¿Intolerància al benestar?

Passem gran part del nostre temps amb la ment ocupada, situada majoritàriament en aspectes relacionats amb el futur llunyà o immediat, o bé en escenaris del passat, incloent a vegades aquí judicis o valoracions de com hauríem d’haver actuat, i com no ho hem fet. Podríem dir que ens costa “estar en el present”, i quan ho estem, ràpidament busquem un motiu per allunyar-nos.

 

D’aquesta manera, ens acostumem a viure amb preocupacions. El ritme frenètic del nostre dia a dia, les responsabilitats, i la pressió social actuen com a factors clarament implicats. Això s’acaba transformant en rutina, i el que és pitjor, en normalitat. Al costat d’això, tampoc ajuda el fet d’haver viscut certes experiències negatives, la qual cosa pot fer que, davant de situacions similars, aparegui una anticipació pessimista constant. Tot això conflueix en una necessitat imperiosa d’estar pre-ocupats, preparant-nos per al que pugui venir, procurant tenir una falsa sensació de seguretat.

 

Llavors, existeix la intolerància al benestar? Arran de tot això, alguns autors han proposat aquest fenomen en contraposició al d’intolerància al malestar. Això s’explica perquè sembla comú la sensació de no poder connectar amb el gaudir, amb la desconnexió, i menys durant un llarg període de temps. En aquest sentit, tot i poder comptar amb moments en què sembla existir despreocupació, o en què ho podem passar aparentment bé, aviat experimentem aquesta sensació d’incapacitat per desvincular-nos de la preocupació i del malestar. De vegades, fins i tot podem interpretar que estar bé és indicatiu de que alguna cosa dolenta ha de venir. Aquest efecte és curiós però és comú en aquelles persones que han encadenat un seguit d’experiències negatives, la qual cosa fa que aparegui el mecanisme de l’anticipació.

 

Tot això contrasta amb la nostra intenció i necessitat real, la qual no és altra que estar bé, gaudir, i passar la major quantitat de temps possible, relaxats. Però són típiques les frases com “sóc incapaç d’estar tranquil/a”, “m’és impossible deixar la ment en blanc”, “surto d’una i ja estic immers/a en una altra”. Res més lluny de la realitat. Si bé és cert que el nostre dia a dia ens posa obstacles per aconseguir-ho, podem entrenar la nostra capacitat per connectar amb sensacions agradables; estratègies com donar-nos permís, equilibrar la balança de les nostres prioritats, buscar moments per a nosaltres mateixos i per als més propers, rebaixar l’autoexigència i el perfeccionisme, o aprendre estratègies de gestió emocional, resulten claus per potenciar aquesta important habilitat.

La psicologia infantil i d’adults busca potenciar i comprendre aspectes com els aquí esmentats, els quals si es veuen molt accentuats, poden reflectir estats depressius o ansiosos que poden arribar a limitar les nostres vides. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres per rebre més informació. T’atendrem encantats.

La importància de saber dir “No”

Entre totes les habilitats socials que posseïm, és potser l’assertivitat una de les més potents, importants i estudiades. Aquesta, es pot definir com la capacitat per exposar i defensar els nostres drets i pensaments, fent-ho d’una manera empàtica i educada, i sense vulnerar els dels altres. Entre elles, expressar la nostra opinió, dir el que sentim, triar entre diferents opcions, o el prendre decisions, s’alcen com algunes de les conductes assertives més entrenades. Al costat d’aquestes, el saber dir “no” cobra especial rellevància.

 

Les dificultats per expressar aquesta paraula o per simplement oposar-nos a alguna cosa, poden estar relacionades d’una banda amb pors; por a que es generi un conflicte, a fer sentir malament a l’altre, al fet que es vegi perjudicada la nostra imatge… Tot i que també pot vincular-se amb una incapacitat per detectar el que realment desitgem, opinem o sentim. Aquest últim aspecte pot guardar estreta relació amb el fet d’haver pecat, en moltes ocasions, d’anul·lar el nostre punt de vista, la qual cosa ha pogut fer que finalment perdéssim la capacitat per autobservarnos i detectar allò que realment volem. Tot això, com podem imaginar, precipita un deteriorament significatiu en l’autoestima, podent aparèixer sentiments de solitud, tristesa, o fins i tot ràbia cap a nosaltres mateixos per no ser capaços de posar-nos per davant. Problemes com la depressió i alguns trastorns de personalitat (p.ex., evitatiu o dependent), acostumen a reflectir aquesta limitació.

 

D’aquesta manera, dir “no” implica una demostració de valentia, seguretat, i autoestima. És el resultat d’una personalitat sana i estable, i el més important, tal com l’hem pogut desaprendre, podem recuperar-la cuidant-nos a nosaltres mateixos, i posant-la en pràctica en diferents situacions. Com a exemples, podem trobar els següents: No m’agrada, gràcies; gràcies però no és el que desitjo en aquest moment; preferiria prendre una altra opció; respecto la teva opinió però no la comparteixo; m’agradaria pensar-m’ho; no vull ser partícep d’això; no, gràcies; o simplement, no.

 

Si vols aprendre més sobre això, o creus que et podem ajudar, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró. T’atendrem d’una forma individualitzada i professional.

Soledat: conceptualització i causes

Com a éssers humans, som éssers sociables. Des que naixem, apareixem en un món en constant interacció amb els altres. Comencem pels nostres pares, i continuem complementant la nostra vida amb vincles d’amistat, de parella, de companys… Tot i això, i fins i tot en situacions on hem estat envoltats de diferents persones, és possible que ens haguem sentit sols.

