Les emocions formen part inherent i inevitable de les nostres vides. Ens ajuden a donar color a les diferents situacions que vivim, fins al punt que tendim a recordar molt més a una persona o esdeveniment, quan aquestes són intenses i estan associades a moments o contextos significatius. Tot i que tots nosaltres tenim una concepció de quines es poden catalogar com a positives i com negatives, són les característiques d’intensitat i durada les que marquen el seu caràcter disfuncional (p.ex., alegria o eufòria elevada i permanent és característica de la fase maníaca del Trastorn Bipolar). Per això, acceptar i normalitzar que puguem tenir o passar per sentiments negatius resulta no només imprescindible, sinó també terapèutic.
Podem definir la culpa com l’emoció que apareix quan ens atribuïm o ens atribueixen la responsabilitat d’un succés o acció negativa (perjudicial), el qual repercuteix a una situació o persona. És una sensació interna permanent d’haver fet una cosa negativa, de ser mala persona, o d’haver infringit alguna norma o llei, produeix un malestar significatiu, i apareix tant en situacions reals com imaginàries. Aquesta última diferenciació és important, ja que l’efecte negatiu o perjudici pot ser real o objectiu (p.ex., ensopegar i donar un cop a algú sense voler) o subjectiu, el qual és fruit d’una interpretació aliena o personal, i acostuma a aparèixer en situacions de més ambigüitat. En aquest sentit, si ens acostumem a responsabilitzar i castigar pels successos, som persones autoexigents i rígides, i tenim una alta necessitat de control considerant que sempre podem fer alguna cosa per modificar les situacions, fàcilment ens sentirem frustrats, incapaços, desesperançats, i danyarem la nostra autoestima, podent arribar a concloure coses com «sóc mala persona», o «no sóc capaç», o «sóc inferior»…
Com ho podem afrontar? Aquest incapacitant sentiment únicament pot afrontar, reprocessant, reinterpretant i transformant tots aquells missatges negatius que ens hem inculcat i ens han fet creure que som mereixedors del càstig. Per a això, et proposem un exercici pràctic molt útil, la «Carta de disculpa cap a tu mateix/a o cap a l’altre». L’“autoperdó” és essencial, disculpar-nos pel possible dany infligit suposa un pas clau cap a l’autoacceptació. I és que són molts i diversos els beneficis inherents:
- Exteriorització: En primer lloc, ens permet descarregar tot el malestar que posseïm d’una manera pausada i ordenada (recordem que la mà va molt més lenta que el nostre cap!).
- Gestió emocional: facilita plasmar, experimentar i disminuir la intensitat de totes aquelles emocions que ens suscita la situació (p.ex., ansietat, pena, ràbia, frustració, tristesa, irritabilitat …).
- Reestructuració: Ajuda a enumerar i reprocessar els autoretrets i automissatges negatius que ens hem anat dient. A l’anar-ho escrivint, podem ser conscients de la magnitud amb la qual ens hem castigat, i fins i tot de la distorsió que hem realitzat a l’analitzar els esdeveniments.
- Autoacceptació: És potser la part més important, i la que repercuteix més en la nostra autoestima. La conclusió d’un bon reprocessament es fa patent en una major acceptació d’un/a mateix/a, un major autorespecte, i per tant, una disminució de l’autocàstig.
Al costat d’això, la utilitat de la carta pot anar molt més enllà, ajudant-nos en futures situacions no només a interpretar els fets d’una manera més objectiva, sinó a definir plans d’acció i formes d’afrontament molt més adaptatives. Si vols rebre més informació al respecte, o creus que pot beneficiar la nostra ajuda, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, serà un plaer atendre’t.
