El Trastorn Límit de la Personalitat (TLP)

Entre els diferents problemes psicològics que fins al moment s’han detectat i descrit, hi ha alguns que poden ser menys apreciables a simple vista, i els quals poden romandre latents durant amplis períodes de temps. Entre ells apareixen els trastorns de la personalitat, una alteració que es caracteritza per un patró permanent d’experiència interna i de comportament que s’aparta acusadament de les expectatives de la cultura del subjecte. A més, aquest és inflexible, estable, s’estén a una àmplia gamma de situacions personals i socials, i provoca malestar i deteriorament de l’activitat. Un altre aspecte a tenir present és que s’acostuma a iniciar en l’adolescència o edat adulta primerenca.

Un dels més característics i invalidants dins d’aquesta àmplia categoria, és el Trastorn Límit de la Personalitat (TLP). La seva característica principal rau en una pauta general d’inestabilitat en les relacions personals, imatge personal i afectivitat, al costat d’una impulsivitat marcada. Això pot expressar-se de diferents maneres; mitjançant esforços intensos per evitar un possible abandonament, inestabilitat significativa en les relacions interpersonals, sensació de buit accentuat, conductes perjudicials i autolesives (p.ex., despesa excessiva, sexe, consum de drogues, conducció temerària …), conductes o amenaces de suïcidi , sentiments de còlera inapropiada, i fins i tot símptomes dissociatius greus. En aquest sentit, com veiem, es tracta d’una problemàtica molt complexa, que abasta un espectre ampli de símptomes que reflecteixen la seva gravetat. Tot això, posseeix una clara repercussió personal, principalment emocional, però no podem deixar de banda les conseqüències que d’això es deriven per a la família.

En la línia de l’últim exposat, Marsha Linehan (1943), psicòloga i professora nord-americana, va realitzar una sèrie d’aportacions sobre el TLP que han resultat especialment útils per a la seva comprensió i tractament. Segons ella, la problemàtica té el seu origen en una disfunció de sistema de regulació emocional fruit d’una interacció entre una vulnerabilitat biològica (ser sensible a estímuls emocionals, tendència a experimentar emocions intenses …) i un ambient invalidant on apareixerien patrons de criança en els quals no es validarien les expressions emocionals de l’infant vulnerable. A partir d’aquesta explicació, la pròpia autora crea la Teràpia Dialèctica Conductual (TDC), en la qual procura treballar el sistema cognitiu i emocional de la persona per fomentar una major estabilitat tant personal com vital.

Existeixen altres alteracions i trastorns de la personalitat que poden generar limitacions significatives en el funcionament de la persona. La majoria es treballen des de la Teràpia Cognitiu-Conductual, però hi ha altres propostes que estan resultant molt vàlides per potenciar la millora d’aquestes i altres problemàtiques. Si ho desitja, t’animem a que et posis en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Estarem encantats d’atendre’t.

0 Comments

Conceptualització i conseqüències del trastorn de la comunicació social (pragmàtic)

Els problemes psicològics tendeixen agrupar-se, en primer lloc per sector de la població (infantil-adolescent o adulta), i d’altra banda, per tipologia de símptomes. En alguns casos, però, poden aparèixer tant en la infància com en l’edat adulta, i fins i tot en altres, s’observa una cronificació des d’edats primerenques fins a moments més avançats de la vida. En el cas que aquí ens ocupa, el trastorn de la comunicació social (pragmàtic), veiem que la seva aparició acostuma a ser en edats primerenques (primera o segona infància), però a causa de les característiques del nostre desenvolupament evolutiu, i a les dificultats per detectar certes alteracions, aquest pot no identificar-se fins a períodes posteriors.

D’aquesta manera, la principal característica d’aquesta problemàtica és la deficiència/deficiències en l’ús de la comunicació per a propòsits socials, com pot ser saludar o compartir informació considerada apropiada per al context social. A més, presenta un clar deteriorament en la capacitat per modificar la comunicació i adaptar-la al context o a les necessitats de l’oient (p.ex., parlar de manera diferent en una aula o en un parc, conversar amb un adult o un nen, etc.). També presenten dificultats per seguir les normes d’interacció i conversa, com poden ser respectar el seu torn, expressar-se de forma diferent quan no es comprèn el seu missatge, i saber quan utilitzar signes verbals i no verbals per regular la conversa. Finalment, com una altra de les característiques rellevants, apareixen dificultats per entendre allò que no es diu de manera explícita, costant la interpretació de significats ambigus o no literals (ironia, sarcasme, humor …).

