Podem definir l’autocontrol com la capacitat de l’ésser humà per alterar les seves pròpies dinàmiques o comportaments, potenciant les seves possibilitats d’adaptació al poder anar ajustant les seves accions a diferents contextos i situacions. A nivell general, molt probablement hem sentit o utilitzat l’expressió “té molt o poc autocontrol”; amb això comunament fem referència a una característica inherent a les persones, les quals poden tenir en major o menor grau. Contrari a aquesta concepció, com veurem, es tracta més d’una habilitat que pot entrenar-se, i no pas d’alguna cosa exclusivament innata.
En la línia de l’últim exposat, són molts els autors que han intentat definir aquest concepte. La majoria d’ells, coincideix a remarcar que no té res a veure amb voluntat, enteresa o confiança en nosaltres mateixos. Els subjectes que “se saben controlar” no estan fets de cap fibra especial, i tampoc consisteix exclusivament en exposar-se a les temptacions per augmentar la capacitat de resistència, encara que això sigui un component del seu tractament. Per contra, l’autocontrol i el seu entrenament es refereixen a un comportament concret, en una situació concreta. Les seves característiques i habilitats es consideren fruit de l’aprenentatge, i per tant es poden adquirir, sent el seu principal objectiu reduir al mínim la temptació plantejant condicions de la forma més favorable. Aquesta última idea, ens porta a entendre als àmbits als quals s’aplica, sent les addiccions i els trastorns de la conducta alimentària dels més beneficiats. A més, es pot concebre com un programa en si, o com un component d’altres protocols d’intervenció.
En quant al seu procediment, podem diferenciar entre estratègies per facilitar el canvi de conducta, les quals augmenten la motivació; aquelles que impliquen planificació ambiental i per tant, canvien els antecedents de la conducta; i les de programació conductual, centrades en les conseqüències. Entre les primeres, l’autoobservació mitjançant la realització d’autorregistres és un component essencial. En aquest primer moment, l’objectiu és que la persona aprengui a detectar indicis i a discriminar aquelles situacions en què apareix més freqüentment el comportament. Pel que fa a les segones (de planificació ambiental), s’utilitza molt el control d’estímuls i les estratègies cognitives com les autoinstruccions. Aquest segon pas és potser el més rellevant del procediment. Finalment, en la programació conductual és útil fer ús del autoreforç i l’autocàstig, depenent de si s’ha executat la conducta o no.
Com s’ha remarcat, es tracta d’un entrenament que pot ser exclusiu, específic i útil de per si per a un problema en concret, però que sovint queda englobat en una intervenció multimodal en la qual es treballen diferents objectius. Els psicòlegs i psiquiatres del nostre centre de Psicologia, a Mataró, estan formats en diferents orientacions, podent brindar-te l’ajuda i informació que necessitis, i quan la necessitis. Truca’ns, estarem encantats d’atendre’t.
