Què és el Trastorn d’Ansietat per Separació?

La prevalença i repercussió dels problemes psicològics és cada vegada més freqüent i significativa, tant en població adulta com infantil. Per això, els professionals de la salut mental treballen per delimitar i aclarir els límits entre tots ells, creant categories diagnòstiques concretes que facilitin no únicament la comprensió dels diferents quadres, sinó la creació d’intervencions útils i eficaces que impedeixin el seu progrés i empitjorament. Així, a continuació es descriurà un dels quadres psicopatològics més representatius entre població infantil i adolescent.

Les conductes d’afiliació o de vincle cap als nostres pares, constitueixen un dels aspectes més significatius pel nostre adequat desenvolupament emocional, social i cognitiu. Per tant, quan els nens responen de manera negativa davant la separació de les figures importants, es tendeix a considerar que tenen un vincle positiu. Tot i això, a vegades, i especialment quan aquest és recurrent i es caracteritza per una resposta o malestar associat, podem començar a sospitar de certs problemes subjacents. D’aquesta manera, el Trastorn d’Ansietat per Separació o TAS es defineix com la experiència de por o ansietat excessiva/inapropiada tenint en compte el nivell de desenvolupament de l’individu, la qual està provocada per la separació d’aquelles figures amb les que hi té un vincle. A més, pot manifestar-se de diferents maneres: amb un malestar excessiu i recurrent quan s’anticipa o experimenta separació de la llar o de les figures amb les que hi té vincle; amb preocupació elevada per la possibilitat de perdre a alguna d’aquestes figures, o perquè puguin patir algun dany; gran resistència a sortir de casa, anar a l’escola o a algún altre lloc per por a la separació; por a estar sol; problemes per dormir (especialment malsons); i/o queixes repetides de símptomes físics com mal de cap, d’estomac, etc., quan es produeix o es preveu una separació.

Com veiem, la simptomatologia que poden presentar les persones amb aquesta problemàtica és diversa, i a menys que es realitzi una avaluació adequada, pot confondre’s amb altres categories (p.ex., Fobia Escolar o Social, Autisme…). En aquesta línia, val la pena destacar que aquestes manifestacions varien amb l’edat, sent típics els comportaments de rebuig a anar a l’escola en nens petits i la concreció de pors i preocupacions en nens més grans. A més, tot i que és especialment característic en la infància, sent l’edat de major prevalença als 12 anys, també pot aparèixer en adults, encara que tendeix a disminuir amb l’edat. Així, tot i que no és freqüent que s’iniciï durant l’adolescència, si és així pot ser un clar precursor de problemes més greus. Per altra banda, en població clínica, és a dir, entre aquells individus diagnosticats i/o en tractament, el problema té una freqüència similar entre nois i noies. En canvi, entre la població general es troba més associat al sexe femení. És important afegir que el curs del TAS està caracteritzat per períodes d’exacerbació i remissió, però per la majoria de nens no suposa un precursor de trastorns d’ansietat més deteriorants en un futur. Tot i això, sí sembla estar associat a un risc major de suïcidi (lo qual també apareix en diferents trastorns d’ansietat).

Finalment, pel que fa a les diferències entre sexes, sembla que les nenes mostren una major reticència o evitació de l’escola que els nens, tot i que l’expressió indirecta de la por a la separació sembla ser més comú entre els homes. En aquesta línia, considerem important tenir present que el rebuig a l’escola, tot i que és un dels símptomes més característics, no cal fer el diagnòstic. Això s’explica pel fet que no tots els nens amb TAS mostren rebuig escolar.

Com s’ha indicat inicialment, els períodes d’ansietat elevada per la separació de les figures importants d’afecció formen part del desenvolupament normal, i poden indicar que posseïm o que els nostres fills tenen una relació d’afecció segura amb nosaltres. Per poder sospitar d’un possible trastorn, haurem de tenir en compte el malestar que produeix tant en el nen com en l’entorn, la freqüència amb què apareixen conductes disruptives, i el grau de pertorbació que suposen aquestes.

Si t’interessa aquest o qualsevol altre tema que considereu rellevant, el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et proporcionarà tota la informació que necessitis. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

La ira: repercussió i estratègies per controlar-la

Si féssim un repàs diari de les emocions que experimentem en el nostre dia a dia, seria més que probable que identifiquéssim una varietat i quantitat molt àmplia. Algunes de les que ens poden venir a la ment poden ser alegria, tristesa, ansietat, ràbia, vergonya, i un llarg etc. Cadascuna d’elles es troba associada a situacions específiques, les quals a més, acostumem a detectar a través d’una sèrie de sensacions corporals (tensió, sudoració, pesadesa, cansament …). Quan aquestes són molt freqüents, o sobretot, particularment intenses, poden suposar una limitació important en les nostres vides.