En la línia de l’últim exposat, el problema presentat pot confondre amb altres trastorns, com són el Trastorn de l’espectre autista (TEA) o el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). En el primer, apareixen dificultats socials significatives, però aquestes no només se circumscriuen a la comunicació, sinó que engloben altres aspectes com l’empatia, la intersubjectivitat, i la teoria de la ment. A més, una altra de les característiques que els diferencia és que en el TEA apareixen interessos restringits i conductes estereotipades. En el cas del TDAH, poden aparèixer dificultats en la comunicació, però junt amb aquestes, s’aprecia una activitat motora excessiva i/o dificultats clares d’atenció. Resulta interessant i convenient conèixer les característiques de el desenvolupament evolutiu dels nens per poder diferenciar les alteracions i poder establir un diagnòstic diferencial adequat. En aquest sentit, la detecció i intervenció primerenca ens permet prevenir dificultats futures més greus, i afavorir el correcte funcionament i l’adaptació de la persona.

Finalment, convé tenir en compte, que aquesta i altres patologies poden cronificar-se, o fins i tot modificar-se i derivar cap a una altra alteració. Si vols ampliar la informació sobre això, o vols visitar-te amb els nostres professionals, en el nostre centre de psicologia, a Mataró, et facilitarem tot el que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

L’ABC de la Psicologia

Els humans som éssers complexos, i fins i tot més quan estem en grup i interaccionant amb altres persones. Estem conformats d’una sèrie d’elements (emocions, records, pensaments, experiències …) més, o menys subjectius, i de vegades difícils de definir. Així, podríem dir que la psicologia, entre moltes altres funcions, busca conèixer i establir un ordre i estabilitat entre aquests curiosos fenòmens, buscant optimitzar per facilitar el major benestar emocional possible. En aquest sentit, són diferents les propostes que han emergit amb aquesta finalitat, sent l’ABC que a continuació s’exposarà una de les més excel·lents i representatives.

Albert Ellis, considerat un dels psicoterapeutes cognitius més influents de la història, va crear el 1957, i en contraposició amb el moviment psicoanalític preponderant fins a aquest moment, el seu propi sistema terapèutic, la Teràpia Racional Emotiva Conductual (TREC). Aquesta es va basar en la seva teoria ABC, la qual suposa els fonaments sobre els quals s’han anat desenvolupant una multiplicitat d’eines i estratègies terapèutiques. A continuació s’exposaran els seus components:

  • L’Esdeveniment activador (A): Es refereix a les situacions o fets, tant interns com externs, que ens generen una sèrie de reaccions. Així, poden ser de tot tipus, com un accident de circulació, una discussió amb la nostra parella, una imatge aversiva, imaginar o anticipar una cosa negativa, escoltar una cançó emotiva … Qualsevol esdeveniment és susceptible de ser inclòs aquí, ja que tots ells, depenent de moment, poden despertar els dos elements que segueixen a continuació.

  • La Interpretació o valoració personal (B): Davant de qualsevol esdeveniment o situació, s’activen una sèrie d’interpretacions en forma de pensaments, els quals expliquen en molt bona part l’impacte emocional que pot arribar a tenir una situació concreta. Posem per exemple que ens trobem amb una amic pel carrer a què fa molt que no veiem. Imaginem que el saludem, però aquest, passa de llarg i no ens torna la salutació. Si davant això interpretem que li passa alguna cosa amb nosaltres, o que li hem fet alguna cosa i per això ens evita, el nostre estat d’ànim serà irremeiablement negatiu. Però si en lloc d’això vam pensar que potser té un mal dia, o fins i tot que pot no haver-nos vist, l’impacte subsegüent com podem veure és molt menor.

  • Conseqüències emocionals i comportamentals (C): Tot allò que succeeix al nostre voltant, i especialment allò que passa pel nostre filtre mental, té una repercussió o conseqüències concretes. De vegades, aquestes són subtils o neutres, però en altres, sembla que no podem evitar que apareguin emocions intenses i negatives. A més, en funció de com ens hagi “assegut”, actuarem d’una forma o una altra. En l’exemple citat, podríem cridar-li recriminant-li no haver-nos tornat la salutació, o podríem aturar-nos amb cara de sorpresos, o fins i tot enviar-li un missatge preguntant-li què li passava.

L’autor emfatitza la importància d’atendre a la nostra forma d’interpretar els esdeveniments. Aquesta, segons ell, vindrà donada per l’activació d’una sèrie d’esquemes latents, que posseïm cada un de nosaltres, i que hem anat conformant al llarg de les nostres vides. En trastorns com l’ansietat o la depressió, apareixen una sèrie de creences prototípiques com “jo sóc vulnerable” o “no serveixo per a res”, les quals poden explicar com aquestes persones veuen el món. Per això, la principal meta de la seva intervenció recau en modificar la interpretació que fem sobre els esdeveniments interns i externs, de tal manera que ens permeti relativitzar la importància de les coses.

Al costat de l’Ellis, hi ha altres autors i moltes altres intervencions que ens permeten explorar el meravellós món interior de les persones, i treballar-lo per millorar-lo. En el nostre centre, situat a Mataró, els nostres professionals tenen una formació àmplia en aquests i altres tractaments. Si vols conèixer-nos, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.

