L’egocentrisme: trets característics

La personalitat egocèntrica, o egocentrisme, es pot definir com aquell patró de comportament i de percepció, en què la persona s’arriba a creure el centre de totes o la major part de preocupacions i atencions. El terme deriva del llatí, on ego vol dir jo, i suposaria una exagerada exaltació de la pròpia personalitat. Així, aquestes persones reflecteixen un pensament centrat en elles mateixes, i acostumen a parlar molt sobre aspectes personals, deixant de banda o restant importància als altres. Al costat d’això, exhibeixen una manca d’escolta i empatia que pot arribar a generar incomoditat, rebuig i, finalment, desvinculació dels més propers.

 

No hem de confondre l’egocentrisme amb pensar i prioritzant-nos a nosaltres. Tot i que la línia pot semblar fina, una cosa és cuidar-nos i prioritzar-nos, la qual cosa és summament important per mantenir una autoestima i una salut equilibrada, creient-nos el centre de tot i de tots, i no tenir habilitats d’empatia i comprensió interpersonal. Per dilucidar, comprendre i detectar millor què és una personalitat egocèntrica, a continuació s’exposen alguns dels principals trets:

 

  • Sentiments de grandesa i excess d’autoestima: Aquestes persones es consideren posseïdors de grans talents o destreses, els quals només poden ser detectats o comprensos per persones amb certa capacitat i prestigi.

 

  • Falsa autoconfiança: Tot i la imatge que puguin aparentar, en realitat són persones insegures, vulnerables. Així, projecten una autoconfiança artificial com a mecanisme de defensa, oferint la imatge de ser persuasius.

 

  • Distorsió de l’autoimatge i de la realitat: es creuen la seva pròpia versió tant de si mateixos com del que els envolta. Per això, tendeixen a no donar crèdit o simplement rebutgen aquells aspectes de la vida que posin en dubte el seu prestigi.

 

  • Dificultat en les relacions interpersonals: com hem remarcat, reflecteixen manca d’empatia, poques habilitats d’escolta i comprensió, els hi costa reconèixer els sentiments dels altres, i molt més valorar les característiques dels altres.

 

  • Sentiment de tenir dret: es creuen amb dret a rebre un tracte preferent i fins i tot certs privilegis respecte als altres. Això es plasma en orgull i vanitat.

 

  • Hipersensibilitat a la crítica: reaccionen malament a les correccions o certs comentaris que no concorden amb el seu ego, i a més acostumen a comparar-se sovint amb persones del seu entorn.

Aquests trets, són en bona part aplicables a la personalitat narcicista i, per tant, al trastorn de la personalitat narcicista, tot i que hi ha alguns matisos. Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, de Mataró, trobaràs especialistes que t’ajudaran a resoldre els dubtes que tinguis. Posa’t en contacte amb nosaltres per correu o trucant-nos, serà un plaer atendre’t.

Tipus de vincle

El vincle és l’enllaç emocional i especial que es genera amb persones significatives del nostre entorn, i especialment amb la nostra mare. Implica un intercanvi de cura, consol i plaer, que es tradueix en una relació afectiva íntima en què hi ha una regulació mútua. Aquest llaç afectiu és clau per construir la nostra manera de ser, la nostra personalitat, i condicionarà com ens desenvolupem a l’adultesa. A més, tot i que es comença a desenvolupar poc després del naixement, i es pot observar clarament cap als 6 o 8 mesos, continua més enllà al llarg de tot el nostre cicle vital. D’aquesta manera, la nostra maduració cerebral i física es veu influïda per les interaccions que duem a terme, conformant el nostre autoconcepte, autoimatge i autoestima.

 

El seu estudi es va iniciar amb els psicoanalistes (p.ex. Freud), però és John Bowlby (1980) el considerat pare de la teoria del vincle. Al costat d’aquest, Mary Ainsworth, psicòloga evolutiva i deixeble d’aquest, cap al 1969 va dissenyar un experiment mitjançant el qual avaluar-lo, anomenat “la situació estranya”. Aquest és un procés de laboratori on s’estudia la interacció entre un nen, el seu cuidador, i una persona desconeguda, en presència de joguines. Així, es feien breus separacions del nen amb la mare, i se n’estudiaven les reaccions i les pautes de comportament. A partir d’això, es van trobar 3 tipus d’aferrament:

 

  • Aferrament segur: Constitueix el subtipus més prevalent (65% de casos). En aquest, els nens se senten segurs per explorar lliurement l’ambient durant els episodis de preseparació, mostren angoixa quan el cuidador se’n va, i reaccionen amb entusiasme quan aquest torna.

