Què és la Sensibilitat a l’Ansietat?

Hi ha un interès recent i progressiu per identificar aquelles variables o problemàtiques que poden ser comunes a diferents patologies. Això és així degut a que la recerca i disseny de tractaments procura cada cop més dissenyar eines que puguin ser útils i eficaces per a diferents trastorns, advocant per una base simptomatològica comuna. Un d’aquests constructes, i el qual ha suscitat un interès especialment rellevant, és el de Sensibilitat a l’ansietat.

 

Sabem que l’ansietat és aquella reacció mental i emocional que apareix davant d’un perill real o subjectiu (percebut) caracteritzat principalment per inquietud, excitació i inseguretat, i que engloba una sèrie de símptomes físics com taquicàrdia, sudoració, tremolors, tensió, palpitacions, dificultat per respirar, visió borrosa, mareig…entre d’altres. Ens prepara per fer front o fugir d’una situació, i suposa un mecanisme adaptatiu per a la supervivència. El terme sensibilitat a l’ansietat, proposat inicialment per Reiss (1991) en el seu model sobre l’expectativa d’ansietat, fa referència a la por que experimenta una persona cap a les pròpies reaccions o símptomes d’ansietat, traduït en diferents creences o interpretacions com pot ser el fet que els símptomes tenen conseqüències perilloses o perjudicials (p.ex., “puc tenir un atac de cor si experimento pànic”). Així, hi ha una interpretació negativa, esbiaixada i magnificada sobre les reaccions pròpies de l’ansietat, la qual cosa retroalimenta i potencia els símptomes, generant un cercle viciós que pot portar a experimentar símptomes de manera més freqüent i intensificada.

 

Aquest component s’associa principalment a la incertesa sobre les característiques i les conseqüències de la pròpia ansietat, ja que davant la incomprensió i el malestar que produeix, realitzem prediccions catastròfiques sobre les seves repercussions. A més, s’associa i suposa un factor de risc per al desenvolupament de diferents patologies:

 

  • Trastorns d’ansietat en general.
  • Trastorn de Pànic amb o sense Agorafòbia.
  • Trastorn d’Estrès Postraumàtic.
  • Addiccions.

 

Com veiem, tot i que es vincula principalment amb el desenvolupament de problemes d’ansietat i especialment amb el pànic, té rellevància en diferents categories diagnòstiques. Per això, comprendre mitjançant una psicoeducació adequada, i intervenir amb mètodes eficients com l’EMDR, o la Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC), resulta clau. Si t’interessa aquest o qualsevol altre tema, o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, contacta amb el nostre equip situat a Mataró, et proporcionarem tota la informació que necessitis.

Tipus d’enuresi

L’enuresi es defineix com l’emissió repetida d’orina, al llit o a la roba. S’estima que afecta entre un 5 i un 10% dels nens i nenes de 5 anys, entre un 3 i un 5% dels que tenen 10 anys, i un 1% dels que tenen 15 anys o més edat. Això evidencia una remissió en la seva prevalença a mesura que s’avança en el cicle vital. Tot i això, la seva incidència en edats primerenques és cada vegada més gran, i aquesta es relaciona principalment amb factors psicològics com l’estrès, l’ansietat (p.ex. pors), o els problemes del vincle.

 

Pel que fa als diferents subtipus, després d’observar els múltiples patrons de presentació en població infantil, s’han proposat els següents:

 

  • Voluntària o involuntària: Tot i que tendeix a concebre’s com únicament involuntària, l’enuresi i l’encopresi (emissió de femta), poden ser tant voluntàries com involuntàries. En el primer cas, l’alteració es relaciona amb trastorns generalitzats del desenvolupament (p.ex., autisme) o de conducta, ja que pot haver-hi intencionalitat de cridar l’atenció, o provocació, juntament amb trets d’impulsivitat.

 

  • Nocturna o enuresi monosimptomàtica: És la més comuna, i afecta principalment al sexe masculí. Tendeix a aparèixer sobretot durant el primer terç de la nit, on hi ha una major quantitat de temps en son profund, i associant-se per tant més als trastorns del son no REM (p.ex., terrors nocturns o somnambulisme).

 

  • Diurna o incontinència urinària: Apareix sobretot en nenes, i la prevalença tendeix a disminuir significativament passats els 9 anys. Dins d’aquesta, es parla d’“incontinència urgent” quan hi ha símptomes sobtats i inestabilitat del detrusor, i “d’emissió posposada” quan hi ha un retard conscient de les ganes d’orinar fins que es produeix la incontinència.

