El Trastorn Dismòrfic Corporal (TDC)

Dins del món de la psicologia clínica hi ha alteracions i dificultats molt diverses, i tot i que poden presentar característiques comunes, tenen aspectes específics remarcables, i les quals no només generen alts nivells de malestar, sinó que es presenten en un percentatge més freqüent del que imaginem a la nostra societat. Aquest és el cas del Trastorn Dismòrfic Corporal (TDC), el qual afecta aproximadament un 2,4% de la població, i presenta un curs crònic i persistent.

 

Aquesta problemàtica se situa dins de l’espectre de trastorns obsessius i relacionats, en els quals apareixen pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents (obsessions) que s’experimenten com a intrusos/inapropiats i causen ansietat o malestar, i que es poden veure acompanyats o no de comportaments o actes mentals de caràcter repetitiu (compulsions) que es realitzen en resposta a aquests pensaments o segons certes regles (p.ex., tancar el gas 10 vegades per prevenir un incendi). Habitualment les persones poden ser conscients de com d’irracionals poden ser tant els pensaments com els comportaments associats, però poden no identificar-ho. Així, el TDC es caracteritza per presentar una preocupació per algun defecte imaginat en l’aparença física, i en cas d’existir una anomalia, la preocupació és excessiva. A més, en algun moment del curs, la persona ha realitzat comportaments (p.ex., mirar-se al mirall, o endreçar-se en excés) o actes mentals (p.ex., comparar el seu aspecte amb el dels altres) repetitius com a resposta a la preocupació per l’aspecte. Una altra característica rellevant és que les persones amb aquest trastorn poden tenir dismorfia muscular, la qual es defineix com la preocupació pel fet que la seva estructura corporal sigui massa petita o poc musculosa.

 

Tot i que el seu inici sol ser gradual, tendeix a cronificar-se. A més, presenta una prevalença elevada d’ideació suïcida associada. Entre les seves causes, s’ha evidenciat una certa predisposició biològica, en què existiria una disminució de la serotonina, la influència de certs models educatius (p.ex., perfeccionisme, rigidesa, autoritaris…), i la participació d’algunes actituds relacionades amb la imatge corporal. Amb això, convé tenir en compte que es pot presentar amb altres trastorns com els Trastorns de la Conducta Alimentària, amb els quals té característiques comunes (p.ex., la distorsió de la imatge corporal). Per això, serà imprescindible fer una avaluació minuciosa de cada cas per fer un diagnòstic acurat que ens permeti definir objectius de tractament eficaços i eficients.

 

Si vols conèixer més o vols que algun dels nostres professionals t’atengui, no ho dubtis i truca’ns o acosta’t al nostre gabinet. Ens trobem al centre de Mataró, i estarem encantats d’atendre’t.

Claus per motivar una persona a acudir a psicoteràpia

Realitzar un procés terapèutic és una experiència gairebé imprescindible. Ja són molts els estudis que proposen realitzar psicoteràpia com a primer recurs per a una gran varietat de dificultats (p.ex., ansietat, depressió, problemes d’autoestima…), posant-la fins i tot per davant de la medicació. Però no sols això, sinó que pot suposar una experiència d’autoconeixement i creixement individual espectacular.

 

Moltes vegades, tot i que veiem clarament que certes persones del nostre entorn podrien beneficiar-se molt d’anar a teràpia, ens costa que prenguin la iniciativa i es comprometin. Moltes vegades per por, d’altres per desconeixement, i d’altres per minimitzar-ne tant la problemàtica com la importància de realitzar un treball emocional i personal. Per això, a continuació us proporcionem algunes claus que us poden ajudar a animar i potenciar que les persones acudeixin a un servei psicològic:

 

  • Escoltar i observar obertament: Aquest és el primer pas, i sense aquest no poden existir els altres. De vegades oblidem el simple fet d’atendre i escoltar de la manera més oberta possible l’altre, sense jutjar ni opinar segons allò que nosaltres considerem. Comprendre l’altre i fer-lo sentir validat és clau.

