ANSIETAT/FÒBIA SOCIAL: 
Explicació del trastorn i Programa de Tractament

CONCEPTE I CARACTERÍSTIQUES DE LA FÒBIA SOCIAL
DEFINICIÓ FÒBIA SOCIAL (CRITERIS DIAGNÒSTICS): 
1. “TEMOR acusat i persistent a una o més situacions socials o d’actuació en públic en les quals la persona es veu exposada a gent desconeguda (o que no pertanyen a l’àmbit familiar) o al possible escrutini/avaluació per part dels altres, i en les quals el subjecte té por d’actuar  d’alguna manera que pugui ser humiliant o vergonyosa (o mostrar símptomes d’ansietat)”. Així doncs, TEMOR A l’AVALUACIÓ NEGATIVA: temor a situacions en les quals el subjecte ha de fer alguna cosa mentre sap que els altres li estaran observant i, en certa mesura, avaluant la seva conducta. La característica distintiva, doncs, és un temor a l’escrutini per part dels altres, i temen que aquest escrutini sigui vergonyós, humiliant, … els faci semblar com a ximples, o siguin avaluats negativament. 
2. “La persona reconeix que aquest temor és excessiu o irracional (poc raonable)”.

3. “L’exposició a la/s situació/ns social/s temude/s provoca en l’individu una resposta immediata d’ANSIETAT de manera gairebé invariable”.

4. “Les situacions socials o d’actuació en públic s’EVITEN o se suporten amb una ansietat o malestar intensos”.

5. “Els símptomes del trastorn (comportaments d’evitació, anticipació ansiosa, o el malestar que apareix en les situacions temudes) INTERFEREIXEN de manera important amb el funcionament de l’individu en una o més àrees (rutina habitual, relacions laborals o acadèmiques, relacions socials…), i/o es dóna un NOTABLE MALESTAR pel fet de patir la fòbia (és a dir, els símptomes produeixen un malestar clínicament significatiu)”.

CARACTERÍSTIQUES CLÍNIQUES: COGNITIVES, FISIOLÒGIQUES I CONDUCTUALS.

I.- Aspectes cognitius més freqüents:

– Sobreestimació d’aspectes negatius de la seva conducta (magnificació de les debilitats personals)
– Atenció selectiva a les debilitats i errors
– Minimització avantatges/aptituds personals, descartar valor dels èxits passats, …
– Excessiva consciència de sí mateix
– Temor a l’avaluació negativa
– Hipersensibilitat a la crítica
– Temor a fer el ridícul
– Temor al que els altres pensin en un mateix
– Temor de no agradar als altres
– Temor a no saber què dir
– Patrons excessivament elevats per a l’avaluació de la seva actuació (auto exigència)
– Percepció de falta de control sobre la seva pròpia conducta

II.- Símptomes fisiològics més freqüents de la resposta d’ansietat:

– palpitacions
– tremolor 
– suor 
– tensió muscular
– sensació de buit en l’estómac
– boca seca
– sensació fred/calor
– ruboritzar-se
– tensió/ mal de cap

III.- Aspectes Conductuals:

El símptoma conductual més habitual és l’EVITACIÓ de les situacions socials temudes.

Algunes de les més freqüents són: 
– Iniciar i/o mantenir converses
– Quedar amb algú
– Assistir a festes, reunions, congressos…
– Telefonar (especialment a persones a qui no es coneix molt bé)
– Comportar-se assertivament (p.i. expressar desacord o rebutjar una petició)
– Retornar un producte a la tenda on ho ha comprat
– Fer i rebre compliments
– Parlar amb persones d’autoritat
– Parlar amb desconeguts
– Fer contacte ocular amb gent que no coneix
– Parlar en públic (p.i. davant grups petits o grans), pronunciar un discurs…
– Actuar davant altres persones
– Ser el centre d’atenció (p.i. entrar en una habitació quan la gent ja està asseguda)
– Menjar/beure en públic
– Escriure/treballar mentre li estan observant
– Utilitzar els urinaris públics

SUBTIPUS DE FÒBIA SOCIAL:

Fòbia social simple o específica: Quan el temor es refereix a estímuls o situacions molt específiques (menjar o beure en públic, escriure davant d’uns altres, parlar en públic…). 

Fòbia social generalitzada: si els temors fan referència a la majoria de situacions socials (p.i., iniciar o mantenir converses, participar en petits grups, tenir cites, parlar amb figures d’autoritat, assistir a festes…).

En la clínica, el 60-70% del total de pacients pertanyen a la fòbia social de tipus generalitzat.

Els diferents tipus de fòbia social, a excepció del temor a parlar en públic, presenten freqüentment antecedents de timidesa en la infància i determinades característiques de personalitat (neuroticisme i introversió, especialment). 

