L’afecció i el trastorn de relació social deshinibida

L’afecció constitueix un dels mecanismes socials més importants en la vida dels éssers humans. A grans trets, el podem definir com el vincle conductual, emocional i cognitiu que establim amb els nostres éssers estimats, i que es desenvolupa durant la primera infància, especialment dins dels primers tres mesos. En aquest període el nen adquireix i internalitza un model de relacions afectives, és a dir, una representació del món social i interpersonal que es podrà veure modificada a través de les experiències relacionals que vagi tenint al llarg del cicle vital. D’aquesta manera, contribueix significativament a desenvolupar una imatge de si mateix i dels altres que serà clau per facilitar una adequada adaptació al medi.

En ocasions, aquest es pot veure truncat o deteriorat per diferents circumstàncies; problemes conjugals, presència de psicopatologia en els pares, desestructuració familiar, canvis d’habitatge constants, entre d’altres. Tot això repercuteix negativament en la criança dels fills, els quals en un futur poden desenvolupar problemes diversos, com trastorns d’ansietat o depressió, Problemes d’autoestima, o trastorns per consum de substàncies. D’entre ells, sobresurt un el qual apareix estretament relacionat amb un pobre desenvolupament de la inclinació i amb la cura insuficient rebuda durant la infància; parlem del trastorn de relació social deshinibida. Aquest quadre es caracteritza per un patró de comportament en què el nen s’aproxima i interacciona de manera activa i freqüent amb adults estranys, amb els que hauria, en principi, mostrar més resistència o incomoditat. Així, manifestarà una reducció o absència de reticència a l’hora d’aproximar-se o interaccionar amb adults estranys, utilitzant un comportament verbal i / o no verbal massa familiar. Al costat d’això, també es pot observar que rarament recorre al cuidador adult després de sortides arriscades, fins i tot en contextos inusuals.

Com hem indicat, aquest problema es vincula especialment amb el fet d’haver patit un patró de cura insuficient, i això pot posar-se de manifest a través de diferents mecanismes, com són: la negligència o manca social on hi ha una contínua falta de tenir cobertes les necessitats emocionals bàsiques, canvis freqüents de cuidadors primaris que disminueixen l’oportunitat d’elaborar una inclinació estable, i una educació en contextos poc habituals que redueix l’oportunitat de construir i establir una inclinació selectiva. D’aquesta manera, la inestabilitat i falta d’estructuració persistent experimentada en les seves relacions principalment amb els pares, facilita que desenvolupin aquest patró d’interacció social, en el qual es pot observar una clara manca de selectivitat a través d’acostaments indiscriminats cap als altres.

Un aspecte important a tenir en compte és que els signes d’aquest trastorn sovint persisteixen fins i tot després que ja no hi hagi signes d’abandonament. Aquesta dada reflecteix la importància de detectar i intervenir precoçment per prevenir el desenvolupament de futurs problemes emocionals més greus, com l’aquí exposat.

Conèixer les principals característiques de certes patologies pot ajudar-nos a identificar diferents situacions problemàtiques, a més de permetre’ns actuar ràpidament dissenyant intervencions adequades per a cada cas particular. Per obtenir més informació al respecte, comptem amb un equip de professionals de la psicologia i psiquiatria al teu servei. Estem situats a Mataró. Truca’ns sense compromís i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

 

Expressió emocional en les relacions de parella

Avui dia, la creació de vincles, i concretament, les relacions de parella, suposen un dels fenòmens més freqüents i significatius de gairebé totes les societats, independentment del territori o cultura. Tot i que és possible elaborar diferents explicacions per comprendre perquè triem ajuntar-nos amb certes persones, la veritat és que sentiments com l’afecte, l’amor, el desig, o la passió, tot i ser, en part, subjectius, són elements universals que en algun moment tots haurem pogut experimentar, i que a més a més contenen mecanismes complexos que poden manifestar-se de maneres molt diferents en funció de la persona. Tot i això, podríem estar d’acord a l’hora d’afirmar que quan aquesta experiència és recíproca i compartida amb algú, es tracta de quelcom positiu, agradable i fins i tot complementari.

