En què consisteix l’Economia de Fitxes?
Dins de les tècniques operants, o també anomenades de modificació de conducta, és a dir, eines que serveixen per instaurar, mantenir, augmentar o disminuir comportaments, hi ha una gran varietat d’estratègies. Entre elles, algunes de les més conegudes són el reforçament i el càstig, tant positiu com negatiu, l’extinció o la sobrecorrecció. Es diferencien principalment en funció de si lliurem o retirem alguna cosa “agradable” per a la persona, o si fem el mateix però amb un estímul “desagradable”. Avui dia tenen una utilitat enorme, sent utilitzades des de gairebé totes les orientacions en psicologia clínica.
L’Economia de Fitxes és una tècnica de modificació de conducta, classificada dins dels sistemes d’organització de contingències (juntament amb el contracte de contingències), basada en els principis del condicionament operant, que consisteix en establir un sistema on la persona guanyi o perdi punts o fitxes per comportar-se d’una manera determinada, pactada per endavant. Aquestes fitxes podran intercanviar-se o bescanviar-se pels anomenats reforçadors de suport, és a dir, si la persona aconsegueix un determinat nombre de fitxes o punts, podrà obtenir alguna cosa que vulgui (joguina, activitat…). Tal com hem indicat, hi ha dues maneres de realitzar el programa, lliurant totes les fitxes inicialment, i anar retirant-les a mesura que es realitzin comportaments no desitjats (procediment anomenat cost de resposta), o lliurar-les a mesura que es realitzen les conductes desitjades (reforçament positiu).
Un dels seus avantatges és que es pot aplicar tant individualment com en grup, cosa que augmenta la seva eficiència. A més, permet establir comportaments a mitjà i/o llarg termini, que en cas que estiguin ben planificats, passaran a instaurar-se com a rutines. Juntament amb això, el lliurament de punts suposa un al·licient immediat per a la conducta que volem aconseguir, i permet accedir a un reforçador molt més gran a llarg termini. Això suposa un clar augment de la motivació de la persona, i afavoreix el seu compromís i col·laboració amb el programa. Per crear-lo, hem de tenir en compte les consideracions següents, en les quals podem diferenciar dues fases:
- Fase d’implantació:
- Establir els objectius del programa: és a dir, decidir aquelles conductes meta que volem eliminar o instaurar. És important no seleccionar-ne moltes, i definir-les de forma específica, precisa i clara.
- Triar el tipus de fitxes que utilitzarem: en funció del col·lectiu que tinguem davant (sobretot en funció de l’edat), utilitzarem uns o altres (estrelles, cares somrients, adhesius…).
- Mostreig: seleccionar els reforçadors de suport que es concediran, i per quantes fitxes es bescanviaran. Això és important fer-ho en col·laboració amb la persona, de manera que coneguem adequadament quins són els seus gustos, i quins reforços tenen més significació per a ella.
- Registre: és important comptar amb un mètode de registre de fitxes, de manera que tant el professional com les persones implicades tinguin un control sobre la seva execució.
- Fase de finalització o esvaïment: En aquesta segona i darrera fase principalment s’incrementa el temps entre l’execució de la conducta i el lliurament del reforçador, de manera que es generalitzi allò que desitgem, i progressivament es redueixi la dependència sobre el reforçador, instaurant definitivament el comportament desitjat.
Tot i que aquesta tècnica es va crear i utilitzar inicialment en ambients institucionalitzats, actualment s’utilitza tant en àmbit clínic, com educatiu (escoles), i social. A més, és una de les eines més útils per a la població infantil, i especialment per als trastorns del comportament. A més, també s’ha utilitzat en teràpia familiar i problemes de parella.
Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre recurs, els professionals del nostre centre de psicologia, a Mataró, et proporcionaran tota la informació que necessitis. Contacta amb nosaltres, t’ajudarem.
