La Motivació: Què és i com podem desenvolupar-la

En el nostre dia a dia, i tant a la feina ia l’escola, com a casa i amb els amics, és freqüent escoltar l’important que és estar motivats per aconseguir allò que ens proposem. Però què és exactament la motivació?. A nivell general, la podem definir com l’impuls que ens mou a realitzar determinades accions per a la consecució de metes específiques, podent-se equiparar a aquella energia que guia i orienta la nostra conducta. I d’això s’intueix una característica clau, i és que es tracta d’un estat intern el qual inicia, orienta i manté el comportament. Per això, ha de ser compresa en funció de la persona, ja que cadascun de nosaltres tenim més o menys facilitat per activar aquest procés, i ens interessen unes coses més que d’altres.

Un altre aspecte clau que és important diferenciar, és que la motivació pot ser extrínseca o intrínseca. En el primer cas parlem d’aquells aspectes que es troben fora de l’individu, és a dir, de la recompensa externa tangible que esperem aconseguir (per exemple, reconeixement, diners, fama …). Aquests, tot i que en cert grau poden dependre de nosaltres, es troben molt més vinculats a l’ambient extern, pel que són a priori, més difícils de controlar. Pel que fa al segon subtipus (intrínseca), es refereix a aquella que prové de nosaltres mateixos, la qual està sustentada pels nostres desitjos, somnis i valors. Aquí parlem d’elements personals i individuals, la qual cosa ens porta a realitzar accions per la mera satisfacció de fer-les. A partir d’aquí, convé tenir clar que encara que en un primer moment les “motivacions” externes poden resultar útils, a llarg termini seran les intrínseques les que ens faran persistir en la nostra conducta al llarg del temps, ja que són aquestes les que connecten amb les nostres parts i anhels més profunds. A més, també cal tenir present que la motivació és un procés dinàmic, és a dir, que pot canviar amb relativa freqüència. En certs moments podem sentir-nos fatigats, decaiguts, i fins i tot frustrats; i en altres, en canvi, notar que estem millor que mai, amb força i ànim per seguir lluitant pel que volem. Així, hem de ser conscients que això es produeix, i que a més serà la superació dels pitjors moments la qual enfortirà més la nostra unió a l’objectiu que ens hem plantejat.

A continuació, i un cop enmarcades les seves característiques, s’especifiquen algunes de les estratègies que poden resultar útils per activar, mantenir i fins i tot enfortir aquesta important emoció:

Elaborar un pla d’acció: Inicialment, és important definir una meta i el camí a recórrer. Es tracta d’estructurar el temps i desglossar les tasques a realitzar. Al costat d’això, jerarquitzar-ho pot ajudar a plantejar-nos la importància d’anar pas a pas, i activar-nos per començar amb força i ànim positiu.

Analitzar i recordar el per què: Aquest component és clau tant per iniciar com per mantenir la nostra motivació. Repassar què volem aconseguir i com ens podem sentir al fer-ho pot ser un dels al·licients més potents per seguir lluitant per això. Especialment en moments on dubtem del que estem fent, no hem d’oblidar-nos de justificar-ho, i valorar el que hem fet fins al moment.

Atendre al camí: Un altre aspecte molt important és anar pas a pas, atendre a tot el procés. Hem de començar per allò que ens costi menys, i enfocar-nos plenament a això, per seguir avançant en els successius graons. És tan important la meta final com els passos intermedis. A més, reforçar-nos per estar cada cop més a prop és crucial.

Autoinstruccions i autoverbalitzacions: Relacionat amb el punt anterior, els missatges que ens donem a nosaltres mateixos són claus. No hem de castigar-nos, ni pensar que mai ho aconseguirem. És important que valorem el que estem fent, i com ho fem, i sobretot el que s’ha aconseguit fins al moment. Atendre a les nostres característiques positives i confiar en treure el millor de nosaltres.

La motivació és un dels principals motors del nostre dia a dia, i és potser el factor principal que ens fa apropar-nos a certes persones, situacions, o estímuls concrets. Centrant-nos en l’àmbit clínic, cert és que en moltes ocasions aquest component es pot veure molt deteriorat (com és el cas de la depressió), i en altres mal enfocat (com per exemple en les addiccions). Per això, no només és important que ho cuidem i treballem en el nostre dia a dia, sinó també davant problemàtiques específiques. Junt amb això, a més, resulta especialment beneficiós en l’àmbit educatiu, ja que existeix evidència en relació al fet de potenciar l’aprenentatge si es prioritza aquest important component.

Si vols conèixer més sobre aquest tema, o t’interessa qualsevol altre aspecte, a Mataró, comptem amb un equip de professionals de la psicologia que t’ajudarà a resoldre totes les preguntes que tinguis. Truca’ns sense compromís, t’ajudarem.

