durante al menos seis meses, con lo que se despeja el riesgo de la recaída, habrá que plantearse la conveniencia o no de seguir con el tratamiento preventivo o profiláctico, tratamiento protector contra la irrupción de nuevas fases.
Tres observaciones sólo sobre la administración de medicamentos durante las tres fases terapéuticas que constituyen el tratamiento básico del enfermo depresivo:
1. Durante el tratamiento agudo, cuando el enfermo no responda a las cuatro o cinco semanas con una recuperación casi total, habrá que considerar la conveniencia de cambiar la dosificación o incluso la medicación.
2. Cuando sin entrar todavía en el tratamiento preventivo, se opta por la suspensión de la medicación, nunca antes de haber mantenido al enfermo durante seis meses recuperado, o sea libre de síntomas, se efectuará la reducción de los medicamentos mediante una disminución escalonada y se seguirá revisando el estado mental del enfermo cada dos meses durante un período de seis meses.
3. El paso a la tercera fase, orientada como un tratamiento preventivo (evitación de nuevos episodios), es obligado siempre que concurra alguna de estas circunstancias: estado depresivo con una duración superior a un año, presentación de dos o más episodios durante los últimos cinco años, diagnóstico de trastorno bipolar. La prolongación mínima del tratamiento preventivo es de dos años. La suspensión del tratamiento se hará también gradualmente y será continuada con la revisión periódica del enfermo cada dos meses a la largo de un período de seis meses.
Hoy se insiste mucho en la necesidad de evitar la suspensión brusca del medicamento. La reducción gradual de la dosis a lo largo de un plazo mínimo de tres meses permite neutralizar dos riesgos importantes: el de la instauración precoz de una recaída o una recidiva y el de la aparición de los síntomas producidos por la suspensión de los medicamentos. Esta última contingencia, ya conocida con relación a los antidepresivos clásicos, ha tomado un interés creciente en el manejo de algunos de los productos antidepresivos más recientes. La suspensión de la venlafaxina puede inducir síntomas muy perturbadores, como irritabilidad, vértigos, sudoración e insomnio. Dentro de los inhibidores de la recaptación de la serotonina, los síntomas de supresión se producen con mucho mayor acento en las sustancias de vida media corta, como la paroxetina y la fluvoxamina, que en las de vida media larga, como la sertralina y la fluoxetina.
El seguimiento de las dos pautas terapéuticas mencionadas, muchas veces tres, constituye la vertebración de todo el tratamiento de un enfermo depresivo. Cuando nos encontramos ante una depresión crónica, entendiendo por tal aquella de duración superior a los dos años, tenemos que estar advertidos de que la columna vertebral terapéutica que acabamos de señalar exige una ampliación en sus pautas primera y tercera. La fase inicial dedicada al tratamiento agudo pasará a tener en el enfermo crónico una duración de al menos mes y medio a dos meses, que es el plazo de expectativa mínimo requerido para presentarse la remisión, o sea una mejoría de grado importante. Sólo después de haber pasado este tiempo sin una respuesta positiva suficiente del enfermo, podrá pensarse en una modificación de la dosis o en un cambio del medicamento. Ante el enfermo crónico la terapia preventiva será de prescripción obligatoria y habrá de prolongarse con una medicación de sostenimiento a largo plazo, durante un tiempo mínimo de tres años.
La identificación de la depresión crónica no es todo lo fácil que pudiera pensarse. Hay que evitar una confusión muy corriente: la de identificar como depresión crónica una depresión residual, una depresión prolongada por sucesivas recaídas y/o recurrencias o una depresión doble (crónica y recurrente), tarea que puede poner en apuros incluso a un experto. La resolución acertada de esta discriminación de estados depresivos va a permitir centrar mejor la estrategia del tratamiento y la elección del medicamento.
El tratamiento preventivo o profiláctico trata ante todo de evitar nuevos episodios, conceptuados como recurrencias o recidivas. Entre la recurrencia (recurrence, en inglés) y la recaída (relapse, en inglés) la diferencia conceptual es clara: la primera se refiere a la aparición de un nuevo episodio y la segunda a la reanudación de los síntomas. En la práctica no se dispone de datos objetivos fiables para efectuar la distinción entre ambas y se recurre al criterio cronológico convencional: la reaparición de los síntomas antes de haber pasado el período de cinco a seis meses después de la remisión se estima como una recaída y cuando acontece después de este plazo se valora como una recurrencia. Tal diferenciación cronológica se basa en postular que la recuperación o curación del episodio depresivo acontece de cinco a seis meses después de haberse logrado la remisión o desaparición de la sintomatología y que, naturalmente, a partir de ese momento en que .el episodio está resuelto se anula el riesgo de recaída.
Decíamos que con la aplicación del tratamiento preventivo se trata de evitar nuevas recurrencias. Su orientación habitual consiste en mantener durante un plazo mínimo de dos años el mismo tratamiento farmacológico que permitió obtener la recuperación del enfermo. La tendencia a disminuir la dosis antes de llegar al final del plazo mínimo, es una medida de aplicación individual que exige mucha cautela. No pocos enfermos depresivos se han desestabilizado en esta fase por no haberse mantenido en la misma dosis.
El tratamiento preventivo de los enfermos depresivos diagnosticados de trastorno bipolar exige una orientación peculiar y específica. Con independencia de los fármacos utilizados para conseguir la remisión de los síntomas agudos depresivos o hipertímicos, a partir de haberse conseguido esta remisión, por lo tanto incluso ya durante la fase de consolidación de la mejoría, son los psicofármacos psicoestabilizadores o timorreguladores la medicación indicada. El uso de medicamentos antidepresivos fuertes está casi siempre contraindicado en los bipolares y en los ciclotímicos en atención a que pueden acortar los ciclos, al extraer al enfermo de las garras de la depresión para precipitarlo por el tobogán de un episodio hipertímico.
El uso de los psicoestabilizadores exige no sólo un control clínico periódico sino la vigilancia sistemática de la tasa plasmática del medicamento, para lo cual se efectuará la extracción de la sangre en ayunas, diez horas después de la última toma del fármaco.
A la cabeza de esta familia de psicofármacos psicorreguladores figura el carbonato de litio. Su dosis habitual oscila entre 1200 y 2000 mg, fraccionada en dos o tres tomas. Se suele reservar la toma más alta para la noche. El nivel de litemia (tasa plasmática del litio) considerada idónea en el tratamiento preventivo oscila entre 0.6 y 1.00 mUq/l (mili equivalentes por litro). A partir de los 50 o 60 años la dosis terapéutica del litio, así como la tasa de litemia efectiva, suele ser mucho menor.
En los enfermos tratados con litio la litemia desciende cuando se retuerza la sal de las comidas. Lo contrario sucede si comienzan a tomar la comida más sosa. Por ello, se impone la rutina de que al consumir más sal se eleve algo la dosis de litio, y al revés.
La contraindicación fundamental para el tratamiento con litio viene impuesta por la insuficiencia renal o cardiaca. Durante el embarazo no es preciso suspender el litio, en contra de lo que antes se postulaba. Una vez al año debe efectuarse una prueba de funcionamiento renal y una determinación de la tasa plasmática de sustancias tiroideas.
La eficacia del litio se refuerza muchas veces asociándolo a la carbamazepina. De todos modos, su efectividad, ni siquiera con este refuerzo, se muestra suficiente en el tratamiento de los enfermos bipolares conocidos como cicladores rápidos (tres o más ciclos de hipertimia/depresión al año). La estabilización de los cicladores rápidos puede obtenerse casi siempre recurriendo al valproato, a la gabapentina o a la asociación de ambos productos. En los cicladores rápidos está rigurosamente contraindicada la administración de antidepresivos, porque la ciclación se volvería todavía más rápida. Esta contraindicación no deja de ser una paradoja que vulnera la lógica de la depresión.
Desde el inicio del tratamiento es conveniente acompañar la medicación con una psicoterapia cognitivo-conductual hecha sobre la marcha, aprovechando las sesiones de control clínico, con objeto de corregir la actitud pesimista del enfermo con la aportación de informaciones claras y precisas y orientar de un modo conveniente su conducta con un plan de vida adecuado. Esta intervención psicosocial, habrá de adaptarse más y mejor a las condiciones de cada enfermo una vez remitida su sintomatología. La intervención psicosocial será un acompañamiento ineludible de la administración de medicamentos durante las fases terapéuticas de recuperación y de prevención.
La guía para el plan de vida del enfermo, válido para acelerar la recuperación y consolidar la prevención, coincide con el sistema de pautas individuales recomendado para evitar la depresión.
A medida que se vaya produciendo la remisión de los síntomas depresivos, se irá perfilando la técnica más adecuada de psicoterapia breve para corregir los elementos personales de vulnerabilidad. Volveremos sobre este punto en el capítulo dedicado a la psicoterapia.
 