També és important tenir en compte però, que la majoria de les relacions íntimes pateixen canvis, els quals haurem de fer front tant individual com conjuntament, reajustant en ocasions les nostres necessitats i preferències per mantenir una relació equilibrada i estable. En aquesta línia, freqüentment som capaços d’identificar els detonants dels malentesos, o del malestar que estem sentint, però de vegades, o bé no aconseguim trobar-ho, o si ho detectem no ens atrevim a manifestar el que ens genera o remou a nivell emocional . Aquestes dues últimes circumstàncies tenen conseqüències diverses, tant per a nosaltres mateixos com per a la relació: D’una banda, la dificultat en esbrinar les causes facilita que elaborem les nostres pròpies hipòtesis, les quals poden arribar a allunyar-se molt de la realitat, produint fins i tot més mal del que potser haurien. D’altra banda, i molt relacionat amb l’aspecte anterior, moltes parelles reflecteixen un dèficit comunicatiu a nivell emocional que pot venir donat per diferents motius (por al rebuig o a l’abandonament, considerar-ho poc rellevant, haver perdut l’esperança …). Sigui com sigui, no hi ha dubte que la manifestació oberta i adequada dels nostres sentiments (tant positius com negatius), suposa un element fonamental pel funcionament i desenvolupament de les nostres relacions. Per això, a continuació se citen algunes de les recomanacions per facilitar la comunicació emocional:

–    Èmfasi en la relació: Aquest aspecte implica aprendre a descentrar-se de la visió “egoista” o cap a nosaltres mateixos, per començar a concebre la relació com una cosa de dos. Ens referim al fet confiar en que la relació pot ser més forta i / o potent que el nostre punt de vista o el nostre criteri. Suposa confiar en la visió de l’altre, la qual cosa ens pot permetre obrir-nos i expressar elements que fins ara podien haver quedat ocults.

–    Reduir o minimitzar les pors: Tal com s’ha citat amb anterioritat, podem experimentar por o vergonya a l’hora de demostrar certes emocions per diferents motius. En aquest punt, relativitzar fent-nos les preguntes adequades i experimentant (posant a prova les nostres anticipacions) pot ser una eina particularment útil.

–    Importància de la comunicació no verbal: Tot i que tendim a minimitzar o a ignorar la seva rellevància, aspectes com els gestos, la mirada, el to de veu o l’aproximació són claus per transmetre emocions. D’aquesta manera, no només dotem al missatge de més significat, sinó que facilitem a l’altre la seva comprensió, i per tant, que ens proporcioni un feedback en el qual ens sentim realment escoltats i entesos.

–    Suprimir hàbits: Resulten especialment comuns les queixes com “l’altre s’ha distanciat”, o “tot s’ha tornat fred”. Moltes vegades trobem l’arrel d’aquestes expressions en el fet que, amb el temps, la falta de comunicació recíproca i sincera, ha provocat que es deixi de confiar en la seva utilitat i es construeixi una barrera cada cop més gruixuda entre tots dos, caient mica en mica en aquesta tendència negativa. Hem de ser conscients d’aquesta situació, focalitzar-nos en les conseqüències positives d’expressar-nos emocionalment, en les negatives de no fer-ho, i en aquelles ocasions en les quals ens ha estat útil adoptar aquesta postura més propera.

Les emocions són un element bàsic per a comprendre la nostra conducta social. Tant les positives com les negatives, en gran part, permeten entendre com interaccionem amb el món, i per què ho fem d’una determinada manera. Si tirem la mirada enrere, és possible que descobrim que alguns dels problemes que hem tingut, o que fins i tot tenim amb la nostra parella poden situar-se aquí, en la comunicació emocional. A més, molts problemes psicològics com l’ansietat, l’estrès, o les dificultats relacionades amb l’autoestima poden explicar-se per un dèficit en aquest aspecte.

