L’evitació com a estratègia d’afrontament

Des dels nostres orígens, entre moltes de les característiques, conductes i objectius que ens defineixen com a éssers humans, hi ha un en comú a tot ésser viu; la supervivència. Aquest mecanisme pot ser emprat de múltiples maneres depenent tant de l’ésser o persona, com del context en què ens veiem immersos. Així, per tal d’assegurar-nos que això es produeixi i seguir mantenint la nostra estabilitat vital, haurem d’afrontar una sèrie de successos, siguin aquests positius o negatius. En aquesta línia, en funció de les nostres experiències davant la mateixa o altres situacions similars (és a dir, del nostre aprenentatge), dels nostres trets personals (impulsivitat, sensibilitat …), dels elements presents en el context, i dels resultats anticipats, utilitzarem una estratègia o una altra per a “sobreviure”, sent aquestes l’afrontament directe o l’evitació.
Lazarus i Folkman (1984) ens ajuden a entendre el terme afrontament definint-lo com el conjunt d’estratègies cognitives i conductuals que fem servir per gestionar les demandes externes o internes que són percebudes com una amenaça tenint en compte els nostres recursos personals. A partir d’aquí, una de les formes més eficients (en termes de cost “benefici”) i en ocasions menys útils per solucionar certes situacions, és la fugida o l’evitació. Aquest, tot i que es tracta d’un mecanisme de defensa i supervivència innat i en ocasions molt eficaç; pot ser perjudicial si es fa servir com a estratègia principal. Així doncs, serà útil sempre que la situació o amenaça externa excedeixi real i objectivament els nostres recursos personals i contextuals; per exemple: si ens trobéssim amb un lleó al mig de la selva sense cap element que ens ajudés, el millor i més possible és que sortíssim corrent (evitéssim / escapéssim) de la situació. De la mateixa manera, si ens hem despistat creuant el carrer i un cotxe s’acosta a tota velocitat, emprarem el mateix format d’afrontament. Ara bé, hi ha moments i situacions on l’evitació no solament és poc útil, sinó que pot ser perjudicial.
És cert que la seva utilització i ús eficaç ens permet relaxar-nos i estalviar-nos alguna cosa anticipada com negativa, però, ¿i si això que anticipem no és realment tant negatiu? La por o les conseqüències temudes poden no ser del tot objectives, i per tant, l’evitació no és útil. Un exemple il·lustratiu el trobem en els problemes d’ansietat, i particularment en les fòbies. En aquestes, habitualment hi ha una evitació persistent de la situació temuda. Un altre exemple el podem situar en els trastorns depressius i en els problemes d’autoestima, on la persona tendeix a interpretar negativament el fet d’involucrar-se en certes activitats, sobretot quan aquestes són de caràcter social, per por al rebuig o al possible escrutini dels altres. Això, a curt termini produeix relaxació i benestar subjectiu, ja que s’ha aconseguit estalviar una situació valorada com compromesa o perillosa, però a llarg termini, no només limita les nostres vides sinó que la nostra ment aprèn que aquesta situació (i en moltes ocasions, situacions similars), és perillosa. És a dir, que pel fet d’haver-nos relaxat en evitar aquesta situació, la anticipació de la qual ens produeix tant malestar, “confirmem” que molt possiblement aquesta és perjudicial, i que per tant ens surt molt més a compte no afrontar-la. Per això, l’evitació es conforma com a estratègia principal, i els nostres recursos i habilitats van quedant amagats i empetitits amb el pas dels dies. A més d’això, però, en ocasions aquesta constitueix un dels trets principals de la pròpia persona, conformant el que es coneix com a Trastorn de Personalitat Evitatiu.
Com s’haurà pogut observar en els exemples citats, apareixen dos clars mecanismes; un seria el físic o conductual (p.ex., no hi vaig, no parlo, surto d’aquí …), i l’altre seria el cognitiu, és a dir, el conjunt de pensaments i interpretacions que realitzem sobre el que pot passar. D’aquesta manera, no solament és important encarar les diferents situacions, sinó que haurem entrenar a la nostra ment perquè adopti una mirada una mica més realista que la utilitzada fins al moment.
Una de les intervencions més eficaces i amb més evidència empírica és la Teràpia Cognitiu-Conductual. El mateix nom indica els elements que considera crucials a treballar, els quals coincideixen amb els comentats. Així, mitjançant l’ús de diferents estratègies és possible revertir aquestes i situacions similars, i per tant sortir de l’espiral que a poc a poc va limitant més la nostra vida.
L’equip de psicòlegs del nostre centre, situat a Mataró, treballa amb aquesta i altres intervencions que han demostrat àmpliament la seva utilitat i eficàcia. Si vols conèixer més sobre aquestes, o creus que et poden beneficiar, no ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.