alexitímia
La detecció, i molt menys la comprensió i exteriorització de les nostres emocions no suposa una tasca senzilla. En moltes ocasions ens costa determinar què ens passa, perquè ens sentim de determinades maneres, des de quan, i fins i tot què ha fet que ens sentim així. Tot això constitueix el que anomenem alexitímia, terme introduït el 1972 pel psiquiatre Sifneos ( ‘a’ -sin-, ‘lexis’ -paraula-, ‘thimos’ -afecte-) definint-lo com la incapacitat per detectar, reconèixer i per tant posar nom i expressar les nostres pròpies emocions. Tot i que inicialment es va associar a un desordre neurològic, actualment s’ha comprovat que pot aparèixer en diferents problemàtiques i estats emocionals.

Aquest fenomen té importants repercussions tant en la persona que el pateix com especialment en el seu entorn més proper. Principalment les limitacions es relacionen amb les relacions interpersonals, ja que aquestes difícilment són retroalimentades a nivell emocional. És a dir, “l’alexitímic” posseeix dificultats tant per detectar les emocions generades internament (p.ex., frustració per no aconseguir una meta o objectiu personal), com les provocades de manera externa (per exemple, no mostrar entusiasme o il·lusió davant d’una bona notícia). D’aquesta manera, les persones properes poden definir-lo com fred, o excessivament pragmàtic. A més, i per paradoxal que sembli, el fet de tenir aquesta mancança no eximeix a la persona d’experimentar patiment. D’aquesta manera, és important tenir en compte que acostumen a manifestar els símptomes típics de qualsevol estat emocional, com plor, taquicàrdia, tremolor … estant la seva dificultat relacionada amb la detecció i l’expressió del que senten, no en el fet o no d’experimentar-ho. Així, el no saber definir el seu estat, els dificulta molt la tasca d’autoregulació de la seva emoció.

Com s’ha indicat, al principi es relacionava amb un dany neurològic, ja que la seva aparició es reflecteix especialment en els Trastorns Generalitzats del Desenvolupament, i entre ells en l’Autisme. Tot i això, recentment s’accepta la hipòtesi d’una etiologia multifactorial, és a dir que entren en joc tant elements biològics com ambientals. Això és així pel fet que s’ha evidenciat que pot aparèixer en moltes altres situacions i problemàtiques, entre elles problemes de l’estat d’ànim com depressió o ansietat (especialment en la primera d’aquestes), i fins i tot en alguns Trastorns de Personalitat, com el Límit o el Antisocial. En aquest sentit, s’ha parlat d’una certa predisposició a la alexitímia, de possibles experiències traumàtiques que propicien la seva aparició, i fins i tot d’un aprenentatge continu en el qual es tapen o inhibeixen certs estats emocionals. En la línia de l’últim comentat, val la pena esmentar la importància d’una educació emocional adequada des d’edats primerenques, en la qual no s’invalidin les emocions, i on es propiciï una correcta expressió i canalització d’aquestes.

Finalment, i encara que sigui una tasca complicada, és important no confondre la alexitímia amb la negació, o millor dit, amb el fet de no voler acceptar o expressar certs estats emocionals. En el primer cas parlem d’una incapacitat, d’una limitació, i en el segon ens estem referint més a un acte més o menys intencional. Aquesta última alternativa acostuma a presentar-se en patologies com el Trastorn de Conducta.

La identificació i regulació emocional és clau per aconseguir un estat d’ànim personal òptim. A més, permet la creació i el manteniment de les nostres relacions amb els altres, ja que la majoria, per no dir totes, es basen en aquesta reciprocitat emocional comentada. Pots plantejar i resoldre els teus dubtes posant-te en contacte amb el nostre centre de Psicologia, situat a Mataró. Allà, els nostres professionals et proporcionaran una atenció individual i personalitzada.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *