El Trastorn d’evitació/restricció de la ingestió d’aliments

Els problemes alimentaris constitueixen un dels reptes més freqüents i complexos en la nostra societat actual. Molts d’ells, com el que aquí es comentarà, comencen a manifestar-se en edats primerenques, generant d’una banda un malestar significatiu als pares i persones de l’entorn del nen, però per una altra, i en cas de ser detectat, possibilitant la prevenció de problemes futurs de major gravetat. Per això, val la pena aprofundir en una categoria que, tot i que ha aparegut recentment, resulta ser una de les situacions més significatives, tant per la seva prevalença com per les limitacions que provoca.

Aquesta problemàtica es conceptualitza com el trastorn alimentari que es posa de manifest pel fracàs persistent per complir les adequades necessitats nutritives i/o energètiques, i que es troben associades a un o més dels fets següents: Pèrdua de pes significativa (o fracàs per arribar a l’augment de pes o creixement esperat en els nens), deficiència nutritiva significativa, dependència de l’alimentació enteral o de suplements nutritius per via oral, i interferència important en el funcionament psicosocial. Així, s’ha de complir una o més de les característiques anteriors per ser diagnosticat. A més però, es requereix que el problema generi malestar significatiu, i per tant suposi una limitació per a la persona que el pateix i/o per als altres. En aquest sentit, pot aparèixer de diferents formes, tot i que les més freqüents són la manca d’interès per menjar o alimentar-se, la preocupació sobre les conseqüències negatives o repulsives que pot tenir el menjar, i l’evitació a causa de certes característiques dels aliments .

D’aquesta manera, les persones, i especialment els nens (ja que acostuma a presentar-se en la infància), mengen molt poc i/o eviten consumir certs aliments. Sent això així, és possible que ingereixin una quantitat tan baixa de menjar que arribin fins i tot a perdre molt pes, repercutint en el seu propi desenvolupament. Per això, resulten freqüents les deficiències nutricionals, podent arribar a ser fins i tot mortals. Al costat d’això, a més, aquestes persones poden tenir serioses dificultats a l’hora de participar en activitats socials, com ara menjar amb altres persones i mantenir el contacte amb els demés. En aquest sentit, és important diferenciar-lo del “menjar selectiu o capritxós” que apareix freqüentment en edats primerenques. En aquest cas, els nens per exemple, poden triar menjar aliments d’un determinat color, olor o consistència. Tot i això, aquesta manera d’alimentar-es relaciona amb certs aliments, i a diferència dels que presenten el trastorn, acostumen a tenir una gana normal, generalment mengen una quantitat de menjar suficient, i es desenvolupen correctament.

És habitual que en un primer moment, els pares acudeixin al metge per tal d’adoptar mesures nutritives adequades, o fins i tot per trobar l’explicació a les dificultats alimentàries. Així, és comú que els metges facin proves per detectar causes físiques. Tot i que en ocasions es puguin trobar (p.ex., al·lèrgies alimentàries, problemes del tub digestiu, etc), es considera que la principal explicació per a aquesta problemàtica és psicològica, estant en moltes ocasions associada a altres trastorns alimentaris. Com a conseqüència d’això, la intervenció, a més de mèdica o nutricional, s’ha de centrar en l’establiment d’hàbits adequats, en el treball emocional, i en l’establiment de pautes específiques per als pares.

Tots aquests aspectes es treballen especialment des de la Teràpia Cognitiu-Conductual, la qual abasta tant població adulta com infantil i juvenil. Aquesta, entre d’altres, és una de les especialitats que posseeix el nostre centre de psicologia, situat a Mataró. Per obtenir més informació, pots contactar amb nosaltres. Estarem encantats d’ajudar-te.

Situacions controlables i incontrolables: Diferències i conseqüències

Les nostres vides es troben plenes de situacions i experiències que ens fan evolucionar i desenvolupar-nos com a persones. Algunes d’elles, si ho pensem, és possible que les hàgim percebut com desbordants, o difícilment combatibles. D’altres, en canvi, les haurem pogut gestionar amb relativa facilitat, la qual cosa molt possiblement haurà facilitat que la nostra autoconfiança augmentés. A vegades, però, és probable que ens haguem enfrontat a alguna situació en la qual percebíem que teníem les eines suficients per fer-li front, però ens haguem sentit frustrats davant la impossibilitat de modificar-la.

