Podem definir la reactància com aquell estat psicològic i emocional que sorgeix davant la privació, o més aviat, davant la sensació d’amenaça de llibertat de la conducta individual, produint un estat d’exaltació que pot conduir a realitzar diferents intents per restaurar la situació. Així, es podria considerar com la motivació que ens porta a intentar estabilitzar la nostra llibertat, o aquella reacció «rebel» que apareix quan ens sentim excessivament pressionats a realitzar algun acte o a adoptar un punt de vista específic. En resum, i en llenguatge vulgar, es considera com una negativa a realitzar el que els altres volen, no tant com un real desacord, sinó com a forma de preservar la nostra autonomia.
Les principals variables que expliquen aquest procés són, per un costat, la nostra llibertat a l’hora de triar tant el moment com la manera de conduir el nostre comportament, el grau en què som conscients d’aquesta llibertat, i la capacitat per determinar les conductes necessàries que la satisfacin. Tot això roman en un estat subjectiu i latent, entremesclat amb moltes altres variables, com trets de personalitat i experiències vitals. Per això, cadascun de nosaltres posseirà un llindar més o menys elevat d’activació d’aquesta reactància, sent comuns les seves característiques principals, però específics els moments i la magnitud amb la qual es presenta. En concret, es parla de tres paràmetres característics de la reactància: l’expectativa de llibertat, la importància d’aquesta llibertat, i la força de l’amenaça. El primer d’ells s’experimentarà depenent del grau en ens percebem lliures, apareixent major reactància com més sensació de llibertat posseïm. Junt amb això, com més importància li atribuïm al sentir-nos lliures, més fàcilment percebrem els esdeveniments externs com a possibles amenaces. I finalment, com més important sigui l’amenaça, major reactància s’experimentarà, sent extrema quan percebem que la nostra llibertat pot quedar totalment suprimida.
Un cop activada, i sempre tenint en compte la subjectivitat i la variabilitat individual, la reactància psicològica pot produir diferents efectes: Pot aparèixer una restauració directa, és a dir, procurar recuperar la llibertat realitzant la conducta que ha estat amenaçada (p.ex., quan un noi decideix passar més temps amb un grup d’amics els quals se li han prohibit). També resulta habitual la restauració indirecta, on la persona realitza una conducta equivalent a la que ha estat amenaçada (p.ex., se li prohibeix pegar al seu germà i en lloc d’això decideix insultar-lo). Finalment, és possible que en lloc d’actuar sobre els esdeveniments externs, ens centrem en modificar el nostre estat intern. Això últim es refereix al canvi en la interpretació de l’esdeveniment que activa el procés de reactància.
Finalment, hem de tenir en compte que aquest mecanisme psicològic, tot i ser quelcom universal i freqüent en tots nosaltres, en ocasions pot resultar problemàtic, i fins i tot patològic. Així, de vegades la percepció d’autonomia individual pot estar una mica desviada del que es considera normatiu a nivell social. En aquests casos, per exemple, el trastorn negativista desafiant o TND, el Trastorn de Conducta, i alguns trastorns de l’adultesa com el Trastorn de Personalitat Antisocial reflecteixen dèficits a l’hora de regular aquest mecanisme. A més, les dificultats associades solen ser més freqüent en les primeres etapes de la nostra vida, especialment en l’adolescència.
Si estàs interessat en conèixer més sobre això, o necessites informació sobre qualsevol altra qüestió, estarem encantats d’atendre’t. A Mataró, comptem amb un equip de professionals de la salut mental que t’ajudarà a resoldre tots els teus dubtes.
