Augmenta l’anorèxia masculina entre adolescents
Els casos d’anorèxia masculina estan en augment. Cada vegada hi ha més nois adolescents que mostren símptomes d’un trastorn que és majoritàriament femení i que també es presenta a edats primerenques. Un repunt que els pediatres comencen a detectar i volen posar sobre avís a les famílies per ajudar-los a frenar conductes de risc i que posin límits a l’ús de les xarxes socials i a Internet, on es poden trobar pàgines que fan apologia de l’anorèxia i bulímia.
L’anorèxia entre els homes és minoritària (amb prou feines un 10% dels casos) i pasa més inadvertida que entre les dones (nenes, adolescents, joves, fonamentalment). Però malgrat haver estat un trastorn ignorat durant anys, no solament existeix; sinó que té les seves particularitats respecte a les noies. Per exemple, destaca la proporció d’homosexuals, que és superior entre els pacients homes. També hi ha diferències en les estratègies emprades per perdre pes per les víctimes d’aquesta disfunció de la conducta alimentària: en lloc (o a més) de recórrer a pràctiques com els vòmits, ells tendeixen a desenvolupar altres comportaments com l’obsessió per l’exercici. I fins i tot hi ha més casos de comportaments creuats amb la depressió i l’abús de drogues.
Aquestes són algunes de les conclusions a les quals han arribat investigadors de la Universitat de Mont-real que s’han submergit en 24 estudis elaborats al llarg de 15 anys sobre les històries clíniques de 279 pacients d’entre 11 i 36 anys per detectar els denominadors comuns entre homes i dones amb anorèxia, i, sobretot, identificar les diferències.
La recerca dirigida per l’equip canadenc i publicada en la revista Neuropsychiatrie de l’Enfance et de l’adolescence destaca que els afectats de tots dos sexes comparteixen el mateix terror per guanyar pes o l’obcecació malaltissa per portar el compte de les calories ingerides. Però incideixen en les discordances i reflexionen sobre elles. Per exemple, respecte a la major taxa d’homosexuals, els investigadors llancen diverses hipòtesis. Entre elles, suggereixen que està relacionat amb la importància que es dóna en la comunitat gai a l’aparença física, però també comenten que l’anorèxia podria ser un refugi enfront dels conflictes derivats de la necessitat d’afrontar la identitat sexual del pacient. L’anorèxia nerviosa seria una forma de retardar decisions o d’evitar afrontar dubtes sobre l’orientació homosexual, planteja Laurence Corbeil-Serre, director de la recerca.
És cert que aquests nois són un grup de risc, comenta Gonzalo Morandé, cap de la unitat de Trastorns de l’Alimentació de l’Hospital Nen Jesús de Madrid. La tendència homosexual és un clàssic, afegeix Enric Armengol, director mèdic del Centre de prevenció i tractament de l’anorèxia i bulímia (Centre ABB) de Barcelona. D’una banda, per les exigències de l’aspecte físic de la comunitat gai i els seus estereotips de primesa, insisteix Armengol. Per un altre, perquè aquests comportaments se solen donar en l’adolescència, durant unes etapes de desenvolupament personal en els quals estan definint la seva orientació sexual, i pateixen una tensió emocional que els fa més vulnerables a aquest tipus de comportaments.
Morandé, per la consulta del qual han passat durant els últims 20 anys una mica més de 2.000 noies i més de 200 nois afegeix un altre grup de risc entre ells. Aquest especialista assenyala a nens amb sobrepès que se senten rebutjats i passen d’un extrem al contrari, especialment si tenen un caràcter obsessiu. I també apunta cap als esportistes infantils d’alt nivell, alguns dels quals ha tractat: es crea una expectativa elevada respecte a ells, i si no estan a l’altura del nivell d’exigència que se’ls ha posat, se senten fracassats, i ho paguen amb el menjar i amb l’exercici compulsiu.
Hi ha altres diferències als quals no al·ludeix l’estudi però sobre les quals es detenen tant Morandé com Armengol. Per exemple, les relacionades amb la reacció d’uns i unes altres davant els tractaments per fer front a la malaltia. En homes la resposta és una mica més ràpida que entre les dones, relata Armengol. Sobretot en la primera fase de la teràpia, que és conductual [després es treballa més la personalitat], en la qual tractem d’aconseguir que el pacient recuperi una ingesta saludable i deixi de menjar en funció de com se sent emocionalment. A què es deuen aquests comportaments diferenciats? Potser tingui a veure amb el cervell emocional de l’home, que respon millor als missatges més directes i concrets, comenta el psiquiatre del centre ABB. Hi ha una altra possible explicació: és freqüent que les nenes amb anorèxia siguin molt bones alumnes, mentre els nois no són igual d’estudiosos, com comenta Morandé. Solen ser noies perfeccionistes i tenaces, la qual cosa es converteix en un inconvenient a l’hora de canviar els hàbits.
Recerques prèvies ja havien identificat problemes a l’hora de diagnosticar l’anorèxia o la bulímia en homes, a causa de la percepció generalitzada que existeix que es tracta de malalties de dones, la qual cosa confon tant a les víctimes com als metges encarregats de detectar els símptomes. La conseqüència d’ells és una falta de tractament i suport adequat, com apunta un treball de les universitats d’Oxford i Glasgow publicat en el British Medical Journal a l’abril. Aquest aspecte, que en la majoria de les vegades juga en contra dels nois amb anorèxia, no obstant això, en ocasions pot ajudar-los en la recuperació. De vegades els nois que arriben amb una consciència de malaltia baixa responen bé al tractament quan s’adonen que el seu problema no tenen res a veure amb ser feble o rar, sinó amb un trastorn alimentari. Aclareixen les seves idees, es relaxen i reaccionen millor.
En termes generals, dos terços dels malalts es recuperen, pel que necessiten un llarg tractament d’entre tres i cinc anys. El terç restant segueix amb algun tipus de símptomes i en el 5% dels casos, la malaltia es cronifica. Aquests nombres es mantenen per igual entre homes i dones, comenta el psiquiatre de l’hospital madrileny.