L’estructuració del temps

Ens trobem immersos en un món en el qual, i encara que de vegades puguem ser parcialment inconscients, la pressió per realitzar certes coses (tant a curt com a llarg termini) es troba a l’ordre del dia. Tots i cadascun dels nostres projectes estan immersos i condicionats per aquesta variable, la qual està estretament vinculada amb el funcionament específic de cada cultura i societat. En moltes ocasions però, podem ignorar i fins i tot intentar apartar, però inevitablement aquest sempre hi serà. Per això, i atorgant-li la importància adequada, hem de ser conscients dels beneficis que comporta la seva planificació i organització, ja que d’aquesta forma, i entre altres coses, podrem augmentar sentiments i sensacions com l’autoeficàcia o l’autocontrol personal.

Alguns autors ens ajuden a entendre aquest important concepte, aportant diferents accepcions; entre elles es troba la diferenciació entre el temps cronològic i el temps psicològic. El primer es mesura de forma convencional, és a dir tenint en compte el funcionament del rellotge (minuts, hores, segons …). I és aquest el que fem servir principalment per orientar els nostres actes (p.ex., dins d’una hora …, encara falta per … etc.). El segon, es troba relacionat amb la nostra vivència interna i consideració del que és el temps, estant poc relacionat amb l’anterior. Així, en funció de les nostres prioritats i en general, del nostre estat emocional, podem tenir la sensació subjectiva que el temps passa, o bé massa de pressa, o tot el contrari, massa lent. En general s’accepta la idea que la magnitud percebuda s’escurça a mesura que envellim. La conjunció entre tots dos és clau per entendre com afrontem el dia a dia, ja que en moltes ocasions vam demostrar certes dificultats per gestionar-lo. En relació a això últim comentat, alguns dels principals aspectes que expliquen el seu origen o manteniment són: La procrastinació, és a dir el posposar les decisions o la realització d’activitats; involucrar-se en una quantitat excessiva de tasques i activitats en el dia a dia; una baixa motivació per realitzar segons quines tasques; o l’aparició de situacions inesperades que ens descuadran i posen a prova les nostres habilitats d’afrontament.

Tots ells, tant individualment com en conjunció (com es donen en la majoria d’ocasions), faciliten l’aparició de problemes molt diversos, que fins i tot poden derivar en situacions perjudicials per a l’individu. Entre aquests, l’ansietat i l’estrès són els que apareixen més freqüentment. A més, i com un dels principals quadres associats a aquesta dificultat, es troba el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat o TDAH. Al costat d’aquests però, la pèrdua d’oportunitats o de contacte social, o els problemes relacionals (principalment amb la parella), també són altament característics. Per això, hem de ser conscients de la seva importància, ja que com hem remarcat al principi, és comú trivialitzar-o fins i tot ignorar-ho, però no són pocs els casos en què un dels principals problemes i causes que expliquen el seu malestar, es troba vinculat amb l’organització i estructuració temporal.

Així doncs, algunes de les estratègies que poden resultar útils per facilitar i millorar la gestió del temps són: l’elaboració de calendaris setmanals o mensuals on s’especifiquin les activitats a realitzar amb més o menys grau de flexibilitat; ordenar els esdeveniments o activitats per grau d’importància; atorgar-nos petits “premis” per aconseguir realitzar certes tasques; posar-ho en comú amb la nostra parella o amb alguna persona per fer-la partícip i conscient dels nostres plans; entre d’altres. Aquests poden afavorir el compromís i la motivació, augmentant com hem dit, la freqüència de certes emocions positives que provoquen en últim terme que ens sentim millor amb nosaltres mateixos i amb la nostra vida.

En cas de considerar que et pot beneficiar la nostra ajuda, o de simplement voler solucionar algun dubte, a Mataró comptem amb un equip de professionals al teu servei que et brindaran tota la informació que desitgis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

La indefensió apresa

Podem definir la indefensió apresa com aquell fenomen psicològic en el qual una persona o animal desenvolupa una actitud de passivitat i inhibició davant de situacions aversives o doloroses que percep com incontrolables i immodificables. En aquest sentit, les accions que es duen a terme per intentar evitar o suprimir l’estímul dolorós o aversiu no són fructíferes, la qual cosa porta a disminuir progressivament els intents i a resignar-se davant la situació. Com podem veure, es tracta d’un aprenentatge en el qual es construeix la percepció subjectiva de no poder fer res per modificar l’entorn.

Va ser Martin Seligman, l’any 1967, el primer a estudiar aquest curiós procés en intentar donar una explicació alternativa sobre la depressió. En els seus experiments, va descobrir que si impedia a un animal escapar (en el seu cas, gossos), mentre li aplicava una sèrie de xocs elèctrics, aquest acabava per no fer res per escapar. Posteriorment, alguns autors van reportar aquests resultats en éssers humans. Traslladant-ho a exemples de la vida quotidiana, podem trobar aquest fenomen en diferents situacions, sent algunes de les més evidents la violència familiar o de gènere, el moobbing laboral, bullying escolar … Això reflecteix que pot aparèixer en qualsevol àmbit de la nostra vida, i, a més , en qualsevol etapa. Els principals problemes o símptomes associats, a part dels depressius esmentats, es relacionen principalment amb ansietat i pèrdua d’autoestima. Però per poder entendre aquest efecte, hem de tenir en compte que el procés afecta principalment a tres àmbits; el motivacional, l’emocional i el cognitiu. Pel que fa al primer, s’observa progressivament una disminució de respostes voluntàries. A nivell emocional, apareixen els desordres emocionals comentats. I finalment la persona s’arriba a percebre com incapaç de resoldre o afrontar el problema.

