Els mites sexuals

a sexualitat humana està plena de mites: idees preconcebudes que moltes vegades ens poden impedir el ple gaudi de la nostra sensualitat. Però… Són realitat o fantasia? Esbrina-ho ja… 

Els mites sexuals solen ser tan contundents com els remeis casolans: ningú sap d’on han vingut, però tothom els coneix i creu en ells. Guarir la amigdalitis amb cataplasmes de llard o ‘tronar l’empatx’ per als mals de panxa són idees tan assumides en la cultura popular, com pensar que si et masturbas et sortiran berrugues en la vagina –en el cas de les dones– o pèls en el palmell de la mà –si d’homes es tracta–. I això, que pot sonar a la prehistòria, no ho és tant.

MITES SEXUALS FEMENINS

A continuació enumerem diverses idees que tant els homes com les dones solen considerar <> sobre la vida sexual humana. Diem que aquestes idees són mites quan els trobem en gent que està en teràpia, perquè són idees que no es adecuan a persones reals. No obstant això, és difícil renunciar a aquests mites, que gairebé semblen amb vida pròpia, i que es presenten de sobte al moment més inconvenient. Potser persisteixen en el nostre pensament perquè la nostra cultura (que inclou als nostres pares, a nosaltres mateixos i als nostres fills) ens ajuda, de manera subtil i no tan subtil, a mantenir-nos vius. Dir per què és respondre a una pregunta diferent. D’una banda, la nostra cultura segueix desconfiant bastant de la satisfacció sexual, li espanta bastant. Per això, en recórrer la llista dels <> es trobarà vostè amb una quantitat de missatges sexualment negatius. Iuna visió tan limitada i constreñida del sexual no deixa marge perquè ningú se senti molt adequat/a. D’altra banda, si el que és un bon contacte sexual es defineix de manera tan estreta, i és tan difícil de trobar, deu ser molt rar… i així s’estimula en la gent el desig de <>.
Pensi una mica en aquests mites, i agregui a la llista els que vostè sap que els seus amics o els mitjans de comunicació reverencian.

Mite 1- L’activitat sexual és només per a la gent de menys de trenta anys.

L’altra cara de la moneda: físicament està ben establert que la capacitat de les dones per a la resposta sexual augmenta amb l’edat, no culmina fins a intervinguts els trenta anys i es manté al llarg de tota la vida amb només una lleu reducció de l’interès i del funcionament, a no ser en cas de malaltia. Psicològicament, en bona part de la nostra cultura, incloses les dones, es creu que l’activitat sexual és per als joves i bells, de manera que molts, i en algun moment, cedeixen davant aquesta idea.

Mite 2- Les dones <> (o <>, <> o <>) arriben a l’orgasme en cada acte sexual.

L’altra cara de la moneda: fins i tot entre les dones que arriben fàcilment a l’orgasme, aquest no es produeix totes les vegades; la mitjana del grup en què es dóna amb major freqüència és d’un 70 a un 80 per cent.

Mite 3- Totes les dones poden tenir orgasmes múltiples. 

L’altra cara de la moneda: les millors recerques estimen que entre un 15 i un 25 per cent de les dones tenen orgasmes múltiples. No hi ha relació entre la satisfacció o la bona adaptació sexual i els orgasmes múltiples.

Mite 4- L’embaràs i el part redueixen la capacitat de resposta sexual de les dones.

L’altra cara de la moneda: moltes dones adverteixen un marcat increment en la seva capacitat de resposta sexual i orgásmica després de l’embaràs; probablement això es relaciona amb els canvis fisiològics (tals com l’augment d’aportació de sang a la pelvis) que es produeixen durant l’embaràs.

Mite 5- La vida sexual d’una dona acaba amb la menopausa. 

L’altra cara de la moneda: hi ha estudis que demostren que en moltes dones la capacitat de resposta sexual augmenta després de la menopausa. Això probablement és resultat de la desaparició de la por a l’embaràs, de no haver d’usar anticonceptius, i de la desaparició de les molèsties menstruals. Després de la menopausa algunes dones necessiten cremes o òvuls amb estrògens per evitar la sequedat vaginal. La regularitat dels contactes sexuals ajuda a mantenir bé els teixits vaginals i els mecanismes de lubricació.

Mite 6- Hi ha diferents tipus d’orgasmes que es relacionen amb la personalitat d’una dona. Els orgasmes vaginals són més <> i <> que els clitorídeos.

L’altra cara de la moneda: un orgasme és un orgasme i no una característica de la personalitat. El tipus de personalitat no té influència alguna sobre el tipus d’estimulació preferida, per més que pugui haver-hi diferències en la intensitat o qualitat de l’estimulació segons l’edat de la dona, les característiques de la relació, l’estat emocional o altres físics o emocionals.

Mite 7- Una dona amb capacitat de resposta sexual sempre pot ser excitada per la seva parella.

L’altra cara de la moneda: la fatiga, la distracció, l’empipament, les preocupacions i moltes altres emocions poden suprimir –i suprimeixen- l’excitació, fins i tot en dones molt sensibles i amb gran capacitat orgásmica. El mateix pot succeir quan hi ha problemes emocionals en la relació de parella.

Mite 8- Les dones <> (les femenines) no s’exciten amb estímuls eròtics com a llibres, pel·lícules i uns altres semblants.

L’altra cara de la moneda: la recerca més recent mostra sense excepció molt poca diferència en la capacitat d’homes i dones per excitarseen presencia d’imatges, relats i fantasies sexuals. L’excitació d’una dona davant un material eròtic no es relaciona amb el seu femenidad ni amb la seva moral, sinó amb la seva receptivitat cap a aquestes formes d’estimulació sexual.