Això últim és especialment important, ja que la interpretació que fem sobre els esdeveniments interns (personals) o externs, serà clau per a comprendre la nostra manera de comportar-nos davant d’aquests. En altres paraules, si considerem que tot està al nostre abast i que som capaços de resoldre/controlar qualsevol cosa, serà més probable que ens acostem i lluitem davant els esdeveniments. D’altra banda, si tendim a concebre les circumstàncies com difícilment manejables i incontrolables, és possible que optem per allunyar-nos i resignar-nos. El més important aquí és comprendre que els extrems gairebé mai són positius, i en aquest cas, adaptatius. És a dir, sempre optar per un estil d’afrontament sense tenir en compte les característiques de la situació i els recursos de què disposem, pot ser fins i tot perjudicial. Per comprendre-ho millor, és útil diferenciar entre aquelles situacions que es consideren típicament controlables, i aquelles que resulten més incontrolables:

Situacions controlables: Entre elles podem citar per exemple les hores de dedicació a la feina o a l’estudi, situacions conflictives menors del dia a dia com problemes relacionals o familiars en forma de discussions, l’horari que seguim per fer determinades tasques o activitats, etc.

Situacions incontrolables: Son aquelles que escapen al nostre control, com a exemple més prototípic podem citar la defunció o la malaltia d’algun ésser estimat. A més, també podem esmentar aquí els esdeveniments que anticipem en forma de prediccions però que difícilment puguin donar-se, o que en cas que apareguin, no es vinculen amb el fet d’haver estat pensant-ho amb anterioritat. També podem afegir les situacions imprevistes o espontànies (p.ex., accidents).

El problema sorgeix quan hi ha una distorsió de la percepció de control de les diferents situacions, o quan, tot que la interpretació sigui correcte, la persona no l’afronta de manera adequada. Així, si considerem que podem modificar o anticipar alguna cosa incontrolable, els sentiments que poden i que solen aparèixer seran frustració, ràbia, ansietat, indefensió, tristesa, i a nivell físic, majoritàriament cansament. El fet d’intentar buscar una solució per a un problema inexistent, o per un no modificable, possibilita que el nostre malestar augmenti. Al costat d’això, poden aparèixer problemes d’autoestima i autoconfiança associats al fet de no trobar la manera d’afrontar el que passa, i/o de controlar les nostres emocions. Alguns dels problemes que acostumen a mostrar aquest patró són el Trastorn d’Ansietat Generalitzada (en el qual hi ha una preocupació crònica per situacions de la vida quotidiana), o a la Depressió. Una altra de les variables que sovint entra en joc, és la intolerància a la incertesa, molt vinculada a les patologies esmentades. Segons aquesta, la persona buscarà constantment controlar, solucionar o anticipar possibles situacions conflictives, amb la sensació de que d’aquesta manera estarà més preparada per si ocorren.

D’altra banda, davant les situacions controlables també pot existir una distorsió, on la persona, tot i tenir els recursos suficients per afrontar-lo, no ho percep d’aquesta manera, la qual cosa repercuteix igualment de manera negativa en el seu autoconcepte i estat d’ànim. Així doncs, per tal de facilitar una interpretació i afrontament adequats, pot ser-nos útil analitzar objectivament la situació, acceptar-la (principalment si es tracta d’alguna cosa incontrolable), regular les nostres pròpies emocions, buscar alternatives (sobretot davant els esdeveniments controlables), i buscar suport en el nostre familiars i amics. Tot això però, pot resultar complicat, i més quan anímicament ja hem entrat en l’espiral negativa esmentada.