 
La psicoterapia en el enfermo depresivo y otras estrategias complementarias –
 
El adecuado tratamiento de todo enfermo depresivo se desarrolla en tres perspectivas: la acción química por medio de la farmacoterapia; la acción psíquica a través de la psicoterapia, y las normas de vida integradas por la socioterapia. De la socioterapia hemos dado cumplida cuenta en el prefacio, ya que para su aplicación resulta imprescindible la colaboración de los familiares, plan de vida al que deben asociarse las actividades individuales en que se basa la prevención de la depresión. La afirmación de que el medicamento es el vehículo principal responsable de la remisión de la sintomatología y por ende de los sufrimientos del enfermo, no supone una merma para la importancia de la psicoterapia. La psicoterapia resulta imprescindible ante todo enfermo depresivo para lograr un doble objetivo: en la primera fase, durante la recuperación del enfermo, la meta psicoterapéutica es la de potenciar y complementar la acción del medicamento; y una vez el enfermo recuperado, en la fase de tratamiento preventivo y ya algo antes, se trata de reforzar la personalidad con la disminución de su vulnerabilidad y con la estimulación de la capacidad para establecer y mantener relaciones interpersonales.
La psicoterapia inicial en el enfermo depresivo agudo se desarrolla con la técnica de la psicoterapia cognitiva, porque es la única forma de psicoterapia posible. Se trata ante todo de corregir las erróneas cogniciones {ideas, informaciones y actitudes) del enfermo sobre sí mismo. La depresión se autoalimenta en tanto en cuanto es fuente de pensamiento y actitudes del todo negativas en torno al yo, al vínculo con el mundo exterior ya lo que deparará el futuro. Así abundan afirmaciones de este cariz: «yo soy un inútil», «no cuento con nadie para ayudarme», «la enfermedad es incurable y el sufrimiento no tendrá fin». El enfermo se automortifica así en las tres vías: la escasa satisfacción de sí mismo, la subestimación de los refuerzos positivos recibidos del exterior y la convicción de un futuro cerrado.
La tarea psicoterapéutica no es fácil ni sencilla ante este panorama porque las producciones automáticas depresivas las refuerza el propio enfermo con razonamientos erróneos, en forma sobre todo de generalizaciones abusivas, absolutizaciones ilógicas (verlo todo como definitivo), ampliaciones o minimizaciones poco razonables {evaluación por exceso o por defecto), pensamiento dicotómico o maniqueo (división de las experiencias en dos categorías opuestas: bueno o malo, falso o verdadero, etc.); personalizaciones (establecimiento de una relación entre el acontecimiento externo y la persona sin una base suficiente para ello).
La acción de la psicoterapia cognitiva trata a la vez de sustituir los pensamientos negros sobre el yo, el ambiente y el futuro por imágenes agradables y de modificar los razonamientos distorsionados. Por ello, el psicoterapeuta cognitivo se centra en aportar una información realista y bien elaborada y en adiestrar al enfermo para no aceptar los pensamientos automáticos depresivos y reemplazar los razonamientos equivocados por interpretaciones realistas.
La aportación de información atinada para conducir al enfermo a una visión realista de su situación, representa el primer alivio que se le puede proporcionar, ya en el punto inicial del tratamiento. Además se consigue con ello una disposición más favorable a seguir la pauta terapéutica sobre todo la administración de los medicamentos. Hasta muchas veces se obtiene una mejor tolerancia de la medicación y una reducción de los efectos colaterales desagradables de los medicamentos, sobre todo cuando el manejo de estos productos proviene de un terapeuta grato con el que se ha establecido una relación psíquica directa. En cambio, tales efectos de intolerancia y de efectos adversos se multiplican cuando el fármaco ha sido prescrito por un especialista poco apto para la psicoterapia, sea por desconocer la técnica, sea por poseer una personalidad poco cordial y de escasa capacidad comprensiva. En este sentido podríamos calificar como placebo a los terapeutas de personalidad grata, ya que con su actitud facilitan la acción favorable de los medicamentos a través de un mecanismo psíquico, ya los de personalidad desagradable como nocebo, o sea placebo negativa, ya que de esta personalidad se derivan efectos medicamentos os adversos.
La técnica cognitiva asociada con la técnica comportamental acrecienta su eficacia. Para ello es suficiente elaborar un programa de actividades que abran el cauce a situaciones en las que el enfermo puede encontrar placer o mostrar su capacidad o su habilidad.
A medida que el enfermo se va recuperando de sus síntomas, a causa sobre todo de que la acción del medicamento va tomando plena marcha, lo que suele ocurrir entre las primeras tres y seis semanas, la psicoterapia toma una mayor efectividad y cambia un tanto de orientación, al encontrarse con un enfermo ya más propicio para colaborar en sí mismo y en las conexiones con el exterior. La psicoterapia cognitiva, al remitir los síntomas depresivos y reanudarse la apertura al exterior, deja paso paulatinamente a la técnica centrada en la vertiente externa del individuo, o sea la otredad, que es la psicoterapia interpersonal. Las entrevistas terapeuta/enfermo se orientan a partir de ese momento hacia dos objetivos: primero, el de fomentar la capacidad de aceptarse a sí mismo y elaborar una autoestima suficiente; segundo, el de fomentar la capacidad de aceptar a los demás, corregir las relaciones conflictivas y estimular la capacidad para establecer y mantener relaciones interpersonales adecuadas.
La psicoterapia interpersonal se desarrolla, por tanto, como si fuera una intervención psicosocial. Constituye la acción psicoterapéutica propia de la fase del tratamiento preventivo. Su objetivo primordial es la evitación de nuevos episodios, naturalmente. Por ello no tiene nada de extraño que una de sus indicaciones imprescindibles sea la depresión unipolar recurrente.
Las técnicas de psicoterapia cognitiva y de psicoterapia interpersonal, aplicadas sucesivamente en los enfermos depresivos como acabamos de exponer, coinciden en estos cuatro rasgos básicos: ambas son psicoterapias activas (intervención activa del psicoterapeuta), directivas (con metas dirigidas por el psicoterapeuta, más en la cognitiva que en la interpersonal), breves (su extensión máxima es una sesión semanal durante un período de tres a cuatro meses) y realistas (centradas en la situación presente del enfermo).