Mite 9- Si a vostè no li agraden les formes eròtiques d’activitat sexual, és <>.

L’altra cara de la moneda: a moltes dones molt sexuals no els interessen certs actes sexuals, com els contactes orals o anals, l’ús de <>, els contactes sexuals en grup, l’intercanvi de parelles i uns altres en aquesta línia. El seu grau de sexualitat no depèn del tipus d’activitat sexual que vostè prefereixi.

Mite10- Si vostè no pot arribar ràpida i fàcilment a l’orgasme, alguna cosa li passa. 

L’altra cara de la moneda: el llindar orgásmico varia en les dones com a part de la seva constitució biològica bàsica, de la mateixa manera que algunes poden nedar més ràpid que unes altres. Algunes dones que no tenen problemes psicològics ni emocionals necessitaran molta estimulació física intensa per desencadenar l’orgasme, mentre que unes altres, sense per això estar sexual o psicològicament millor adaptades, ho aconseguiran amb menys estímuls.

Mite 11- Les dones femenines no inicien una relació sexual, ni es mostren soltes i desinhibides durant el contacte sexual.

L’altra cara de la moneda: això és un estereotip cultural victorià. Molts estudis demostren que les dones tenen un impuls sexual que es mobilitza espontàniament, i que si la seva parella els respon inicien efectivament el contacte. Les dones amb més anys d’educació (que generalment responen menys als estereotips tradicionals del rol sexual) inicien més els contactes i són menys inhibides i més expressives en el seu comportament sexual.

Mite 12- El doble parany: si una dona no té fantasies sexuals és frígida, i si les té és puta.

L’altra cara de la moneda: moltes dones sexualment ben adaptades, encara que no totes, tenen fantasies amb homes que no amb el seu marit. Això no es relaciona amb la seva adaptació sexual ni amb la seva <>.

Mite 13- La anticoncepción és responsabilitat de la dona, i en tot cas, si ella diu que el problema dels anticonceptius la inhibeix sexualment, això no és més que una excusa.

L’altra cara de la moneda: moltes dones sexualment ben adaptades troben que les tècniques anticonceptives existents disminueixen la seva plaure sexual. Tots dos membres de la parella han de compartir aquesta responsabilitat. La millor solució per a les parelles que estan segures que no volen més fills és la vasectomia.

MITES SEXUALS MASCULINS

MITE nº1

“HI HA UNES REGLES ABSOLUTES SOBRE EL QUE ÉS SEXUALMENT NORMAL”

En realitat hi ha:

• Normalitat estadística (numèrica).
• Normalitat filogenètica (què fan altres cultures, i altres mamífers?).
• Normalitat moral (què ens diu la religió?).
• Normalitat legal (què ens permet la llei?).
• Normalitat sociològica (què correspon als interessos de la societat?).

MITE nº2

“EL SEXE HA DE SER NATURAL I ESPONTANI”

– Fa creure que no fa falta aprendre gens.
– Dóna a entendre que no fa falta comunicar els desitjos propis a la parella.
– No té en compte que el sexe mai serà natural perquè és producte de l’aprenentatge.

MITE nº3

“SI DUES PERSONES ES VOLEN HAURIEN DE SABER COM GAUDIR DEL SEXE” o al revés: “SI NO GAUDIM SEXUALMENT ÉS PERQUÈ NO ENS VOLEM BASTANT”

– L’amor no és l’únic factor que intervé en la sexualitat.
– Pot perpetuar els problemes i perjudicar la relació de parella.
– De vegades es complica quan es pensa que “si em vol, ha de saber el que m’agrada”.

MITE nº4

“L’HOME NO TÉ, O ALMENYS NO HAURIA D’EXPRESSAR, CERTS SENTIMENTS”

– Comporta que l’home no pugui expressar confusió, por, preocupació,….
– No permet una bona comunicació amb la parella.
– La responsabilitat d’haver d’aparentar que es té tot baix control pot comportar problemes en la resposta sexual.

MITE nº5

“L’HOME HA D’INICIAR I DIRIGIR L’ACTIVITAT SEXUAL”

– No permet la passivitat de l’home, i dificulta la iniciativa de la dona.
– Comporta responsabilitat per a l’home i no es tenen en compte els desitjos de la dona.

MITE nº6

“UN HOME SEMPRE DESITJA I SEMPRE ESTÀ DISPOSAT PER Al SEXE”

– No reconeix el dret de l’home a dir “no”.
– Comporta que l’home s’esforci a tenir resposta quan no té interès.
– Provoca desconcert i frustració en la dona “rebutjada”.

MITE nº7

“EL SEXE REQUEREIX UNA ERECCIӔ

– Pressuposa que “qualsevol” activitat sexual precisa d’una erecció.
– Comporta frustració en la dona si l’erecció no apareix.
– Provoca molta pressió sobre l’home.

MITE nº8

“EN SEXUALITAT EL QUE EXPLICA SÓN ELS RESULTATS”

– Equipara al sexe amb una activitat competitiva.
– Exclou de la sexualitat tot el que no són metes.
– Comporta que si hi ha problemes cal buscar solucions “tècniques”.

MITE nº9

“TOT CONTACTE FISICO HA DE CONDUIR Al SEXE”

– No permet que l’home vulgui ser únicament acariciat.
-Comporta la pèrdua de l’afectivitat davant d’un problema sexual.

MITE nº10

“SEXE ÉS IGUAL A COIT”

– Actualment l’objectiu no és sempre la procreació.
– Comporta la idea de “obligació” i no la de “opció”.