 

  • Nocturna i diürna: També anomenada enuresi no monosimptomàtica. La seva presentació és poc freqüent, i no s’observen diferències per gèneres.

Pel que fa al tractament, les teràpies cognitivo-conductuals, i en concret, el mètode de l’alarma o pipi-stop n’ha demostrat àmpliament l’evidència i la utilitat. L’objectiu és que el nen o la nena aprengui a discriminar les sensacions abans de la micció, i a controlar-les voluntàriament d’una manera poc invasiva i, sobretot, no lesiva. Si vols obtenir més informació sobre això, posa’t en contacte amb el nostre grup de professionals, a Mataró. T’ajudarem.

La Teoria de les intel·ligències múltiples

Són moltes les propostes que s’han fet per conceptualitzar el constructe de la intel·ligència i, per tant, diferents les divergències entre els diferents autors. Aquesta es pot definir com aquella capacitat mental que implica l’aptitud per raonar, planificar, resoldre problemes, pensar de manera abstracta, comprendre idees complexes, aprendre amb rapidesa i aprendre de l’experiència. Consistiria així en una capacitat àmplia i profunda per comprendre l’ambient. Entre les discussions principals, es debat entre si constitueix un tret de la personalitat, si es tracta d’una característica innata o adquirida, o si és un constructe unitàri o multidimensional.

 

En aquest darrer sentit, i en contra del que tendim a considerar, hi ha cert consens a pensar que no existeix una única intel·ligència, i que són molts els atributs o capacitats que hem de tenir en compte per considerar una persona com a més o menys intel·ligent. Així, Howard Gardner, psicòleg nord-americà de la Universitat de Harvard, va publicar el 1983, la seva teoria sobre les intel·ligències múltiples, advertint que no únicament la intel·ligència acadèmica és el factor decisiu, ja que moltes persones amb qualificacions excel·lents presenten dificultats per relacionar-se amb altres o per manejar àmbits concrets de la seva vida. En aquest sentit, l’autor podria afirmar que Stephen Hawking no és més intel·ligent que Leo Messi, sinó que tots dos han desenvolupat un tipus d’intel·ligència diferent. D’aquesta manera, proposa l’existència de 8 tipus d’intel·ligència:

 

  • Lingüística: Es refereix a l’habilitat per a la comunicació tant verbal com no verbal, representant el domini del llenguatge en totes les seves esferes.

 

  • Lògic-matemàtica: És la capacitat per raonar lògicament i per resoldre problemes numèrics. Els coneguts tests d’intel·ligència (QI) s’encaren a avaluar principalment aquest tipus d’intel·ligència i, en menor mesura, la lingüística.

 

  • Espacial: Coneguda també com a intel·ligència visual-espacial, i referida a l’habilitat per observar els estímuls, objectes, i en general, el món, des de diferents perspectives. Ens permet elaborar les nostres pròpies imatges mentals i ser-ne sensibles als detalls, a més de permetre’ns desenvolupar un sentit individual de l’estètica.

 

  • Musical: Com el seu nom indica, representa l’habilitat i la sensibilitat per detectar, aprendre i reproduir sons i peces musicals. L’autor destaca aquesta intel·ligència ressaltant la importància de l’art musical a les nostres vides des de segles enrere.

 

  • Corporal i cinestèsica: Es requereixen certes habilitats corporals i motrius per manejar eines i expressar algunes emocions. Així, l’autor considera que hi ha un component físic clau per a una adaptació adequada al nostre entorn.

 

  • Intrapersonal: És la capacitat per comprendre’ns, escoltar-nos i crear-nos una imatge interna de nosaltres mateixos, tant a nivell emocional com d’altres atributs interns (pensaments, trets de personalitat…).

 

  • Interpersonal: Seria l’equivalència d’intel·ligència social proposada per altres autors. Es mostra en la nostra capacitat per crear i mantenir vincles i per comprendre els estats interns dels altres, juntament amb l’habilitat per a la resolució de conflictes interpersonals.

 

  • Naturalista: Aquesta va ser afegida a la seva teoria posteriorment (1995) pel mateix autor justificant que és clau per a la nostra supervivència. La va definir com a l’habilitat per a detectar, categoritzar i diferenciar els estímuls relacionats amb l’entorn (p.ex., vegetals i animals) o altres fenòmens relacionats amb la natura com la geografia o el clima.