D’entre elles, l’enuig és una de les emocions més típiques i freqüents de l’ésser humà. De la mateixa manera que les altres esmentades, la seva expressió no només dependrà de la situació en la que s’enquadrin, sinó també de certes característiques personals. Quan aquesta és especialment intensa i exagerada, sent possible traduir-la en fúria i fins i tot violència, podem parlar d’ira. Així, aquest component resulta, d’una banda, de la conjunció d’una sèrie de sentiments negatius que generen principalment sensacions d’indignació i enuig cap a un mateix i/o cap als altres, i per una altra, de certs atributs personals com poden ser la sensibilitat i la impulsivitat. Ens trobem doncs, davant d’una emoció particularment negativa que té repercussions tant a nivell individual o intrapersonal, com extern o interpersonal:

–    Repercussions a nivell personal: Podem ressaltar aquí en primer lloc les seves conseqüències a nivell anímic, fent al·lusió sobretot als sentiments de culpa o inutilitat que poden aparèixer al realitzar aquests comportaments. Al costat d’aquests, el cansament, la irritabilitat i l’ansietat solen jugar un paper important en la ira. D’altra banda, el rendiment en les diferents àrees es pot veure clarament afectat, on la persona, a causa d’aquest problema, pot trobar-se greument limitada.

–    Repercussions a nivell extern: La incomoditat i el malestar que generen en l’entorn poden ser molt significatius, fins al punt de crear una sensació generalitzada de por i inseguretat cap a la persona que presenta el problema. Els problemes familiars, de parella, laborals i socials poden ser conseqüència de la dificultat de l’individu per controlar aquest invalidant sentiment. Tanmateix, aquests poden contribuir a agreujar les dificultats personals.

La generalització i perpetuació d’aquesta problemàtica és un aspecte comú i particularment important a tenir en compte. El dèficit d’habilitats que presenta la persona, i la intimidació i problemes que genera en l’entorn, en moltes ocasions es retroalimenten de manera que no només afavoreixen que la situació persisteixi, sinó que s’ampliï. La persona pot haver trobat una manera “útil” d’apaivagar el seu malestar, i la manca de límits o d’estratègies de gestió per part dels altres pot facilitar que el problema es mantingui.

D’aquesta manera, i encara que com s’ha comentat hi ha certes característiques personals que poden predisposar a presentar aquest problema, podem identificar en certa manera, un mecanisme d’aprenentatge en el qual la persona no ha trobat una alternativa més adequada per exterioritzar les seves emocions negatives. Per això, és important dotar-lo d’estratègies concretes per a “desaprendre” aquesta conducta i adquirir noves habilitats:

–    Autoobservació: La detecció de senyals i indicis interns i externs que ens ajudin a definir com ens estem sentint i, sobretot, el grau d’activació que posseïm en un moment donat, pot ser una estratègia útil i particularment eficaç per prevenir el descontrol de la ira.

–    Anàlisi dels pensaments i recerca d’alternatives: Les persones que pateixen aquesta dificultat, acostumen a posseir un estil de pensament molt concret, amb creences absolutistes sobre el món i els altres que genera un cert sentiment d’hipersensibilitat. Cal detectar i treballar l’estil cognitiu de la persona per trobar arguments més realistes i adaptatius sobre els diferents esdeveniments.

–    Estratègies de relaxació: Els exercicis de control de l’ansietat com la respiració, o les autoverbalitzacions poden millorar l’estat d’ànim, reduint l’activació fisiològica de la persona, i per tant prevenint l’”explosió” del comportament.

–    Entrenament en Habilitats Socials: Ensenyar directament a la persona alternatives conductuals adequades socialment és una part crucial. En moltes ocasions, com s’ha ressaltat, la persona no té estratègies i habilitats específiques per a manifestar adequadament les emocions negatives que experimenta.

Com s’haurà pogut entreveure, hi ha procediments molt diversos per treballar el control de la ira. Junt amb els esmentats, es poden utilitzar tècniques concretes que potenciïn la millora de la persona i ajudin a augmentar l’eficàcia dels principals procediments. És important ressaltar a més, que ens trobem davant d’un problema que representa un ampli espectre de la població, afectant tant a adults com a nens i adolescents, i pot estar associat a diferents trastorns psicològics, com ara els Trastorns del Control dels Impulsos, depressió, ansietat, i fins i tot formes específiques de Trastorns de Personalitat. Per això, els programes i intervencions des de la psicologia, psiquiatria, i àmbits educatius s’han d’adequar a les necessitats de cada individu.

