El joc Candy Crush crea addicció
Ajuntar tres caramels iguals per avançar en el marcador. La mecànica del joc no podria resultar més simple. Les fruites de la’escurabutxaques de tota la vida es converteixen en caramels i s’adapten a les plataformes del segle XXI. Ara bé, com manipula la famosa aplicació el nostre cervell per mantenir-nos enganxats?
La dimensió aconseguida pel fenomen Candy Crush ha portat a la comunitat científica a buscar resposta a aquesta pregunta i tractar d’explicar els mecanismes emprats pels seus creadors per crear un altíssim nivell d’addicció que ha portat fins i tot a ocasionar dolors d’esquena i braços entre usuaris que li dediquen fins a deu hores diàries.
Els primers nivells resulten extraordinàriament fàcils. El joc permet guanyar, adquirir confiança i anar progressant ràpidament, la qual cosa proporciona un fort sentiment de satisfacció i superació. Aquests assoliments es perceben com a petites recompenses en el cervell, alliberant dopamina i aprofitant el mateix neurocircuit implicat en l’addicció, per reforçar les accions, segons explica la corresponsal de Ciència del diari britànic The Guardian, Dana Smith. Malgrat la seva reputació com un producte químic que produeix plaer, motivació i desig, la dopamina també exerceix un paper crucial en la regulació de l’aprenentatge, consolidant comportaments que es repeteixen una vegada i una altra.
Encara que pugui semblar que l’èxit de Candy Crush depèn de la perícia del jugador, en realitat és essencialment un joc de sort. El triomf varia en funció de la gamma de colors que ha estat proporcionada a l’atzar, la qual cosa implica que els aconsegueixen vindran de forma inesperada. Es perd més sovint del que es guanya i mai es coneix quan apareixerà el proper triomf. En lloc de descoratjar, aquesta realitat fa que el joc sigui encara més atractiu que quan es guanyava fàcilment.
Igual que les escurabutxaques
Aquesta estratègia es coneix com un programa de reforç de raó variable i és la mateixa tàctica utilitzada en les màquines escurabutxaques, prossegueix Smith en el seu article. Mai es pot predir quan es guanyarà, però es guanya amb la suficient freqüència perquè l’usuari desitgi continuar.
Steve Sharman, un estudiant de psicologia de la Universitat de Cambridge que ha investigat el funcionament de Candy Crush, explica a més que la impressió de que tenim el control d’un joc, és clau per generar la seva naturalesa addictiva. “La il·lusió de control és un element crucial en el manteniment de l’addicció al joc, ja que infon un sentiment d’habilitat o de control. Hi ha una sèrie de característiques en el joc com els denominats boosters que fan creure als jugadors que estan afectant el resultat del joc, però això ocorre en casos comptats.
Una altra característica fonamental del joc que afecta substancialment a com respon l’usuari és el límit de vides, que impedeix generar una sensació de cansament. Després de cinc derrotes, cal esperar 30 minuts perquè es regeneri cada vida, la qual cosa provoca que el jugador mai se senti esgotat i sempre tingui ganes de més. Aquest efecte, denominat adaptació hedónica, ha estat investigat per la Universitat d’Harvard i la Universitat de British Columbia.
Durant l’experiment, els participants es van dividir en dos grups; al primer se li va prohibir prendre xocolata durant una setmana, mentre que a l’altre se li va proporcionar tot el que desitgessin. Set dies després, els participants van assaborir una unça de xocolata en el laboratori per examinar les seves reaccions.
Com era de preveure, els que havien estat privats de xocolata ho van trobar molt més plaent que els que havien accedit lliurement a ell.
Tampoc és casualitat que el joc empri caramels i no estels o un altre tipus de símbols. Com assenyala Sharman, els aliments resulten molt recurrents en els jocs d’atzar ja que els lliga a la felicitat i el plaer que s’obté en menjar.
Encara que en un nou format molt més adaptat a les noves tecnologies, aquesta aplicació pot generar la mateixa dependència que altres presentacions de jocs d’atzar. El seu tractament, com en altres casos ha d’incloure tant un pla terapèutic del propi joc patològic com dels trastorns associats, així com un abordatge ampli i comprensiu dels determinants socials i personals, així com de les conseqüències laborals i familiars que comporti aquesta dependència.?
El tractament, centrat en mesures de promoció de l’autocontrol, tècniques operants, teràpia cognitiva-conductual, entrenament en habilitats socials, entrenament en solució de problemes, exposició amb prevenció de resposta i prevenció de recaigudes; pot dur-se a terme a través d’un format d’intervenció individual o grupal.