Què és la Agorafòbia? Característiques i alternatives de tractament

Els problemes d’ansietat, i especialment les pors, són fenòmens extraordinàriament comuns en la nostra societat. Des que naixem, aquests semblen adequar-se al nostre nivell evolutiu, i a mesura que ens anem fent grans, apareixen pors més abstractes i subjectives. Així, és comú que en la nostra infància haguem temut a monstres, fantasmes, el “coco”, certs animals … I poc a poc, hàgim canalitzat tot això cap a fenòmens més socials, i cap a situacions semblants a les que vivim en el nostre dia a dia, però que en ocasions no aconseguim acabar de definir.

Un d’ells és la Agorafòbia, un trastorn en el qual la persona experimenta por i ansietat en situacions on escapar pot resultar difícil, o on, en cas que aparegui una crisi o símptomes accentuats d’angoixa, pot no disposar-se de l’ajuda necessària. Tradicionalment s’havia entès com la por als llocs oberts, o públics, però aquesta concepció, si bé és parcialment correcta, no abarca la totalitat de la problemàtica. En aquest sentit, les situacions típiques més temudes són: fer servir el transport públic (p.ex., trens, autobusos, vaixells, avions …), estar en espais oberts (p.ex., ponts, mercats, zones d’estacionament …) , en espais tancats (p.ex., botigues, teatres, cinemes …), fer cua o estar en una multitud, i estar fora de casa sol. Així doncs, com veiem, les zones obertes són una però no l’única situació temuda. Una altra de les característiques importants, i que també comparteixen les altres “fòbies”, és que la persona habitualment evita anar a aquests llocs, o bé ho resisteix acompanyat o amb gran malestar. S’associa més al gènere femení que al masculí, i acostuma a aparèixer entre els 20 i els 30 anys, tot i que també s’ha documentat que és típica la seva aparició en edats més tardanes, i especialment després de certs esdeveniments traumàtics com caigudes.

El problema pot resultar altament incapacitant per a la persona que el pateix, podent arribar fins i tot a evitar sortir al carrer. En aquests casos, s’observa una clara generalització de les pors a gairebé qualsevol situació. A més, tot i que no sempre, és comú que apareguin crisis de pànic, enteses aquestes com l’experimentació d’un gran nombre de símptomes d’ansietat (dificultat per respirar, sudoració, tremolors, taquicàrdia …) en pocs minuts, juntamente amb la por a que tingui conseqüències greus. Aquests, són tots símptomes d’ansietat, però com en gairebé tots els trastorns mentals, l’agorafòbia no sol aparèixer en solitari. Sent en ocasions causa, i en moltes altres conseqüència, la depressió és una de les patologies psiquiàtriques més comuns. No resulta difícil d’entendre que com més impedida i limitada estigui una persona, més senzill és que apareguin símptomes depressius. Els sentiments d’inutilitat, fracàs i culpa acostumen a aflorar de forma relativament ràpida, però no solament en els trastorns d’ansietat, sinó en tots aquells problemes que impedeixen afrontar el nostre a dia a dia amb normalitat.

Pel que fa a les estratègies d’intervenció, la Teràpia Cognitiu-Conductual s’ha mostrat com el tractament més efectiu i eficaç per a aquest problema. Aquesta, es basa en un abordatge integral en el qual s’inclou una primera part de psicoeducació (anàlisi i comprensió de les característiques del trastorn), seguida per exercicis de reestructuració cognitiva per treballar les interpretacions negatives sobre les situacions i les conseqüències dels símptomes experimentats, i exposició en viu. Aquesta última, l’afrontament de les situacions temudes, és el component més important, ja que permet comprovar que les expectatives de perillositat no arriben a complir-se. A més, de vegades pot resultar beneficiós l’abordatge psiquiàtric a través de medicació, permetent reduir l’activació i augmentar l’autoconfiança.

Els problemes d’ansietat i el seu tractament són àrees àmpliament explorades i investigades des de la psicologia. Si vols ampliar la informació, o creus que pots beneficiar-te de la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres. El nostre equip, situat a Mataró, estarà encantat d’ajudar-te.

El perdó

Al llarg de la nostra vida, i fins i tot si pensem en l’última setmana, és més que probable que ens haguem sentit dolguts o ferits per algú, o que ho haguem provocat nosaltres en alguna persona. Així i tot, pot ser que no hàgim rebut la reacció o comprensió que esperàvem, i, de la mateixa manera, pot haver-nos estat difícil disculpar-nos. Al costat d’això, i sent un dels processos més complicats, ens ha pogut ser especialment complicat disculpar-nos a nosaltres mateixos. Això, com veurem, té una clara repercussió en el nostre estat d’ànim, i en la nostra forma d’interaccionar amb els altres, pel que és important conscienciar-nos de la importància de comprendre-ho, tenir-ho present, i prioritzar-ho.