De esta suerte la psicoterapia adecuada para los enfermos depresivos se desarrolla íntegramente en sus dos secuencias habituales dentro de la psicoterapia breve. Quedan sujetos aquí a excepción exclusivamente los depresivos neuróticos, o sea los afectados por una depresión secundaria a un trastorno neurótico, llamados distímicos en los libros estadounidenses. En estos depresivos, una vez lograda la remisión bastante completa de la sintomatología de la depresión, es preciso ocuparse del tratamiento del cuadro neurótico sin abandonar por ello la medicación antidepresiva. La mayor parte de las depresiones neuróticas se desarrollan sobre la base de una neurosis de carácter y la fracción restante sobre una neurosis de angustia o una neurosis fóbica. Mientras que la psicoterapia selectiva toma una vía distinta en las tres modalidades de neurosis, la medicación indicada es prácticamente la misma: la asociación de un tranquilizante menor (benzodiazepina de vida media larga o buspirona) durante el día, potenciado o no con propanolol u otro betabloqueante, y al acostarse un hipnofacilitador. En la neurosis de carácter, la neurosis que con mayor frecuencia sirve de condicionante a la depresión neurótica, la psicoterapia selectiva es el método psicoterapéutico marcado por Adler para neutralizar el sentimiento de inferioridad. Se trata de una modalidad de psicoterapia comprensiva breve, que no exige nunca más de veinte sesiones, con lo que se consigue que el enfermo se comprenda a sí mismo a través sobre todo de la captación del sentido de su inseguridad y de la índole de su sentimiento de inferioridad. En consecuencia, se eleva automáticamente su autoestima. Resulta increíble que un método capaz de transformar la personalidad neurótica en una personalidad segura, flexible y sin inhibiciones, haya atraído en una proporción tan escasa la atención de los psicoterapeutas, hasta el punto de que casi resulta un método hoy desconocido. En la neurosis de angustia la técnica psicoterapéutica más eficiente es la del psicoanálisis breve, descrita hace tiempo por los psicoanalistas norteamericanos French y Alexander. Para la neurosis fóbica, el remedio más eficiente lo encontramos en las técnicas de terapia del comportamiento que conducen al fóbico al enfrentamiento precoz con la situación o el objeto fobógeno.
Entre las terapias antidepresivas complementarias las que han alcanzado la mayor aplicación son la fototerapia y la cronoterapia.
La fototerapia consiste en estimular al enfermo con una luz fluorescente blanca brillante, de espectro completo, de intensidad entre 2500 y 3000 lux. Ello equivale aproximadamente a la cantidad de luz que se registra en un día de primavera cuando se mira a través de una ventana y representa la acción de multiplicar por cinco la iluminación normal presente en cualquier local. La aplicación de esta luz artificial se efectúa en sesiones de alrededor de dos a cuatro horas durante un período de dos a cuatro semanas.
Con esta estimulación luminosa se trata de bloquear la secreción de la melatonina, hormona depresógena que inhibe la secreción de las glándulas endocrinas genital y tiroidea. Los niveles altos de melatonina son frecuentes en los enfermos depresivos y a medida que el fotoperíodo es más corto, como sucede en el invierno, se eleva la secreción de melatonina, lo contrario de lo que acontece en el verano.
La fototerapia está indicada sobre todo en la depresión estacional, una forma de depresión que suele presentarse en el tránsito del otoño al invierno, durante los meses de noviembre y diciembre, y no remite antes de transcurrir unos cuatro meses, por lo común antes del comienzo de la primavera. Cursa con síntomas vegetativos atípicos, en forma de un exceso de sueño y apetito y elevación del peso. Algunas veces toma una forma bipolar combinándose con un estado hipomaníaco durante el verano.
La fototerapia permite en algunos casos reforzar los efectos favorables de la terapia farmacológica. Hay diversos sucedáneos de la fototerapia, factores capaces de inhibir la secreción de melatonina, como el desplazamiento del enfermo depresivo a los países del Sur y la administración de un betabloqueante tipo propanolol o atenolol, o de la levodopa más la decarboxilasa incorporada, combinación muy utilizada en el tratamiento del síndrome parkinsoniano.
La cronoterapia es asimismo un recurso terapéutico complementario, especialmente válido para las depresiones refractarias al tratamiento habitual. Se desdobla en dos pautas posibles: la privación de la segunda mitad del sueño un día a la semana o el adelantamiento habitual del momento de acostarse y dormir en una hora o más.
Ambas pautas persiguen adelantar la presentación del sueño lento, el sueño acoplado con la vigilia, que, por depender de un regulador interno débil, obedece con docilidad y rapidez a los cambios del horario, lo contrario de lo que ocurre con el sueño rápido. Con este adelantamiento del sueño lento se facilita su integración sincronizada, o sea la resincronización con el sueño rápido, que en un gran sector de depresivos se encuentra en una fase avanzada con relación al sueño lento.
Los resultados obtenidos por lo general con las técnicas de cronoterapia no pasan de ser discretos y transitorios, por cuyo motivo su aplicación se ha reducido a una minoría de enfermos refractarios a los fármacos habituales. Naturalmente, con su aplicación se trata de reforzar la acción terapéutica de estos fármacos y nunca se prescinde de la terapia habitual.
Últimamente se ha incorporado a estas técnicas complementarias, buscando neutralizar la anormalidad neuroquímica singular o plural existente en todo enfermo depresivo, la aplicación de la estimulación magnética transcraneal. Se asegura que el efecto dura más que la estimulación, y se extiende más allá del área estimulada a otras áreas cerebrales.
En las depresiones recurrentes en la mujer la dieta baja en calorías (1000 calorías diarias) es un recurso que ha servido algunas veces de refuerzo efectivo al tratamiento farmacológico. En mi experiencia personal, el mayor apoyo terapéutico prestado por esta dieta al tratamiento farmacológico se produce en las depresiones premenstrual y perimenopáusica cuando se acompañan de aumento de peso.
 