Així, junt amb les estratègies esmentades existeixen moltes altres que poden resultar beneficioses per a millorar les situacions o les dificultats relacionades amb aquest aspecte. El nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et facilitarà tota la informació que necessitis en relació a aquest o qualsevol altre tema que consideris important. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Beneficis i utilitat del control de l’activació

L’activació de l’organisme davant de certes situacions pot considerar-se una resposta normal i adaptativa, no només de l’ésser humà, sinó de moltes altres espècies. Aquesta ens ajuda, o millor dit ens prepara per afrontar i / o evitar alguns dels esdeveniments en la nostra vida quotidiana: l’activació o preocupació davant els exàmens, una entrevista de treball, o en una primera cita. Davant aquestes situacions, l’activació no només és normal, sinó que pot ser fins i tot beneficiosa a permetre’ns anticipar i preparar-nos per els diferents successos. Tot i això, i com a continuació veurem, aquest sistema defensiu o de preparació del cos pot tenir diverses conseqüències negatives.

Els principals canvis que es produeixen al nostre cos durant aquest procés es caracteritzen principalment per un augment de la freqüència cardíaca i la pressió sanguínia, tensió muscular, augment de la respiració, alentiment de la digestió, disminució de la producció de saliva, vasoconstricció arterial, i disminució de la circulació sanguínia cerebral, entre d’altres. Així, quan aquests es posen en marxa davant d’estímuls res o feblement amenaçadors, o quan es mantenen actius durant un període excessiu de temps, és probable que s’originin problemes d’ansietat i / o d’estrès respectivament. És important tenir en compte que hi ha diferents propostes que procuren determinar per què succeeix amb més facilitat en unes persones i no en unes altres, o davant quin tipus de situacions o esdeveniments. En aquest sentit, sembla haver-hi un acord significatiu a l’hora d’afirmar que són tres els principals sistemes involucrats en aquesta resposta; l’emocional, el cognitiu i el conductual, els quals es troben íntimament relacionats. El primer d’ells fa referència al conjunt d’emocions o sentiments que experimentem davant les diferents situacions, el segon informa sobre les interpretacions o pensaments relacionats amb l’esdeveniment en si, i el tercer el constitueixen les respostes comportamentals (lluitar, escapar, suportar) que emetem per afrontar-ho. De tots ells, sembla que el que ha rebut més atenció ha estat el segon, la part cognitiva, encara que les intervencions dissenyades al respecte acostumen a englobar els tres components.

D’aquesta manera, les tècniques de control de l’activació suposen una de les estratègies més utilitzades (i probablement les que més) en les diferents orientacions terapèutiques. El seu objectiu general recau en reduir l’activació fisiològica facilitant la recuperació de la calma, l’equilibri mental i la sensació de pau interior. Per a això, hi ha diferents procediments que, mitjançant tècniques o pautes diferents, procuren aconseguir la meta explicitada. Entre elles, a nivell general, es troben la Relaxació Muscular Progressiva, la qual busca potenciar l’estat de relaxació mitjançant exercicis en els quals hem de discriminar la tensió i relaxació de diferents parts del cos; la Respiració controlada o Diafragmàtica on s’estableix una pauta de respiració lenta, progressiva i pausada; o l’Entrenament autogen, en què s’incita a la persona a representar mentalment una sèrie de sensacions (pes, calor …) en diferents parts del cos. Al costat d’aquestes, hi ha altres com el Mindfulness i altres pràctiques de meditació en què es busca enfortir la part mental o més cognitiva, i que també han demostrat eficàcia.

La rellevància d’aquestes propostes recau principalment en el fet que semblen ser útils per a gairebé tots els problemes psicològics, generant significativament pocs efectes negatius. Així, encara que la seva principal utilitat s’ha vist en problemes d’ansietat (principalment fòbies), depressió, Trastorns psicosomàtics, control d’impulsos o de la ira, o les addiccions, La investigació sobre altres problemes està obtenint resultats prometedors. El control de l’activació proporciona una base sobre la qual construir i treballar diferents aspectes, i facilita la sensació de control i els sentiments d’autoeficàcia en la persona que el pateix.