De vegades, per paradoxal que sembli, semblem incapaços d’exterioritzar certes paraules; com si un bloqueig ens ho impedís. Alguns exemples són gràcies, ho sento i fins i tot, t’estimo. Totes elles, cert és, contenen de per si una càrrega emocional important, sense importar el context en què les situem. Entre elles hi ha el disculpar-nos. Per què ens costa tant demanar perdó? Poden existir diferents motius pels quals això ens suposa un problema, i aquesta variabilitat depèn, en gran part, del viscut per la mateixa persona i dels seus trets de personalitat. Així i tot, ens trobem moltes vegades amb elements comuns: El primer és l’orgull, entès aquest com l’excés d’estima cap a un mateix i cap als mèrits personals. Aquest, pot fomentar que ens costi el que s’entén com a “baixar del burro”, obligant a l’altre a admetre la seva culpabilitat, i reduint la nostra capacitat d’autocrítica. Relacionat amb aquest, en moltes ocasions ens costa acceptar el “no tenir la raó”; defensem els nostres arguments sense contemplar del punt de vista de l’altre. Com a tercer punt, pot existir cert rancor cap a l’altre, o cap a situacions similars. Això provoca que difícilment aconseguim empatitzar i molt menys disculpar. I finalment, molt vinculat a aquest, és probable que trobem a faltar que els altres ens ho diguin o sol·licitin a nosaltres, tenint la sensació que sempre ens estem rebaixant.

D’altra banda, què impedeix que ens perdonem? Aquest és un procés encara més complex que l’anterior, ja que es tracta d’una cosa totalment intern, i més subjectiu. En aquest sentit, de vegades no acceptem els nostres pensaments, emocions i conductes, i ens dediquem a autocastigarnos per haver fet o deixat de fer certes coses, recreant-nos en el dolor. A més d’això, de per si, a la majoria de nosaltres a vegades ens costa fins i tot comprendre’ns. Així, podem tenir dificultats tant per detectar, com per expressar el que sentim, i això pot ser una cosa que arrosseguem des de fa massa temps. Tot això impedeix que avancem, que deixem enrere tant esdeveniments com emocions concretes, i per tant, créixer. Al trobar-nos amb situacions semblants a les viscudes, i en les que no ens hem aconseguit perdonar, podem afrontar-les fins i tot pitjor del que ho vam fer, repetint el cicle. Per tot el comentat, és important prendre consciència de lo rellevant que resulta per a les nostres vides, perdonar i perdonar-nos. El poder inherent a aquest procés és espectacular si realment ho portem a terme.

D’aquesta manera, si ho integrem en el nostre dia a dia, podrem observar un canvi tant en els altres en relació a nosaltres, com en el nostre ésser. En el primer dels casos, fomentem l’acostament, la confiança i la sinceritat amb els altres. I pel que fa a la segona, millorem el nostre autoconeixement, i trenquem amb tabús i barreres personals que ens impedeixen processar i acceptar experiències i emocions concretes.

Hi paraules de per si poderoses, algunes d’elles citades a l’inici d’aquest article. Si ho pensem, algunes semblen oblidades, i altres simplement les obviem. Considerem que és útil conèixer què ens impedeix exposar-les, i quins efectes poden tenir. Si vols ampliar la informació al respecte, o et sorgeix qualsevol altra pregunta, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. T’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes

1 Comment

Què és el Trastorn de relació social desinhibida?

L’afecció suposa un dels aspectes més importants de les nostres vides. Es tracta de la vinculació afectiva que desenvolupem des del naixement, inicialment amb els nostres pares, per a posteriorment traspassar o generalitzar a moltes altres persones. Suposa una eina clau per crear i mantenir relacions, ajudant-nos a desenvolupar-nos en un món social i a crear-nos una imatge de nosaltres mateixos en els diferents àmbits del nostre dia a dia. De vegades, però, aquest es pot veure alterat, manifestant-se de formes inadequades i fins i tot patològiques.

Aquest és el cas del Trastorn de relació social desinhibida, un problema definit com aquell patró de comportament en el qual el/la nen/a s’aproxima i interacciona activament amb adults estranys. Això es tradueix principalment en una falta de reticència per aproximar-se a aquests i en un comportament massa familiar. A més, el nen pot no recórrer al seu cuidador principal després d’una sortida o aproximació arriscada, manifestant-se fins i tot en contextos poc familiars. D’aquesta manera, el petit no reflecteix malestar quan interacciona amb gent desconeguda, i tampoc busca activament als seus pares després de fer-ho. Això, mostra un dèficit clar en les seves habilitats socials, i més concretament, en el tipus de vincle desenvolupat. Al costat d’això, cal tenir en compte que per realitzar el diagnòstic el nen ha de tenir una edat de desenvolupament d’almenys 9 mesos. Això és degut al fet que fins aleshores pot ser difícil diferenciar aquelles conductes considerades normals, de les problemàtiques.

