Els perills de l’automedicació

El tractament d’un problema psicològic específic inclou l’avaluació, el diagnòstic, el tractament i la prevenció de recaigudes. Aquestes fases són comunes a qualsevol modalitat d’intervenció. Tot i així, en funció de les necessitats del pacient, s’ha de concretar el tipus d’intervenció a utilitzar; ens referim aquí a la realització d’un seguiment psicoterapèutic i/o psiquiàtric (farmacològic).

Per a això, tant en una modalitat com en l’altra (i quan sigui possible, establint llaços de comunicació entre les dues) és imprescindible realitzar una valoració detallada dels símptomes presentats per la persona. En aquesta, alguns dels principals criteris a tenir en compte són el nivell de gravetat de la simptomatologia presentada, el grau d’evidència científica i empírica, i la quantitat d’alternatives (estratègies terapèutiques) existents a utilitzar. D’aquesta manera, en qualsevol trastorn, habitualment quan hi ha símptomes amb gravetat elevada, és comú complementar el tractament psicològic amb un altre de tipus mèdic a través de la col·laboració del psiquiatra. Aquest, mitjançant la prescripció de medicació específica procurarà disminuir o pal·liar els símptomes. Així doncs, serà el metge (en aquest cas el psiquiatre) el que establirà una pauta per a la presa d’una medicació específica, concretant una quantitat i uns horaris específics. A partir d’aquí, la persona s’haurà d’administrar i estructurar el dia a dia per seguir les recomanacions del professional.

Quan parlem d’automedicació ens referim al consum/ús de medicaments sense prescripció mèdica és a dir, sense la recomanació i pauta dels professionals de la salut. Encara que existeix medicació el consum de la qual no necessita prescripció, la immensa majoria relacionada amb la salut mental ha de ser prescrita. D’altra banda, són molts els motius que poden portar a una persona a regular-se ella mateixa la presa de medicaments, entre ells hi ha els possibles efectes beneficiosos o perjudicials atribuïts a la substància, la manca d’eficàcia, la recerca de solucions ràpides, el oblidar prendre-la, dificultats econòmiques, creences errònies en relació a aquesta, etc. Així, encara que les conseqüències de l’automedicació poden ser molt diferents no només en funció del fàrmac, sinó també de la persona, és important tenir en compte algunes d’elles:

– Simptomatologia diversa: Tal com s’ha remarcat, aquesta variarà en funció del fàrmac i de la reacció d’aquest en un organisme concret. Així i tot, la retirada brusca de la medicació o el consum excessiu poden produir símptomes psíquics i físics molt diversos com cefalees, insomni, atacs de pànic, marejos, nàusees, fatiga, irritabilitat… entre d’altres, així com precipitar la reaparició de problemes previs.
 
– Addicció o dependència: L’administració repetida i sense prescripció pot provocar un hàbit de consum inadequat encarat a pal·liar amb certs símptomes, i del qual pot ser molt difícil prescindir després d’un cert període de temps.

– Tolerància: Aquest fenomen es produeix quan, després d’un consum repetit de certa substància, el cos s’habitua a ella. Per això, per aconseguir els mateixos efectes o resultats la persona ha d’incrementar la dosi progressivament.

– Reducció de l’efectivitat: Quan la medicació s’utilitza per afrontar o reduir el malestar davant de situacions on no està prescrita, els seus efectes poden reduir-se. A més, en relació a l’anterior punt, el consum repetit sense prescripció i la conseqüent habituació, provoca la disminució progressiva de la potencialitat del fàrmac.

– Toxicitat: La intoxicació i les reaccions secundàries associades són comunes en casos d’automedicació, i més específicament, quan hi ha sobremedicació. Això pot generar problemes físics i psicològics diversos.

– Interacció: La interacció de la medicació amb altres fàrmacs o substàncies (des de medicaments fins alcohol o altres drogues) que es poden estar consumint, o fins i tot amb aliments específics, pot disminuir o augmentar l’efecte de la substància. A més, hi ha efectes molt contraproduents.

Al costat dels efectes descrits anteriorment, hi ha molts altres la repercussió dels quals no únicament personal, sinó familiar, social i laboral, és molt significativa. Cal establir una relació de confiança entre professional i client que permeti a aquest exposar tots els dubtes i comentaris pel que fa a la intervenció. En aquest sentit, la comunicació contínua entre els dos ha de ser una prioritat, la qual cosa permetrà prevenir possibles complicacions. Al costat d’això, cal emprar la autoobservació procurant exposar de forma específica les reaccions físiques i psicològiques que ens està produint el fàrmac o fàrmacs administrats.

És crucial exterioritzar i comunicar totes les preguntes que tinguem. Si necessites assessorament sobre el teu cas o sobre qualsevol tema que consideris rellevant, el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró t’ajudarà a resoldre’ls. No dubtis en trucar-nos.

