Empoderament

Entre les àrees i conceptes que abasta el món de la psicologia, no tots, i menys han d’englobar únicament problemàtiques o situacions conflictives. En moltes ocasions concebem acudir al psicòleg amb resoldre o curar un problema. Més enllà d’això, la intervenció psicoterapèutica es pot entendre com un treball o procés de creixement, de millora, de potenciació dels nostres recursos i habilitats, allunyant-nos significativament de la concepció de patologia específica.

La paraula empoderament ve de el terme anglès empowerment, el significat del qual és “concedir poder”. Tot i que el seu origen va ser destinat a la gestió empresarial, poc a poc s’ha anat introduint en moltes altres àrees, sent la salut una de les principals. En aquest sentit, tradicionalment les relacions verticals i jeràrquiques han dominat les estructures d’empreses i fins i tot les relacions entre el professional i el pacient o client. És per això que emergeixen paradigmes que reflecteixen el descontentament amb aquesta tendència, proposant relacions i organitzacions horitzontals, on el paper i la responsabilitat sigui compartida, i on cadascú tingui la capacitat de decidir, canviar o proposar. Així, la paraula “empowerment” traduïda a l’espanyol, es pot entendre com facultar, habilitar, permetre, concedir, capacitar o atorgar poder a un individu o grup. Tots els sinònims ens porten a una mateixa fi, el de permetre que els individus desenvolupin el seu propi camí.

Traslladat a la relació terapèutica, resulta cada vegada més important i interessant abordar el tractament des dels propis recursos i habilitats de la persona. Tenim molt més del que som conscients, més enllà del que ens preocupa o ens turmenta. Gran part del canvi i la millora que podem realitzar es basa en la potenciació d’allò de nosaltres que ja funciona bé, que ens dóna sentit, i que fa que ens sentim forts, segurs i confiats. D’aquesta manera, s’entén que el subjecte és responsable del seu propi camí, pren les seves pròpies decisions, i el fomentar la seva autonomia i independència passa a ser un fi en si mateix, un objectiu principal de teràpia. Per a això, el treball s’ha de basar en una col·laboració i descobriment mutu, la qual cosa inevitablement precipita una clara millora en l’autoconfiança i l’autoestima.

Orientacions com la humanista, on es troba la Teràpia Gestalt, o fins i tot el model sistèmic incorporen recursos que permeten desenvolupar tot el comentat. Fins i tot a la Teràpia Cognitiu-Conductual ho podem apreciar a través de certes tècniques. En el nostre gabinet de psicologia trobaràs professionals formats en aquestes i moltes altres més orientacions. Si vols obtenir més informació posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Què és un Trastorn de la Personalitat? Com el podem detectar?

Les preocupacions, el malestar emocional i els problemes relacionats poden assolir diferents graus i afectar a una o diverses àrees de la nostra vida. Acostumem a fixar-nos en allò que els nostres ulls poden veure a simple vista, com l’ansietat, la tristesa, l’enuig…, és a dir, sentiments o situacions que, i sobretot si són agudes, realcen i es detecten amb relativa facilitat. Entre totes les problemàtiques i patologies però, hi ha algunes que poden ser una mica més difícils de reconèixer, sent algunes de les més rellevants els Trastorns de la Personalitat.

Podem definir aquesta àmplia categoria com un patró permanent d’experiència interna i de comportament que s’aparta acusadament de les expectatives de la cultura del subjecte. A més, aquest patró es manifesta en dues (o més) de les següents àrees:

  • Cognició: és la forma de percebre i interpretar-se a un mateix, a altres persones i els esdeveniments.
  • Afectivitat: la conformen el rang, la intensitat, la labilitat i l’adequació de la resposta emocional.
  • Funcionament interpersonal: comprèn la qualitat i el com, dins de les relacions amb els altres.
  • Control dels impulsos: Aquest apartat es refereix a la capacitat per controlar la nostra conducta i, principalment, quan aquesta s’aparta del que es considera adequat o, principalment, no perjudicial per a un mateix i/o per als altres.

Aquest patró, juntament amb les característiques anteriors, per a conformar un problema de personalitat ha de mostrar-se com inflexible, i a més estendre’s a una àmplia gamma de situacions personals i socials. En aquest sentit, els trastorns de la personalitat acostumen a dominar tota la vida de l’individu, mostrant-se de maneres similars en els diferents àmbits. L’inici es remunta almenys a l’adolescència o edat adulta primerenca, de manera que la durada, per tant, és perllongada. Finalment, per poder-ho diagnosticar ha de generar malestar, per a un mateix o per als altres.

En resum, els trastorns de personalitat constitueixen problemes emocionals i comportamentals més arrelats o profunds, dominen les nostres vides i generen un desajust generalitzat. A més, i en uns tipus més que altres, apareixen dificultats emocionals com ansietat, depressió, baixa autoestima que s’han de valorar adequadament per no confondre o barrejar diagnòstics. Hem de furgar la superfície per potser trobar característiques personals de base que ens ajudin a entendre el que els nostres ulls veuen.

En el nostre centre de psicologia, a Mataró, estem especialitzats en l’avaluació i tractament d’aquests i altres problemes. Si ho desitges, posa’t en contacte amb nosaltres i et facilitarem tota l’ajuda i informació que necessitis.