Beure vi amb moderació (de 2 a 7 copes a la setmana) pot associar-se a un menor risc de desenvolupar depressió, segons les conclusions d’una recerca de la Xarxa Predimed (Prevenció mitjançant Dieta Mediterrània), publicada en la revista ‘BMC Medicine’.

Els resultats de l’estudi suggereixen que “només amb moderades quantitats d’alcohol, consumides preferentment en forma de vi, es pot obtenir un efecte protector davant de la depressió, similar al que s’ha observat per a la principal malaltia cardiovascular: la malaltia coronària”.

Així ho ha destacat, a través d’un comunicat, el catedràtic de la Universitat de Navarra Miguel A. Martínez-González, director d’aquest treball de recerca multicèntric.

Segons ha detallat, la Xarxa Predimed ha treballat durant set anys en el seguiment d’una cohorte de 5.500 bevedors amb consums lleugers i moderats d’alcohol, d’entre 55 i 80 anys. “Les troballes van mostrar una associació inversa entre aquests nivells baixos-moderats d’alcohol i l’ocurrència de nous casos de depressió”, ha indicat Martínez-González.

En opinió de l’expert, estudis previs apunten que consums intensos d’alcohol condueixen a problemes de salut mental, com la depressió. En canvi, “pocs han valorat la relació entre la salut mental i un consum baix-moderat d’alcohol”. “Les nostres troballes han mostrat una associació inversa entre aquests nivells baixos-moderats d’alcohol i l’ocurrència de nous casos de depressió”, ha apuntat.

El catedràtic de la Universitat de Navarra ha precisat que els investigadors van estudiar només a aquells voluntaris que, a l’inici de l’estudi, mai abans havien sofert una depressió ni havien tingut problemes previs relacionats amb el consum d’alcohol.

Factors com el consum d’alcohol, salut mental i estil de vida es van valorar repetidament mitjançant visites en persona, repetides amb caràcter trimestral, en les quals se’ls van realitzar exàmens mèdics, entrevistes amb dietistes i una àmplia varietat de qüestionaris.

Es va trobar que els qui tenien el costum de beure quantitats moderades de vi (de 2 a 7 copes a la setmana, sense superar una copa al dia) era menys probable que desenvolupessin una depressió. Aquests resultats van seguir sent significatius també quan els investigadors van tenir en compte i van ajustar les seves troballes per diversos factors socials i d’estil de vida com el tabac, la dieta o l’estat civil.

Martínez-González conclou que “petites quantitats d’ingesta d’alcohol poden exercir una protecció de manera similar al que s’ha vingut observant per a la malaltia coronària”. “De fet, es pensa que la depressió i la malaltia coronària comparteixen diversos mecanismes causals comuns”, ha explicat.

Així mateix, ha ressaltat que recerques prèvies han indicat que alguns components no alcohòlics del vi, com el resveratrol i altres substàncies fenòliques, poden tenir funcions beneficioses en algunes àrees cerebrals.

Una relació de llarga durada pot conservar molt de l’encant dels primers temps, per aconseguir-ho es necessita creativitat, vèncer la mandra i les còmodes rutines. Deu recomanacions per mantenir viva l’emoció i la il·lusió.

1. Cada dia en actitud de conquesta

Donar per fet que ja s’ha guanyat la partida i que no cal fer res més per conquistar a l’altre, és el primer pas per a la deterioració de la relació. Recordar les estratègies més útils al començament de la relació i aplicar-les, així com noves accions basades en el coneixement que es té de la parella, mantindran l’espurna i l’emoció i eviten que l’altre o un mateix es converteixi en alguna cosa tan òbvia com el sofà de la sala.