MITE nº11

“LA SEXUALITAT BEN FETA CONSISTEIX EN UNA EXCITACIÓ PROGRESSIVA ACABADA EN ORGASME”

– Fa creure que l’excitació ha d’anar contínuament en augment.
– Comporta problemes quan l’excitació es perd.
– No ajuda a l’home a aprendre un bon control eyaculatorio.
– Fa inexcusable que l’home arribi a l’orgasme.
– Pressuposa que l’orgasme ha de ser pràcticament “explosiu”.

MITE nº12

“EN L’ERA ACTUAL, AMB ELS CONEIXEMENTS QUE DISPOSEM, AQUESTS MITES NO ENS INFLUIRAN”

– El model actual comporta una major pressió sobre l’home i la dona, ja que:
•No abandona el model antic però ho explica amb més detalls tècnics.
•Pressuposa que és obligatori gaudir del sexe, amb uns arguments similars als quals s’utilitzaven per reprimir-ho, però de signe contrari.
•Aporta nous elements de pressió: multiorgasmos, punt G,..
•Estableix uns estandars que no tenen en compte les diferències individuals.

LA VERITABLE LLIBERTAT SEXUAL ÉS LA LLIBERTAT DE FER O NO FER SEXE I DE FER-HO EN LES CIRCUMSTÀNCIES QUE CADASCÚ TRIÏ.

* EL MILLOR APRENENTATGE QUE ES POT FER EN SEXUALITAT NO ÉS CAP PRÀCTICA EXÒTICA NI CAP TÈCNICA SOFISTICADA, SINÓ:

APRENDRE A NO TENIR EXPECTATIVES CONCRETES I A SER, Al MATEIX TEMPS, ELÀSTIC I TOLERANT.

3 mètodes eficaços per a combatre la depressió

La depressió és un problema seriós i de gran presència entre la població. El trastorn depressiu major afecta al voltant del 6 per cent de la població occidental adulta i és la principal causa d’incapacitació laboral.

La depressió pot sorgir d’una combinació de susceptibilitat biològica, unida a les experiències de la primera infància que fan a la persona més vulnerable, a més dels esdeveniments vitals estresantes de major importància.

Igual que qualsevol altra disfunció psicològica d’importància, la depressió requereix atenció i tractament específic. No obstant això , contràriament al que sovint es creu, la depressió ha de ser vesteixi com un trastorn eminentment tractable.

Un mètode que ha mostrat un gran potencial per al tractament de la depressió és la teràpia cognitiva basada en l’atenció plena o mindfulness.

L’aprenentatge d’habilitats d’atenció plena, a través de la meditació i d’exercicis de respiració, ajuda a les persones a desenvolupar una relació diferent amb els seus sentiments, la qual cosa els permet regular i tolerar millor les seves emocions.

L’atenció plena pot ajudar a les persones a aconseguir un estat de calma, en el qual són menys propensos a ser superats per les seves emocions. Aquestes pràctiques també els permeten estar més presents en l’experiència de la seva aquí i ara, en lloc de lamentar-se pel seu passat o elucubrar negativament sobre el seu futur.

En aquest estat equilibrat, les persones són més capaces de combatre l’ansietat, l’estrès i els sentiments de depressió, i la recerca ha demostrat que la pràctica de mindfulness pot ajudar a prevenir la recaiguda en pacients recuperats que han lluitat contra la depressió recurrent.

Una altra teràpia que pot ajudar a combatre la “veu crítica interior” que subjeu a la depressió és la teràpia de veu, una metodologia afectiva de base cognitiu-conductual desenvolupada per Robert Firestone.

Els cinc passos de la teràpia de veu tenen com a objectiu vèncer a la veu crítica present en cadascun de nosaltres en major o menor mesura.

Aquesta veu representa un anti-jo que es forma a partir de les experiències negatives de la vida primerenca. El anti-jo pot alimentar la depressió, la qual cosa porta a la persona a experimentar un cicle d’autocrítica i una sensació d’inutilitat. Els passos de la teràpia de la veu són els següents:

Pas 1: La persona ha d’identificar el contingut del seu procés de pensament negatiu. S’anima a la persona a verbalizar l’atac com ell o ella ho escolta o ho experimenta. Si la persona està frenant sentiments, se li anima a expressar-los.

Pas 2: La persona tracta d’entendre la relació entre els atacs de veu i les experiències primerenques de la vida. L’objectiu aquí és ajudar al pacient a desenvolupar la compassió per si mateix.

Pas 3: La persona ha de respondre als atacs de la seva veu. Aquesta és sovint una experiència catàrtica. Després, és important que la persona efectuï una declaració racional sobre com ell o ella realment és, des del seu propi punt de vista.

Pasoa 4: S’anima a la persona a explorar com els atacs de la seva veu estan influint en els seus comportaments actuals.

Pas 5: La persona col·labora amb el terapeuta per planificar els canvis en aquests comportaments. Se li anima a resistir al comportament acte-destructiu dictat pels seus pensaments negatius i també augmentar els comportaments positius que aquests pensaments negatius desalientan.

En tractar amb la depressió, també és important que les persones descobreixin qualsevol enuig que podria subjeure als seus sentiments de depressió. La ira pot portar a la depressió quan, en tractar de suprimir-la, es torna en contra.

A pesar que poden sentir-se incòmodes al principi, qui sofreixen de depressió han de ser encoratjats a reconèixer, explorar i expressar la seva ira en un ambient sa, com el de la pròpia teràpia.

