Trastorn Negativista Desafiant Trastorns de l’Aprenentatge
Com a especialistes en el tractament del trastorn negativista desafiant i trastorns de l’aprenentatge, oferim suport i orientació als nostres pacients i les seves famílies per ajudar-los a manejar els símptomes d’aquests trastorns i millorar-ne el rendiment acadèmic. El nostre objectiu és proporcionar una atenció personalitzada i efectiva a cadascun dels nostres pacients per ajudar-los a assolir el seu màxim potencial.
Les primeres mostres del trastorn negativista desafiador es veuen en nens que es consideren difícils, que s’enfaden fàcilment i tenen problemes amb els adults.
Nosaltres et truquem
Aquesta situació acaba sent molt complicada i provoca molt sofriment entre els implicats. Pot arribar a tenir conseqüències molt dures tant dins de l’entorn familiar com en l’entorn social i acadèmic. Aquest trastorn és un dels més freqüents entre nens i adolescents amb Trastorn per dèficit d’atenció o TDAH. Aquest diagnòstic s’acostuma a realitzar en l’edat escolar, en primària, encara així hi ha manifestacions en pre-escolar.
El trastorn negativista desafiador (TND) es caracteritza per pautes de conducta inadequades per al nivell de desenvolupament de l’individu i pel context social i cultural. Es presenten conductes negativistes, desobedients, rebels, desafiadores i hostils cap a figures d’autoritat. Aquests comportaments acaben afectant a la seva vida social, acadèmica i al seu futur professional si no es recondueixen les conductes.
Normalment, es presenta en nens i pot acompanyar-los durant tota la seva escolarització. No obstant això, amb una teràpia adequada, el 70% dels casos tenen bons pronòstics. El TND afecta a entre el 3 i el 8% de nens. I a més, entre el 30 i el 50% de nens que tenen dèficit d’atenció mostraran el TND. Tant el TND com el TDAH són més freqüents en nens que en nenes.
Quins són les causes del trastorn negativista desafiador?
Aquesta afecció té causes molt variades i s’atribueix generalment a una combinació de factors psicològics, socials i biològics. És comú trobar-ho entre nens amb temperaments difícils o amb TDAH. També es presenta en nens amb dificultats d’aprenentatge relacionades amb el desenvolupament d’habilitats autònomes.
Altres causants:
- Actituds que reflecteixen el reforç negatiu utilitzat per pares o altres figures d’autoritat. En utilitzar reforços negatius s’augmenten els comportaments desafiadors i cada vegada són més intensos.
- Circumstàncies socials afavoridores del trastorn: Pobresa, ambients marginals, falta de supervisió, actituds dictatorials o exageradament permissives per part dels pares i educadors.
- Altres trastorns psiquiàtrics en la família.
Com es manifesta el TND?
Perquè es consideri trastorn ha d’haver-hi un comportament hostil i negatiu almenys sis mesos en el qual es presenti un quadre igual o molt semblant al següent:
- Té fortes rebequeries i s’enfada fàcilment.
- Discuteix amb les figures d’autoritat i amb adults.
- Desafia a adults i no compleix les seves demandes o ordres.
- Molesta a altres persones.
- Acusa als seus companys o persones properes dels seus errors i la seva mala conducta.
- Comportament colèric.
- Guarda rancor i es vol venjar.
Si el nen presenta aquestes conductes juntament amb els tests desenvolupats pel psicòleg es podrà definir el trastorn. A més, en alguns casos es diagnostiquen altres trastorns:
- Trastorn bipolar
- Dèficit cognitiu
- Trastorns de conducta
Quin tractament hi ha per al trastorn negativista desafiador?
No existeix un tractament ràpid i senzill. Ha de ser personalitzat, s’estudia el cas del pacient i el seu entorn, les necessitats del subjecte i a partir d’aquí s’estableixen unes pautes per al tractament. És necessari crear una relació de confiança amb la família i el nen juntament amb el psicòleg per abordar la situació. Els pares se senten desesperats, frustrats i cansats amb el que hem de reforçar les conductes positives. Tractar el problema al més aviat possible assegurarà un pronòstic fàcil i senzill i evitarà altres trastorns vinculats. Els psicòlegs infantils del Gabinet Psicològic de Mataró són els professionals que ajudaran als pares i als seus fills a afrontar aquest tipus de trastorn i tornar a portar una vida feliç i estable.