Si vols rebre més informació, el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situat a Mataró, t’ajudarà a resoldre tots els dubtes que tinguis.

El Trastorn de Conducta: característiques i comorbiditat

L’anàlisi de les dificultats i problemes psicològics, especialment a l’àrea infantil i juvenil, acostuma a estar envoltat d’una gran confusió. Això principalment és degut a la variabilitat que mostren els nens pel que fa a la simptomatologia, la qual cosa queda reflectit en les significatives diferències que apareixen en funció del moment evolutiu. Per això, el diagnòstic d’un trastorn concret s’ha de fer amb molta cautela, procurant no només obtenir informació útil a través de diverses fonts (pares, professors, amics …), sinó atenent també al moment vital en què es troba el propi individu.
El Trastorn de Conducta es defineix, segons la cinquena versió del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5), com un patró repetitiu i persistent de comportament en el qual no es respecten els drets bàsics dels altres, les normes o les regles socials pròpies de l’edat, i que es manifesta per la presència en els dotze últims mesos d’almenys tres dels quinze criteris que defineix el manual, havent-hi almenys un en els últims sis mesos. Aquests quinze criteris s’agrupen en tres categories: agressió a persones o animals, destrucció de la propietat, engany o robatori, i incompliment greu de les normes. A més, per diagnosticar-lo etapes infantils es requereix que el nen reflecteixi almenys un símptoma característic abans dels 10 anys. Si no és així, es diagnostica com d’inici en l’adolescència.
Les dades epidemiològiques assenyalen que afecta a entre un 3 i un 7% de la població infantil. Per això, es tracta no només d’una problemàtica significativa, sinó també recurrent. Entre els símptomes o característiques que poden aparèixer (classificats segons les categories exposades anteriorment) estan: assetjar, amenaçar o intimidar als altres; iniciar baralles; exercir la crueltat física contra animals i/o persones; calar foc o destruir propietats; ús de mentides; comportament oposicionista … I s’afegeixen a més els següents especificadors: amb emocions prosocials limitades, amb falta de remordiments o culpabilitat, mostrant-se insensible o sense empatia, despreocupat pel seu rendiment, o amb afecte superficial. D’aquesta manera, tenim un ampli espectre de criteris per poder definir i identificar la problemàtica.

Tot i això, no hem de caure en l’error d’utilitzar aquesta categoria com “calaix de sastre”. És a dir, observant totes les seves característiques ens podem adonar que comparteix molts aspectes amb altres patologies (la qual cosa defineix la comorbiditat) i amb cap en concret. Així, hi ha un alt solapament amb el Trastorn de Dèficit d’Atenció amb/sense Hiperactivitat (TDAH), el Trastorn Negativista Desafiant, o fins i tot és comú incloure-ho com a Trastorn del Control dels Impulsos. Al costat d’aquests, també s’acostuma a confondre amb el Trastorn de Personalitat Antisocial, el qual s’ha de diagnosticar després dels 18 anys. Com veiem, són molts els quadres que comparteixen trets amb aquest diagnòstic, la qual cosa dificulta la seva acotació. A més però, en els trastorns d’ansietat o depressius els nens poden mostrar comportaments disruptius continuats que ens poden fer pensar en aquesta patologia.
Deixant de banda l’àmbit psicopatològic, cal esmentar que no cal posseir un diagnòstic concret per reflectir aquest tipus de símptomes. Davant successos estressants específics, els nens i adolescents poden mostrar una diversitat de comportaments que es troben en el Trastorn de Conducta. Una de les claus per diferenciar però, es troba en els termes repetitiu i persistent, i en el criteri temporal. Finalment, és important remarcar que es requereix que hi hagi malestar clínicament significatiu en les àrees laboral, social i/o acadèmica. En aquest sentit, una característica rellevant és que la persona pot no mostrar malestar aparent, resultant molt més evident en els altres.
En conclusió, tot i que estem davant d’una categoria aparentment àmplia i general, conté les seves particulars manifestacions i característiques específiques, les quals haurem d’identificar correctament no només per establir i delimitar una problemàtica específica, sinó per dissenyar una estratègia d’intervenció òptima i eficient que permeti produir una millora significativa en l’estat psicològic de la persona.
Si vols rebre més informació, el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró t’ajudarà a aclarir qualsevol dubte que tinguis. Truca’ns.