2. Tenir una vida pròpia

Quan totes les experiències que es tenen es viuen en parella, arriba un punt en què no hi ha res nou de què parlar. Tenir amics propis, interessos individuals, activitats independents de la parella, és convenient tant per a la persona com per a la relació: oxigena, dóna temes de conversa, propícia noves activitats, nous amics, en resum, enriqueixen la quotidianitat.

3. Modificar rutines

Les rutines prevalen perquè són còmodes, però es poden tornar automàtiques i per tant perden l’emoció. Trencar-les és més fàcil del que es creu. És donar-li espai a l’espontaneïtat, atrevir-se a fer propostes fora del comú i canviar la comoditat per l’acció. Per exemple, aprofitar un dia assolellat en la setmana i trobar-se en algun lloc de la ciutat després del treball per conversar mentre cau la nit.

4. Interessar-se pel que fa l’altre

Els entreteniments, gustos, interessos i el coneixement de l’altre, poden aportar-li molt a l’univers propi. Sempre hi haurà un angle del que l’altre fa, que pot generar curiositat en la parella. No és a dir simplement “no m’agrada el futbol” sinó intentar comprendre per què li agrada a l’altre. Amb aquesta actitud es vencen prejudicis i s’amplien horitzons. A més, es creen espais per compartir.

5. Tenir moments exclusius per compartir entre dos

Quan hi ha nens pel mig, és poc l’espai que es té per compartir en parella. Els avis, els oncles, la família en general, poden ser de gran ajuda per tenir alguns moments tot sol. També en la vida quotidiana es poden reservar alguns espais per viure en parella: quan ja s’han ficat al llit els nens o d’hora, abans que s’aixequin. El fet és mai oblidar que l’altre, fora de ser “el papà o la mamà dels meus fills, és la meva parella”.

6. Una bona relació sexual

En la sexualitat influeixen la biologia, però també la psicologia de tots dos. L’estrès i el cansament diaris no són els millors acompanyants per a una relació. El riure, per contra, distensiona i permet un acostament més tranquil. Buscar o crear ambients adequats (també emocionals) i evitar les trobades “automàtiques” són bones formes de mantenir una relació dinàmica i emocionant. Preparar el menjar junts, sense pressa i anunciant-ho per endavant de manera que tots dos estiguin en la mateixa tònica, és una bona manera de disposar-se per al sexe.

7. Ser sempre un repte

Diu Eduard Punset, científic català, que un dels factors fonamentals de l’Homo sapiens per ser feliç és tenir un repte, alguna cosa que s’hagi d’aconseguir. Allò que es creu ja aconseguit, perd interès. El concepte de incondicionalitat en la parella és perillós i promou actituds i accions irresponsables: “Estaràs aquí, faci el que faci”. Quan ambdues persones tenen clar que han de “guanyar-se” dia a dia a l’altre, aporten el millor de si i fan el seu major esforç perquè la relació continuï.

8. Fer de les carícies una novetat

En les carícies conviu l’instintiu i el racional. La tendresa, la solidaritat, el suport, són sentiments que s’expressen moltes vegades amb major claredat i contundència amb una abraçada o una estreta, que amb paraules. Les carícies tenen un efecte terapèutic, disminueixen l’estrès, relaxen i creen un vincle irreemplaçable. El seu efecte positiu és tant per qui les dóna com para qui les rep. Es pot acariciar amb les puntes dels dits o amb la mà sencera, amb el dors o amb un simple joc de dits. Són centenars les formes per explorar i expressar-li sentiments a l’altre.

9. Ser còmplices

Abans que ser parella, és important que tots dos siguin amics. La vida no pot convertir-se només en obligacions i responsabilitats. S’està construint una vida i un futur en comú, però també es necessiten espais de distensió, d’oci, de diversió i picardía. Ser compinches de petites bogeries, crea un vincle fortísimo i gratificant.

10. Evitar ser el “típic” en qualsevol cosa

Alliberar-se dels estereotips o evitar caure en ells és una forma de mantenir la “identitat”. Cadascú construeix el seu dia i la seva vida a la seva manera. És fàcil fer-ho segons les receptes prehechas de la societat (la senyora cantaletosa, el senyor malhumorado i indiferent enfront del domèstic…), però és més enriquidor i gratificant fer-ho segons la fórmula pròpia.

Una relació de parella és com una planta que ha de conrear-se dia a dia. Els detalls i la paciència amb l’altre són la base perquè una relació amorosa funcioni i perduri en el temps. Seguint els anteriors consells podràs millorar la teva relació de parella de tal manera que l’harmonia i la felicitat visitin de nou el teu cor. Aprèn-los i practica’ls.

Si tens problemes en la teva relació de parella i t’agradaria solucionar-los, demana ajuda al nostre centre de psicologia clínica de Mataró. Estem especialitzats en teràpia de parella i en teràpia familiar.

Com més aviat s’encén una persona un cigarret després de despertar-se, més probabilitats té de desenvolupar càncer oral o de pulmó, d’acord a una recerca de la Universitat de Pennsylvania, que publica la revista «Cancer, Epidemiology, Biomarkers and Prevention».

«Descobrim que els fumadors que consumeixen tabac immediatament després d’aixecar-se del llit presenten uns nivells més alts de NNAL -un metabòlit del carcinogen específic del tabac NNK- en la seva sang que els fumadors que esperen mitja hora o més després de despertar-se, independentment de quants cigarrets fumin al dia», explica Steven Branstetter, professor assistent de salut bioconductual.

D’acord amb aquest investigador, un altre estudi va demostrar que el NNK indueix els tumors de pulmó en diferents espècies de rosegadors. Els nivells de NNAL en la sang poden, per tant, predir el risc de càncer de pulmó en rosegadors com en els éssers humans. A més, els nivells de NNAL són estables en els fumadors al llarg del temps, i una simple mesura pot reflectir amb precisió l’exposició d’un individu.

Branstetter i el seu col·lega Joshua Muscat, professor de salut pública, van examinar les dades de 1.945 adults fumadors que van participar en l’Enquesta Nacional de Salut i Nutrició que havien facilitat mostres d’orina per a les anàlisis de NNAL. Aquests participants també havien donat informació sobre el seu comportament respecte al tabac, incloent a quina hora solien fumar-se el seu primer cigarret del dia.