La Teoria Clínica de la Comunicació Humana

En el món de la psicologia hi ha diferents vessants o orientacions les quals s’han anat desenvolupant per comprendre amb més profunditat el comportament i estat emocional de les persones. Entre elles, el model sistèmic emergeix de la idea que els sistemes poden posseir, i de fet posseeixen, propietats diferents de la simple suma dels seus components. D’aquesta manera, aquest enfocament passa de l’estudi de l’individu aïllat, a l’estudi del sistema i de les relacions entre els elements que el conformen. Així, un sistema constitueix un tot organitzat, el qual està compost d’elements que interaccionen d’una manera determinada.

Dins d’aquesta gran vessant, trobem una de les teories que ha tingut major auge i repercussió en els últims temps. Es tracta de la Teoria Clínica de la Comunicació Humana, de Watzlawick, Beavin i Jackson (1967). Els seus principals postulats són els següents:

  • És impossible no comunicar. Tal com ho plantegen, fins i tot el simple silenci és comunicació. En certes ocasions, evitem comunicar-nos per por, per enuig, per incomoditat o per vergonya, però tot i així, ja estem representant una intenció, una actitud, i per tant un comportament comunicatiu.
  • En tota comunicació podem distingir entre aspectes de contingut (nivell digital) i aspectes relacionals (nivell analògic). Els de contingut, són en general, per mitjà de codi lingüístic, i els relacionals es refereixen a comunicació no verbal. Afegeixen aquí que la capacitat de metacomunicació (parlar i comprendre sobre la nostra comunicació) és una condició per considerar una comunicació com a eficaç.
  • La incongruència entre dos nivells de comunicació dóna lloc a missatges paradoxals. Amb això es refereixen al fet que qualsevol contingut digital incongruent amb el missatge que es transmet a nivell analògic/no verbal pot precipitar malentesos i incongruències entre els membres.
  • La definició d’una interacció està condicionada per les puntuacions que introdueix el participant. Les puntuacions són les formes d’organitzar els fets d’un problema per tal de formar una seqüència ordenada. És a dir, cada un dels membres plantejarà i organitzarà els esdeveniments a la seva manera.

Si atenem a les nostres interaccions diàries amb els nostres familiars, amics, companys de treball, etc., és molt probable que aconseguim veure tots els elements exposats en aquesta teoria. Com a éssers socials, vivim en gran part de la comunicació, i això ens defineix com a persones i ens ajuda a comprendre als altres. És important escoltar-nos i observar com ens comportem i actuem davant els altres. La comunicació pot ser una gran font de benestar.En el nostre centre de Psicologia, a Mataró, estem formats en Teràpia Sistèmica, Teràpia Cognitiu-Conductual, EMDR, i entre moltes altres vessants. Si vols conèixer més o t’interessa qualsevol altre tema, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres, et facilitarem tota la informació que necessitis.

Quina funció tenen les nostres emocions?

Són molts els estudis i les propostes fetes en relació tant a la definició i comprensió de les emocions, com al seu paper en les nostres vides. Paul Ekman, Izard, Plutchik o Tomkins són alguns dels teòrics que s’han dedicat al seu estudi i delimitació. Així, està clar que formen part inevitable de nosaltres mateixos, i d’algunes ja s’ha descobert que apareixen molt aviat després del naixement. Però quina funció tenen? Podem parlar de mecanismes específics per a cada sentiment?

En primer lloc, i a nivell general, hi ha acord per dir que les emocions compleixen tres funcions generals:

  • Funció adaptativa: Possibiliten l’ajust de la persona a les noves condicions de l’entorn. A més, preparen a l’organisme per a l’acció, sigui quina sigui aquesta. Per això, podríem dir que faciliten la supervivència i el desenvolupament en el nostre entorn.
  • Funció social: També podem entendre-les com un senyal o forma de comunicar-nos, i d’aquesta manera modular o influir en la conducta dels altres. Ens ajuden a comprendre tant el nostre estat d’ànim com el dels altres, i d’aquesta manera adequar-nos a les necessitats de moment.
  • Funció motivacional: Tenen la capacitat de energitzar l’organisme, de potenciar o dirigir la conducta cap a alguna cosa o algú. Qualsevol que sigui el sentiment que tinguem, facilitarà que actuem en una o altra direcció.

Al costat d’aquestes funcions més generals, se n’han proposat algunes molt més específiques per a cada emoció: la sorpresa s’ha relacionat amb l’exploració, el fàstic amb el rebuig, la por amb la protecció, l’alegria amb l’afiliació, la tristesa amb la reintegració i l’ira amb l’autodefensa.

Conèixer i detectar les nostres emocions ens pot permetre comprendre’ns molt més. Si a més potenciem l’acceptació, és possible arribar a tenir un gran control sobre nosaltres mateixos. Podem permetre’ns obrir-nos a l’experiència de sentir el que ens passa, sense jutjar-nos i sense procurar tapar-ho, ja que d’aquesta manera és possible que ajudem a prevenir problemes o dificultats emocionals majors (depressió, ansietat…).

Si vols conèixer més, o tens qualsevol dubte, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicologia, a Mataró. Estarem encantats d’atendre’t.