Trastorn de lectura: DislèxiaTrastorn de l’expressió escrita: disgrafia i disortografiaTrastorn del càlcul (Discalculia)Lateralitat creuada
El Trastorn de Lectura o Dislèxia és una dificultat d’aprenentatge que afecta a la lectura.
Es dóna en persones que no sofreixen cap altre problema ni minusvalidesa física, psíquica o sensorial. De fet, les persones que sofreixen dislèxia solen tenir un desenvolupament cognitiu normal o, fins i tot, per sobre de la mitjana. S’inclou dins dels anomenats.
Trastorns d’Aprenentatge dels nens.
Una categoria en la qual també poden incloure’s el trastorn de l’expressió escrita (disgrafia), el trastorn del càlcul (discalculia) i la lateralitat creuada. La dislèxia es pot diagnosticar en diferents edats. No obstant això, el diagnòstic és més freqüent en l‘etapa escolar del nen, ja que és quan es detecten més fàcilment i es fan més evidents els problemes d’aprenentatge in la lectura.
Quins són les causes del Trastorn de Lectura o Dislèxia?
Les causes d’aquest problemes caldria buscar-les a les zones del cervell que ajuden a interpretar el llenguatge. Es tracta, per tant, d’una discapacitat per llegir que ocorre quan el cervell no reconeix ni processa apropiadament certs símbols. A més, sembla existir certa evidència en la comunitat científica sobre el component hereditari d’aquest trastorn. Pel que en un elevat percentatge es deu a causes genètiques. També pot deure’s a factors ambientals i a estructurals, encara que no és clar en quin percentatge podrien ser aquestes les causes del problema.
Quins són el s símptomes de la Dislèxia?
Les persones amb aquest tipus de trastorns solen presentar una sèrie de símptomes recurrents. A continuació esmentem alguns dels més habituals:
- Dificultats amb el llenguatge escrit, especialment per llegir i per reconèixer les lletres correctament.
- Dificultats, encara que menors, per escriure i per reconèixer les paraules -. amb l’ortografia i la gramàtica.
- Problemes d’aprenentatge en la lectura.
- Problemes de compressió lectora.
- Dificultats per aprendre una segona llengua.
També poden interpretar-se com a signe de dislèxia, encara que es donen en menor mesura, alguns d’aquests símptomes:
- Dificultat amb les matemàtiques.
- Problemes per seguir seqüències.
- Dificultat per seguir instruccions.
- Dificultats en la percepció de l’espai.
- Confusions entre esquerra i la dreta.
- Falta de ritme i d’oïda musical.
- Ansietat davant la impossibilitat de llegir correctament.
- Frustració per la falta de capacitats considerades normals.
- Manques d’interacció socia.
- Baixa autoestima o percepció distorsionada d’un mateix.
Quin és el tractament per a la dislèxia?
El tractament per a aquest tipus de problema sol ser individualitzat, enfocat a les característiques i necessitats de cada nen, pel qual es dissenya una estratègia específica. A més, sol comptar amb un enfocament multidisciplinari i centrar-se en diferents àmbits, com una tutoria individualitzada, ajuda amb el, accions destinades a reduir l’ansietat i la frustració…
També es realitzen actuacions orientades a la millora de l’autoestima i a l’acceptació d’un mateix i teràpies per millorar les relacions socials i les habilitats en aquest sentit. Si se sospita que un fill o un conegut pot tenir dislèxia o ja es té un diagnòstic, el millor és posar-se en mans de professionals perquè ens assessorin i ens ofereixin solucions individualitzades.
La disgrafia o disortografia són trastorns del llenguatge específic de l’escriptura.
Encara que no es tracten del mateix problema, tots dos afecten a la capacitat per expressar-se de forma escrita i comparteixen alguns trets comuns. Així en el cas de la disgrafia parlem del conjunt d’errors que afecten al traçat o grafia de la paraules.
En el cas de la disortografia, en canvi, ens referim als errors d’escriptura que impedeixen escriure de forma ortogràficament adequada. Podrien definir-se com la dislèxia de l’escriptura i poden donar-se conjuntament o per separat. En el cas de la disgrafia, els errors són del tipus grafomotor però en el cas de la disortografia no pot dir-se el mateix.