En relació a l’últim comentat, recents investigacions han descobert que no tothom desenvolupa indefensió apresa, i que els seus efectes, tot i que tendeixen a ser comuns, també poden variar. Així, una de les troballes més excel·lents és que la interpretació que realitza la persona sobre la situació i sobre els seus propis recursos d’afrontament juguen un paper crucial a l’hora de explicar-ho. Per això, s’han proposat diferents mecanismes o alternatives de prevenció i afrontament en cas que aparegui:

Anàlisi objectiu de la situació: Hem de procurar no magnificar la situació. Valorar-la de manera realista implica tenir en compte tota la informació disponible, i analitzar les dades per igual. Si ràpidament apareixen pensaments absolutistes o dicotòmics especialment negatius, pot dificultar encara més l’afrontament del problema.

Centrar i potenciar els recursos personals: Tot i que en aquestes situacions tendeixen a oblidar-se i fins i tot a minimitzar-se, centrar-nos en les nostres estratègies i habilitats d’afrontament pot resultar especialment útil. Tot i la “incontrolabilitat” de la situació, és pràcticament segur que podem aconseguir adoptar un afrontament més o menys eficaç.

Plantejar alternatives: És comú considerar una o poques opcions quan alguna cosa ens genera malestar, i a partir d’aquí considerar que no podem fer res. Per això, tenir en compte alternatives tant a l’hora d’interpretar com d’intentar resoldre el problema pot ajudar-nos a esmorteir i fins i tot suprimir l’impacte del succés.

Així doncs, el paper que adoptem davant aquest fenomen resulta clau per comprendre l’impacte que pugui arribar a tenir. Juguem un paper crucial en el nostre propi malestar, i som en part amos i responsables tant del que sentim com del que pensem.

Si vols resoldre qualsevol dubte, o consideres que pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns sense compromís i et proporcionarem tota la informació que necessitis.

Què és la reactància psicològica?

Podem definir la reactància com aquell estat psicològic i emocional que sorgeix davant la privació, o més aviat, davant la sensació d’amenaça de llibertat de la conducta individual, produint un estat d’exaltació que pot conduir a realitzar diferents intents per restaurar la situació. Així, es podria considerar com la motivació que ens porta a intentar estabilitzar la nostra llibertat, o aquella reacció “rebel” que apareix quan ens sentim excessivament pressionats a realitzar algun acte o a adoptar un punt de vista específic. En resum, i en llenguatge vulgar, es considera com una negativa a realitzar el que els altres volen, no tant com un real desacord, sinó com a forma de preservar la nostra autonomia.

Les principals variables que expliquen aquest procés són, per un costat, la nostra llibertat a l’hora de triar tant el moment com la manera de conduir el nostre comportament, el grau en què som conscients d’aquesta llibertat, i la capacitat per determinar les conductes necessàries que la satisfacin. Tot això roman en un estat subjectiu i latent, entremesclat amb moltes altres variables, com trets de personalitat i experiències vitals. Per això, cadascun de nosaltres posseirà un llindar més o menys elevat d’activació d’aquesta reactància, sent comuns les seves característiques principals, però específics els moments i la magnitud amb la qual es presenta. En concret, es parla de tres paràmetres característics de la reactància: l’expectativa de llibertat, la importància d’aquesta llibertat, i la força de l’amenaça. El primer d’ells s’experimentarà depenent del grau en ens percebem lliures, apareixent major reactància com més sensació de llibertat posseïm. Junt amb això, com més importància li atribuïm al sentir-nos lliures, més fàcilment percebrem els esdeveniments externs com a possibles amenaces. I finalment, com més important sigui l’amenaça, major reactància s’experimentarà, sent extrema quan percebem que la nostra llibertat pot quedar totalment suprimida.

Un cop activada, i sempre tenint en compte la subjectivitat i la variabilitat individual, la reactància psicològica pot produir diferents efectes: Pot aparèixer una restauració directa, és a dir, procurar recuperar la llibertat realitzant la conducta que ha estat amenaçada (p.ex., quan un noi decideix passar més temps amb un grup d’amics els quals se li han prohibit). També resulta habitual la restauració indirecta, on la persona realitza una conducta equivalent a la que ha estat amenaçada (p.ex., se li prohibeix pegar al seu germà i en lloc d’això decideix insultar-lo). Finalment, és possible que en lloc d’actuar sobre els esdeveniments externs, ens centrem en modificar el nostre estat intern. Això últim es refereix al canvi en la interpretació de l’esdeveniment que activa el procés de reactància.

Finalment, hem de tenir en compte que aquest mecanisme psicològic, tot i ser quelcom universal i freqüent en tots nosaltres, en ocasions pot resultar problemàtic, i fins i tot patològic. Així, de vegades la percepció d’autonomia individual pot estar una mica desviada del que es considera normatiu a nivell social. En aquests casos, per exemple, el trastorn negativista desafiant o TND, el Trastorn de Conducta, i alguns trastorns de l’adultesa com el Trastorn de Personalitat Antisocial reflecteixen dèficits a l’hora de regular aquest mecanisme. A més, les dificultats associades solen ser més freqüent en les primeres etapes de la nostra vida, especialment en l’adolescència.