Por a la por: Què és i com superar-la

La por, definit en la seva essència, és una alteració emocional caracteritzada principalment per angoixa generada per la presència o anticipació d’un perill real o imaginari. Tot i resultar desagradable, al igual que totes les emocions que experimentem posseeix un caràcter adaptatiu bàsic, ja que funciona com a mètode de supervivència al posar-nos en alerta i preparar-nos per combatre una possible amenaça.

Són moltes les situacions que ens poden generar aquest tipus de resposta, i en la gran majoria la trobem acompanyada del que avui dia es coneix com ansietat. Aquesta es caracteritza per provocar agitació, inquietud, nerviosisme, preocupació i anar acompanyada d’una sèrie de símptomes físics que poden experimentar-se en major o menor grau: sudoració, tremolors, mareig, visió borrosa, dolor toràcic i/o estomacal, entre d’altres. Habitualment, en la major part de les problemàtiques on l’ansietat juga un paper important, a part dels símptomes exposats els quals poden confluir en un atac de pànic, podem distingir diferents components: evitació de les situacions temudes, conductes defensives (p.ex: prendre medicació, anar acompanyat), ansietat anticipatòria (preocupació o inquietud en anticipar possibles conseqüències), i interferència en la vida de la persona.

A més d’aquests, en alguns casos pot aparèixer un altre component, la por a la por. Quan a més d’existir por a les situacions específiques (ansietat fòbica), apareix la por a les reaccions somàtiques associades amb l’ansietat al costat de pensaments catastròfics, parlem de por a la por. Així, per exemple, en alguns trastorns d’ansietat com l’agorafòbia, el trastorn de pànic, o la fòbia social les persones tenen por de les situacions en què consideren que poden aparèixer certes sensacions físiques o en les que creuen que pot passar quelcom perjudicial o catastròfic. Dins d’aquest element, hi ha dos components importants:

–    La por a les reaccions somàtiques (símptomes físics) associades amb l’ansietat: Encara que generalment sorgeix en les situacions externes que es temen, pot aparèixer com a conseqüència de la calor, la fatiga, la falta de son, l’estrès o altres factors que produeixin activació. Les respostes fisiològiques que acostumen a témer són el dolor o malestar a l’estómac, la visió borrosa o distorsionada, la rigidesa i la tensió. A més d’això, cal tenir en compte que les sensacions poden variar en funció de la situació. Per exemple marejar en conduir o tenir la sensació d’ennuegament en un restaurant.

–    Pensaments sobre que experimentar certes sensacions físiques d’ansietat tindrà conseqüències catastròfiques o nocives de tipus físic (atac de cor, mort, desmai, ofec …), social (que els altres pensin que un estem bojos o que som incompetents, que es riguin de nosaltres, ser incapaç d’actuar de manera competent…), o mental (tornar-se boig, perdre el control, quedar-se paralitzat …).

D’altra banda, sota les anticipacions negatives temudes, de vegades hi ha subjacents altres pors. Per exemple, la por a desmaiar-se pot incloure donar-se un cop al cap, caure en coma i no recuperar-se o quedar exposat al possible dany dels altres.

Quan hi ha un malestar important, majoritàriament associat amb l’ansietat, les persones acostumen a creure fortament en les conseqüències temudes, sobreestimant la probabilitat d’ocurrència d’aquestes i adoptant un punt de vista catastrofista, magnificant els possibles resultats negatius. D’aquesta manera, algunes de les estratègies aconsellables per gestionar aquest malestar són:

–    Reconèixer i acceptar el malestar i l’ansietat: Hem d’aprendre a identificar les situacions que realment ens generen aquests símptomes, procurant adoptar una visió realista de la situació. A banda, sent conscients que hi ha un cert grau d’ansietat adaptatiu, pot ser útil aprendre a tolerar la seva presència en situacions que ho requereixin.

–    Detectar i reinterpretar els pensaments desadaptatius: Una component clau per potenciar la millora recau en l’anàlisi i invalidació dels pensaments que reforcen l’aparició d’ansietat. Habitualment emetem judicis del que ens passa, de manera que hem d’identificar aquests biaixos i canviar-los per arguments més objectius sobre el que experimentem en aquest moment.

–    Respiració i/o relaxació: Les tècniques de respiració i relaxació ajuden a reduir l’activació fisiològica, i per tant, les sensacions físiques associades a certes situacions. Establir una rutina on es treballin aquests components pot facilitar un millor estat físic i emocional.

Existeixen altres estratègies encarades a reduir i gestionar el malestar que genera l’ansietat i altres emocions, que experimentades intensament, limiten les nostres vides. Per altra banda, cal tenir en compte, que aquesta por pot aparèixer en tot tipus de població, podent ser necessari treballar des de la psicologia d’adults o infanto-juvenil. A més, si el malestar és molt accentuat pot requerir una intervenció paral·lela des de l’àmbit de la psiquiatria per tal de potenciar la reducció de la simptomatologia.