Tots dos s’inclou n dins dels anomenats Trastorns d’Aprenentatge dels nens. Una categoria en la qual també poden incloure’s el trastorn de lectura (dislèxia), el trastorn del càlcul (discalculia) i la lateralitat creuada. Se solen manifestar durant els primers anys d’escolarització del nen, ja que és quan els problemes d’aprenentatge són més visibles. Una intervenció primerenca pot suposar un canvi molt positiu en l’evolució del trastorn.
Quins són les causes dels trastorns de l’expressió escrita?
Les causes podrien tenir un component hereditari però també s’han identificat factors de tipus social i ambiental. Així, entre aquests, destaquen les causes de tipus pedagògic (un sistema educatiu poc adequat per al nen en concret) i les causes sensorials (processament visual i auditiu de la informació). També s’han identificat problemes lingüístics que poden derivar en aquests trastorns.
Quins són els símptomes dels trastorns de l’expressió escrita?
Els símptomes més habituals de la disortografia són els següents:
- Endarreriment en el coneixement i la utilització de les regles ortogràfiques
- Dificultats en la lectura
- Problemes per retenir paraules
- Dificultat per convertir el fonema en grafema
- Problemes per articular sons
- Ansietat davant la impossibilitat d’escriure sense faltes d’ortografia
- Frustració per la falta de capacitats considerades normals
- Manques d’interacció social
- Baixa autoestima o percepció distorsionada d’un mateix
Els símptomes més usuals de la disgrafia són:
- Incapacitat per escriure correctament les paraules
- Problemes generalitzats d’escriptura
- Dificultats per reconèixer i transcriure les grafies
- Manques en la lectura -. Dificultats en l’expressió escrita
- Manques en la comprensió lectora
- Ansietat davant la impossibilitat d’escriure correctament
- Frustració per la falta de capacitats considerades normals
- Manques d’interacció social
- Baixa autoestima o percepció distorsionada d’un mateix
Quin és el tractament per la disgrafia i la disortografia?
En tots dos casos, el tractament sol ser individualitzat, orientat específicament a les característiques i necessitats de cada nen. A més, sovint se sol comptar amb un enfocament multidisciplinari i centrar-se en diferents àmbits, com una tutoria individualitzada, ajuda amb l’expressió escrita, accions destinades a reduir l’ansietat i la frustració…
També es realitzen actuacions orientades a la millora de l’autoestima i a l’acceptació d’un mateix i teràpies per millorar les relacions socials i les habilitats de socialització. Si se sospita que un fill o un conegut pot tenir disgrafia o disortografia o ja es té un diagnòstic definitiu, el millor és posar-se en mans de professionals perquè ens assessorin i ens ofereixin solucions personalitzades.
La discalculia (també coneguda com a trastorn del càlcul) és la dificultat en l’aprenentatge de les matemàtiques i seria l’equivalent de la dislèxia referent al càlcul i als nombres.
S’inclou dins dels anomenats Trastorns d’Aprenentatge dels nens. Una categoria en la qual també poden incloure’s el trastorn de l’expressió escrita (disgrafia), el trastorn de lectura (dislèxia) i la lateralitat creuada.
Se sol expressar a través de problemes per comprendre i realitzar correctament càlculs matemàtics i se sol diagnosticar en els primers anys d’escolarització del nen. Quan es fan més evidents els problemes d’aprenentatge.
Quins són les causes del trastorn del càlcul?
El trastorn del càlcul té un component genètic i es creu que també biològic. Així doncs, les causes són hereditàries en la majoria dels casos, però també poden existir factors biològics que es tradueixen en dèficits en zones cerebrals que regulen l’aprenentatge relacionat amb la matemàtica i els càlculs aritmètics.
Quins són el s símptomes de la discalculia?
El trastorn del càlcul se sol manifestar en una sèrie de símptomes que són més evidents quan el nen va a escola i comença el seu itinerari formatiu. Alguns dels més destacats són els següents:
- Dificultats en l’aprenentatge dels nombres.
- Problemes per entendre i distingir els signes matemàtics.
- Amnèsia amb la informació numèrica.
- Problemes amb el càlcul mental.
- Capacitat per a altres assignatures, com les ciències o la geometria.
- Especialment mentre el nivell no exigeix l’ús de les matemàtiques.
- Manca d’habilitats per a l’orientació espacial.
- Incapacitat per a la planificació numèrica.
- Problemes per escriure nombres dictats.
- Tendència a usar els dits per explicar.
- Ansietat davant la impossibilitat d’explicar correctament.
- Frustració per la falta de capacitats considerades normals.