Hem de remarcar aquí la importància de diferenciar-lo d’altres situacions o alteracions en les quals pot mostrar-se un comportament semblant. En aquest cas, l’Autisme o el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) apareixen com a principals solapaments. En tots dos pot existir una manca d’inhibició davant la interacció amb estranys, però així com en el primer s’afegeixen dèficits intel·lectuals i del llenguatge, en el d’afecció desinhibit “únicament” observem l’alteració en el pla social o afectiu. En el cas del TDAH, les aproximacions als altres s’emmarquen en l’espectre d’impulsivitat, i en l’aquí descrit, per diagnosticar, no han de limitar-se a aquesta. Certament, pot resultar difícil diferenciar, sobretot per l’edat del nen i la manca de conducta verbal, de manera que hem de ser cauts a l’hora de considerar aquesta alteració.

Es considera que la causa principal de la seva aparició és l’haver experimentat un patró extrem de cura insuficient, posant-se això de manifest a través de: una clara negligència o manca social en la qual hi ha una manca persistent de tenir cobertes necessitats emocionals bàsiques; haver patit o patir canvis repetits de cuidadors primaris que minimitzen la possibilitat de crear una inclinació estable; i rebre una educació en contextos poc habituals la qual cosa redueix l’oportunitat d’establir un tipus d’afecció més selectiu. Les conseqüències d’això es poden manifestar no només en el pla social, sinó en múltiples àrees. Conforme la persona creix, poden aparèixer problemes emocionals diversos, principalment relacionats amb ansietat, depressió i dificultats relacionades amb l’autoestima. A més, si l’alteració persisteix, la inadaptació social pot ser significativa, precipitant problemes en totes les esferes (laboral, acadèmica, familiar …).

Aquesta problemàtica ens mostra la importància de mantenir i crear una estabilitat familiar i social a l’entorn del nen, ja que d’aquesta manera s’afavorirà que elabori un estil d’interacció positiu. De vegades, això pot veure dificultat per la necessitat de fer certs canvis (residència, treball …). Per això, és important tenir en compte que hem de procurar treballar i enfortir la nostra relació amb el nen independentment del context extern, ja que és possible que d’aquesta manera puguem prevenir que apareguin dificultats com l’aquí descrita.

Si vols rebre més informació sobre aquesta o qualsevol altra qüestió, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns, et ajudarem!

La sobreimplicació emocional

Podríem dir que la major part de la nostra vida ens la passem construint llaços amb els altres. Des del naixement, i fins i tot abans d’aquest, establim vincles i aprenem a desenvolupar-nos en un món social. En un primer moment, principalment amb els nostres pares, per a posteriorment seguir amb altres familiars propers, amics i professors de l’escola, companys de treball, etc. Amb cada un d’aquests vincles enriquim el nostre la nostra vida emocional, obtenint estabilitat i seguretat. Tot i això, de vegades la nostra forma d’encarar o interpretar aquestes relacions pot causar-nos malestar, sent una d’aquestes situacions la sobreimplicació emocional.

Quan es tracta de persones properes, vam desenvolupar un tipus d’aferrament diferent, podríem dir-especial, proper o fort. Pot ser tan potent que a nivell emocional passem a vincular fins i tot certs aspectes personals a l’altre o uns altres, com si certes persones constituïssin peces del que nosaltres som. Això, d’una banda, ens aporta benestar (principalment a través d’estabilitat), però de l’altra, pot comportar diferents problemes. Entre ells la dependència és un dels principals, podent tenir la sensació fins i tot que perdem, en part, la nostra identitat, deixant-nos portar per les opinions i decisions d’aquells que considerem importants, i en ocasions, fins i tot més importants que nosaltres mateixos. Al costat d’això, la sobreimplicació emocional suposa una altra de les conseqüències més significatives. Aquesta pot passar-nos desapercebuda, i fins i tot veure-la com útil, però res més lluny de la realitat.

Podem definir la sobreimplicació com la tendència a preocupar-nos i responsabilitzar-nos per qüestions alienes a nosaltres, de manera excessiva. Aquesta, com s’ha comentat, pot tenir el seu origen en un vincle emocional fort i proper amb una altra persona, la qual cosa sembla “justificar” que fem nostres, les seves inquietuds i problemes. A més, però, certs trets de personalitat també poden acostar-nos a actuar així, com ara la Afabilitat o el Neuroticisme. Sigui com sigui, aquest tret pot manifestar-se de diferents maneres:

  • Sobreprotecció: Podria definir-se com el fer per l’altre tot allò que podria i hauria de fer; Advertències constants sobre diferents perills, prohibir anar a certs llocs per por, parlar o actuar per l’altre … Són alguns dels exemples que ens podem trobar.