ETIOLOGIA (Orientació Cognitiu-Conductual):

– Insistir que és un comportament après, i que com tal pot desaprendre’s.

– A continuació s’explica com es forma i manté el problema (Tª Bifactorial de Mowrer): (ex. experiment: provocació fòbia en un nen a un conill blanc-soroll)

L’adquisició de la fòbia s’explica per un procés de “Condicionament Clàssic (C. c.)”: associació d’un Estímul Neutre (EN), que és neutral en principi quant a la provocació d’ansietat (situació social) amb un Estímul Incondicionat (EI) (estímul capaç de produir per si mateix ansietat/dany: experiència aversiva), de tal forma que l’EN es converteix en Estímul Condicionat (EC: situació fòbica), és a dir, funciona com un estímul que provoca ansietat/por. 

El manteniment de la fòbia s’explica per un procés de “Condicionament Operant (C.O.)”, pel mecanisme de “reforç negatiu” (conseqüència positiva en eliminar alguna cosa dolenta): l’evitació de la situació temuda provoca una disminució de l’ansietat a curt termini, actuant així doncs com a reforç negatiu (sensació d’alleujament: és una conseqüència positiva d’eliminar alguna cosa dolenta, com l’ansietat). Però l’evitació facilita un manteniment de la por doncs no es pot aprendre que l’estçímul fòbic no va seguit necessàriament de les conseqüències negatives. D’altra banda, l’evitació també facilita la influència de pensaments negatius (esquemes cognitius -distorsions cognitives- subjacents = manera de vulnerabilitat). Així, l’evitació redueix l’ansietat a curt termini, però manté la por a llarg termini perquè són conductes reforçades negativament (sensació d’alleujament) i perquè impedeix que la persona aprengui que la situació no és perillosa i que és poc probable que les seves prediccions ansioses es converteixin en realitat, a més que impedeix o dificulta el desenvolupament d’habilitats socials normalitzades.

– Emfatitzar la necessitat d’una participació activa per trencar el cercle viciós que manté la fòbia.

FASES EN EL DESENVOLUPAMENT DE LA FÒBIA SOCIAL

Experiència Social Negativa en persona psicológicament vulnerable 
(nivell alt de neuroticismo i d’introversió)

Respostes Psicofisiològiques d’Ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

Anticipació de conseqüències negatives davant altres relacions socials

Respostes psicofisiològiques d’ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

CONDUCTA INHÀBIL

1ª FASE: Fracàs en les experiències socials

Anticipació de conseqüències negatives davant noves situacions socials

Respostes Psicofisiològiques d’Ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

EVITACIÓ DE LA SITUACIÓ SOCIAL

Sensació d’alleujament i desaparició de les respostes d’ansietat

2ª FASE: Reforçament de l’evitació social

FONAMENTACIÓ PROGRAMA DE TRACTAMENT (COGNITIU-CONDUCTUAL): TÈCNIQUES A UTILITZAR

Tractament Cognitiu-Conductual: Programa Multicomponent (especialment en la Fòbia Social Generalitzada).

TÈCNIQUES FONAMENTALS:

– EXPOSICIÓ A SITUACIONS TEMUDES

– TERÀPIA COGNITIVA: REESTRUCTURACIÓ COGNITIVA, AUTOINSTRUCCIONS…

TÈCNIQUES COMPLEMENTÀRIES:

– RELAXACIÓ/RESPIRACIÓ

– ENTRENAMENT EN HABILITATS SOCIALS I ASSERTIVITAT

– ENTRENAMENT EN RESOLUCIÓ DE PROBLEMES

– AUGMENT DE L’AUTOESTIMA

– DIVERSIFICACIÓ ACTIVITATS DIÀRIES

S’estima que a Espanya més de 500.000 persones pateixen seriosos problemes amb el joc i gairebé 800.000 presenten alguns dels símptomes característics dels ludòpates.

El punt de partida en aquest tema és que el joc patològic, encara que pugui semblar un vici, és una malaltia. Perquè, encara que el joc en general és una cosa normal i desitjable, quan es constitueix en addicció es converteix en malaltia.

Moltes persones han arribat a perdre-ho tot, diners, família, treball, relacions, per culpa de la seva dependència del joc. Per a aquests malalts, el joc és una obsessió que pot considerar-se com un descontrol dels impulsos, el mateix que succeeix amb l’impuls de robar (cleptomanía) o de cremar coses (piromanía). Hi ha ludòpates que troben plaer en el fet de jugar, uns altres que diuen guanyar diners jugant i també els que afirmen ser uns experts en els jocs de l’atzar i que són capaços de detectar quan, per exemple, la maquina “està calenta” i es disposa a donar premis quantiosos.