Si estàs interessat en conèixer més sobre això, o necessites informació sobre qualsevol altra qüestió, estarem encantats d’atendre’t. A Mataró, comptem amb un equip de professionals de la salut mental que t’ajudarà a resoldre tots els teus dubtes.

La Tolerància/Intolerància a la frustració

Podem definir la frustració com la resposta psicològica o emocional que es dóna davant l’oposició, sigui aquesta real (objectiva) o subjectiva. La persona percep una resistència més, o menys acusada, en intentar complir amb la seva voluntat. Per això, com més grans i més significatius siguin aquests dos components (voluntat i resistència), major serà la probabilitat de que desenvolupem frustració. A més, també és important tenir en compte que la causa d’aquesta pot ser interna o externa.

En la línia de l’últim exposat, una frustració extrínseca podria ser el trobar-nos davant una tasca molt difícil (per exemple, un examen), el trobar-nos bloquejats en un camí, o la limitació de temps. D’altra banda, les causes internes es relacionen principalment amb el fet de posseir objectius contraposats, els quals s’interfereixen mútuament, això genera el que anomenem dissonància cognitiva. Junt amb això, la interpretació de la pròpia persona jugarà un paper clau. És a dir, en ocasions (i sobretot quan la frustració és externa), la percepció d’obstacle és molt objectiva, però en moltes altres, podem sobrevalorar aquestes limitacions, dubtant fins i tot dels nostres recursos per afrontar-ho. Per tot això, podem utilitzar diferents mecanismes d’afrontament; algunes persones utilitzen sobretot l’evitació, és a dir el no plantejament d’alternatives i la no elecció de cap solució, la qual cosa pot accentuar la frustració i la sensació d’impotència. D’altres, en canvi, i no d’una manera més encertada, poden adoptar conductes desadaptatives com l’agressivitat per tal de disminuir el malestar que comporta la percepció d’un obstacle. Les dues formen part d’un espectre poc beneficiós per a la persona.

Els mecanismes citats són propis de persones amb baixa tolerància tolerància a la frustració o el també anomenat hedonisme a curt termini, el qual podem definir com la recerca de plaer immediat o l’evitació del dolor. Aquest tipus de persones acostumen a posseir una excessiva sensibilitat cap allò desagradable, no suporten les circumstàncies negatives i menys encara els contratemps. El seu origen, tot i que es manegen diferents hipòtesis, pot trobar-se en l’alta permissivitat dels pares, i al fet d’haver brindat al nen tot allò que desitjava sense implicar-li cap esforç, la qual cosa pot fer que es creguin mereixedors de tot el que volen. Per tot això, resulta habitual que en aquest tipus de persones trobem problemes d’estrès, ansietat o depressió, a més de dificultats relacionades amb l’autoconcepte i l’autoestima, i els quals tendeixen a desvetllar-se en l’edat adulta.

És important intentar identificar tant a les persones que pateixen aquestes dificultats com a aquelles conductes que puguin potenciar que aparegui la intolerància a la frustració tant en nosaltres mateixos com en els altres. Això permetrà prevenir possibles problemes futurs de major gravetat (com els anteriors esmentats). Al costat d’això, hi ha maneres d’afrontament que poden resultar-nos útils per augmentar la nostra tolerància: En primer lloc, identificar l’emoció que ens genera el fet de que no es compleixin les nostres expectatives (majorment la frustració) i processar-la, és un primer pas per a possibilitar el canvi. A més, la reavaluació de la situació, procurant valorar-la d’una manera realista també ens facilitarà reduir el malestar associat. Finalment, hem de prendre consciència de la importància de reduir el nostre nivell d’exigència cap al món, procurant demanar allò que realment sigui possible que se’ns brindi, i acceptant que en ocasions hi ha impediments que ens dificulten aconseguir el que volem.

Existeixen altres mecanismes i estratègies que poden ajudar-nos a lluitar contra aquest fenomen. Per a això, també es requerirà una avaluació i comprensió particular per a cada cas en concret. Els nostres professionals, en el nostre centre de psicologia de Mataró, s’encarreguen d’això i d’altres funcions que et permetran resoldre o ampliar la teva informació sobre allò que consideris important. No dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

La Teoria Triárquica de l’amor

Encara que tots coneixem el terme amor, podent reconèixer que l’hem arribat a sentir fins i tot en més d’una ocasió (i de vegades inclús podríem concretar quan ha pogut anar desapareixent), si l’intentem definir però, veurem que ens resulta més complicat del que esperàvem. Un dels principals motius que explica això és la subjectivitat del concepte. És a dir, sabem que es tracta d’un compendi de sensacions i emocions, generalment agradables, que es vinculen a una o unes persones específiques, però resulta complex especificar quines i quantes són les característiques d’aquest. En aquest sentit, són molts els investigadors, entre ells els psicòlegs i sociòlegs, els que han intentat aportar una definició vàlida. Entre ells es troba Sternberg, psicòleg i professor nord-americà que tot i ser més conegut pels seus estudis en creativitat i intel·ligència, també ens ajuda a comprendre aquest complex fenomen mitjançant la seva teoria, la qual ha rebut un suport considerable dins la comunitat científica.

