Tractament d’autoajuda per a la depressió

Els Trastorns de l’estat d’ànim, i específicament la depressió, afecten entre el 5 – 15% de la població general, sent el percentatge d’afectats major en dones que en homes (10% vs. 5%). No obstant això, el 50% de persones afectades per aquesta patologia no realitzen cap tractament (Rieger et al., 1993).

Les persones que no busquen tractament per a la depressió solen utilitzar formes de tractament menys intensives d’autoajuda com a llibres, pamflets, cintes de video o programes d’ordinador, coneguts en conjunt com biblioterapia.

Els programes de tractament ambulatori en depressió han mostrat una eficàcia que oscil·la entre el 25 – 75% dels casos. Entre ells, els programes d’autoajuda, com en el cas d’altres patologies, han mostrat una eficàcia contrastada en patologies com l’abús d’alcohol, l’ansietat, la demència i la bulímia nerviosa.

La psicoteràpia cognitiu-conductual per a l’abordatge de la depressió ha mostrat ser el tractament més eficaç, tant en població adulta com en població adolescent, quan es compara amb altres abordatges psicològics així com quan es compara amb la utilització de fàrmacs antidepressius.
La major part de publicacions s’ha centrat en l’estudi de l’eficàcia del tractament psicològic individual cara a cara així com grupal, però altres formes de tractament menys intensives, tals com els tractaments d’autoajuda, han mostrat també ser eficaces en el tractament de les depressions de caràcter lleu a moderat (Ackerson et al., 1998; Jamison et al., 1995; Smith et al., 1997). En aquest sentit, formes d’administrar aquest tipus de tractament, consisteixen en la lectura d’un manual d’autoajuda (biblioterapia), lectura del material a través d’un programa informàtic o bé a través d’Internet.

Estudis recents han demostrat que Internet és un mitjà eficaç per proporcionar psicoteràpia o suport psicològic per a persones afectades de depressió, especialment en adolescents, atès que mostren una actitud més positiva i una major adherència al món de la informàtica i a Internet quan es compara amb altres grups d’edat superior (Colley & Comber, 2003).

O’Kearney et al. (2006) van avaluar l’eficàcia del programa de tractament d’autoajuda anomenat MoodGYM que es realitza a través d’Internet. Aquest programa de tractament d’autoajuda, dividit en 5 mòduls d’uns 30-60 minuts de durada, proporciona informació sobre la depressió i ensenya habilitats pel afrontamiento dels símptomes basats en els principis de la teràpia cognitiu-conductual, on s’inclouen la reestructuració cognitiva, programació d’activitats agradables i tècniques de solució de problemes interpersonals. Totes aquestes habilitats s’adquireixen a través de l’ocupació d’exemples, qüestionaris i exercicis. Els autors van estudiar un grup de 40 adolescents homes amb edats compreses entre els 15 i els 16 anys que van realitzar el programa de tractament MoodGYM a la sala d’ordinadors del seu institut durant una hora setmanal (durant l’hora de tutoria), i van ser comparats amb un grup de 38 alumnes del mateix rang d’edat, que no van realitzar cap intervenció, és a dir, van realitzar durant el mateix període de temps l’hora de tutoria com acostumaven, temps durant el qual no es va parlar de temes relacionats amb la depressió. Els participants van ser avaluats a l’inici del tractament, en finalitzar la intervenció i a les 16 setmanes. Solament el 40% dels participants del grup MoodGYM van completar 3 o més mòduls. Així mateix, els autors no van trobar diferències significatives en les puntuacions pre- a post- o pre- a seguiment. Aquells nois que van realitzar 3 o més mòduls van obtenir un alleugereix reducció dels símptomes depressius, de l’estil atribucional així com de l’autoestima després del tractament, encara que aquesta última va ser l’única que es va mantenir als 4 mesos de seguiment. Aquests resultats han de veure’s amb cautela donades les nombroses limitacions del present estudi. A saber, l’escassa grandària mostral, la gran quantitat d’abandons, els grups no van ser aleatorizados a les dues condicions, i el més important, els participants no estaven clínicament deprimits així que no van realitzar el tractament a aquest efecte sinó com una activitat més de l’hora de tutoria de l’institut.

Andersson et al. (2005) van investigar recentment l’eficàcia d’un programa de tractament d’autoajuda realitzat a través d’Internet. Un total de 117 pacients adults diagnosticats de depressió van ser aleatorizados a dues condicions de tractament: a) tractament cognitiu-conductual a través d’Internet amb contacte terapèutic mínim a través de correu electrònic + participació en un fòrum de discussió sobre la depressió (n=57); b) participar únicament en el fòrum de discussió (n=60). Els participants van ser avaluats abans de la intervenció, en finalitzar aquesta i sis mesos després de la finalització del tractament. El tractament d’autoajuda, basat en la teràpia cognitiva de Beck i en l’activació conductual de Lewinsohn, estava dividit en 5 mòduls, cadascun dels quals finalitzava amb un breu examen per avaluar els coneixements adquirits. El programa estava dissenyat per realitzar-se al llarg de vuit setmanes. El fòrum de discussió del grup de tractament i del grup control va diferir quant al contingut tractat; el grup de tractament discutia en major mesura sobre el contingut del material d’autoajuda, mentre que el grup control discutia especialment sobre la baixa per malaltia i l’experiència d’estar deprimit. Els autors van trobar un 37% d’abandons en el grup de tractament, i un 18% en el grup control. El grup de tractament va obtenir una millorança significativa en simptomatologia depressiva, així com en simptomatologia ansiosa i qualitat de vida després de finalitzar el tractament, millorança que es va mantenir als sis mesos de seguiment, resultats que no van obtenir els participants del grup control, no obstant això, els autors conclouen que afegir un fòrum de discussió al tractament d’autoajuda no incrementa els índexs de millorança clínica.