Xarxes Socials i Autoestima

El nostre món es troba en constant creixement i evolució. La renovació i sofisticació d’antigues i noves tecnologies és constant, i per això, la informatització del que ens envolta és cada vegada més àmplia. Aquest fet permet mantenir-nos connectats amb els altres en tot moment, i gairebé des de qualsevol lloc, facilitant una comunicació i interacció constant. D’altra banda, però, existeix una altra realitat, o millor dit, una altra repercussió d’aquests importants avenços en els quals queden reflectides diferents problemàtiques que lamentablement succeeixen gairebé junt amb el seu extraordinari creixement.

Els humans som éssers socials, i com a tals, una part de nosaltres i de la construcció que realitzem sobre la nostra identitat i el nostre autoconcepte es basa en la reciprocitat amb l’ambient extern. Des de petits, i al llarg del nostre desenvolupament, utilitzem mecanismes d’imitació i comparació tant amb els nostres pares i persones més properes, com amb els iguals, de tal manera que ens ajuda a definir-nos en un context sociocultural específic. A gairebé tots ens agrada un elogi, un comentari d’aprovació, o certes mostres d’acceptació, especialment d’aquells a qui considerem més importants en el nostre dia a dia. D’aquesta manera, encara que els recursos existents creen l’oportunitat de construir o millorar els nostres vincles amb els altres (p.ex., facebook, whatsapp, twitter, instagram…), en molts casos generen l’efecte contrari, a més de molts altres problemes. Així, i especialment en nens i adolescents, tot i que també en una part molt important de persones adultes, l’ús (i el mal ús) de les xarxes socials pot precipitar l’aparició de símptomes i trastorns de l’espectre de l’ansietat, la depressió, trastorns addictius, i el més prevalent, les dificultats relacionades amb l’autoestima. Encara que són moltes i variades les diferents situacions que es troben relacionades amb aquestes categories, a continuació s’especifiquen alguns dels principals mecanismes que ajuden a entendre tant la seva aparició com el seu manteniment:

Comparació i necessitat d’aprovació: L’ús continuat d’aquests recursos pot evidenciar i fins i tot precipitar una clara manca de recursos personals per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, depenent així (i gairebé exclusivament) de les mostres i opinions dels altres. Això queda reflectit a través de la comparació constant, on fins i tot podem arribar a calcular el nombre de likes o de comentaris que ha rebut una imatge. En la seva forma greu, és possible que es desenvolupin seriosos problemes, entre ells l’addicció.

Aïllament: Molt relacionat amb l’aspecte anterior, aquelles persones les quals facin un ús abusiu d’aquests, a poc a poc veuran reduït significativament el seu cercle social, tot i que puguin tenir la sensació de tot el contrari, ja que van ampliant els seus “amics virtuals”. En aquest sentit, hem de tenir clar que la vida social no hem mesurar-la en funció de la quantitat de relacions que tinguem, sinó de la qualitat, i val la pena lluitar i mantenir el contacte amb aquells que busquen el nostre benestar i ens coneixen adequadament.

Falses expectatives i engany: Internet, i en general les xarxes socials, són un camp en el qual l’engany i la venda de perfils i imatges falses són una constant, i a més ocupen una molt bona part de l’ús que es fa d’ells. Així, quan establim contacte amb diferents persones a través d’aquest món virtual, tots ens construïm un perfil concret tant físic com personalment en funció sobretot de la informació que ens proporcionen. Així i tot, però, aquesta imatge o expectativa de l’altre pot distar molt de la realitat. A més d’això, quan parlem de falses expectatives també hem de referir-nos al que passa quan ens introduïm en alguna plataforma o aplicació, ja que en ocasions anticipem poder conèixer o fins i tot connectar emocionalment de forma ràpida amb una altra persona. Encara que això sigui possible, el nostre desig per precipitar-ho no ens ha de fer ignorar la importància de ser previnguts.

Tots els factors esmentats, tant conjunta com individualment poden ser responsables de diferents problemes emocionals i comportamentals. Aquests, i a causa del seu progressiu auge i ús precoç, van apareixent cada vegada a edats més primerenques, afectant sobretot a nens i adolescents. Per això, ens hem de conscienciar de la importància de fer un ús responsable i adequat de tots aquests mètodes, no únicament com a intervenció cap a certs problemes, sinó com a estratègia de prevenció de possibles situacions més greus.

En cas de voler obtenir més informació, els professionals del nostre centre de Psicologia, situat a Mataró, poden ajudar-te a resoldre els dubtes que tinguis. Disposem d’un equip amb una formació àmplia i especialitzada en aquest i molts altres àmbits que et possibilitarà conèixer més sobre aquest o qualsevol altre tema que consideris important.