Podem definir la frustració com la resposta psicològica o emocional que es dóna davant l’oposició, sigui aquesta real (objectiva) o subjectiva. La persona percep una resistència més, o menys acusada, en intentar complir amb la seva voluntat. Per això, com més grans i més significatius siguin aquests dos components (voluntat i resistència), major serà la probabilitat de que desenvolupem frustració. A més, també és important tenir en compte que la causa d’aquesta pot ser interna o externa.

En la línia de l’últim exposat, una frustració extrínseca podria ser el trobar-nos davant una tasca molt difícil (per exemple, un examen), el trobar-nos bloquejats en un camí, o la limitació de temps. D’altra banda, les causes internes es relacionen principalment amb el fet de posseir objectius contraposats, els quals s’interfereixen mútuament, això genera el que anomenem dissonància cognitiva. Junt amb això, la interpretació de la pròpia persona jugarà un paper clau. És a dir, en ocasions (i sobretot quan la frustració és externa), la percepció d’obstacle és molt objectiva, però en moltes altres, podem sobrevalorar aquestes limitacions, dubtant fins i tot dels nostres recursos per afrontar-ho. Per tot això, podem utilitzar diferents mecanismes d’afrontament; algunes persones utilitzen sobretot l’evitació, és a dir el no plantejament d’alternatives i la no elecció de cap solució, la qual cosa pot accentuar la frustració i la sensació d’impotència. D’altres, en canvi, i no d’una manera més encertada, poden adoptar conductes desadaptatives com l’agressivitat per tal de disminuir el malestar que comporta la percepció d’un obstacle. Les dues formen part d’un espectre poc beneficiós per a la persona.

Els mecanismes citats són propis de persones amb baixa tolerància tolerància a la frustració o el també anomenat hedonisme a curt termini, el qual podem definir com la recerca de plaer immediat o l’evitació del dolor. Aquest tipus de persones acostumen a posseir una excessiva sensibilitat cap allò desagradable, no suporten les circumstàncies negatives i menys encara els contratemps. El seu origen, tot i que es manegen diferents hipòtesis, pot trobar-se en l’alta permissivitat dels pares, i al fet d’haver brindat al nen tot allò que desitjava sense implicar-li cap esforç, la qual cosa pot fer que es creguin mereixedors de tot el que volen. Per tot això, resulta habitual que en aquest tipus de persones trobem problemes d’estrès, ansietat o depressió, a més de dificultats relacionades amb l’autoconcepte i l’autoestima, i els quals tendeixen a desvetllar-se en l’edat adulta.

És important intentar identificar tant a les persones que pateixen aquestes dificultats com a aquelles conductes que puguin potenciar que aparegui la intolerància a la frustració tant en nosaltres mateixos com en els altres. Això permetrà prevenir possibles problemes futurs de major gravetat (com els anteriors esmentats). Al costat d’això, hi ha maneres d’afrontament que poden resultar-nos útils per augmentar la nostra tolerància: En primer lloc, identificar l’emoció que ens genera el fet de que no es compleixin les nostres expectatives (majorment la frustració) i processar-la, és un primer pas per a possibilitar el canvi. A més, la reavaluació de la situació, procurant valorar-la d’una manera realista també ens facilitarà reduir el malestar associat. Finalment, hem de prendre consciència de la importància de reduir el nostre nivell d’exigència cap al món, procurant demanar allò que realment sigui possible que se’ns brindi, i acceptant que en ocasions hi ha impediments que ens dificulten aconseguir el que volem.

Existeixen altres mecanismes i estratègies que poden ajudar-nos a lluitar contra aquest fenomen. Per a això, també es requerirà una avaluació i comprensió particular per a cada cas en concret. Els nostres professionals, en el nostre centre de psicologia de Mataró, s’encarreguen d’això i d’altres funcions que et permetran resoldre o ampliar la teva informació sobre allò que consideris important. No dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.