La detecció i delimitació dels trastorns psicològics gairebé mai es troba exempta de complicacions. En aquest sentit, hi ha molt poques categories (per no dir cap) que gaudeixin de límits clars entre les seves característiques i definicions. Per això, la majoria d’ells mostra el que s’anomena comorbiditat, és a dir, l’ocurrència de dos o més problemàtiques en una mateixa persona. Aquest terme també s’utilitza quan es detecten característiques comunes que sobresurten entre diferents diagnòstics. Així doncs, en els Trastorns de la Conducta Alimentària, i especialment en l’Anorèxia i la Bulímia (dos dels més prevalents), apareixen símptomes i característiques que ens poden fer dubtar en el procés diagnòstic d’un o altre problema.
LAnorèxia es defineix com la restricció de la ingesta energètica en relació amb les necessitats reals, que porta a un pes corporal significativament baix per l’edat, el sexe, el curs de desenvolupament i la salut física. Aquesta restricció s’associa amb una por intensa a guanyar pes o a engreixar, o a comportaments que interfereixen amb el seu augment tot i que ja es tingui un baix pes. A més, acostuma a aparèixer una alteració en la forma en què un es percep en relació a la forma i al pes, i una clara manca de reconeixement de la gravetat del baix pes actual. Segons els diferents sistemes de classificació, es diferencien dos subtipus, el restrictiu i el purgatiu. En el primer d’ells la pèrdua de pes s’associa a la realització de dieta, al dejuni o l’exercici físic excessiu. En el segon (purgatiu), apareixen episodis recurrents d’afartaments o purgues és a dir, autoinducció del vòmit o utilització de diürètics o laxants.
D’altra banda, la Bulímia s’entén com episodis recurrents d’afartaments (almenys una vegada a la setmana durant 3 mesos), seguits de comportaments compensatoris inapropiats recurrents per evitar l’augment de pes; com el vòmit autoinduït, l’ús de laxants, diürètics o altres medicaments, el dejuni o l’exercici físic excessiu. Lafartament té dues característiques bàsiques: la ingestió d’una quantitat d’aliments clarament superior a la que la majoria de persones ingeririen, en un període determinat. I la sensació de manca de control sobre el que s’ingereix durant l’episodi. Al costat d’aquests, hi ha també por a l’augment de pes corporal que apareix mitjançant una autoavaluació negativa influïda per aquest i per la constitució.
Després d’exposar les principals característiques de tots dos, i tot i que cadascun dells es troba relacionat amb uns símptomes específics que faciliten el diagnòstic diferencial, podem observar com apareixen elements significatius molt semblants, per no dir gairebé idèntics. L’aspecte potser més important se situa en la por intensa a guanyar pes i, per tant, a la idea sobrevalorada que tots dos posseeixen sobre la primesa. Aquesta por es pot observar mitjançant la valoració negativa que fan sobre la seva figura i per les creences errònies associades al pes corporal.
Pel que fa a les estratègies emprades per afrontar el malestar que suposen les idees i pensaments associats amb l’alimentació i el pes, podem veure com en tots dos es poden utilitzar mecanismes molt semblants, tant és així que fins fa poc la distinció entre restrictiu i purgatiu també s’emprava per diferenciar els tipus de bulímia. D’aquesta manera, la realització d’afartaments, el dejuni, la realització d’exercici físic exagerat, la ingestió de laxants o diürètics, i l’autoinducció del vòmit poden relacionar-se amb les dues categories exposades. En relació als afartaments, inicialment es considerava que eren exclusius de la Bulímia, i encara que és més prototípic d’aquesta, això ha estat corregit, ja que com hem vist també apareixen en persones amb Anorèxia.
És important destacar també la presència de símptomes específics de l’estat d’ànim. En ambdues problemàtiques acostumen a aparèixer símptomes d’ansietat, tristesa i humor deprimit, irritabilitat, pèrdua de desig sexual, retraïment social, problemes de concentració, i símptomes obsessius. Alguns d’aquests (especialment la preocupació pel menjar, els episodis de menjar en excés, la irritabilitat i el retraïment social), en el cas de l’Anorèxia s’ha observat que remeten quan es recupera el pes, és a dir que es troben associats al estat de desnutrició. D’altra banda, el retraïment social, les dificultats de concentració i la simptomatologia ansiosa i depressiva associats a la Bulímia i a l’Anorèxia «purgativa» solen ser més secundaris al malestar associat amb la pèrdua de control sobre el menjar. Per això, aquests símptomes milloren quan s’empren estratègies encarades a restablir aquest control.
Com podem veure, tots dos diagnòstics posseeixen gairebé més coses en comú que exclusives o excepcionals. Una de les claus utilitzades en la pràctica clínica per diferenciar les dues problemàtiques resideix en el pes i en la presència d’afartaments. Quan aquest és significativament baix (com s’ha destacat, molt per sota del esperat en relació a l’edat, sexe i desenvolupament), molt possiblement ens trobem amb un cas d’Anorèxia. I quan hi ha episodis d’ingesta voraç recurrents, és més probable que estiguem davant d’un cas de Bulímia. Tot i això, tal com s’ha remarcat, això no vol dir que les dues característiques no puguin estar presents en una o altra patologia.
Els professionals del nostre centre et proporcionaran tota la informació que necessitis en relació a aquest tema. Si vols conèixer més sobre aquest, o tens preguntes sobre qualsevol altra qüestió, pots posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situats a Mataró. Truca’ns, t’ajudarem.