Els investigadors van trobar que al voltant del 32% dels participants fumaven als cinc minuts de despertar-se, el 31% ho feia entre 6 i 30 minuts després, el 18% entre 31 i 60 minuts més tard, i el 19% fumava més d’una hora després d’aixecar-se. A més, van trobar que els nivells de NNAL en sang dels participants tenien correlació amb la seva edat, l’edat a la qual van començar a fumar, el seu gènere i si hi havia o no un altre fumador a casa, entre altres factors.

Per als autors de l’estudi, el descobriment més important és que la presència de NNAL era més alta entre les persones que fumaven res més aixecar-se, amb independència de la freqüència amb la qual fumessin i altres factors que prediuen les concentracions d’aquesta substància.

«Creiem que la gent que fuma en llevar-se inhala més profundament, la qual cosa podria explicar els alts nivells de NNAL en la seva sang, així com el seu major risc de desenvolupar càncer oral o de pulmó», explica Branstetter. D’acord a la recerca, el moment de fumar el primer cigar del dia pot ser un factor important en la identificació dels fumadors d’alt risc i en el desenvolupament d’intervencions orientades cap als fumadors de bon matí.

Tal com recullen diversos mitjans aquests dies, els problemes d’ansietat i depressió constitueixen un dels principals motius de consulta en Atenció Primària. La situació actual de crisi econòmica ha agreujat notablement la prevalença d’aquests trastorns, de tal manera que els experts adverteixen que en el 2020 constituiran la primera causa de discapacitat al món.
Recentment, en el marc d’un congrés nacional sobre ansietat i trastorns comòrbids, professionals de la medicina han reconegut que els tractaments farmacològics actuals resulten insatisfactoris en aquests casos, ja que només són efectius en la meitat dels pacients i la seva administració no elimina certa patologia residual que es manté en el temps.
En contrapartida, i si tenim en consideració l’evidència científica dels últims anys, la teràpia psicològica i, específicament, la teràpia cognitiu-conductual, ha demostrat ser una alternativa més eficaç i econòmica que els fàrmacs per al tractament de l’ansietat i de la depressió i, a diferència del tractament farmacològic, no suposa cap risc per a la salut i no presenta cap efecte secundari advers.

A més de reduir els símptomes d’ansietat i depressió i mantenir aquests canvis terapèutics a llarg termini, el tractament psicològic proporciona altres beneficis en comparació del tractament farmacològic, tals com una major adherència al tractament, una disminució significativa del risc de recaigudes i una elevada taxa de recuperació (és a dir, a diferència dels fàrmacs, no deixa cap “patologia residual”), evitant la cronificació del trastorn i disminuint, consegüentment, el nombre de visites al metge i els dies d’hospitalització.

De fet, les principals guies de pràctica clínica basades en l’evidència científica, tant internacionals com a nacionals (com la del National Institute for Health and Clinical Excellence –NICE-), recomanen la teràpia cognitiu-conductual com el tractament de primera elecció per al trastorn depressiu lleu i moderat, el trastorn d’angoixa, el trastorn obsessiu-compulsiu, el trastorn d’ansietat generalitzada i les fòbies específiques.

Així mateix, el tractament psicològic és aconsellable per sobre del farmacològic quan el problema de salut mental que presenta el pacient està complicat per altres condicions mèdiques, com a abús d’alcohol o drogues, o problemes crònics de salut física, així com en el cas de nens, adolescents i dones embarassades, a causa del risc elevat per a la salut que suposa el consum de psicofàrmacs en aquests grups de pacients. Només en els casos severs es recomana l’ús de medicació, però sempre en combinació amb tractament cognitiu-conductual, i informant al pacient sobre els objectius terapèutics, la durada del tractament farmacològic, els possibles efectes secundaris i els riscos que comporta una interrupció brusca de la medicació.

Per tots aquests motius, nombrosos organismes competents en matèria de salut -com l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’Institut Nacional per a la Salut i l’Excel·lència Clínica del Regne Unit (NICE) o la Federació Mundial de la Salut Mental (WFMH)- assenyalen els avantatges econòmics i psicosocials de la implementació de teràpies psicològiques en els serveis d’Atenció Primària, així com la necessitat dels ciutadans de rebre un altre tipus d’atenció sanitària menys medicalitzada, més humanitzada i, sobretot, més ajustada a les seves necessitats.

ANSIETAT/FÒBIA SOCIAL: 
Explicació del trastorn i Programa de Tractament

CONCEPTE I CARACTERÍSTIQUES DE LA FÒBIA SOCIAL
DEFINICIÓ FÒBIA SOCIAL (CRITERIS DIAGNÒSTICS): 
1. “TEMOR acusat i persistent a una o més situacions socials o d’actuació en públic en les quals la persona es veu exposada a gent desconeguda (o que no pertanyen a l’àmbit familiar) o al possible escrutini/avaluació per part dels altres, i en les quals el subjecte té por d’actuar  d’alguna manera que pugui ser humiliant o vergonyosa (o mostrar símptomes d’ansietat)”. Així doncs, TEMOR A l’AVALUACIÓ NEGATIVA: temor a situacions en les quals el subjecte ha de fer alguna cosa mentre sap que els altres li estaran observant i, en certa mesura, avaluant la seva conducta. La característica distintiva, doncs, és un temor a l’escrutini per part dels altres, i temen que aquest escrutini sigui vergonyós, humiliant, … els faci semblar com a ximples, o siguin avaluats negativament. 
2. “La persona reconeix que aquest temor és excessiu o irracional (poc raonable)”.

3. “L’exposició a la/s situació/ns social/s temude/s provoca en l’individu una resposta immediata d’ANSIETAT de manera gairebé invariable”.

4. “Les situacions socials o d’actuació en públic s’EVITEN o se suporten amb una ansietat o malestar intensos”.

5. “Els símptomes del trastorn (comportaments d’evitació, anticipació ansiosa, o el malestar que apareix en les situacions temudes) INTERFEREIXEN de manera important amb el funcionament de l’individu en una o més àrees (rutina habitual, relacions laborals o acadèmiques, relacions socials…), i/o es dóna un NOTABLE MALESTAR pel fet de patir la fòbia (és a dir, els símptomes produeixen un malestar clínicament significatiu)”.