Christensen et al. (2006) van estudiar el grau d’adherència de 2794 subjectes que van ser aleatorizados a una de sis versions del programa de tractament MoodGYM que es realitza a través d’Internet. La versió 1 va consistir en teràpia cognitiu conductual (CBT) breu (un sol mòdul); la versió 2 va consistir en teràpia CBT breu i resolució de problemes (2 mòduls); la versió 3 tractava CBT breu, maneig de l’estrès i resolució de problemes (3 mòduls); la versió 4 proporcionava CBT extensa i resolució de problemes (3 mòduls); la versió 5 incorporava CBT extensa, estratègies conductuals i resolució de problemes (4 mòduls); i la versió 6 era el programa MoodGYM complet (5 mòduls en total).

Els participants van ser avaluats a l’inici del tractament i immediatament després de finalitzar aquest. Els pacients no tenien cap tipus de contacte amb els investigadors ni amb cap terapeuta.
Els autors conclouen que aquelles versions del programa que inclouen teràpia cognitiu-conductual extensa produeixen majors canvis en els símptomes depressius. No obstant això, les versions del programa més llargues estaven associades amb majors índexs d’abandó prematur del tractament, el 70% de subjectes que van realitzar l’avaluació inicial no van arribar a completar ni tan sols un mòdul del programa. Els autors conclouen així que les persones que realitzen un tractament d’autoajuda a través d’Internet es beneficiarien enormement de recordatoris o contactes a través del telèfon o correu electrònic amb un terapeuta per incrementar el nivell d’adherència així com per millorar el nivell de millorança clínica.

Clarke et al. (2002) van crear un programa de tractament d’autoajuda cognitiu a través d’Internet dissenyat per ser usat com a tractament únic per a depressions lleus a moderades, o com a intervenció complementària al tractament estàndard per a aquelles depressions més severes. Van estudiar l’eficàcia d’aquest programa anomenat “Overcoming Depressió on the Internet” (ODIN), programa psicoeducativo que se centra en l’adquisició i ús de tècniques de reestructuració cognitiva, i que no empra cap tipus de monitoratge ni interacció entre els participants i els terapeutes. Per a això van comparar dos grups aleatorizados a dues condicions: a) 144 subjectes van realitzar el tractament a través d’Internet i b) 155 no van tenir accés al tractament a través d’Internet. Els subjectes de tots dos grups van rebre correus electrònics recordant-los que havien de realitzar la versió on-line dels qüestionaris d’avaluació a les 4, 8, 16 i 32 setmanes. Per cada avaluació de seguiment que realitzaven els participants, aquests rebien un xec regalo de 5€ que podien canviar a la pàgina web amazon.com. Els autors no van trobar una millorança superior en aquells pacients que van realitzar el tractament a través d’Internet i els que no ho van utilitzar, concloent que la baixa taxa d’accés i ús del programa podria explicar que el programa no obtingués una millorança significativa dels símptomes depressius. Per aquest motiu, aquest mateix grup d’investigadors inicien un segon estudi en el 2005 (Clarke et al., 2005), en el qual estudien l’eficàcia del mateix programa de tractament però amb la novetat d’introduir recordatoris a través de cartes postals o bé a través de trucades telefòniques breus per animar als pacients a realitzar les avaluacions de seguiment així com per accedir al contingut del programa a través d’Internet. Per a això els investigadors aleatorizaron a 255 pacients a tres condicions de tractament; 1) Grup control sense accés al programa ODIN (n=100), 2) Tractament ODIN amb recordatoris a través de correu ordinari (n=75), i 3) Tractament ODIN amb recordatoris a través de trucades telefòniques breus (n=80). En aquest cas sí van trobar una millorança significativa de la simptomatologia depressiva en aquells pacients que van realitzar el programa de tractament ODIN quan van ser comparats amb el grup control, no trobant diferències significatives quant a millorança clínica així com quant a la freqüència d’ús del programa quan els recordatoris es feien a través de correu ordinari o a través de trucades telefòniques. Així mateix, van trobar que aquells pacients més greument deprimits a l’inici de la intervenció obtenien una millorança més pronunciada, amb un 20% de pacients de tots dos grups de tractament trobant-se en el rang de la normalitat després de la intervenció.