 

  • Aferrament insegur-refuent: També anomenat rebutjant, fugisser o evasiu. Aquí el nen mostra poca angoixa davant la separació, i quan el cuidador torna, tendeixen a evitar-lo. És el que explora més, i suposa un 25% dels casos estudiats.

 

  • Aferrament insegur-resistent: En aquest subtipus, el qual és el menys prevalent (10%), els nens mostren angoixa durant tot el procediment, però especialment davant la separació. Els retrobaments amb el cuidador produeixen una barreja d’alliberament i enuig cap a ell.

 

Posteriorment, altres autors (p.ex., Main i Solomon), van trobar el que podria ser un quart subtipus, definit com a desorganitzat/desorientat, el qual seria el més greu, i en què no es veuria una pauta de reacció i aferrament clara. La psicologia infantil i del desenvolupament ha aportat molt en aquesta àrea i ha ajudat a dilucidar i comprendre no només pautes d’interacció, sinó com aquestes poden influir a l’hora de desenvolupar certs trastorns.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs especialistes que t’ajudaran a resoldre tots els dubtes que tinguis. Truca’ns, t’atendrem encantats.

L’acceptació

La gestió emocional dels esdeveniments interns i externs que es van succeint a les nostres vides, no sempre és fàcil. Si ho pensem, segurament podem ser conscients que hi ha situacions, i sobretot estats emocionals, que ens costa tolerar, i lluitem per desprendre’ns d’ells o per canviar-los el més ràpidament possible. La tristesa, l’enuig, la frustració, o la por, especialment quan són intensos, es tradueixen en comportaments d’evitació o distracció, o de minimització, els quals moltes vegades produeixen l’efecte contrari, augmentant el malestar.

 

Per això, l’acceptació és un objectiu especialment útil, ja que estem acostumats al contrari; Ens neguem a acceptar una part de nosaltres que no ens agrada, o una situació que percebem com negativa, tendint a interpretar que acceptar implica conformar-se o resignar-se, i que no la podem canviar. Tampoc no es relaciona amb creure tot el contrari al que ens preocupa d’una situació, com per exemple que “res no sortirà malament”, o que “som perfectes”. Això és una postura que sovint utilitzem per combatre el malestar, però suposa una visió poc realista, la qual molt possiblement es veurà frustrada amb facilitat. Acceptar doncs, implica aconseguir viure en pau amb això que ens molesta, tolerant-ne la presència, i integrant-ho sense frustració ni resignació. És un procés d’adaptació en què assumim que hi ha aspectes o situacions que no podem modificar, i que els podem i els hem d’assumir com són. Així, alguns dels passos que podem tenir en compte per aconseguir-ho són els següents:

 

  • Observar: El primer pas suposa atendre a allò que ens genera malestar, sigui intern o extern, procurant prendre consciència de tots els elements implicats. Una observació oberta i àmplia ja pot ser una eina útil i terapèutica.

 

  • Identificar: Aquest segon pas implica diferenciar o balancejar els estímuls. És a dir, implica atendre el nostre estat emocional, tot procurant especificar el nivell d’intensitat de molèstia que ens suposa cada component.

 

  • Comprendre: És important intentar respondre al perquè d’aquest malestar, què hem pogut pensar sobre això, o què pot haver implicat de nosaltres que repercuteix en el nivell de molèstia que experimentem.

 

  • No jutjar: Aquest pot ser un dels passos més útils. Si ens preocupa alguna cosa, ja és important. Posar-li l’etiqueta de més o menys vàlid sobre un criteri subjectiu social o extern, només fomenta que ens sentim pitjor pel simple fet d’experimentar-ho.

L’acceptació és un objectiu que pot resultar difícil, però que si s’aconsegueix, suposa una estratègia emocional molt efectiva, la qual ajuda a augmentar el nostre benestar emocional i a convertir-nos en persones amb més resiliència i capacitat d’autoregulació, permetent-nos créixer com a persones. El mindfulness, la Teràpia Cognitiu-Conductual o l’EMDR, són intervencions que busquen de manera més directa o indirecta aquest objectiu. Al nostre centre, situat a Mataró, trobaràs professionals formats en aquestes i altres orientacions, les quals poden ajudar-te a millorar o afrontar les preocupacions que tinguis. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Quan anar al psicòleg/òloga?