 

La soledat és una emoció que apareix quan percebem que ens falta alguna cosa, o millor dit, algú. Es tracta d’una sensació que podem experimentar estant tant físicament sols, com quan estem acompanyats, i tendeix a anar acompanyada d’emocions com la incomprensió, la tristesa o la inseguretat. En el primer cas, el motiu de la seva aparició queda clar, però en el segon, podem trobar.ne diferents, dels quals alguns dels més importants són els següents:

 

  • Vincle: No tenim el mateix vincle amb totes les persones que coneixem, i tampoc podem pretendre-ho. D’aquesta manera, en segons quins àmbits socials, podem experimentar la sensació de soledat simplement per no posseir una afinitat significativa amb els que ens envolten.

 

  • Pèrdues i/o experiències negatives: El fet d’haver perdut a algú important pot precipitar sentiments de buidor i de solitud, i especialment quan es tracta d’una persona amb la qual compartim molt. Al costat d’això, haver patit experiències negatives relacionades amb el rebuig, o la infravaloració, poden comportar que, tot i que aquestes ara no estiguin succeint, hi hagi un sentiment persistent de soledat.

 

  • Autoestima i habilitats socials: Si tenim una imatge negativa de nosaltres mateixos, és fàcil sentir-nos distants, diferents o inferiors als altres, la qual cosa ens acosta al sentiment exposat. Tot això, si a més ho ajuntem amb dificultats per interactuar i comunicar-nos socialment, suposa una espiral que pot retroalimentar i perpetuar la situació.

 

  • Incomprensió: Es tracta d’una situació, o sensació en si mateixa, que va molt de la mà amb la soledat. El passar o estar passant per situacions difícils i tenir dificultats per comprendre les nostres pròpies emocions, també provoca que percebem que els altres no ens comprenen. Això de vegades es tradueix en que exigim als altres la comprensió que ens falta a nosaltres mateixos, precipitant la sensació de solitud.

Hi ha altres situacions i problemàtiques on aquest sentiment pot aparèixer. Especialment quan patim un problema en concret com la depressió, o dificultats relacionades amb l’autoestima, això pot fer-se patent d’una manera significativa. Per això, abordar-ho desde la psicologia i la psiquiatria resulta especialment útil. Si tens qualsevol pregunta al respecte et convidem a que ens contactis, estarem encantats d’ajudar-te.

Claus per mantenir la motivació

La motivació es defineix com aquell estat intern que energitza o activa, dirigeix ​​i manté la nostra conducta cap a objectius determinats. Es tracta de l’impuls que ens mou a realitzar diferents accions i a persistir en elles. La podríem considerar com l’energia o la causa de molts dels nostres comportaments. Per a això, es tendeix a considerar que sense aquesta, és realment difícil que hi hagi iniciativa, i molt menys persistència en els nostres actes o objectius.

 

D’aquesta manera, i encara que en ocasions pot costar trobar activitats o objectius que ens agradin i ens motivin, és sovint fins i tot més habitual que sigui el persistir o mantenir el nostre compromís el que realment es vegi dificultat. De vegades perquè allò que resultava tant atractiu inicialment, s’ha transformat en rutina. En altres, perquè trobem altres metes més estimulants. De vegades, també pot aparèixer fatiga, o frustració al no aconseguir-ho. Tot això ens allunya de la nostra meta. Doncs bé, quan alguna d’aquestes variables apareix, pot ser útil dur a terme diferents estratègies per mantenir un estat òptim de compromís i activació:

 

  • Objectius realistes: El primer pas implica plantejar-nos objectius assequibles i realistes. D’aquesta manera, si ens veiem capaços d’aconseguir-los, la nostra motivació creixerà, i estarem disminuint la probabilitat de frustració si no ho aconseguim.

 

  • Visualització: És especialment important visualitzar-nos a la fi de la meta, i concretament aconseguint allò que ens hem proposat. Això ho podem utilitzar al llarg de tot el camí, ja que el premi pot resultar-nos especialment atractiu.

 

  • Record: Repassar els motius pels quals vam iniciar aquest procés també és una estratègia molt útil. De vegades, i quan ja portem un cert temps, és habitual oblidar què ens va moure a escollir aquest camí.

 

  • Registre: Consistiria en plasmar en un paper, a manera de gràfic o llistat, els progressos que anem aconseguint durant tot el camí. Això, d’una banda permet observar la nostra evolució, i de l’altra, ens recorda i visualitza el que ens falta per aconseguir-ho.

 

  • Acceptació: Aquest apartat es refereix principalment als obstacles. Acceptar que tot camí comporta cert sofriment és una eina clau. Les limitacions i frustracions formen part d’aquest, i de l’aprenentatge. De fet, si ho pensem, si fos fàcil i no suposés un repte, per petit que sigui, segurament no existiria motivació.

 

  • Recompenses: Finalment, i gairebé com a mètode més important, és fonamental no esperar aconseguir l’objectiu final per recompensar-nos, sinó fer-ho per tot allò que anem aconseguint i ens apropi a ell. Per a això, podem fer ús del gràfic de progressos, i pautar-nos subobjectius o submetes que ens permetin percebre que anem aconseguint petites passes fins al final.

 

A tot això l’acompanya un important recordatori, i és que hem d’excloure la crítica cap a nosaltres mateixos, tant per si ens cansem, com per si no aconseguim realitzar algun dels passos. Aquesta l’únic que provoca és frustració i malestar. En lloc d’això, transformar-la en missatges constructius i positius facilita la persistència.

En el nostre centre de psicologia i psiquiatria infanto-juvenil i d’adults trobaràs professionals formats en orientacions com la Teràpia Sistèmica, la Cognitiu-Conductual, o l’EMDR, les quals poden ajudar-te a resoldre les preguntes o dificultats que posseeixis. No ho dubtis i truca’ns, serà un plaer atendre’t.