CARACTERÍSTIQUES CLÍNIQUES: COGNITIVES, FISIOLÒGIQUES I CONDUCTUALS.

I.- Aspectes cognitius més freqüents:

– Sobreestimació d’aspectes negatius de la seva conducta (magnificació de les debilitats personals)
– Atenció selectiva a les debilitats i errors
– Minimització avantatges/aptituds personals, descartar valor dels èxits passats, …
– Excessiva consciència de sí mateix
– Temor a l’avaluació negativa
– Hipersensibilitat a la crítica
– Temor a fer el ridícul
– Temor al que els altres pensin en un mateix
– Temor de no agradar als altres
– Temor a no saber què dir
– Patrons excessivament elevats per a l’avaluació de la seva actuació (auto exigència)
– Percepció de falta de control sobre la seva pròpia conducta

II.- Símptomes fisiològics més freqüents de la resposta d’ansietat:

– palpitacions
– tremolor 
– suor 
– tensió muscular
– sensació de buit en l’estómac
– boca seca
– sensació fred/calor
– ruboritzar-se
– tensió/ mal de cap

III.- Aspectes Conductuals:

El símptoma conductual més habitual és l’EVITACIÓ de les situacions socials temudes.

Algunes de les més freqüents són: 
– Iniciar i/o mantenir converses
– Quedar amb algú
– Assistir a festes, reunions, congressos…
– Telefonar (especialment a persones a qui no es coneix molt bé)
– Comportar-se assertivament (p.i. expressar desacord o rebutjar una petició)
– Retornar un producte a la tenda on ho ha comprat
– Fer i rebre compliments
– Parlar amb persones d’autoritat
– Parlar amb desconeguts
– Fer contacte ocular amb gent que no coneix
– Parlar en públic (p.i. davant grups petits o grans), pronunciar un discurs…
– Actuar davant altres persones
– Ser el centre d’atenció (p.i. entrar en una habitació quan la gent ja està asseguda)
– Menjar/beure en públic
– Escriure/treballar mentre li estan observant
– Utilitzar els urinaris públics

SUBTIPUS DE FÒBIA SOCIAL:

Fòbia social simple o específica: Quan el temor es refereix a estímuls o situacions molt específiques (menjar o beure en públic, escriure davant d’uns altres, parlar en públic…). 

Fòbia social generalitzada: si els temors fan referència a la majoria de situacions socials (p.i., iniciar o mantenir converses, participar en petits grups, tenir cites, parlar amb figures d’autoritat, assistir a festes…).

En la clínica, el 60-70% del total de pacients pertanyen a la fòbia social de tipus generalitzat.

Els diferents tipus de fòbia social, a excepció del temor a parlar en públic, presenten freqüentment antecedents de timidesa en la infància i determinades característiques de personalitat (neuroticisme i introversió, especialment). 

ETIOLOGIA (Orientació Cognitiu-Conductual):

– Insistir que és un comportament après, i que com tal pot desaprendre’s.

– A continuació s’explica com es forma i manté el problema (Tª Bifactorial de Mowrer): (ex. experiment: provocació fòbia en un nen a un conill blanc-soroll)

L’adquisició de la fòbia s’explica per un procés de “Condicionament Clàssic (C. c.)”: associació d’un Estímul Neutre (EN), que és neutral en principi quant a la provocació d’ansietat (situació social) amb un Estímul Incondicionat (EI) (estímul capaç de produir per si mateix ansietat/dany: experiència aversiva), de tal forma que l’EN es converteix en Estímul Condicionat (EC: situació fòbica), és a dir, funciona com un estímul que provoca ansietat/por. 

El manteniment de la fòbia s’explica per un procés de “Condicionament Operant (C.O.)”, pel mecanisme de “reforç negatiu” (conseqüència positiva en eliminar alguna cosa dolenta): l’evitació de la situació temuda provoca una disminució de l’ansietat a curt termini, actuant així doncs com a reforç negatiu (sensació d’alleujament: és una conseqüència positiva d’eliminar alguna cosa dolenta, com l’ansietat). Però l’evitació facilita un manteniment de la por doncs no es pot aprendre que l’estçímul fòbic no va seguit necessàriament de les conseqüències negatives. D’altra banda, l’evitació també facilita la influència de pensaments negatius (esquemes cognitius -distorsions cognitives- subjacents = manera de vulnerabilitat). Així, l’evitació redueix l’ansietat a curt termini, però manté la por a llarg termini perquè són conductes reforçades negativament (sensació d’alleujament) i perquè impedeix que la persona aprengui que la situació no és perillosa i que és poc probable que les seves prediccions ansioses es converteixin en realitat, a més que impedeix o dificulta el desenvolupament d’habilitats socials normalitzades.

– Emfatitzar la necessitat d’una participació activa per trencar el cercle viciós que manté la fòbia.

FASES EN EL DESENVOLUPAMENT DE LA FÒBIA SOCIAL

Experiència Social Negativa en persona psicológicament vulnerable 
(nivell alt de neuroticismo i d’introversió)

Respostes Psicofisiològiques d’Ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

Anticipació de conseqüències negatives davant altres relacions socials

Respostes psicofisiològiques d’ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

CONDUCTA INHÀBIL

1ª FASE: Fracàs en les experiències socials

Anticipació de conseqüències negatives davant noves situacions socials

Respostes Psicofisiològiques d’Ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

EVITACIÓ DE LA SITUACIÓ SOCIAL

Sensació d’alleujament i desaparició de les respostes d’ansietat

2ª FASE: Reforçament de l’evitació social

FONAMENTACIÓ PROGRAMA DE TRACTAMENT (COGNITIU-CONDUCTUAL): TÈCNIQUES A UTILITZAR

Tractament Cognitiu-Conductual: Programa Multicomponent (especialment en la Fòbia Social Generalitzada).

TÈCNIQUES FONAMENTALS:

– EXPOSICIÓ A SITUACIONS TEMUDES

– TERÀPIA COGNITIVA: REESTRUCTURACIÓ COGNITIVA, AUTOINSTRUCCIONS…

TÈCNIQUES COMPLEMENTÀRIES:

– RELAXACIÓ/RESPIRACIÓ

– ENTRENAMENT EN HABILITATS SOCIALS I ASSERTIVITAT

– ENTRENAMENT EN RESOLUCIÓ DE PROBLEMES

– AUGMENT DE L’AUTOESTIMA

– DIVERSIFICACIÓ ACTIVITATS DIÀRIES

S’estima que a Espanya més de 500.000 persones pateixen seriosos problemes amb el joc i gairebé 800.000 presenten alguns dels símptomes característics dels ludòpates.

