Reaccions a l’estrès

COM REACCIONEM DAVANT L’ESTRÈS
L’estrès és un fet habitual en les nostres vides. No pot evitar-se, ja que qualsevol canvi al que hàgim d’adaptar-nos representa estrès. No obstant això, en pensar en fets estressants, sempre acudeixen a la ment successos negatius com a dany, malaltia, separació, mort d’un ésser estimat, sense adonar-nos que un succés positiu pot arribar a ser igualment estressant (per exemple canviar de casa o ascendir en el treball representen l’estrès d’un nou status i de noves responsabilitats, fins i tot enamorar-se pot representar, per a algunes persones, el mateix grau d’estrès que trencar una relació).

Les nostres experiències estressores provenen de tres fonts bàsiques: el nostre entorn, el nostre cos i els nostres pensaments.

1º) EL NOSTRE ENTORN: contínuament hem d’estar adaptant-nos a tot el que succeeix al nostre al voltant, les normes de conducta, els horaris rígids, les relacions interpersonals…etc. 

2º) EL NOSTRE COS: el que ens succeeix també afecta al nostre organisme. Passem al llarg de la nostra vida per moments difícils com l’adolescència, l’envelliment, la malaltia, els accidents, els trastorns del somni, entre uns altres.
La nostra forma de reaccionar davant els problemes, les demandes i els perills ve determinada encara per una actitud innata de “lluita o fugida” heretada dels nostres avantpassats més primitius. Els nostres predecessors, a través d’un procés de selecció natural, van ser transmetent totes aquelles característiques físiques que poguessin representar, en un món competitiu i hostil, un avantatge sobre els seus enemics. Com a resultat d’aquest procés, posseïm dins del nostre entramat bioquímic la tendència innata a preparar-nos per lluitar o per fugir sempre que ens sentim amenaçats.
Cada vegada que es produeix una resposta d’aquest tipus, tenen lloc en el nostre organisme, de manera esquemàtica, els següents canvis: quan els estímuls que ens arriben són interpretats com a amenaçadors, els centres de regulació donen a l’organisme la informació que li conduirà a enfrontar-se o a escapar de l’amenaça. Aquest procés es tradueix en una sèrie de canvis físics observables, per exemple, les pupil·les s’engrandeixen per millorar la visió i l’oïda s’aguditza. Els músculs es tiben per respondre al desafiament, la sang és bombada cap al cervell per augmentar l’arribada d’oxigen a les cèl·lules i afavorir així els processos mentals que estan ocorrent. Les freqüències cardíaca i respiratòria augmenten, i com la sang es desvia preferentment cap al cap i cap al tronc, les extremitats, sobretot les mans i els peus, es perceben com a freds i suosos.
Si no s’allibera a l’organisme d’aquests canvis ocorreguts durant la fase de reconeixement i consideració de l’amenaça, s’entra en un estat d’estrès crònic

3º) ELS NOSTRES PENSAMENTS: la manera d’interpretar i catalogar les nostres experiències i la manera de veure el futur poden servir tant per relaxar-nos com per estressar-nos. Per ex.: si el nostre cap ens mira amb cara seriosa, podria entendre’s com un senyal que alguna cosa hem fet malament i provocar, per tant ansietat, o simplement podria interpretar-se com un signe de cansament perquè ha passat una mala nit i llavors no ser motiu de temor. 
Pensar sobre els problemes produeix tensió en l’organisme, la qual cosa crea al seu torn, la sensació subjectiva d’intranquil·litat, que provoca pensaments encara més ansiosos.

No es pot escapar de totes les situacions estresantes que hi ha en la nostra vida ni evitar completament la nostra resposta innata a les amenaces, però sí podem aprendre a contrarestar les nostres reaccions habituals a l’estrès, aprenent a relaxar-nos. Els diferents centres del cervell que acceleren els nostres processos bioquímics quan estem en estat d’alerta poden, d’igual manera, ser estimulats perquè enlentezcan aquests processos.
La resposta de relaxació és l’oposada a la resposta de l’organisme davant una amenaça, i és la que retorna a l’organisme al seu estat natural d’equilibri. Així, les pupil·les, l’oïda, la pressió de la sang, els batecs del cor, la respiració i la circulació, tornen a la normalitat i els músculs es relaxen. 
La resposta de relaxació té un efecte de recuperació i representa una treva per a l’organisme als estímuls externs, evitant utilitzar tota la nostra energia vital a reaccionar de forma excessiva davant aquests estímuls, la qual cosa ens portaria a un punt en què ens veuríem desbordats per ells. La relaxació normalitza els nostres processos físics, mentals i emocionals.