Sent que és responsable dels seus actes?, Considera que són els seus esforços els que determinen el resultat final? O per exemple, Pensa que posseeix poca influència sobre els diferents esdeveniments? Són forces externes les que acaben determinant el transcurs de les coses? És tot qüestió de sort o atzar?
En observar les diferents preguntes, a part d’haver-se sentit més o menys identificat, haurà pogut observar algunes diferències significatives. Bé, aquest tipus de preguntes estan involucrades i ens ajuden a comprendre el concepte de locus de control. A grans trets, es pot definir com la percepció o atribució de responsabilitat que realitza la persona sobre els diferents esdeveniments que transcorren al llarg de la seva vida. En altres paraules, es refereix al grau de control percebut sobre els resultats obtinguts, siguin aquests negatius o positius. Rotter (1966) va ser el primer a introduir aquest terme, definint-ho com un tret de personalitat relativament estable, representant l’atribució que una persona porta a terme sobre si l’esforç que realitza és o no contingent a la seva conducta.
Apart daixò, actualment es conceben dos subtipus; si percebem que l’esdeveniment és contingent amb la nostra conducta o les nostres característiques personals, s’entén que posseïm un locus de control intern. En canvi, quan percebem un reforç com a mínim contingent amb les nostres accions, atribuint a vegades com a resultat de l’atzar o la sort, ens acostem més al que s’entén com locus de control extern. És important tenir en compte, que tot i hi hagi clares diferències entre tots dos, aquests s’han de percebre com un continu. Així, tot i que en cada un de nosaltres hi hagi una tendència, en moltes ocasions haurem adoptat una postura o una altra.
Alguns autors coincideixen que adoptar un sistema d’atribució intern, pot ser el més beneficiós, sigui d’èxits o de fracassos. Les persones en què predomina aquest sistema, acostumen a ser més propensos a assumir la responsabilitat dels seus actes, tendeixen a deixar-se influenciar menys pels altres, posseeixen un sentit més enfortit de l’autoeficàcia i s’esforcen per aconseguir els seus objectius. En canvi, aquells en què es manifesta majoritàriament el subtipus extern, solen culpabilitzar aspectes externs seus resultats, atribueixen a la sort o casualitat els èxits obtinguts, posseeixen unes baixes expectatives de modificar les situacions a través dels seus esforços, i són més propensos a experimentar emocions negatives.
Tot i això, en ocasions pot resultar perjudicial (sobretot quan és extremista) ja que hi ha certes variables de l’entorn que no podem controlar, i de les quals no hem de responsabilitzar. Per exemple, davant de situacions com una catàstrofe natural, la mort sobtada d’un ésser estimat, la detecció d’alguna malaltia greu; atribuir les causes d’aquests successos a variables internes l’única cosa que generarà són sentiments de culpabilitat, frustració, ràbia, o ansietat.
Comprendre aquest concepte i realitzar autocrítica en base a aquest és clau per fomentar un estil d’afrontament adequat. Un mètode senzill per millorar i detectar quins locus de control predomina en nosaltres, consisteix en plasmar els fets que ens ocorren, juntament amb les nostres reaccions i pensaments, i procurar adoptar un punt de vista objectiu en realitzar aquesta anàlisi. A partir d’aquí, hem d’assumir la responsabilitat de la part que ens correspongui i acceptar quina part no depèn de nosaltres. La finalitat és prendre les regnes d’allò que podem controlar per modificar allò que desitgem millorar.