Tal com podem observar, l’amor sembla estar compost per tres qualitats o característiques, les quals estan presents en major o menor grau en totes les relacions amoroses: La intimitat, relacionada amb el nivell de proximitat o proximitat, l’afecte i la confiança. La passió, que seria el component energètic o d’excitació de la relació, vinculat als sentiments de grat i atracció física, i de la necessitat de tenir relacions íntimes. I el compromís, aspecte més cognitiu vinculat amb la decisió i la motivació per continuar amb la relació. Quan en aquesta únicament predomina un d’ells, podem trobar-nos amb diferents alternatives; afecte si predomina el primer component (intimitat), “capritxo” si ho fa el segon (passió), i l’amor buit en cas d’aparèixer gairebé exclusivament el tercer (compromís). A més d’aquests però, l’autor especifica diferents combinacions, les quals acostumen a ser les més prevalents en la nostra societat:

Amor Company o Sociable: Sorgeix de la combinació entre intimitat i compromís. És característic de les relacions especialment duraderes, i, segons l’autor, tendeix a quedar més apartat el component passional. Així, el desig o l’excitació poden aparèixer disminuïts en aquestes relacions, però l’estructura relacional i familiar formada manté unida la parella.

Amor Romàntic: En aquest, tots dos membres senten una forta atracció cap a l’altre, però a més, la proximitat i la confiança també són molt característics. L’amor narrat en les obra de Romeu i Julieta podria ser un exemple representatiu d’aquest tipus de relació. Juntament amb això, i tot i que el component passional pot resultar difícil de mantenir, si s’aconsegueix i a més se superen certes experiències en parella, pot precipitar el compromís.

Amor Fatuo: El conformen principalment la passió i el compromís, és a dir, la parella posseeix els components d’atracció i acostament més sexual, i es manifesten la voluntat d’estar junts i de compartir certes experiències. Tot i això, el vincle establert pot trobar a faltar la connexió, la confiança i els aspectes en comú. En aquest tipus de relacions, és freqüent que els membres tinguin diferents amistats, íntimes en major o menor grau, les quals els poden aportar en certa manera aquest últim factor.

L’equilibri o la presència dels tres principals aspectes esmentats més amunt donaria lloc a l’Amor Consumat, Complet o Madur. Encara que en la majoria de relacions tendeixen a predominar uns aspectes més que d’altres, gran part dels ‘investigadors coincideixen en que haurem d’esforçar-nos per aconseguir l’equilibri adequat, procurant que hi siguin presents tots tres. Això pot resultar difícil, a causa, entre altres coses, al temps que portem en la relació (breu o llarg), al coneixement que tinguem sobre l’altra persona, a les idees preconcebudes sobre les relacions, o a les experiències amoroses que hàgim anat tenint al llarg de tota la nostra vida. Aconseguir un amor complet pot ser un treball ardu, però si detectem aquells aspectes que poden estar faltant, i establim un hàbit de comunicació contínua amb la nostra parella, pot suposar un pas important per a la millora de la relació.

En relació a l’últim comentat, la teràpia de parella és especialment beneficiosa per a aquells casos en què es detecta que alguna cosa pot estar deteriorant la relació, o simplement quan es vol millorar algun aspecte en concret. Els professionals del nostre centre de Psicologia, a Mataró, posseeixen una àmplia formació en aquest àmbit. Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb nosaltres i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

El mutisme selectiu: què és i com es produeix

La infància i adolescència constitueix un dels períodes més crucials de tot el nostre desenvolupament personal. En aquesta etapa es produeixen diferents canvis tant físics com emocionals, els quals el seu procés i afrontament repercutirà en la nostra manera de pensar, actuar i fins i tot sentir en el futur. L’aprenentatge, maduració cerebral o cognitiva, i en general l’absorció de la informació del nostre entorn és constant, ajudant-nos a crear una representació interna molt concreta del món. De vegades però, tot aquest procés es pot veure limitat o dificultat per certs factors que s’hauran d’estudiar i abordar el més aviat possible per per prevenir futures complicacions més greus. Un d’ells el constitueix el mutisme selectiu.

Aquesta problemàtica es defineix segons els principals manuals de psicologia i psiquiatria com el fracàs constant que manifesten certs nens per parlar en situacions socials específiques en què existeix una expectativa per parlar, tot i fer-ho en altres situacions. Així, tal com podem veure, el nen aconsegueix comunicar-se en certs contextos però no en altres, la qual cosa descarta la possible presència de trastorns del llenguatge i de TEA (Trastorn de l’Espectre de l’Autisme), ja que en aquests dos la persona no aconsegueix parlar independentment de l’entorn en el qual estigui situat, a causa d’una greu alteració en la comunicació i interacció social. D’altra banda, convé tenir en compte, que el problema no és degut tampoc al desconeixement de l’idioma requerit. D’aquesta manera, la situació comporta una clara interferència en els èxits educatius o laborals, i en la creació i manteniment de vincles relacionals.