- Manques d’interacció social.
- Baixa autoestima o percepció distorsionada d’un mateix.
La mera dificultat per a les matemàtiques no pot ser considerada com un signe inequívoc de trastorn del càlcul. Quan es donen simultàniament varis d’aquests símptomes, en canvi, sí que pot ser un indicatiu el nen o nens afectats sofreixen aquest problema. Seria aconsellable, per tant, posar-se en mans de professionals per obtenir un diagnòstic i analitzar les possibles línies de tractament.
Quin és el tractament per la discalculia?
El tractament per a aquest tipus de problema sol ser individualitzat i dirigit a les necessitats concretes de cada nen, pel qual es dissenya una estratègia d’actuació específica. A més, sol comptar amb un enfocament multidisciplinari i centrar-se en diferents àmbits, com una tutoria individualitzada, ajuda amb el càlcul, accions destinades a reduir l’ansietat i la frustració…
També es realitzen actuacions orientades a la millora de l’autoestima i a l’acceptació d’un mateix i teràpies per millorar les relacions socials i les habilitats en aquest sentit. Si sospita que un fill o un conegut pot tenir discalculia o ja es té un diagnòstic, el millor és posar-se en mans de professionals perquè ens assessorin i ens ofereixin solucions individualitzades.
La lateralitat és la preferència que mostren la majoria dels éssers humans d’una banda del seu propi cos. Per això, unes persones utilitzen la mà dreta de forma habitual i unes altres són esquerranes.
Es creu que es deu al fet que l’hemisferi dret del cervell controla la part esquerra del cos i viceversa. La lateralitat creuada és un trastorn de l’aprenentatge que es dóna quan el nen no experimenta un predomini lateral. És a dir, quan no sent inclinació per usar una determinada mà, un peu o un ull de forma homogènia.
En aquests casos, el nen pot realitzar diferents combinacions, però sol decantar-se per predomini de la mà i peu drets i de l’ull esquerre. No cal confondre la lateralitat creuada amb el ambidextrisme, que és la inexistència d’una dominació clara i es dóna quan el nen utilitza de forma indistinta les dues mans.
En els casos de lateralitat creuada, el nen pot sofrir desorientació espai-temporal, dificultats per memoritzar, problemes psicomotrius, dèficit d’atenció i errors de lectura, per la qual cosa el seu desenvolupament intel·lectual i rendiment escolar pot veure’s seriosament afectat.
Quins són les causes de la lateralitat creuada?
Las causes d’aquest trastorn, com s’ha dit, cal buscar-les en les coordinació dels dos hemisferis cerebrals. Els nens que sofreixen aquest problema no mostren predilecció per usar un únic costat del cos i tendeixen a usar una mà i un peu d’un costat i un ull de l’altre. Per això, experimenten desorientació espai-temporal i poden veure minvat el seu correcte desenvolupament.
Quins són els símptomes de la lateralitat creuada?
Alguns dels principals símptomes d’aquest trastorn, que es tradueix com la inexistència de la dominància d’un costat del cos, són:
- Dificultats en l’aprenentatge de l’escriptura, la lectura i el càlcul.
- Inversió de nombres i lletres.
- Canvi d’unes lletres per unes altres.
- Dèficit d’atenció. – Problemes per memoritzar.
- Dificultats per assimilar conceptes bàsics matemàtics (summes, restes…).
- Problemes de desenvolupament psicomotriu (malaptesa, falta de ritme…).
- Desorientació espai-temporal.
Encara que els símptomes poden coincidir, no cal confondre aquest problema amb altres trastorns de l’aprenentatge, com el trastorn de lectura (o dislèxia), el trastorn de l’expressió escrita o el trastorn del càlcul. Es tracta de problemes diferents que cal abordar de manera diferent.
Quin és el tractament per a la lateralitat creuada?
Existeixen diversos tractaments que poden ajudar als nens o nenes que sofreixen aquest problema. El psicòleg és el professional que millor ens podrà ajudar, ja que disposa de les eines necessàries per tractar el trastorn i ajudar a la seva superació.
En algunes ocasions, per exemple, s’aborda el problema des de diferents enfocaments. Així, el psicòleg pot proporcionar al nen una sèrie d’exercicis senzills perquè practiqui a la seva casa i millori la coordinació entre els dos hemisferis cerebrals. També es poden realitzar exercicis físics per millorar l’equilibri i exercicis visuals.