És important aprendre a tolerar aquests sentiments d’ira, d’una altra manera es corre el risc de revertir aquestes emocions contra si mateixos, un procés que enforteix la veu crítica interna i agreuja la seva depressió.

Una manera també efectiva d’enfrontar la depressió és l’exercici físic. L’activitat física ha demostrat ser molt beneficiosa per a aquells que sofreixen de depressió. És una actitud proactiva que ajuda a millorar els símptomes, fins i tot quan la persona se sent sense esperança sobre la seva millorança.

Aquestes accions ajuden a trencar aquesta sensació de desesperança i a fer front de manera més efectiva a l’estrès en la seva vida quotidiana. L’objectiu final en qualsevol cas és ajudar a les persones a enfortir el sentit real de si mateixos, la qual cosa els permetrà portar una vida més plena.

Font: www.psicopedia.org

L’ansietat a la vida quotidiana

QUÈ ÉS L’ANSIETAT
És un mecanisme de defensa que tothom posseeix. És universal i és adaptatiu ja que millora el rendiment i la capacitat d’anticipar-nos als perills del nostre entorn.
L’ansietat és una resposta d’alerta davant de situacions que són una amenaça per a nosaltres.
La ansietat és doncs un mecanisme adaptatiu, bo, funcional i del tot normal i no presenta un problema per a la salut. El problema apareix quan aquest mecanisme adaptatiu s’activa en situacions que no són una amenaça real, acaba provocant un greu problema de salut i en lloc d’ajudar-nos ens incapacita.

ANSIETAT A LA VIDA QUOTIDIANA
ANSIETAT DAVANT DELS EMBUSSOS DE TRÀNSIT
Situacions quotidianes com els embussos de trànsit poden suposar per a moltes persones una gran font d’estrès pel fet de ser un estímul repetit i continuat, que poden acabar amb problemes d’ansietat i de depressió.
La gent es posa nerviosa principalment per 3 motius:
1- perquè no volen arribar tard al seu lloc de feina o a classe i veure com el rellotge avança però ells no han recorregut més que 100 metres els va alterant cada vegada més.
2- Per la frustració de pensar que un trajecte que en condicions normals farien en 20 minuts, triguen cada matí més d’una hora a fer.
3- Per la sensació d’estar perdent les hores a la carretera en lloc de poder fer altres coses genera gran frustració i angoixa.

Què es pot fer?
Intentar solucionar el problema d’arrel: proposar al cap un canvi d’horari per evitar entrar a la ciutat en hores punta o bé accedir a través de transport públic.
Canvi d’actitud i de pensaments negatius: En lloc de veure el temps que es passa al cotxe com una pèrdua de temps, mentalitzar-se que aquest temps és inevitable i aprofitar per posar-se al dia escoltant les noticies, parlar per telèfon amb aquells amb qui no tenim temps per el dia a dia, escoltar música, preparar mentalment la reunió que tenim a la feina, etc. Es tracta de relativitzar el fet en si i veure’l d’una forma menys negativa.

ANSIETAT DAVANT DELS EXÀMENS
L’ansietat davant dels exàmens apareix perquè la persona desitja treure un bon resultat. És positiu tenir nivells baixos d’ansietat, ja que això ens activarà lo suficient com per rendir el màxim les hores prèvies d’estudi i a la pròpia situació d’examen, però hi ha persones que es preocupen en excés, ja sigui perquè no han estudiat prou o perquè confien poc en ells mateixos i l’ansietat és excessiva, donant lloc a bloquejos, on la ment es queda en blanc i no són capaços de reflectir a l’examen tot el que han après.

Què es pot fer?
Exercicis de respiració diafragmàtica utilitzant la tècnica mindfulness, que consisteix a centrar-se en la respiració i en res més. Cal parar atenció a com entra l’aire pel nas i surt per la boca a un ritme molt lent i utilitzant per això el diafragma. Prendre’s el temps que sigui necessari fins a relaxar-se i poc a poc la persona tornarà a connectar amb el contingut que te emmagatzemat a la seva memòria.
Utilitzar autoinstruccions positives que hem de tenir preparades abans de l’examen on ens puguem recordar frases com: “va, estigues tranquil, és només un examen, tampoc t’hi jugues la vida i has estudiat prou, confia en tu i tot anirà bé, i si no surt bé, doncs ja ho recuperaràs”.
Si un es queda en blanc, agafar un full en blanc a part de l’examen, llegir de nou la pregunta i apuntar qualsevol cosa que et vingui al cap, en forma d’idees sueltes. L’important és començar a escriure, perquè després ja vindrà sola l’associació d’idees que tenim emmagatzemades a la memòria. Després utilitzar això per respondre la pregunta de l’examen.

ANSIETAT QUAN ENS DEIXEM EL MÒBIL
Molta gent sent malestar quan s’adona que s’ha oblidat el mòbil a casa, és com si es quedés desconnectat del món durant unes hores i això en algunes persones pot provocar alts nivells d’ansietat, irritabilitat, desànim i la sensació que els falta alguna cosa. Cada dia més persones s”enganxen” al telèfon mòbil, a les xarxes socials, al whatsapp, etc., i no poder utiltzar-lo els causa gran malestar.