En cas d’estar interessat en aquest o qualsevol altre tema, pots contactar amb el nostre equip de professionals. Estem situats a Mataró. Truca’ns sense compromís i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

La Mentida

Tots hem sentit parlar de la mentida, l’hem escoltat o experimentat, i si repassem algun moment de la nostra vida, o fins i tot dels últims dies, és molt possible que fins i tot l’hàgim utilitzat en algun moment, bé sigui cap a nosaltres mateixos (autoengany) o cap als altres. Així, constitueix un dels fenòmens o mecanismes més freqüents de l’ésser humà. I encara que tendeix a normalitzar-se o a legitimar-se, com veurem a continuació en ocasions pot estar reflectint problemes més profunds, i fins i tot suposar una gran dificultat en si mateixa.

Aquesta primera distinció entre mentida “normal” i “no normal” o “patològica” resulta important, ja que algunes vegades ens sembla necessari utilitzar-la per evitar o minorar certs problemes. Quan això passa, parlem de l’anomenada “mentida pietosa”, és a dir aquella afirmació falsa de la qual fem ús amb una intenció benevolent. Aquesta, acostuma a tenir per objectiu el procurar fer més digerible una informació, intentant causar el mínim dany. A més, és utilitzada per evitar conflictes innecessaris o actituds que puguin ser desagradables per a les persones implicades. Entre elles, per exemple, el manifestar que una persona ens cau bé quan en realitat no és així; l’indicar que ens agrada la vestimenta de l’altre i no ser cert, o el no voler acceptar una situació personal irreversible i mantenir l’esperança són alguns exemples de mentides. Totes elles, com podem veure, són d’ampli ús per tota la població. La majoria estan socialment acceptades, per la qual cosa explica, en part, que siguin altament freqüents.

Tot i això, en moltes ocasions podem trobar-nos amb un ús indegut d’aquesta, i fins i tot amb un de patològic. A aquest tipus de mentida se li denomina patològica o compulsiva. Aquesta, acostuma a estar associada a certs dèficits personals com la falta d’assertivitat, els problemes d’autoestima, la necessitat d’aprovació, o el no voler afrontar una realitat dolorosa. A més, però, també s’associa a problemes específics com els trastorns de personalitat (com el límit, el narcicista o l’antisocial), i els trastorns de conducta. La podem considerar patològica pel malestar que pot arribar a generar tant a nivell personal, com a l’entorn que envolta la persona. Quan això és així, es pot observar com el seu ús és excessivament freqüent, la qual cosa possibilita que s’automatitzi, i sobretot, que es generalitzi a un ampli rang de situacions i persones. D’aquesta manera, a més, la persona pot fins i tot arribar a creure les seves pròpies històries, quedant subsumits a una realitat totalment diferent a la veritable.

Quant a les seves conseqüències, és especialment important tenir en compte la seva repercussió. Així, a nivell personal, en alguns casos s’observen dificultats per definir la seva pròpia identitat, ja que aquesta ha quedat immersa en aquesta realitat inventada. En altres, els problemes són derivats de la repercussió familiar i social de l’engany. En aquest sentit, podem veure com els diferents entorns cada vegada s’allunyen més de la persona. Principalment quan es troben evidències que la informació que proporciona aquesta no és real, familiars i amics tendeixen a evitar el contacte amb aquesta, o a ignorar-la. A més, en cas que algun dia sigui certa alguna part de la informació que proporciona, aquesta és qüestionada ràpidament.

Al costat de l’anterior, també hem de tenir en compte que la mentida és utilitzada per tots, i per tant la seva afectació abasta tant població adulta com infantil i juvenil. Per això, els problemes esmentats anteriorment, poden afectar o veure representats en qualsevol moment de la vida. En el nostre centre de Psicologia de Mataró, estem especialitzats en nens, adolescents i adults, de manera que si vols rebre informació o cal et inquieti, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.

La sobreprotecció: conceptualització i perills associats

La cura, criança i educació dels fills és un aspecte que, tot i que en certa manera és inevitable, és crucial per fomentar un adequat desenvolupament. En aquest sentit, no resulta fàcil definir la manera, i fins i tot els ingredients essencials per garantir que això sigui així, ja que cada un de nosaltres, segons les experiències i pautes educatives que hàgim rebut, adoptarem un estil o un altre de criança i vinculació amb els nostres fills. Tot i això, de vegades podem identificar aquells elements que dificulten aquest procés, sent un dels més comuns i importants, la sobreprotecció.