 

  • Desestigmatitzar: Anar al psicòleg no vol dir estar “boig”, o la necessitat de tenir un problema significatiu. Suposa una experiència de creixement personal, en què principalment es donen eines per potenciar que la pròpia persona elabori i tregui a lluir els seus propis recursos per fer front a una situació o situacions externes o internes, o millorar algun atribut o aspecte de la seva vida personal . Entendre això i transmetre-ho pot ser útil fins i tot com a única eina.

 

  • Informar: Per tal de potenciar el pas anterior, convé informar sobre els objectius i els beneficis de la teràpia psicològica. Per això, hem d’intentar recopilar informació comprensible i útil, o fins i tot podem trucar a algun servei per simplement reunir informació per a la persona.

 

  • Reconèixer els nostres límits: Aquest pas pot resultar complicat. Allunyar-nos i acceptar que no hem d’assumir tota la responsabilitat de la situació de la persona que ens preocupa és importantíssim, però també molt difícil. Volem trobar una solució, fer-la sentir bé, i evitar el seu patiment, però la nostra ajuda arriba fins a cert punt, i és important delegar aquesta funció a un professional tenint clar però que el nostre paper seguirà sent important en tot el procés.

 

  • Proposar-nos com a acompanyants: Una cosa que moltes vegades apareix com a detonant per acudir, és que ens proposem com a acompanyants de la persona. Això pot facilitar que se senti segura, i no sola davant la seva situació. Posteriorment serà aquesta (en el cas d’adults) la que decideixi si vol que entrem amb ella a la sessió.

 

Decidir anar al psicòleg no és fàcil, suposa un procés d’introspecció i una decisió valenta, ja que inicialment ens trobarem amb algú desconegut, amb el qual, si creem un bon vincle, anirem obrint-nos per aprofundir en les nostres preocupacions. El primer pas pot ser el que costa més, però un cop oberta la porta, podem descobrir un món meravellós.

 

T’animem a acudir al nostre gabinet de psicologia, situat a Mataró, per conèixer-nos i endinsar-te en el que pot ser un procés de canvi i millora per a tu i per al teu entorn. T’atendrem i et proporcionarem tota la informació que necessitis.

El Model Transteòric del canvi de Porchaska i Diclemente

Dins del món de la psicologia i la psiquiatria, hi ha diferents models, autors i teories que ens ajuden a comprendre el comportament i el funcionament dels éssers humans. Entre ells, el model aquí presentat és un dels més influents, sent utilitzat com a marc de referència teòric, i com a eina terapèutica per a diferents perfils de pacient.

 

El canvi de conducta és un procés personal i individual, que tot i estar influenciat per factors externs, depèn de cadascun de nosaltres. Quan ens plantegem fer o deixar de fer alguna cosa (p.ex., començar a fer esport, o deixar de fumar), passem per una sèrie de processos interns que ens ajuden a comprendre perquè fracassem o aconseguim el nostre objectiu. A això han posat llum Porchaska i Diclemente, presentant l’any 1984 el seu Model Transteòric del canvi. Si imaginem una persona que busca deshabituar-se del consum d’alcohol (abstinència), segons aquest model, passaria per les següents fases:

 

  • Precontemplació: En aquest primer estadi, la persona no té cap intenció de canviar. No se’n qüestiona la situació i no és conscient de les conseqüències negatives de la seva conducta. Aquí el pes més gran se sitúa en la gratificació que suposa el manteniment de la conducta (en aquest cas, el consum).

 

  • Contemplació: Aquí apareix la intenció de canvi a mig termini (pròxims 6 mesos). La persona pot valorar la possibilitat de no consumir a nivell cognitiu, encara que no s’observa cap conducta que manifesti de manera objectiva aquesta intenció. També es comencen a equilibrar les conseqüències positives i negatives de mantenir el comportament i, per tant, apareix l’ambivalència.

 

  • Preparació per a l’acció: Hi ha intenció de canviar a curt termini, en els propers 30 dies, i ha fet un intent seriós d’abandonament a l’últim any, com a mínim un dia abstinent. La persona pren una decisió i comença a fer canvis en aquest sentit (p.ex. reduir la quantitat de substància consumida).