Prendre la decisió d’acudir a un professional no és fàcil. Implica identificar en un mateix o en els altres una dificultat o situació millorable, i arribar a la conclusió de que necessitem ajuda per gestionar-la. Si ja de per si això és extrapolable a qualsevol àmbit de la salut, és especialment freqüent a l’àrea de la salut mental. Moltes vegades per por, d’altres per tabús i prejudicis associats a la professió, i d’altres per minimitzar la dificultat que ens limita. Així, són típics els arguments “si vas al psicòleg és perquè estàs boig”, “si hi vaig és perquè tinc un gran problema”, “el que em passa és una ximpleria”, “ja tinc els meus amics per donar-me consells”, o “no vull que em manipulin”. Tots ells denoten certa inseguretat i incomprensió davant de la psicoteràpia.

 

Tots, en algun moment de les nostres vides, passem per certes situacions que ens afligeixen. Moltes vegades ho aconseguim gestionar, i especialment quan comptem amb un entorn favorable i saludable al nostre voltant; però en moltes altres, i fins i tot comptant amb això, ens pot costar sortir o trobar les eines per gestionar-ho, la qual cosa es tradueix en més malestar i en una prolongació més gran d’aquest en el temps. Per això, a continuació us presentem alguns dels principals motius per acudir a un/a psicòleg/a:

 

  • Malestar emocional i/o físic: Aquest, a priori és el més evident i el que no ens hauria de fer dubtar, però fins i tot apareixent, de vegades ho reprimim i allarguem la decisió. Pot ser per causes múltiples: preocupació, ansietat, tristesa, passar per una època d’estrès, etc. Però com veiem, també podem demanar ajuda per gestionar emocionalment un malestar físic (dolor, lesions, processos d’intervenció o cirurgia…).

 

  • Conseqüències fisiològiques: Habitualment és el que ens porta a demanar ajut. És a dir, el malestar emocional sovint es tradueix en una alteració de les nostres necessitats bàsiques, com l’alimentació, o el son. És en aquests moments quan veiem més deteriorat el nostre rendiment a les diferents àrees, la qual cosa sovint decanta la decisió.

 

  • Augment o disminució d’hàbits: Encara que pot no aparèixer malestar, podem estar motivats per deixar o adquirir hàbits o rutines. Així, és freqüent acudir-hi per millorar les nostres estratègies d’estudi, o per deixar de fumar.

 

  • Maneig d’una situació externa: Potser no ens preocupa res personal, sinó una situació o persona aliena, com els nostres fills, la relació amb els companys de la feina, o el conflicte entre dos o més amics. El terapeuta també et pot donar eines per manejar aquesta situació, i serà aquest el que determinarà la necessitat que les persones implicades acudeixin a psicoteràpia.

 

  • Comprendre i descobrir: La psicoteràpia pot ser un recurs per comprendre’ns i per descobrir-nos. En aquest sentit, podem anar amb un motiu de consulta clar, i evidenciar que hi ha altres situacions, trets de la nostra personalitat, o dificultats paral·leles que ajuden a alimentar i mantenir la situació que ens preocupa.

 

  • Tenir el teu espai: Suposa un espai privat, íntim i confidencial, en què et pots expressar lliurement, i en què no es veurà influenciat per cap persona o grup extern. Per això, convé diferenciar-ho dels consells que ens poden donar amics i família, ja que suposa bàsicament un recurs professional i científic extern.

 

Aquests són alguns dels principals motius que podem tenir en compte per demanar ajuda a un professional de la salut mental. Com veiem, encara que habitualment és el principal, no és únicament el malestar el que ens hi ha d’apropar. El psicòleg és un especialista capacitat i format per conèixer i comprendre el caràcter i els estats mentals i emocionals de les persones, i atribuir causes i explicacions al seu comportament per tal de proporcionar eines de cara a disminuir i manejar el malestar i/o millorar els seus recursos.

 

Al nostre centre, situat a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a resoldre tots els teus dubtes i a trobar aquells recursos que et permetran fer front a les situacions que et preocupin. No ho dubtis i truca’ns, serà un plaer atendre’t.