El punt de partida en aquest tema és que el joc patològic, encara que pugui semblar un vici, és una malaltia. Perquè, encara que el joc en general és una cosa normal i desitjable, quan es constitueix en addicció es converteix en malaltia.

Moltes persones han arribat a perdre-ho tot, diners, família, treball, relacions, per culpa de la seva dependència del joc. Per a aquests malalts, el joc és una obsessió que pot considerar-se com un descontrol dels impulsos, el mateix que succeeix amb l’impuls de robar (cleptomanía) o de cremar coses (piromanía). Hi ha ludòpates que troben plaer en el fet de jugar, uns altres que diuen guanyar diners jugant i també els que afirmen ser uns experts en els jocs de l’atzar i que són capaços de detectar quan, per exemple, la maquina “està calenta” i es disposa a donar premis quantiosos.

Tots sabem que si es diuen jocs d’atzar és perquè no hi ha forma de controlar sistemàticament els resultats del joc i, per tant, amb prou feines intervenen les habilitats de la persona per saber quan es cantarà bingo, si la ruleta es detindrà en un o altre número o si el premi de la loteria es vendrà en tal o qual localitat. D’altra banda, alguns ludòpates s’excusen assegurant que jugar els allibera de tensions quotidianes, que els diverteix, els distreu o els permet albergar l’esperança d’un futur sense problemes econòmics.

El primer és reconèixer el problema.

Gairebé sempre són situacions que es perllonguen en el temps, perquè el jugador patològic rarament reconeix ser-ho. Mostra tendència a mentir fins i tot als éssers més propers, a endeutar-se per saldar deutes de joc i així poder jugar novament per eliminar el nou deute contret, encara que manifesta que tot se solucionarà de seguida, quan arribi la “ratxa bona”.

Minimitzen el seu problema manifestant (com ho fan altres addictes, per exemple a l’alcohol) “això ho deixo quan jo vulgui”. Amb freqüència, la ludopatia és una addicció que es presenta associada a altres addiccions: alcohol, tabac, medicaments, drogues… El perfil més clàssic de qui juga de manera patològica és el d’una persona capritxosa, amb problemes d’ansietat, dificultats d’adaptació social i escassa tolerància a les frustracions.

Quant a les formes de joc, al costat del bingo, les loteries i els casinos, les màquines escura-butxaques mereixen una atenció específica, encara que només fora per la seva proliferació i per aquesta proximitat tan immediata a tota la població.

L’atractiu de les escura-butxaques consisteix no només en la relativa freqüència amb què sonen les monedes en caure, encara que siguin en poca quantitat, sinó a més malbaraten músiques, paraules seductores i colors en moviment que estimulen i atreuen al possible jugador. Els qui han dissenyat els programes de les màquines coneixen els mecanismes del comportament humà. Reforcen de tal manera la conducta que els qui pateixen alguna debilitat anterior fàcilment corren el risc de convertir-se en addictes a aquest joc.

Les escura-butxaques retornen al jugador un percentatge fix dels diners captats. Però sapiguem que si es juga de forma continuada, es perd sempre, irremissiblement.

Mantenen l’atenció i la tensió del jugador concedint petits premis de tant en tant. Com les màquines poden ser en certa manera manegades pel jugador que selecciona opcions mitjançant palanques o botons, se li fa creure a aquest que d’alguna manera controla el resultat dels premis a obtenir.

Indicadors que descobreixen un problema d’addicció al joc.

L’Associació Americana de Psiquiatria va indicar en 1995 que hi ha joc patològic quan es donen almenys cinc d’aquestes circumstàncies:

Preocupació pel joc (per exemple, idear formes d’aconseguir diners per jugar)
Necessitat de jugar amb quantitats creixents de diners per aconseguir el grau d’excitació desitjat.

Fracàs repetit dels esforços per controlar, interrompre o detenir el joc.

Inquietud o irritabilitat quan s’intenta interrompre o detenir el joc.

El joc s’utilitza com a estratègia per escapar dels problemes.

Després de perdre diners en el joc, es torna a jugar per intentar recuperar-ho.

S’enganya als membres de la família, terapeutes o altres persones per ocultar el grau d’implicació en el joc.

Es cometen actes il·legals com falsificacions, frau, robatori o abusos de confiança per finançar el joc.

S’han posat en risc o perdut relacions interpersonals significatives, treball o oportunitats professionals per causa del joc.

Es confia que els altres proporcionin diners que alleugi la situació financera causada pel joc

Què fer davant la ludopatía.

Les famílies de jugadors patològics poden sol·licitar la prohibició que entrin a certs llocs de joc, com bingos i casinos.

Si existeixen indicis raonables de joc patològic, acudir a professionals especialitzats i també a associacions d’autoajuda per les ludopaties.

Normalment, un ludòpata no pot deixar de jugar sense rebre ajuda, per molta força de voluntat que tingui.

La ludopatia rares vegades té una sola causa o circumstància. Requereix de la intervenció d’especialistes de la psicologia per dissenyar el procés de deshabituació.

És freqüent que el ludòpata tingui una personalitat inmadura, pors, sentiments d’inferioritat i falta de responsabilitat.

Com una de les característiques del ludòpata és la impulsivitat, la intervenció consistirà en una reestructuració de la personalitat, que li permeti afrontar situacions difícils, tolerar la frustració i aprendre a fixar-se límits.

A més ha d’intervenir-se en l’entorn familiar o social, com en qualsevol una altra addicció.

La família ha d’entendre que es tracta d’una malaltia i assumir la responsabilitat d’acompanyar i ajudar al pacient en el procés de deshabituació.

I la prevenció. Sense anar més lluny, és important que els fills no sentin freqüentment que una loteria o un joc solucionaria les nostres vides. Han de saber des de molt petits que amb els jocs d’atzar sempre s’acaba perdent.

www.tragaperras.es