DIFERÈNCIA ENTRE CONDUCTA NORMAL I ADDICCIÓ
1- Pèrdua de control
2- Dependència psicològic
3- Pèrdua d’interès de qualsevol altra activitat
4- Es manté la conducta tot i les conseqüències negatives

Què es pot fer?
Si algú creu que pot estar enganxat al mòbil, cal que hi posi fre, perquè l’únic que pot passar és que la cosa cada vegada vagi a més.
Convindria que de tant en tant la persona es deixés intencionadament el telèfon a casa per demostrar-se que “quedar desconnectat” no és res tan greu ni tan incòmode. Així mateix cal tenir el costum d’agafar el telèfon només si s’ha d’utilitzar, no per norma dur-lo tot el temps al damunt perquè això farà que el consultem a tota hora i constantment veurem què ens ha dit qui, quina foto han pujat al facebook, quins comentaris han fet els nostres amics, etc., coses que ens distrauran completament del que estiguem fent en aquell moment, ja sigui treballar o estudiar.
En casos d’addicció pot ser necessari la consulta a un psicòleg especialista que ajudi a la deshabituació.

ANSIETAT DAVANT ENTREVISTA DE FEINA
La gran majoria de la gent (més del 90%) experimenta ansietat quan s’ha d’afrontar a una entrevista de feina, especialment quan la feina és molt desitjada.
El desig d’agradar a l’entrevistador, de mostrar la nostra millor cara i de “vendre” que un és el millor candidat per la feina provoca por i tensió. Por de no fer-ho prou bé i por de no ser el candidat escollit.
Si no aconseguim controlar el nerviosisme, això pot afectar la nostra presentació doncs l’entrevistador pot interpretar que no som capaços de gestionar adequadament l’estrès.

Què es pot fer?
Estar preparat per l’entrevista de feina ajuda molt a estar més tranquil: buscar informació general de l’empresa i del lloc de feina mostrarà que tens interès i “has fet els deures”. Preparar-se amb temps els punts fort i febles personals per estar preparat a les preguntes que pot fer l’entrevistador. Preparar l’entrevista i practicar-la amb algun amic o familiar també pot donar molta confiança.
Fer algun exercici de relaxació (visualització d’escena agradable, relaxació muscular progressiva de Jacobson, tècnica de l’abraçada de la papallona, etc.) abans de l’entrevista de feina.
Mantenir una actitud bona i relaxada durant l’entrevista, no veure la situació com si fos un examen sinó com una conversa entre dos adults on un està interessat en l’altre i tu l’únic que has de fer és parlar de tu mateix, del que saps fer i dels llocs on has treballat prèviament. Hi pot haver alguna cosa més fàcil que parlar d’un mateix? Relativitzar la situació i veure-la com una situació no amenaçadora farà que l’ansietat disminueixi fins a nivells adaptatius.

ANSIETAT QUAN HEM DE FER CUA AL SUPERMERCAT, CINEMA, ETC.
Hi ha persones que són molt impacients i viuen qualsevol obstacle en el que voldrien fer com una ofensa.
Per exemple, quan estem fent cua a un lloc on hi ha més d’una caixa per pagar la persona observa les files i decideix posar-se en aquella on creu que l’atendran més ràpid, però veure com les altres files avancen més ràpid que la nostra, o encara pitjor, obren alguna altra caixa i ens avancen persones que acaben d’arribar a la fila pot despertar uns sentiments de ràbia com si fos el pitjor que pogués passar a la vida.
La impaciència està relacionada amb la frustració, la irritació i la ira i incita a la violència física i verbal. Aquestes emocions negatives augmenten l’estrès i en conseqüència deterioren la salut física i mental.

Què es pot fer?
Agafar aire, respirar profundament i preguntar-nos què ens porta a sentir-nos tan irritats.
Quan analitzem a fons les situacions que ens pertorben, descobrim tot sovint que “no n’hi ha per tant”. I què si la cua del costat és infinitament més ràpida que la pròpia? Això suposarà estar 3 minuts més de l’esperat… realment n’hi ha per tat? M’estic perdent coses tan importants com per alterar-me d’aquesta manera?
Es viuen més anys i de forma més feliç quan no deixem que aquestes petites coses del dia a dia no ens afectin.
Cal veure la vida en termes més positius i fer petites les coses que de vegades erròniament veiem massa grans.

Fòbies específiques

QUÈ ÉS UNA FÒBIA?
La paraula fòbia prové del terme grec fobos, que significa pànic.
Consisteix a una por irracional, intensa i desproporcionada provocada per un estímul o situació concreta.
Al manual diagnòstic DSM-V es defineix com un “temor acusat i persistent que és excessiu i irracional, desencadenat per la presència o anticipació d’un objecte o situació específics”. La persona pateix invariablement una reacció de por exagerat que pot provocar-li malestar físic en forma de tremolors, mareig, sudoració excessiva, taquicàrdia, etc., i en els casos més greus pot portar a patir atacs de pànic.
Davant un estímul fòbic, la resposta fòbica que apareix té 3 components diferenciats:
1- Increment sobtat de l’activació vegetativa en forma de taquicàrdia, sudoració, nàusees, sequedat de boca, diarrea, mareig, etc.
2- Conducta d’evitació o fugida, de forma que la persona evita activament està exposat a l’estímul fòbic, i en cas de no haver-ho previst i trobar-se inesperadament amb l’estímul fòbic intentarà escapar el més ràpid possible.
3- Anticipació ansiosa degut a l’avaluació negativa que es fa de la situació o estímul fòbic així com de les pròpies capacitats per fer-hi front.
Les situacions fòbiques són evitades o se suporten amb ansietat o malestar intensos. L’evitacó, anticipació ansiosa o malestar en les situacions fòbiques interfereixen marcadament en la rutina normal de la persona o en les seves activitats laborals, acadèmiques o socials, o existeix un malestar intens per tenir la fòbia.
Les fòbies rarament provoquen un malestar o deteriorament suficientment greus com per establir el diagnòstic psiquiàtric, tot i que es calcula que el 9-11% de la població pateix algun tipus de fòbia específica.
QUÈ ÉS UN ATAC DE PÀNIC?
Un atac de pànic o crisi d’angoixa/ansietat és l’aparició sobtada de por intensa o de malestar intens que aconsegueix la seva màxima expressió en minuts i durant aquest temps es produeixen quatre (o més) dels símptomes següents:

