Què és el Trastorn d’Ansietat per Separació?

La prevalença i repercussió dels problemes psicològics és cada vegada més freqüent i significativa, tant en població adulta com infantil. Per això, els professionals de la salut mental treballen per delimitar i aclarir els límits entre tots ells, creant categories diagnòstiques concretes que facilitin no únicament la comprensió dels diferents quadres, sinó la creació d’intervencions útils i eficaces que impedeixin el seu progrés i empitjorament. Així, a continuació es descriurà un dels quadres psicopatològics més representatius entre població infantil i adolescent.

Les conductes d’afiliació o de vincle cap als nostres pares, constitueixen un dels aspectes més significatius pel nostre adequat desenvolupament emocional, social i cognitiu. Per tant, quan els nens responen de manera negativa davant la separació de les figures importants, es tendeix a considerar que tenen un vincle positiu. Tot i això, a vegades, i especialment quan aquest és recurrent i es caracteritza per una resposta o malestar associat, podem començar a sospitar de certs problemes subjacents. D’aquesta manera, el Trastorn d’Ansietat per Separació o TAS es defineix com la experiència de por o ansietat excessiva/inapropiada tenint en compte el nivell de desenvolupament de l’individu, la qual està provocada per la separació d’aquelles figures amb les que hi té un vincle. A més, pot manifestar-se de diferents maneres: amb un malestar excessiu i recurrent quan s’anticipa o experimenta separació de la llar o de les figures amb les que hi té vincle; amb preocupació elevada per la possibilitat de perdre a alguna d’aquestes figures, o perquè puguin patir algun dany; gran resistència a sortir de casa, anar a l’escola o a algún altre lloc per por a la separació; por a estar sol; problemes per dormir (especialment malsons); i/o queixes repetides de símptomes físics com mal de cap, d’estomac, etc., quan es produeix o es preveu una separació.

Com veiem, la simptomatologia que poden presentar les persones amb aquesta problemàtica és diversa, i a menys que es realitzi una avaluació adequada, pot confondre’s amb altres categories (p.ex., Fobia Escolar o Social, Autisme…). En aquesta línia, val la pena destacar que aquestes manifestacions varien amb l’edat, sent típics els comportaments de rebuig a anar a l’escola en nens petits i la concreció de pors i preocupacions en nens més grans. A més, tot i que és especialment característic en la infància, sent l’edat de major prevalença als 12 anys, també pot aparèixer en adults, encara que tendeix a disminuir amb l’edat. Així, tot i que no és freqüent que s’iniciï durant l’adolescència, si és així pot ser un clar precursor de problemes més greus. Per altra banda, en població clínica, és a dir, entre aquells individus diagnosticats i/o en tractament, el problema té una freqüència similar entre nois i noies. En canvi, entre la població general es troba més associat al sexe femení. És important afegir que el curs del TAS està caracteritzat per períodes d’exacerbació i remissió, però per la majoria de nens no suposa un precursor de trastorns d’ansietat més deteriorants en un futur. Tot i això, sí sembla estar associat a un risc major de suïcidi (lo qual també apareix en diferents trastorns d’ansietat).

Finalment, pel que fa a les diferències entre sexes, sembla que les nenes mostren una major reticència o evitació de l’escola que els nens, tot i que l’expressió indirecta de la por a la separació sembla ser més comú entre els homes. En aquesta línia, considerem important tenir present que el rebuig a l’escola, tot i que és un dels símptomes més característics, no cal fer el diagnòstic. Això s’explica pel fet que no tots els nens amb TAS mostren rebuig escolar.

Com s’ha indicat inicialment, els períodes d’ansietat elevada per la separació de les figures importants d’afecció formen part del desenvolupament normal, i poden indicar que posseïm o que els nostres fills tenen una relació d’afecció segura amb nosaltres. Per poder sospitar d’un possible trastorn, haurem de tenir en compte el malestar que produeix tant en el nen com en l’entorn, la freqüència amb què apareixen conductes disruptives, i el grau de pertorbació que suposen aquestes.

Si t’interessa aquest o qualsevol altre tema que considereu rellevant, el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et proporcionarà tota la informació que necessitis. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.