A més, tot i constituir una problemàtica relativament infreqüent (es calcula que afecta aproximadament a entre un 0,1 i un 1,9% en menors de 15 anys), quan apareix, tendeix estar associat a un gran malestar tant per l’individu que ho manifesta, com pels seus familiars. En aquest sentit, el trastorn sol estar marcat per una elevada ansietat social, i entre les característiques o factors que la podrien explicar podem citar; l’ésser excessivament tímid, tenir por a la humiliació social, l’aïllament i retraïment, els trets compulsius, i el comportament controlador o negativista. Tots aquests aspectes, junt amb la vivència d’experiències traumàtiques en certes situacions, s’han vinculat al possible desenvolupament, manteniment o exacerbació del problema, però a més d’aquests, i encara que la etiologia encara està per aclarir, és possible que hi hagi factors genètics compartits entre el mutisme i la fòbia social. Per això, la categoria s’ha inclòs dins dels Trastorns d’Ansietat, ja que comparteix molts components amb les diferents patologies d’aquest ampli espectre.

D’altra banda, un aspecte clau que hem de tenir en compte és que, en molts casos, el mutisme pot servir com a estratègia compensatòria per disminuir l’activació ansiosa en les situacions socials que generen malestar. D’aquesta manera, la persona evita la interacció mitjançant un mecanisme relativament senzill, prevenint una situació compromesa o incòmoda.

Els tractaments cognitiu-conductuals, o la Teràpia EMDR (especialment quan s’associa a situacions traumàtiques) poden resultar beneficiosos per superar aquesta complicada situació. En el nostre centre de Psicologia situat a Mataró, disposem de professionals amb una àmplia formació en aquestes i altres intervencions. Si vols informar-te, o creus que pot resultar-te útil, no ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

La disminució, adquisició i el manteniment dels hàbits

Quantes vegades ens haurem dit frases com: “Demà començo una rutina al gimnàs”; “He d’ordenar aquesta habitació”; “La setmana que ve començo a deixar de fumar”; “Hauria de trucar algun dia a la Maria …”. Totes elles es refereixen a propòsits personals que ens marquem per millorar o modelar certs aspectes de la nostra vida actual. El problema és que molts d’ells, o bé no acaben mai de realitzar-se, o quan s’inicien, s’abandonen fàcilment. Per això, és especialment important repassar el concepte d’hàbit i les seves implicacions en el nostre dia a dia.

A grans trets, podem definir el terme com la pràctica habitual que realitza una persona, un animal o un col·lectiu. Més específicament, es refereix a conductes, més o menys arrelades, apreses i automatitzades, que es troben associades a certes conseqüències, ja siguin de caràcter “positiu” (p.ex., ampliar el contacte o cercle social) o “negatiu” (p.ex., consum de tabac o alcohol). Una de les seves característiques principals és la fixació o immodificabilitat, principalment quan estan vinculats a conseqüències positives o aparentment positives. Així, segons els exemples citats, el tenir més contacte interpersonal podria ser de per si positiu; i ingerir certes substàncies, encara que la persona ho podria concebre com una cosa “agradable”, resultaria clarament perjudicial. D’aquesta manera, podem veure com l’adquisició o l’abandonament d’un hàbit, requereix en la majoria d’ocasions suprimir un altre, encara que com veurem a continuació, això pot resultar més o menys difícil.

Entre els principals factors que acostumen a impedir emprendre un nou hàbit, o a mantenir-lo en cas de ja haver-l’ho adquirit, es troben:

La comoditat: Estem bé com estem, i això ens aporta el “suficient” benestar. Constitueix un dels aspectes més potents, ja que indirectament es vincula a tots els altres. Si el que estem fent actualment ja ens agrada, per a què tocar-ho ?. Haurem fer un anàlisi el més objectiu possible, tenint en compte els pros i contres dels hàbits actuals, i dels que volem adquirir, i tant a curt com a llarg termini.

Procrastinació: Es troba molt relacionat amb el punt anterior, ja que davant la comoditat, i al plantejar-nos canviar, un dels mecanismes més utilitzats és el fet de postergar la seva realització per a un altre moment. Així, l’únic que fem és persuadir-nos a nosaltres mateixos de que ara mateix tenim altres prioritats, i fins i tot els atorguem més importància que allò que realment desitgem.

Creences distorsionades: No creure en la utilitat del canvi, en què no ens aportarà coses positives, o en què no serem capaços de fer-ho o de mantenir-lo suposen algunes de les creences negatives més comunes per a no canviar. En aquest sentit, quan en ocasions ens arrisquem, i després observem les conseqüències, ens adonem de la utilitat d’abandonar la nostra zona de confort.

Minimitzar i maximitzar l’esforç: La minimització es troba més relacionada amb l’abandonament d’un hàbit ja adquirit, i la maximització amb el fet de no iniciar-lo. Així, quan per exemple ja hem iniciat una dieta, o deixat de fumar, és relativament usual confiar-nos i recaure. D’altra banda, tendim a veure una gran muntanya davant nostre quan ens plantegem començar alguna cosa. Per això, és important atribuir el pes adequat a cada aspecte.