  • Control: El voler saber en tot moment quins són els moviments de l’altra persona, i fins i tot el procurar anticipar i fins i tot estructurar el seu context pot suposar un problema important. A més, impedim que l’altra persona es desenvolupi de forma autònoma i independent.

  • Sacrifici: Podem fins i tot abandonar certes responsabilitats personals en detriment de l’altre. Novament aquí, no només ens anem anul·lant, sinó que també vam frenar el desenvolupament i la posada en pràctica de certes competències de l’altre.

  • Catastrofización: Finalment, el dramatitzar davant gairebé qualsevol cosa que li passi o li pugui succeir a l’altre és una cosa característic de la sobreimplicació. Amb això, creiem estar prevenint un mal major, generant certs dubtes i por, i fomentant que en futures ocasions aparegui inseguretat.

Això pot tenir conseqüències tant per a “el protegit”, com per als actors, els quals entre altres poden arribar a tenir problemes com estrés i ansietat. És important prendre consciència de les característiques esmentades, i tenir en compte la gran repercussió que pot tenir actuar d’aquesta forma. Potser, una de les principals dificultats suposa el fet d’acceptar que no és beneficiós ni per a nosaltres, ni per als altres. Ben al contrari, a llarg termini no només ens desestabilitza, sinó que pot fins i tot facilitar que els nostres vincles es trenquin.

Si ens vols conèixer o plantejar algun dubte, posa’t en contacte amb els nostres professionals. El nostre centre de psicologia està situat a Mataró, allà et facilitarem tota la informació que necessitis.

La importància de la comunicació

Formem part d’un món on les interaccions, la vida social, constitueixen un dels aspectes més definitoris i significatius de la nostra condició humana. La comunicació, i amb aquesta ens referim no només a l’ús de paraules, sinó a l’intercanvi de missatges (verbals i no verbals), resulta un vehicle primordial per a la creació i el manteniment de vincles. Tots els àmbits (laboral, familiar, social …) requereixen aquest component, suposant una eina en les nostres vides. Per això, i encara que en ocasions ho oblidem i fins i tot considerem que és millor evitar-ho, la comunicació entre tots els membres és un element fonamental.

En la línia del que introduït, en primer lloc hem de tenir en compte que “és impossible no comunicar”. És a dir, fins i tot quan no tenim ganes i ens tanquem en la nostra habitació, o evitem la mirada, o fins i tot quan ens anem a fer un volt, estem comunicant! En aquest cas podríem transmetre enuig, disgust, desinterès, por … Emocions que habitualment ens allunyen d’allò que ens genera malestar. Ja simplement amb això ens podem fer una idea de la rellevància d’aquest procés (la comunicació), podent considerar-gairebé tot inherent a ell. Al costat d’això, els errors o dificultats en la comunicació es poden donar de dues formes: quan no es comunica o quan es fa de manera errònia o problemàtica. En el primer dels casos, parlem d’aquelles persones en les quals predomina un estil evitador de conflictes, en què cada acostumem a voler solucionar el problema per la nostra part, i on es transmet un clima de desconfiança cap als altres, generant una tensió que acostuma a perpetuar-se i accentuar-se amb el temps. Això pot predisposar i és característic de problemes com la depressió o l’ansietat, on la repressió d’emocions és un aspecte característic. En la segona opció, tenim diferents possibilitats; podem trobar-nos amb interaccions agressives, dominants o autoritàries, fredes o distants, o fins i tot buides (es deixa de banda el conflicte i es toquen temes banals). Evidentment, l’edat i paper que es tingui ens pot facilitar comprendre el tipus de relació. Però no per això hem de justificar i molt menys enfortir certs comportaments.

En aquest sentit, l’edat no ha de ser un impediment ni una excusa per millorar la manera de relacionar-nos. Tant un nen petit com una persona gran necessiten escoltar i ser escoltats. Però això sí, haurem adaptar els nostres missatges al moment evolutiu i al nivell de comprensió. Tot i això, hi ha unes pautes comunes que és important conèixer, recordar, i respectar:

  • Escolta activa: Encara que pugui sonar senzill, quan estem immersos en el nostre dia a dia de vegades se’ns oblida. La predisposició i actitud d’escolta, sense jutjar, pot afavorir un clima de confiança, de comoditat. És cert que tots ho trobem a faltar en moltes situacions, però tenir el recordatori pot ajudar-nos a prioritzar-en nosaltres mateixos, afavorint que també surti dels altres.

