Què són les depressions atípiques i melancòliques?

La tristesa és una de les emocions més típiques i freqüents de l’ésser humà. Tots, en base a la nostra experiència, podem definir més o menys en què consisteix. Sabem que apareix en moments complicats, com ara quan alguna cosa ens ha ferit, decebut, quan hem perdut algú o alguna cosa significativa per a nosaltres, o quan no hem aconseguit una cosa que desitjàvem. Aquesta, es tradueix, a més, en una sèrie de sensacions i reaccions, com ganes de plorar, apatia, sensació de buit, o fins i tot d’ofec. En algun moment, totes o gairebé totes aquestes manifestacions formen part de la nostra vida. Tot i això, de per si, no constitueixen un trastorn depressiu, encara que formin part d’ell com a continuació es veurà.

Podem definir la depressió com la malaltia o trastorn psicològic en què predominen un estat d’ànim de tristesa significativa i de disminució de l’interès i del plaer, i en què a més poden i solen donar-se altres símptomes com insomni, fatiga o pèrdua d’energia, sentiments d’inutilitat o de culpa excessiva, menor capacitat de concentració, pèrdua o augment de pes …entre d’altres. A més, el quadre limita de manera important la vida de la persona, considerant-se d’aquesta manera, com clínicament significatiu. Això últim és especialment important, ja que la diferencia de l’estat d’ànim baix o tristesa. És a dir, per a constituir un diagnòstic han d’aparèixer una sèrie de símptomes que repercuteixin de manera negativa i significativa en la persona. A més però, i tot i que no s’acostuma a fer molta menció, des de fa relativament poc temps s’han anat definint alguns subtipus de depressió. Això ha estat així, en part, a causa de la variabilitat amb què es presenta aquest quadre en cada persona, i d’altra banda amb l’objectiu de dissenyar estratègies terapèutiques més específiques i eficaces en funció de la problemàtica.

Entre els subtipus trobem a la depressió atípica, i la depressió melancòlica. En relació a la primera, com a criteri obligatori per establir el seu diagnòstic hi ha una reactivitat de l’estat d’ànim, és a dir, que aquest millora davant d’esdeveniments positius reals o potencials. Al costat d’això, han d’aparèixer dos dels següents: augment del pes o de la gana, hipersòmnia, paràlisi plúmbia (sensació de pesadesa a les extremitats), i una alta sensibilitat al rebuig interpersonal. Com veiem, la mateixa paraula ens ajuda a fer-nos una idea de les característiques que presenta, ja que pot resultar una mica contraintuitiu si pensem en una depressió més comuna o prototípica. Pel que fa a la depressió melancòlica, el principal tret i el qual ens ha de fer sospitar de la seva aparició, és la marcada pèrdua de plaer i/o manca de reactivitat cap a estímuls habitualment i potencialment plaents. A més però, i tenint en compte que aquest aspecte (tot i que potser de forma menys accentuada) també es presenta a la depressió típica, han d’aparèixer tres o més dels següents: desànim profund, desesperació i/o mal humor, estat d’ànim buit, empitjorament al matí, despertar precoç, notable agitació o retard psicomotor, anorèxia o pèrdua de pes, i culpa excessiva o inadequada.

D’aquesta manera, veiem com no només hi ha un únic subtipus de depressió, i cada vegada són més els trastorns en els quals s’estan definint formes alternatives de presentació. Això, a més, també es veu afavorit pel gran solapament que existeix entre moltes categories. Així, per exemple, ansietat i depressió comparteixen molts aspectes, i fins i tot en moltes ocasions veiem com alguns poden portar a altres amb relativa facilitat. Per tot això, cal desengranar el més específicament possible totes les característiques de la problemàtica que presenti el pacient, per tal de poder ajudar-lo de manera més eficient.

Si estàs interessat en conèixer més sobre el tema, o tens alguna altra pregunta, a Mataró comptem amb un equip de psicòlegs i psiquiatres que t’ajudarà i proporcionarà tota la informació que necessitis.