Si vols rebre més informació, el nostre equip de professionals situat a Mataró posseeix la formació i experiència necessàries per ajudar-te en aquesta, o qualsevol altra demanda que consideris important per a millorar el teu benestar.

Funcions cognitives alterades en l’Esquizofrènia

L’esquizofrènia, a més de ser el trastorn psicòtic més freqüent, constitueix avui dia un dels problemes psicològics més deshabilitants, afectant aproximadament a un 1% de la població mundial segons l’OMS. Aquesta patologia es caracteritza principalment per dificultar els processos mentals provocant al·lucinacions, deliris, pensaments desordenats i un llenguatge i una conducta inusuals (coneguts com “símptomes psicòtics”). A més d’això però, hi ha una sèrie d’alteracions a nivell cognitiu que repercuteixen significativament en la gravetat de la problemàtica.

En aquest sentit, des de la neuropsicologia s’han realitzat avenços notoris en relació amb aquesta temàtica, identificant algunes de les funcions cognitives que es mostren alterades en aquesta patologia. Aquestes alteracions s’acostumen a poder observar al inici de la malaltia, i fins i tot en fases prèvies a aquesta, permetent actuar de forma ràpida i precoç per procurar millorar la seva evolució. Així doncs, els principals dèficits cognitius es troben a:

– Funcions executives: Aquestes, a grans trets, estan relacionades amb la planificació i l’establiment de metes, la iniciació d’activitats i d’operacions mentals, el monitoratge i autoregulació de tasques, i la selecció de comportaments. Així, algunes persones amb esquizofrènia tendeixen a mostrar un dèficit en l’organització, el monitoratge i el control de la conducta. Cal assenyalar, a més, que apareixen diferències en el tipus de dèficit en aquesta àrea a mesura que avança la patologia, aspecte que pot ser crucial per planificar el tipus d’intervenció.

– Atenció i velocitat de processament: L’atenció és un concepte ampli que abasta processos com la detecció d’estímuls, la capacitat per atendre selectivament a un d’ells, i el poder mantenir-la durant un període prolongat de temps. A més, aquest subprocés està directament vinculat amb la velocitat en què processem la informació de l’exterior. Així, s’ha comprovat que les alteracions en aquestes funcions cognitives estan presents abans, durant i després dels episodis psicòtics. Pel que fa a la velocitat de processament, alguns estudis han assenyalat que el dèficit en aquesta funció es veu significativament afectat per les dosis de medicament antipsicòtic.

– Memòria: Aquesta funció abasta molts subprocessos, existint a més diferents tipus. A grans trets però, aquest mecanisme s’encarrega de l’emmagatzematge, la recuperació i la codificació d’informació transmesa a través de diferents estímuls (visuals, verbals, auditius, etc.). En l’esquizofrènia, hi ha un dèficit específic en aquesta àrea, la qual cosa repercuteix de manera significativa en el rendiment en les diferents àrees vitals.

– Cognició social: Aquesta s’ha definit com l’habilitat d’entendre la conducta i les intencions dels altres en termes del seu estat mental. Es refereix doncs, a la capacitat de percebre i reaccionar davant les pròpies experiències emocionals i d’interpretar les actuacions emocionals dels altres. A més, inclou el reconeixement facial d’emocions, l’empatia i l’anomenada teoria de la ment, la qual pot definir-se com l’habilitat psíquica que permet representar mentalment els desitjos, creences, pensaments i intencions dels altres, per explicar i predir les seves conductes. Així, s’ha vist que aquesta patologia cursa amb un rendiment social significativament baix relacionat amb els conceptes exposats, mostrant-se a més, molt resistent al tractament.

Finalment, tot i la informació exposada, és important destacar que els dèficits cognitius de l’esquizofrènia no semblen ser producte dels símptomes de la malaltia. En aquest sentit, no s’han trobat correlacions entre la severitat de les al·lucinacions o deliris i la severitat dels dèficits cognitius. De fet, tal i com hem destacat anteriorment, aquests últims es detecten sovint abans que s’iniciï la psicosi o són severs ja durant el primer episodi de la malaltia. Així, per exemple, els trastorns de l’atenció i de la memòria de treball es poden observar abans de l’aparició de la psicosi i romanen estables després de que aquesta s’hagi resolt, la qual cosa permet veure la seva independència dels símptomes positius.

Al costat d’aquestes, hi ha moltes altres problemàtiques que cursen amb un deteriorament cognitiu significatiu. Per exemple, alguns trastorns d’ansietat com el Trastorn Obsessiu Compulsiu, o les addiccions tòxiques poden reflectir dèficits cognitius importants. L’aspecte clau aquí recau en comprendre la importància de detectar i tractar aquests dèficits cognitius, ja que aquests repercuteixen significativament i de manera directa en el funcionament de la vida diària de les persones.

Si vols rebre més informació al respecte, posa’t en contacte amb els nostres professionals a Mataró, t’ajudarem a resoldre els teus dubtes mitjançant una atenció integral i personalitzada.