  • Empatia i respecte: Comprendre i respectar l’opinió i les inquietuds de l’altre pot ser una de les tasques més àrdues, i més quan creiem que tenim raó. Encara que això sigui així, ser flexibles i procurar entendre com se sent l’altre en tot moment, ens pot ajudar a enfrontar-nos a la situació amb més garanties d’èxit, resolent de manera més eficient.

  • Assertivitat: Es podria dir que les dues habilitats anteriors queden englobades aquí. Ser assertiu significa comunicar els nostres drets i necessitats respectant i sense vulnerar les de l’altre. Requereix prendre consciència de la importància d’exterioritzar els nostres pensaments i emocions, per perjudicials que ens semblin. El posar sobre la taula el que ens preocupa o ens fa sentir malament facilita que els altres es facin una idea de la situació, i a més pot servir-nos per treure cert malestar.

Hi ha diferents pautes a tenir en compte a l’hora de comunicar-nos. Hem de treballar-tant a nivell verbal com no verbal. Les aquí exposades són tres principis generals que és important recordar. Si vols complementar la informació, o tens alguna pregunta sobre aquest o un altre tema, els psicòlegs i psiquiatres del nostre centre et proporcionaran tot el que necessitis. No ho dubtis i truca’ns!

Alcoholisme: característiques i problemes associats

El consum de substàncies és un dels problemes més importants i prevalents en la nostra societat. Diem substàncies perquè en aquestes s’inclouen aquelles considerades legals, com el tabac o l’alcohol, com no legals (cocaïna, cànnabis, heroïna …). D’entrada, és important no confondre legalitat amb perillositat, tendint a considerar com més inofensives a les legals. L’alcohol és la droga legal més consumida al nostre país; observant a més un augment progressiu i iniciant-se cada vegada a edats més primerenques.

Tot i que existeixen diferents concepcions, a grans trets podem definir l’alcoholisme com la malaltia caracteritzada per la intensa necessitat d’ingerir alcohol, existint per tant dependència física, i manifestant-se a través de diferents símptomes d’abstinència quan no és possible ingerir-lo. A més, conforme més es consumeix, més dosi es necessita per aconseguir el mateix estat d’embriaguesa, desenvolupant-se així la tolerància. És considerat per l’Associació Mèdica Nord-americana com una patologia crònica, progressiva i mortal. Entre les seves causes, s’han proposat diferents explicacions: d’una banda, s’ha indicat que qui té pares alcohòlics, posseeix una major probabilitat de desenvolupar aquesta problemàtica, i especialment quan és el pare (25-50%). D’altra banda, hi ha diferents factors psicosocials, com l’ansietat o la depressió, els quals poden afavorir que la persona acudeixi a estratègies com el consum per mitigar el malestar. Al costat d’aquests, s’ha indicat que l’adolescència suposa un període crític i de vulnerabilitat. Cada vegada són més els joves que s’inicien a edats primerenques, i el que comença sent per diversió pot acabar transformant-se en un problema greu.

En la línia de l’últim comentat, a continuació se citen alguns dels problemes, i especialment trastorns mentals produïts pel consum d’alcohol.

  • Trastorns Aguts: Aquí s’emmarquen aquelles problemàtiques que es produeixen davant d’un consum a curt o mitjà termini. Entre elles hi ha la intoxicació alcohòlica, la síndrome d’abstinència no complicat, el delirium tremens, la al·lucinosi aguda, els blackouts i els trastorns del son. Tots ells apareixen de manera brusca, però alguns s’associen a la presa d’alcohol (intoxicació, al·lucinosi …) i altres al seu abstinència (delirium tremens, o síndrome d’abstinència no complicat).

  • Trastorns crònics: En aquest cas, parlem d’alteracions que apareixen després d’un consum més continuat, fent-ho de forma lenta i insidiosa, i considerant a més irreversibles. Entre elles hi ha les alteracions cognitives (principalment trastorns intel·lectuals i pèrdues de memòria), la demència alcohòlica, l’Encefalopatia de Wernicke i la Síndrome de Korsakoff. La majoria, com veiem, es relacionen amb problemes cognitius.

Hi ha dues problemàtiques que convé remarcar, ja que poden aparèixer en qualsevol moment o fase. La primera d’elles es refereixi a les alteracions de la personalitat, on s’observa una clara tendència a la irritabilitat, conductes agressives, pèrdua de control i deshinibició. L’altra, i no menys important, es refereix a les disfuncions sexuals. Així, l’alcohol produeix atròfia en les gònades d’ambdós sexes (testicles i ovaris), generant trastorns erèctils i disminució de l’espermatogènesi en l’home, i menor fertilitat en la dona. Finalment, a més de tot el que hem comentat, cal indicar que l’alcohol és la principal causa evitable d’anomalies congènites mentals i físiques. En aquest sentit, quan una dona ho consum durant l’embaràs, hi ha molt risc que el nadó pateixi les conseqüències, com ara la Síndrome d’Alcoholisme Fatal, un trastorn crònic caracteritzat per diferents anomalies físiques i cerebrals.