Per això, existeixen intervencions terapèutiques específiques per tractar aquest i molts altres problemes. En el nostre centre, a Mataró, trobaràs professionals especialitzats que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Trastorn Obsessiu – Compulsiu (TOC): Conceptualització i principals rituals

El Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) es defineix com la patologia mental en la qual apareixen pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents que s’experimenten com a intruses/inapropiades i causen ansietat o malestar. La persona, com a conseqüència, procura ignorar o eliminar aquests elements mitjançant pensaments concrets o actes. Per a això, i encara que actualment no sigui absolutament necessari pel diagnòstic, poden aparèixer comportaments o actes mentals de caràcter repetitiu, que es realitzen en resposta a aquestes obsessions. El seu objectiu no és altre que prevenir o reduir el malestar, o prevenir algun esdeveniment o situació negatius. Tot i això, i això és particularment important, aquests actes no estan connectats de forma realista amb el que pretenen neutralitzar.

És important diferenciar en un primer moment les obsessions de les denominades compulsions. Les primeres es poden definir com a esdeveniments mentals que es caracteritzen per ser automàtics i ser viscuts com intrusos. És a dir que usurpen a la ment i acostumen a preocupar a la persona, comportant un malestar associat normalment en forma d’ansietat. Alguns exemples poden ser que certs objectes (poms de portes, seients de l’autobús, telèfons …) estan contaminats o bruts i poden transmetre aquesta contaminació. Imatges reiterades sobre la probabilitat / possibilitat de fer-nos mal (puc saltar per la finestra o a les vies del tren). També poden aparèixer en forma de dubtes sobre si s’haurà dit o fet alguna cosa (tancar el gas, la porta de casa, insultar) o en forma d’idees més irrealistes o sense sentit aparent (si veig un cotxe vermell, el meu marit tindrà un accident). El més característic de totes elles és que tot i que la persona habitualment reconeix que no tenen sentit, i no en poques ocasions procura lluitar contra elles d’alguna manera, aquests intents normalment resulten infructuosos, percebent cert grau d’indefensió i incontrolabilitat sobre la situació. És en aquest moment on poden aparèixer els famosos rituals compulsius.

Abans d’això però, convé tenir en compte que hi ha una sèrie de rituals que es consideren normatius o no patològics. Així, per exemple, els rituals evolutius propis de certes edats com col·leccionar, veure un dibuix animat repetidament, ordenar de manera reiterada uns objectes, comptar números, o exigir que se li expliqui un mateix relat en diverses ocasions no es consideren problemàtics. La diferència rau en el grau d’interferència i malestar que suposa per a la persona, i en la intencionalitat que hi ha darrere de la seva utilització (per mitigar l’ansietat o el malestar en el cas de la compulsió). Així, a continuació es citaran per ordre els rituals més freqüents i característics del TOC: en primer lloc hi ha els rituals de neteja, en els quals la persona habitualment es renta les mans repetides vegades per evitar la contaminació. Aquest és més típic en dones. Seguidament es troben els rituals de repetició (p.ex., repetir una paraula una cert nombre de vegades, o donar 3 voltes abans de continuar caminant). En tercer lloc es troben els de comprovació (p.ex., haver tancat el gas o la porta de casa), el qual és més característic del sexe masculí. Finalment se situen els rituals d’ordre (p.ex., ordenar els llibres per grandària, o les camises per colors).
Tots els anteriors constitueixen mostres de l’ampli ventall de conductes que poden estar associades a aquesta malaltia. El més important és comprendre que es desenvolupen per mitigar l’ansietat, i al aconseguir-ho, això produeix que es perpetuï el problema. A més, quan s’aconsegueix un estat de relaxació després de l’acte, la persona sembla “confirmar” que era important fer-ho per prevenir un dany major. Per això, en cas de no poder fer-ho, moltes vegades apareix irritabilitat o agressivitat.

Aquest és un dels trastorns més freqüents tant en la població general com en la pràctica clínica, per la qual cosa resulta especialment important comprendre el seu mecanisme per poder elaborar estratègies útils per afrontar-ho. Una d’elles és l’Exposició amb Prevenció de Resposta, pertanyent a la Teràpia Cognitiu-Conductual. Si vols conèixer més sobre aquesta, o del problema presentat, en el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, estarem encantats de proporcionar-te tota la informació que necessitis. Truca’ns sense compromís i t’oferirem una atenció professional i individualitzada.