1- Palpitacions o acceleració de la freqüència cardíaca.
2- Sudoració.
3- Tremolor o sacsejades.
4- Sensació de dificultat per respirar o d’asfíxia.
5- Sensació d’ofec.
6- Dolor o molèsties en el tòrax.
7- Nàusees o malestar abdominal.
8- Sensació de mareig, inestabilitat, atordiment o desmai.
9- Esgarrifances o sensació de calor.
10- Parestèsies (sensació de formigueig).
11- Desrealització (sensació d’irrealitat) o despersonalització (separar-se d’un mateix).
12- Por a perdre el control o de “tornar-se boig”.
13- Por a morir
QUÈ CAUSA UNA FÒBIA?
Les causes que poden portar a una fòbia no sempre estan clares, però acostumen a tenir el seu origen a la infància.
La fòbia persisteix a l’edat adulta o fins i tot pot empitjorar, tot i que la persona és conscient que les seves pors són del tot irracionals i que no tenen fonament per seguir causant la por que provoquen. Un episodi traumàtic pot fàcilment desencadenar una fòbia específica, com per exemple la mossegada d’un gos por provocar fòbia als gossos, o una mala experiència en un avió pot provocar fòbia a volar.
És habitual trobar fòbies dins la mateixa família, arribant a semblar que hi pugui haver un component genètic en aquesta malaltia, però la hipòtesi que té més recolzament entre els experts consisteix en l’estil de criança dels fills, de forma que la transmissió de la por es degui a que el nen té por d’allò que veu que tan negativament afecta als seus pares.

TIPUS DE FÒBIES
Hi ha fòbies de tota mena, perquè cada persona pot desenvolupar una fòbia a qualsevol cosa, però les fòbies més habituals són les següents:
·        Glosofòbia o fòbia a parlar en públic
·        Acrofòbia o fòbia a les alçades
·        Claustrofòbia o fòbia als espais tancats
·        Aerofòbia o fòbia a volar
·        Nictofòbia o fòbia a la foscor
·        Hematofòbia o fòbia a la sang/injeccions
·        Zoofòbia o fòbia als animals
·        Entomofòbia o fòbia als insectes

GLOSOFÒBIA – FÒBIA A PARLAR EN PÚBLIC
Per moltes persones que es desenvolupen amb total normalitat a la seva vida, parlar en públic pot ser molt més que una situació estressant, potser una autèntica fòbia que pot arribar a paralitzar a la persona. La persona realitza grans esforços per evitar situacions en les que es pugui veure obligat a parlar en públic, la qual cosa limita enormement la seva vida i la seva carrera professional.
És una de les pors més prevalents a tot el món. S’estima que el 75% de la població experimenta algun nivell d’ansietat o nerviosisme quan ha de parlar en públic. En el món dels negocis o dels estudis, la por a ser jutjats o criticats públicament és un factor molt limitant, especialment al nostre país ja que el nostre sistema educatiu no potencia el desenvolupament d’aquestes habilitats.
Els símptomes inclouen ansietat intensa prèvia a l’acte d’haver de parlar en públic (o davant la possibilitat d’haver-ho de fer), s’evita activament anar a events on s’hagi de parlar davant d’un grup de persones i un gran malestar físic com nàusees i tremolors o atacs de pànic davant d’aquestes situacions.
Quan la persona pateix també molta ansietat en altres situacions socials aleshores parlaríem de fòbia social.
Les causes d’aquest trastorn, tot i que de vegades són desconegudes, poden atribuir-se a traumes de la infància o la una sèrie de creences que es formen a la infància relacionades amb la parla com per exemple “el que he de dir no és important” o bé “si parlo diré alguna tonteria i faré el ridícul”, la qual cosa té relació amb el sentiment de competència o fracàs.
Com es pot superar la fòbia a parlar en públic?
·        Cal conèixer bé el tema del que es parlarà.
·        Organitzar la presentació amb temps incloent ajudes visuals o auditives. Com més organitzat s’estigui, menys ansietat es tindrà.
·        Practicar tantes vegades com sigui necessari per agafar confiança i practicar possibles preguntes que pugui fer l’audiència. Fer-ho davant de familiars o amics i demanar que donin la seva sincera opinió.
·        Visualitzar l’èxit imaginant que la presentació anirà bé.
·        Potenciar els pensaments positius per disminuir la visió negativa sobre l’actuació social i alliberar una mica d’ansietat.
·        Fer respiracions profundes i parlar més poc a poc del que és habitual. Amb els nervis tendim a parlar molt ràpid, de forma que si ens obliguem a parlar molt lent, segurament parlarem a una velocitat normal que a l’audiència li semblarà molt agradable.
·        Cal centrar-se en el material i no en l’audiència. Si l’ansietat és notòria i t’incomoda que ho puguin notar, treu-te la pressió reconeixent que estàs nerviós, l’audiència empatitzarà amb tu, et sentiràs més còmode i segur aconseguiràs que l’ansietat acabi baixant.
·        Es poden fer tallers o cursos de formació per aprendre a parlar en públic.
·        O si convé, fer un tractament psicològic i/o psicofarmacològic per a l’abordatge de la clínica ansiosa.