S’ha intentat proporcionar una aproximació a les principals alteracions associades a l’alcoholisme, citant aquelles més significatives. Tot el citat evidència la importància de la seva prevenció, ja que com s’ha indicat a l’inici, tendim a normalitzar-i a infravalorar les seves importants conseqüències. Tot i això, si vols conèixer algunes de les alteracions de forma més específica, o vols resoldre qualsevol altre dubte, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. T’ajudarem i facilitarem tota la informació que necessitis.

Categories alternatives per als problemes alimentaris

Els humans som éssers complexos, potser l’espècie més complexa que existeix. No només presentem diferències entre nosaltres, sinó que fins i tot podem variar nosaltres mateixos en el transcurs del temps, en diferents ambients, i fins i tot davant de diferents persones. Això ens ha de fer veure la rellevància de tenir en compte totes i cadascuna de les nostres característiques a l’hora de comprendre tant les nostres conductes com el nostre estat emocional. Així, a nivell patològic passa el mateix; convé considerar un gran nombre de variables, seleccionar aquelles més rellevants i treballar per millorar tant el diagnòstic com la intervenció aplicada. En aquest sentit, són diferents els sistemes utilitzats per a classificar els trastorns mentals, tots ells buscant oferir un sistema exhaustiu i representatiu de les diferents problemàtiques que serveixi per potenciar el que s’ha comentat. Tot i això, no són pocs els casos que comparteixen característiques per més d’una categoria, sent un dels principals els Trastorns de la Conducta Alimentària.

Dins d’aquesta àmplia problemàtica, s’ha vist que les persones, i en especial els nens, no només poden complir criteris per a més d’una categoria, sinó que en ocasions presenten característiques de molts però sense arribar a tenir totes les necessàries per definir-ne una, per el que s’acostumen a englobar dins el subtipus anomenat “Trastorn alimentari no especificat”. Davant d’aquesta situació, neixen propostes com la del Great Osmond Street, a Anglaterra. Aquest grup de treball recull els problemes alimentaris que, al seu parer, es donen en nens i adolescents amb més freqüència. Per a això, tenen en compte que únicament el 50% dels nens d’entre 7 i 15 anys exhibeixen criteris segons els mètodes de classificació tradicionals. Així, a part de l’Anorèxia i la Bulímia Nerviosa, proposen les següents categories:

  • Ingesta selectiva: Aquest trastorn té com a característica principal la restricció del repertori d’aliments durant un període prolongat (com a mínim 2 anys). A més, s’acompanya d’una falta de desig per provar nous aliments. Convé recordar, que en certes etapes, especialment en l’etapa preescolar, el nen pot rebutjar diferents aliments i centrar-se en uns pocs, però només haurà de preocupar-nos si persisteix en el temps i si li deficiencia nutritiva és significativa. Junt amb això, aquesta alteració s’acostuma a presentar amb altres problemes com l’Autisme o la Discapacitat Intel·lectual.

  • Trastorn emocional de Evitació Alimentària: Es defineix, paradoxalment, com el trastorn que implica evitació de l’alimentació, en absència d’un trastorn afectiu primari. S’afegeix, a més, que hi ha d’haver una pèrdua de pes. Això no sorprèn considerant que la persona rebutja activament el fet de menjar.

  • Disfàgia funcional: En aquest cas, a part de presentar una clara evitació d’aliments, la persona experimenta una gran por a ennuegar o vomitar, la qual cosa acostuma a ser la causa del rebuig alimentari. Per això, procuren no ingerir principalment aliments sòlids, encara que els casos més greus poden tenir dificultats fins i tot amb els líquids.

  • Síndrome de Rebuig Alimentari: Podria considerar-se un dels més greus, dels aquí especificats. Això és així pel fet que no només hi ha un profund rebuig a menjar i beure, sinó també a caminar, parlar i fins i tot a tenir cura de si mateix. Un aspecte important a més, resideix en el fet que els nens i nenes que pateixen aquesta patologia es resisteixen als esforços que es realitzen per cuidar-los, la qual cosa dificulta no només que segueixin les pautes de pares o cuidadors, sinó també que s’adhereixin a una intervenció terapèutica.

Els Trastorns de la Conducta Alimentària no són els únics en els que s’han proposat alternatives. A poc a poc la comunitat científica considera en major mesura que les patologies mostren una gran heterogeneïtat en funció de la persona que les pateix, i procura definir criteris més dimensionals, que permetin una major flexibilitat a l’hora de diagnosticar, i conseqüentment d’intervenir.

En el nostre centre de psicologia podràs trobar professionals que t’ajudaran a aprofundir sobre aquest o qualsevol altre tema, proporcionant una atenció individual i personalitzada. Si tens qualsevol pregunta, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.