 

Resulta molt interessant adoptar un punt de vista global i divergent quan parlem de constructes com la intel·ligència. No tots som bons en tot, i si ho analitzem detingudament, és possible que siguem capaços de detectar quines d’aquestes intel·ligències tenim més desenvolupades. Aquesta concepció divergent, a més, pot ajudar a la desestigmatització de certes persones, i a adoptar plans de desenvolupament individualitzats molt més complets i integrals.

Disciplines com la neuropsicologia s’encarreguen d’estudiar i avaluar aquestes facetes i altres. Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs professionals especialitzats en aquesta, i en altres vessants de la psicologia d’adults i infanto-juvenil.

Aaron T. Beck

Hi ha una gran quantitat d’autors que han contribuït a crear i engrandir el meravellós món de la psicologia. Entre ells, Aaron Temkin Beck, mort el passat 1 de novembre, i el qual avui volem commemorar. Aquest professor i psiquiatre, nascut el 1921 a Rhode Island, és considerat “un dels cinc psicoterapeutes més influents de tots els temps” per The American Psychologist, i creador de la Teràpia Cognitiva (també anomenada per alguns Teràpia Cognitiu-Conductual) construïda inicialment per a la depressió.

 

El principal postulat d’aquesta teràpia gira entorn al fet que no són els esdeveniments o situacions externes les que generen per si mateixes una pertorbació emocional, sinó que és el processament o interpretació d’aquests esdeveniments el que ens explica el malestar. En aquest sentit, es defensa que tots apliquem un filtre mitjançant el qual ens fem una idea sobre què passa. D’aquesta manera, aquesta orientació treballa amb les representacions internes que les persones tenen de si mateixes i dels diferents ambients, i va suposar un avenç crucial davant d’algunes limitacions del conductisme radical i de la psicoanàlisi.

 

Entre els principals components de la seva teoria, trobem els següents:

 

  • Esquemes cognitius: Constitueixen estructures cognitives estables, creades desde la infància, les quals organitzen la informació en la memòria, i representen tot el conjunt d’experiències prèvies, fruit de l’aprenentatge. Per això, influeixen en la interpretació dels fets i en faciliten el record. D’aquesta manera, actuen com a filtres a l’hora de percebre el món. Una característica important és que poden romandre latents, i activar-se en el moment en que un esdeveniment significatiu interactuï amb ells.

 

  • Creences: Suposen el contingut dels esquemes. Seria tot allò en què creiem, i representarien els mapes interns que ens ajuden a donar un significat al món. Dins se situarien les creences nuclears o centrals (proposicions globals, absolutes i duraderes com ara “sóc un inútil”) i les intermitges o perifèriques (supòsits construïts principalment sota la condició de “si…llavors…”, per exemple “si els meus fills no em fan cas, vol dir que sóc un mal pare”).

 

  • Processos cognitius: Es defineixen com les regles transformacionals a través de les quals seleccionem del medi la informació que serà atesa, codificada, emmagatzemada i recuperada. Són processos automàtics que operen sense el coneixement conscient, però que poden produir certs biaixos o distorsions (p.ex., inferència arbitrària, pensament dicotòmic, magnificació, personalització…).

 

  • Productes cognitius: Serien el resultat o la confluència dels dos components anteriors, en forma d’imatges i pensaments concrets associats a les diferents situacions. Aquests són els aspectes més fàcilment accessibles a la consciència.

 

D’acord amb això, l’autor proposa que els trastorns emocionals i/o conductuals (p.ex., la depressió) són el resultat d’una alteració del processament de la informació fruit de l’activació d’esquemes latents, i indica que el primer símptoma correspondria amb la tríada cognitiva (la visió negativa d’un mateix, del món i del futur). Així, doncs, la pertorbació emocional seria conseqüència d’una interpretació o processament cognitiu alterat, el qual buscarà modelar-se i transformar-se, per tal de flexibilitzar-lo. L’autor, per això, fa ús de la Reestructuració Cognitiva, o dels Experiments Conductuals, els quals han demostrat una gran utilitat en la pràctica clínica.

 

Al nostre centre de psicologia, a Mataró, estem formats en aquesta i altres orientacions, les quals han demostrat àmpliament la seva eficàcia. Si vols contactar-nos i rebre la nostra ajuda, o simplement més informació, posa’t en contacte amb nosaltres, serà un plaer atendre’t.