En resum, val la pena prendre consciència de tots aquests mecanismes, els quals ens dificulten arrencar i sortir de la nostra rutina. A més, val la pena remarcar que la majoria són creats cognitivament, és a dir, som nosaltres mateixos els que ens impedim precipitar les coses, quan en realitat, a nivell extern hi ha pocs aspectes objectius que de per si suposin clares barreres per començar. Al costat d’això, també cal tenir present que molts hàbits es troben associats a trastorns específics. En aquest sentit, les addiccions, alguns trastorns d’ansietat com les fòbies, o certs problemes relacionats amb l’autoestima poden explicar des d’aquest mecanisme.

Per això, certes intervencions com la Teràpia Cognitiu-Conductual, la qual utilitza, entre d’altres, tècniques de modificació de conducta, poden ser especialment útils per disminuir, crear o enfortir alguns hàbits. Els professionals del nostre centre de psicologia, a Mataró, estan especialitzats en aquesta i altres intervencions les quals posseeixen avui dia una àmplia evidència empírica. Si vols rebre més informació al respecte, no dubtis en contactar amb nosaltres.

El trastorn adaptatiu: descripció i estratègies d’afrontament

Els problemes d’adaptació i les complicacions derivades d’aquests, constitueixen un dels factors de malestar i desestabilització més freqüents i recurrents tant en la nostra societat, com en les consultes psicològiques. Quan aquestes resulten molt incapacitants, limitant el rendiment de la persona en els seus diferents àmbits, i més perduren durant un cert temps, podem estar davant d’un trastorn adaptatiu. A nivell general, aquesta categoria pot definir-se com l’aparició i desenvolupament de símptomes emocionals o conductuals en resposta a un factor o factors d’estrès identificables que es produeixen en els 3 mesos següents a l’inici d’aquesta font d’estrès, i els símptomes no es mantenen durant més d’altres 6 mesos després del cessament d’aquesta.

Com veiem, l’aparició de la problemàtica s’associa a un esdeveniment o esdeveniments específics. D’aquesta manera, tot i que són moltes les circumstàncies que poden portar a desenvolupar aquest problema, és possible establir dues categories, aquelles fonts d’estrès agudes i potencialment significatives (de menor durada), i aquelles que, tot i que a priori poden semblar menys perjudicials per ser menys “traumàtiques”, la seva persistència pot provocar alteracions igual o més importants. Entre les primeres, podem citar la mort d’un ésser estimat, la pèrdua de la feina, patir una agressió o abús … entre d’altres. En relació a les segones, situacions com mobbing laboral, problemes econòmics o familiars, o tenir discussions freqüents amb la parella representen exemples de situacions el afrontament també pot resultar complicat. Així doncs, d’una banda el malestar s’explica per la potencialitat de l’estímul, situació o font d’estrès. Tot i això, i encara que algunes de les situacions esmentades poden resultar amenaçadors per a qualsevol de nosaltres, no podem oblidar el paper que desenvolupa la persona en tot aquest procés, ja que les totes i cadascuna de les situacions, per semblants que siguin, ens afecten de manera diferent.

Aquesta variabilitat a què ens referim pot venir explicada per diferents aspectes; entre ells, alguns trets de personalitat (sensibilitat, introversió …) poden afavorir que davant experiències amenaçadores l’afrontament sigui defectuós. En la línia de l’últim exposat, l’haver vivenciat esdeveniments similars o parcialment semblants pot enfortir o bé debilitar-nos davant futurs successos. Finalment, el moment vital en què ens trobem pot ajudar a explicar el grau d’afectació i l’estil d’afrontament que adoptem. Per tot això, l’individu juga un paper crucial en aquest problema, amb la qual cosa la intervenció des de la psiquiatria i la psicologia d’adults i infantojuvenil poden resultar especialment beneficioses. En aquest sentit, a continuació es proposen alguns passos seqüencials que poden resultar útils per fer front a aquesta problemàtica:

Observació, visualització i acceptació: En els moments inicials, sigui davant d’un succés puntual, o davant alguna cosa recurrentment estressant, és important situar-nos amb certa distància de l’esdevingut. Es tracta d’adoptar un punt de vista “en tercera persona”, i observar tant què està passant fora com dins de nosaltres, analitzant tots els components tant emocionals com de la pròpia realitat que ens envolta per poder processar cada element de la forma més adequada possible.

Anàlisi cognitiu: És molt habitual que el malestar porti amb si mateix pensaments negatius i creences irracionals sobre el que està succeint, o fins i tot del que pot passar en el futur. Aquests, en moltes ocasions reflecteixen una visió catastrofista, la qual haurem de modelar per tal de produir una millora en el nostre estat anímic. El primer consisteix a normalitzar la nostra cadena de cognicions, per a posteriorment observar-les i plantejar-nos les preguntes adequades que ens ajudin a prendre contacte amb la realitat (¿m’és útil aquest pensament ?, reflecteix realment el que està passant ?, què passaria si fos cert?).