Tots nosaltres, en algun moment de la nostra vida haurem sentit parlar d’aquest terme, i fins i tot és possible que ho haguem utilitzat en més d’una ocasió. El podem definir com la tendència a evitar que la persona assumeixi la responsabilitat i els deures característiques de la seva fase de desenvolupament, amb la principal intenció de que tinguin una vida més còmoda, fàcil i exempta de possibles riscos, impedint així que el nen aprengui per si mateix a desenvolupar-se amb normalitat en les diferents àrees i circumstàncies vitals, les quals haurà d’afrontar necessàriament per si mateix el dia de demà. A més, poden existir altres intencions o motius que expliquen l’adopció d’aquest rol per part dels pares. Per un costat, suposa certa comoditat eximir de riscos als fills, ja que d’aquesta manera no hem d’estar pendents ni preocupar-nos per ells. Junt amb això, a vegades pot existir una dependència patològica cap al fill en la qual no s’accepta que aquest pugui desvincular-se progressivament i guanyar autonomia, la qual cosa afavoreix que s’impedeixi un desenvolupament independent i saludable.

En un primer moment, la persona “víctima” d’aquest tipus de cures, pot sentir certa comoditat i fins i tot seguretat, acceptant la situació en ocasions de manera conscient, i delegant la seva rutina diària i els seus deures als progenitors. Però a poc a poc, els dèficits personals poden ser més i més accentuats, fent-se especialment patents durant l’adolescència. Entre ells, a continuació exposarem els més importants:

Inseguretat i pèrdua d’autoestima: És potser la conseqüència més important i des de la qual es desenvoluparan tots els altres problemes. La persona va quedant anul·lada tant per la “informació” que rep a nivell extern, com per la seva interiorització, acceptació i acomodació. A partir d’aquí, s’anirà adonant cada vegada més de les seves dificultats a l’hora de fer front a les situacions quotidianes, minvant cada vegada més el seu autoconcepte i autoestima, i poguent aparèixer problemes secundaris com ansietat o depressió.

Dependència: Tot i que resulta evident, és important remarcar que aquesta no només apareix en relació als progenitors o als cuidadors, sinó que pot generalitzar-se amb molta facilitat. Així, al començar l’escola o fins i tot a l’institut, el nen pot buscar aprovació i ajuda constant, sent incapaç de desenvolupar-se per si mateix en els diferents àmbits.

Desvinculació: De vegades pot existir una clara evitació del contacte social, per por a no ser acceptat, o ser rebutjat, a causa de no haver possibilitat que la persona desenvolupi adequadament les seves habilitats interpersonals. Aquest aspecte estaria molt vinculat amb el primer, ja que l’individu es consideraria incompetent per crear i mantenir relacions. Hem de tenir en compte que aquest aspecte sol aparèixer en etapes més tardanes.

Creences errònies: Aquest també és un dels punts més importants. L’haver experienciat tot el que s’especifica en els paràgrafs anteriors, precipita que el nen desenvolupi uns pensaments i idees sobre ell mateix, els altres i el món desviades de la normalitat. En aquest sentit, pot creure que els altres estan per cuidar-lo, i han de proporcionar-li tot el que necessiti, o estar convençut de que per si mateix no pot fer res. Això, pot transformar-se en excessiva exigència tant cap als altres com cap a la pròpia persona.

A més de les comentades, les conseqüències de la sobreprotecció són moltes, i s’haurà de tenir en compte la història vital personal per entendre adequadament les dificultats que presenti l’individu. Al costat d’això, i encara que ens hem centrat en l’afectació que suposa en la infància i adolescència, com s’haurà pogut intuir, les seves repercussions poden anar molt més enllà d’aquesta etapa, persistint en l’adultesa i fins i tot en la vellesa.