Tots sabem que si es diuen jocs d’atzar és perquè no hi ha forma de controlar sistemàticament els resultats del joc i, per tant, amb prou feines intervenen les habilitats de la persona per saber quan es cantarà bingo, si la ruleta es detindrà en un o altre número o si el premi de la loteria es vendrà en tal o qual localitat. D’altra banda, alguns ludòpates s’excusen assegurant que jugar els allibera de tensions quotidianes, que els diverteix, els distreu o els permet albergar l’esperança d’un futur sense problemes econòmics.

El primer és reconèixer el problema.

Gairebé sempre són situacions que es perllonguen en el temps, perquè el jugador patològic rarament reconeix ser-ho. Mostra tendència a mentir fins i tot als éssers més propers, a endeutar-se per saldar deutes de joc i així poder jugar novament per eliminar el nou deute contret, encara que manifesta que tot se solucionarà de seguida, quan arribi la “ratxa bona”.

Minimitzen el seu problema manifestant (com ho fan altres addictes, per exemple a l’alcohol) “això ho deixo quan jo vulgui”. Amb freqüència, la ludopatia és una addicció que es presenta associada a altres addiccions: alcohol, tabac, medicaments, drogues… El perfil més clàssic de qui juga de manera patològica és el d’una persona capritxosa, amb problemes d’ansietat, dificultats d’adaptació social i escassa tolerància a les frustracions.

Quant a les formes de joc, al costat del bingo, les loteries i els casinos, les màquines escura-butxaques mereixen una atenció específica, encara que només fora per la seva proliferació i per aquesta proximitat tan immediata a tota la població.

L’atractiu de les escura-butxaques consisteix no només en la relativa freqüència amb què sonen les monedes en caure, encara que siguin en poca quantitat, sinó a més malbaraten músiques, paraules seductores i colors en moviment que estimulen i atreuen al possible jugador. Els qui han dissenyat els programes de les màquines coneixen els mecanismes del comportament humà. Reforcen de tal manera la conducta que els qui pateixen alguna debilitat anterior fàcilment corren el risc de convertir-se en addictes a aquest joc.

Les escura-butxaques retornen al jugador un percentatge fix dels diners captats. Però sapiguem que si es juga de forma continuada, es perd sempre, irremissiblement.

Mantenen l’atenció i la tensió del jugador concedint petits premis de tant en tant. Com les màquines poden ser en certa manera manegades pel jugador que selecciona opcions mitjançant palanques o botons, se li fa creure a aquest que d’alguna manera controla el resultat dels premis a obtenir.

Indicadors que descobreixen un problema d’addicció al joc.

L’Associació Americana de Psiquiatria va indicar en 1995 que hi ha joc patològic quan es donen almenys cinc d’aquestes circumstàncies:

Preocupació pel joc (per exemple, idear formes d’aconseguir diners per jugar)
Necessitat de jugar amb quantitats creixents de diners per aconseguir el grau d’excitació desitjat.

Fracàs repetit dels esforços per controlar, interrompre o detenir el joc.

Inquietud o irritabilitat quan s’intenta interrompre o detenir el joc.

El joc s’utilitza com a estratègia per escapar dels problemes.

Després de perdre diners en el joc, es torna a jugar per intentar recuperar-ho.

S’enganya als membres de la família, terapeutes o altres persones per ocultar el grau d’implicació en el joc.

Es cometen actes il·legals com falsificacions, frau, robatori o abusos de confiança per finançar el joc.

S’han posat en risc o perdut relacions interpersonals significatives, treball o oportunitats professionals per causa del joc.

Es confia que els altres proporcionin diners que alleugi la situació financera causada pel joc

Què fer davant la ludopatía.

Les famílies de jugadors patològics poden sol·licitar la prohibició que entrin a certs llocs de joc, com bingos i casinos.

Si existeixen indicis raonables de joc patològic, acudir a professionals especialitzats i també a associacions d’autoajuda per les ludopaties.

Normalment, un ludòpata no pot deixar de jugar sense rebre ajuda, per molta força de voluntat que tingui.

La ludopatia rares vegades té una sola causa o circumstància. Requereix de la intervenció d’especialistes de la psicologia per dissenyar el procés de deshabituació.

És freqüent que el ludòpata tingui una personalitat inmadura, pors, sentiments d’inferioritat i falta de responsabilitat.

Com una de les característiques del ludòpata és la impulsivitat, la intervenció consistirà en una reestructuració de la personalitat, que li permeti afrontar situacions difícils, tolerar la frustració i aprendre a fixar-se límits.

A més ha d’intervenir-se en l’entorn familiar o social, com en qualsevol una altra addicció.

La família ha d’entendre que es tracta d’una malaltia i assumir la responsabilitat d’acompanyar i ajudar al pacient en el procés de deshabituació.

I la prevenció. Sense anar més lluny, és important que els fills no sentin freqüentment que una loteria o un joc solucionaria les nostres vides. Han de saber des de molt petits que amb els jocs d’atzar sempre s’acaba perdent.

www.tragaperras.es