Estratègies centrades en el problema o en l’emoció: Realitzats els dos primers passos, i analitzada la situació, haurem de valorar la utilitat d’utilitzar un afrontament centrat en el propi problema, o un centrat en l’emoció. La principal diferència entre els dos és que mentre la centrada en el problema s’utilitza quan aquest és modificable, percebent cert grau de control sobre la situació, la segona alternativa (focalitzada en l’emoció) resulta més beneficiosa quan les circumstàncies són immodificables. D’aquesta manera, d’una banda tractem de buscar solucions eficaces per modelar o canviar una realitat, i per l’altra, davant la impossibilitat d’aquesta modificació, ens centrem en els nostres sentiments per integrar-los i processar-los adequadament.

Valoració: Un dels estadis finals és aquest. Consisteix en, un cop passades les diferents fases, valorar i analitzar la nostra execució i afrontament, procurant repassar aquelles estratègies que ens han estat útils i ens han afavorit que aparegui un estat d’ànim positiu.

Hi ha diferents procediments i tècniques que s’han dissenyat per afrontar aquest i molts altres problemes. En el nostre centre de psicologia, a Mataró, podràs trobar professionals amb diferents orientacions que et brindaran tota l’ajuda que necessitis. Si vols ampliar la informació sobre aquest tema, no ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

La Depressió amb inici al peripart

L’espera i arribada d’un fill suposa un dels esdeveniments més especials i únics en les nostres vides. Per això, quan ens assabentem d’un nou embaràs, sigui propi o aliè (i especialment si és una persona propera), sol ser un bon motiu de celebració i felicitat. No obstant això, i encara que pugui semblar paradoxal causa de les connotacions que posseeix el passar a ser mare o pare, en ocasions el mateix fet pot cursar amb diferents problemes, sent l’ansietat i la depressió dos dels més comuns tant durant, com després de l’ naixement del nadó.

Els canvis hormonals, els esdeveniments estressants, la privació o aïllament social, o les complicacions durant l’embaràs o el part poden suposar factors potencials per desenvolupar diferents símptomes. Tots ells, poden afectar la persona en major o menor grau en funció de les seves característiques personals (com la vulnerabilitat psicològica o genètica), d’haver viscut i enfrontat experiències en certa mesura similars, i de l’educació familiar rebuda. D’aquesta manera, quan parlem de Depressió amb inici al periparto, ens referim a l’experimentació, durant l’embaràs o dins de les quatre setmanes després del part (segons el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, DSM-5), de símptomes com a estat d’ànim deprimit gairebé tots els dies durant la major part del dia, disminució del plaer o de l’interès, augment o pèrdua important de pes, insomni o hipersòmnia, sentiments de culpabilitat o inutilitat, fatiga o pèrdua d’energia … entre d’altres. Encara que hi ha divergències pel que fa a la seva prevalença, es calcula que entre un 3 i 6% de les dones experimentaran l’episodi descrit durant l’embaràs o en les setmanes següents al part. A més, cal tenir en compte que el 50% dels episodis diagnosticats en el “postpart”, realment s’inicien abans de donar a llum.

Cal remarcar a més, i en congruència amb les primeres línies escrites, que la immensa majoria de dones que pateixen aquesta problemàtica, concurrentment també manifesten diferents símptomes d’ansietat, arribant fins i tot a poder tenir freqüents atacs de pànic. Al costat d’això, alguns estudis demostren que els símptomes anímics i d’ansietat durant l’embaràs, augmenten el risc de patir un episodi de depressió després del part. A més, en els casos més greus poden aparèixer episodis maníacs i psicòtics, els quals encara que no solen ser els més freqüents, en cas d’aparèixer requeriran necessàriament atenció hospitalària a més de ambulatòria. Tot això pot tenir repercussions clares tant per a la mare com per al pare i la relació de parella, la qual es pot veure significativament afectada sobretot en funció de la gravetat i durada de l’episodi.

Al costat d’això, i com s’haurà pogut intuir, aquesta problemàtica pot repercutir clarament en el nadó. En aquest sentit, la depressió produeix efectes negatius especialment en el vincle mare-fill, ja que en la majoria d’ocasions els símptomes provoquen abstracció matern que interfereix en la capacitat per percebre i interpretar les diferents senyals del nen, la qual cosa es manifesta a través d’una baixa sensibilitat davant els seus diferents necessitats. Cal tenir present, que és al voltant de les 12 setmanes posteriors al part quan es detecten més episodis de depressió, de manera que resulta clau realitzar una avaluació i detecció primerenca per afavorir un millor pronòstic tant de la mare com del fill i la família íntegrament. Per aquest motiu, l’abordatge psicològic i mèdic tant infantojuvenil com d’adults pot ser crucial.

Finalment, i tot i que el quadre descrit pot resultar molt incapacitant, també val la pena recordar que durant i després de l’embaràs es produeixen canvis molt diversos, tant a nivell extern com intern a l’individu, els quals encara afecten de formes diferents, poden ser totalment adaptatius i per tant inoculatius. Podríem dir que alguns, o millor dit, l’afrontament adequat d’aquests pot enfortir tant la relació de parella com el futur vincle amb el nadó.

Si vols conèixer més sobre el tema exposat, o tens dubtes en relació a algun altre aspecte, pots contactar amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Truca’ns sense compromís i et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.