Finalment, i per tal de prevenir que això aparegui, resulta clau aprendre a diferenciar entre una cura normal i saludable, i un de patològic. Per a això, i en cas de tenir altres dubtes sobre el que s’ha escrit, et convidem a que contactis amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns i et facilitarem tot el que necessitis.

La Depressió en la vellesa: Característiques i factors de risc

Al llarg de la vida es succeeixen diferents etapes, canvis, transicions i situacions que defineixen el nostre desenvolupament i ens ajuden a comprendre tant el paper que exercim en el món com els nostres aspectes més personals. De vegades, però, aquesta evolució es pot veure minvada per diferents circumstàncies, sent els problemes psicològics alguns dels més importants. En relació a aquests, hem de tenir en compte que poden aparèixer en qualsevol moment, de manera que, i encara que existeix certa tendència a fer-ho, no hem d’infravalorar la seva prevalença i importància en l’última de les nostres etapes, la vellesa. A més, sembla que l’aparició d’aquests en la senectut és cada vegada més gran, sent un dels factors que ho explica l’augment en l’esperança de vida de la població.
 
Entre els trastorns psicològics associats a la tercera edat, sent el més prevalent, es troba la depressió. Aquesta, a nivell general, es defineix com el quadre psicopatològic caracteritzat per símptomes com profunda tristesa, apatia, sensació de desesperança, pèrdua d’interès, baixa autoestima, falta de concentració, i pèrdua d’energia. Tots ells, al costat d’alguns altres, configuren els aspectes afectius, cognitius i conductuals de l’espectre. Així, tot i que tendeixen a ser compartits per la majoria de persones, en cada cas predominen uns o altres, depenent principalment de variables personals. En el cas de la gent gran, hi ha una sèrie de peculiaritats que val la pena esmentar:
 
–     Pateixen episodis més llargs i en general aquests acostumen a ser més resistents al tractament tant psicològic com farmacològic.
–     Acostumen a verbalitzar menys els sentiments d’inutilitat o culpa.
–     Alexitimia: definida com la dificultat o incapacitat per detectar i expressar les pròpies emocions.
–     Apatia: constitueix el principal símptoma de la depressió en la vellesa.
–     Més prevalença de símptomes físics i sensacions corporals.
–     Pateixen un major risc de suïcidi, especialment els homes i quan aquests viuen sols.
–     Presenten major irritabilitat, juntament amb trastorns del son com insomni o hipersòmnia.
–     Menys variacions diürnes de l’humor.
 
D’altra banda, hi ha una sèrie d’aspectes que poden afavorir l’aparició del trastorn en aquest sector de la població. Entre ells es troben els següents:
 
–       Pertànyer al gènere femení.
–       La pèrdua de rols o els canvis de residència.
–       Patir un duel per la pèrdua d’algun familiar o ésser estimat.
–       Patir malalties cròniques, especialment si aquestes són incapacitants o doloroses.
–       Presència d’una discapacitat secundària a una pèrdua de visió o audició.
–       Haver patit el primer episodi depressiu en edat avançada.
–       L’aparició d’un deteriorament cognoscitiu de tipus amnèsic.
 
A més de l’esmentat, és interessant destacar que els dèficits cognitius (especialment en memòria i funcions executives) es relacionen amb la intensitat dels símptomes depressius i el nombre d’episodis, sent més accentuats en depressions amb ansietat associada. Per això, a l’hora d’avaluar el pacient, és important tenir en compte que els problemes cognitius poden estar vinculats a la depressió, de manera que el diagnòstic d’un trastorn cognitiu independent haurà d’assegurar i precisar el màxim possible.
 
Com veiem, els problemes poden tenir característiques específiques no només en funció de la persona, sinó fins i tot dins el període vital en què estiguem immersos. Conèixer-les i estudiar-les ens pot ajudar a elaborar intervencions concretes que potenciïn el màxim possible la recuperació i el benestar dels individus.
 
Si vols conèixer més sobre el que s’exposa, t’animem a que contactis amb el nostre centre de Psicologia, a Mataró. Allà trobaràs un ampli equip de professionals que et facilitaran tot el que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.