ACROFÒBIA – FÒBIA A LES ALÇADES
És la por irracional i exagerada a les alçades. De la mateixa manera que la resta de fòbies, l’acrofòbia genera forts nivells d’ansietat en els individus que la presenten, el que indueix una conducta d’evitació de la situació temuda. En aquest cas, les situacions amb una altura notable, com treure el cap per una balconada, trobar-se a la vora d’un precipici o estar en un mirador elevat, són típiques d’aquest tipus de fòbia. Però no només aquestes, sinó també el simple fet d’imaginar-se que està en alguna d’aquestes situacions pot dur a experimentar un atac de pànic.
Aquesta fòbia pot condicionar la vida social i laboral de qui la pateix.
L’acrofòbia guarda relació amb el vertigen, el qual provoca sensació d’inseguretat i por davant la possibilitat d’una caiguda, que pot experimentar-se fins i tot per un tercer que podria arribar a caure.
S’estima que el 7,5% de la població general pot patir aquest tipus de fòbia.

CLAUSTROFÒBIA – FÒBIA ALS ESPAIS TANCATS
Aquesta fòbia consisteix a patir alts nivells d’ansietat en espais tancats, especialment si són petits i estan poc il·luminats.  Aquesta fòbia ocasiona grans limitacions a la vida diària de la persona i pot interferir notablement en la seva vida laboral o altres àrees.
La persona té la creença irracional que quedarà atrapat i no podrà sortir, ja sigui a un ascensor, un lavabo, un autobús, el tren, una habitació tancada, una sala de cinema, etc.
Aquesta por intensa i irrefrenable no es deu a les característiques del lloc perquè sigui petit, no tingui finestres o tingui poca il·luminació, sinó que es deu als pensaments irracionals sobre les conseqüències catastròfiques que la persona creu que patirà en aquest tipus de llocs tancats, com no poder-se moure, asfixiar-se per la falta d’aire o patir un atac de pànic i no poder escapar de la situació, la qual cosa desemboca en els símptomes típics de l’ansietat.
La pateix el 4% de la població.
La major part de les vegades aquesta fòbia està causada per events traumàtics patits en llocs  petits o foscos, la qual cosa fa que quan la persona ha d’entrar en un lloc de similars característiques acabi revivint les sensacions desagradables que va tenir en aquella ocasió, però de vegades no cal haver patit l’event traumàtic. Pot ser suficient saber que algú ha quedat atrapat en un lloc petit o veure una pel·lícula on això li passa al protagonista per desenvolupar la por.
Tot i l’elevat nombre de persones que ho pateix, molts pocs són els que demanen ajuda professional per aquest problema. La gent senzillament evita aquest tipus de situacions sense adonar-se que cada vegada la por es fa més gran i es pot acabar generalitzant a més estímuls, acabant per tant interferint greument en la vida social (impossibilitat d’anar al cinema o a una discoteca) i a la vida laboral (impossibilitat de treballar en un edifici molt alt on s’ha d’agafar ascensor o llocs de treball petits i sense llum natural).

AEROFÒBIA – FÒBIA A VOLAR
La fòbia a volar està basada en la por a patir un accident i morir, tot i que tothom sap que l’avió és el mitjà de transport més segur que hi ha, no tenir el control i “quedar atrapat” durant les hores que dura el vol genera elevats nivells d’ansietat o en casos greus atacs d’ansietat.
La persona experimenta elevats nivells d’ansietat que ha d’agafar un avió o en els casos més greus atacs de pànic de només pensar que ha de pujar dalt d’un avió, evitant activament aquest mitjà de transport.
Generalment les causes que porten a aquesta fòbia poden ser diverses:
1-     Haver viscut o haver escoltat per part d’altres o de les notícies,  una situació de perill real durant un vol, com un aterratge d’emergència, un accident aeri, una descompressió de l’avió, etc.
2-     Tenir por als espais tancats i tenir por a quedar tancat durant les hores que duri el vol.
3-     Tenir por a patir un atac d’ansietat en ple vol i sentir que no es pot escapar de la situació perquè està atrapat a l’avió fins que aquest aterri.
4-     Tenir la creença que l’avió tindrà problemes i s’accidentarà.
Hi ha estadístiques que indiquen que el 33% dels usuaris d’avions té por a volar.  Aquesta fòbia la pateix el 3% de la població.
Aquesta fòbia acaba interferint greument en la vida social i professional de la persona, perquè els viatges per plaer o per negocis queden limitats a la possibilitat de poder-se traslladar amb algun mitjà que no sigui l’avió.
El tractament és senzill i de curta durada pel que val molt la pena demanar ajuda professional.

NICTOFÒBIA – FÒBIA A LA FOSCOR
Fòbia caracteritzada per la por irracional a la nit o a la foscor. Generalment està causada pel fet que la persona no pot veure a la foscor i es té por d’allò que no es pot veure. La persona té la sensació que no controla el que hi ha al seu voltant i això li genera alts nivells d’ansietat. Tot i que la persona sap que és una por irracional, i que allò al que se li té por no és real, això no ajuda a disminuir el pànic.
La por a la foscor és molt comú en nens, però també en molts adults. En nens de 2 a 7 anys, la por a la foscor es considera normal. A partir dels 7 anys, la por a la foscor i altres pors infantils van desapareixent de forma gradual degut a que la persona és capaç de raonar que allò que li semblava perillós, ja no ho considera com a tal.
La pateix el 2,3% de la població.

HEMATOFÒBIA – FÒBIA A LA SANG/INJECCIONS
L’hematofòbia consisteix en una por irracional a la sang, les ferides i les injeccions. Moltes persones que pateixen aquesta fòbia relaten una llarga història de desmais (en el 80% dels casos) quan s’han exposat a sang o ferides. És per això que la gran majoria desenvolupen por a aquesta conseqüència (el desmai i la pèrdua del coneixement) que no pas a la sang o les injeccions per sí mateixes, és a dir, anticipen que es poden desmaiar i les desagradables sensacions que les acompanyen com les nàusees i el mareig i és precisament aquesta anticipació la que fa que evitin activament qualsevol situació que té relació amb la sang.
La persona es pot veure incapaç de fer-se anàlisis de sang o ajudar alguna persona que s’ha fet mal.
Generalment està relacionat també amb una por irracional i intensa a patir qualsevol dany, pel que són incapaços de sotmetre’s a cap tipus d’intervenció quirúrgica o a observar-lo en altres, limitant de forma greu a la persona que es veu incapaç de rebre cures mèdiques.
La fòbia a la sang és semblant a la resta de fòbies pel que fa a les conductes d’evitació de les situacions temudes i la presència de pensaments anticipatoris sobre les conseqüències temudes, mentre que es diferencia en la resposta psicofisiològica, ja que en aquesta fòbia es dóna una resposta bifàsica: a la primera fase davant l’exposició de la sang es dóna un augment de les 3 mesures psicofisiològiques més rellevants: augmenta el ritme cardíac, la pressió arterial i la respiració, però a continuació a la segona fase hi ha una caiguda en aquests paràmetres que poden portar al mareig i finalment al desmai.
Aquesta fòbia específica la pateix el 3,5% de la població general i té una taxa d’èxit terapèutic molt elevada en molt poques sessions de tractament mitjançant tècniques congitivo-conductuals.

ZOOFÒBIA i ENTOMOFÒBIA- FÒBIA ALS ANIMALS I ALS INSECTES
La zoofòbia és la fòbia als animals i és molt comú en els nens però persisteix en algunes persones en l’edat adulta. Algunes persones tenen una por intensa i incapacitant cap a tots els animals en general o bé cap algun animal en particular, com poden ser les serps, els ocells, els gossos, llangardaixos  o d’altres animals, petits o grossos, verinosos o inofensius. Així mateix a l’entomofòbia la persona té una por irracional cap a insectes com les abelles, els escarbats, les aranyes, etc.
La por és a patir un dany per part de l’animal.
Les  reaccions dels qui pateixen aquesta fòbia amb freqüència semblen irracionals a altres persones, i fins i tot a si mateixos, ja que s’adonen que els insectes no constitueixen una amenaça real. Sovint es troben netejant la casa, els armaris i les catifes, escombrant els passadissos, tirant esprais per matar insectes, segellant portes i finestres. Procuraran costi el que costi mantenir-se allunyats de llocs on creuen que pugui haver-hi insectes. Si veuen un insecte des de lluny, no són capaços d’entrar a la zona per més espaiosa que sigui, o almenys no sense un previ esforç per controlar el seu pànic, caracteritzat per sudoració excessiva, respiració agitada, taquicàrdia i nàusees. L’entomofòbia pot arribar a determinar el lloc on el fòbic vulgui viure, o el lloc on anirà de vacances, així com limitar les seves activitats en el temps lliure com les activitats esportives.
Sovint l’origen de la fòbia està en la presència d’un trauma de la infància i sovint entendre l’origen ajuda en el tractament i superació de la fòbia als animals.
La persona que pateix aquesta fòbia experimenta una forta resposta d’ansietat i en casos més greus atacs de pànic quan està davant l’animal que té por, fins al punt d’evitar estar en contacte amb l’animal temut i anticipar ansiosament les situacions en que es pot trobar amb l’estímul temut, interferint en la seva vida a diferents àrees, com per exemple una persona que té fòbia a les iguanes, evitarà viatjar a un país on hi hagi aquest animal en llibertat com el cas de Mèxic, o evitar sortir al jardí per por de trobar llangardaixos o serps.

QUIN ÉS EL TRACTAMENT DE LES FÒBIES ESPECÍFIQUES?
Tot tractament de fòbies ha de tenir un component psicoeducatiu, on s’expliqui la naturalesa del trastorn i es doni informació detallada sobre l’estímul fòbic. Per exemple: informació real sobre el funcionament dels avions, els índex de seguretat i estadístiques d’accidents aeris en el cas de la fòbia a volar.
El tractament més comú per a totes les fòbies específiques és la teràpia d’exposició, també anomenada desensibilització sistemàtica. És una teràpia en la que el terapeuta ensenya tècniques de relaxació i afrontament de l’ansietat com poden ser les tècniques cognitives, el sotmet gradualment a una jerarquia gradual de situacions on la fòbia es presenta, començant sempre per la situació més fàcil i avançant poc a poc fins que l’ansietat desapareix del tot. Aquesta exposició a les situacions temudes es pot fer de 3 formes diferents:
1- Exposició en imaginació
2- Exposició mitjançant realitat virtual
3- Exposició en viu
L’objectiu de la teràpia és aconseguir l’habituació a l’estímul temut i modificar les creences irracionals que estaven lligades a la fòbia com per exemple: “el gos m’atacarà i em farà mal”; “l’avió tindrà un accident i moriré”; “quedaré atrapat a l’ascensor i m’entrarà un atac de pànic”.
Una altra teràpia molt eficaç és la teràpia EMDR, que treballa directament sobre el trauma que va causar la fòbia i no sobre el símptoma actual, aconseguint taxes molt elevades d’èxit terapèutic.

Cristina Martínez Viana
Directora i psicòloga clínica d’adults
Gabinet Psicològic Mataró
·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        1-     2-     3-     4-