 

  • Acció: se cessa la conducta durant almenys 24 hores i menys de 6 mesos. La persona canvia la seva conducta encoberta i manifesta en relació amb el consum de drogues, així com els condicionants (p.ex., s’allunya d’entorns que propicien el consum) que afecten la conducta.

 

  • Manteniment: La conducta adequada (en aquest cas el no consum) es manté durant almenys 6 mesos. Aquí s’intenten consolidar els èxits de l’etapa anterior i prevenir-ne una recaiguda.

 

És important remarcar que aquestes etapes no se succeeixen linealment, sinó en espiral. Això vol dir que podem passar més d’una vegada per cadascuna de les etapes, saltar entre elles, i retrocedir, així que l’experiència mai no és igual. A més, els autors també indiquen que hi ha la possibilitat de recaure, per la qual cosa la motivació i l’autoconfiança s’erigeixen com a elements clau del procés. Els pacients solen passar diverses vegades per les fases, però l’experiència mai no és igual.

 

Aquest model ha estat utilitzat principalment en l’àmbit de consum de substàncies i conductes addictives, encara que també per a l’establiment i el manteniment d’hàbits saludables.

 

Si vols conèixer més o tens qualsevol pregunta, posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes, a Mataró, et proporcionarem tota la informació i ajuda que necessitis.

Símptomes prodròmics de l’espectre psicòtic

Els trastorns de l’espectre psicòtic són un conjunt d’alteracions mentals que comparteixen característiques comunes com les al·lucinacions, els deliris, el pensament i el comportament desorganitzat, i els símptomes negatius. Encara que comunament és coneguda l’esquizofrènia, aquesta és només una de les patologies que engloba, juntament amb el trastorn esquizotípic de la personalitat, el trastorn delirant, el trastorn psicòtic breu, el trastorn esquizofreniforme o el trastorn esquizoafectiu.

 

Les al·lucinacions suposen percepcions irreals d’estímuls que en realitat no hi són presents (p.ex., escoltar una veu quan no hi ha ningú al voltant). Els deliris, en canvi, són creences errònies sobre la realitat que difícilment canvien malgrat les evidències en contra (p.ex., pensar que els veïns ens volen fer mal). El pensament i el comportament desorganitzats es caracteritzen per presentar d’una banda, dificultats en l’associació d’idees, construint un discurs que pot ser inintel·ligible, i de l’altra comportaments com l’agitació motriu o l’alentiment. Finalment, els símptomes negatius engloben alteracions a nivell anímic, com l’apatia, la desmotivació i l’expressió emocional plana. Cal esmentar que tots aquests símptomes poden presentar-se en solitari (p.ex., al·lucinacions esporàdiques), o sense estar associats a cap patologia psicòtica (p.ex., al Trastorn Bipolar, o en alteracions cerebrals com l’epilèpsia).

 

Tot aquest conjunt de símptomes acostumen a poder evidenciar-se quan la patologia està ja desenvolupada, però hi ha trets i característiques que es poden apreciar mesos i fins i tot anys abans de l’aparició del primer brot psicòtic, els quals suposen senyals d’advertiment primerencs que indiquen que la persona presenta risc de desenvolupar un trastorn psicòtic. A continuació se n’exposen els principals:

 

  • Símptomes per sota del llindar: el primer que cal tenir present és que les persones amb risc de desenvolupament de psicosi, poden presentar els mateixos símptomes o característiques que apareixen en la patologia florida, però imperceptibles o atenuats i sobretot no prou greus per complir amb un diagnòstic específic. Així, poden presentar deliris, al·lucinacions i discurs o comportament desorganitzats lleus.

 

  • Aïllament social: És comú que aquestes persones presentin una desvinculació progressiva a nivell social, immiscuint-se cada vegada menys en activitats que impliquin altres persones, i interaccionant poc.

 

  • Disminució del rendiment acadèmic o laboral: Acostuma a evidenciar-se, des de mesos abans de la simptomatologia pròpia de la psicosi, un declivi en el rendiment escolar en el cas de nens i adolescents, i en el treball en el cas d’adults, amb absències, no compliment dobjectius, etc.

 

  • Canvis en els patrons de son: Dormir massa o molt poc també constitueix un senyal d’alarma. Aquests canvis tendeixen a aparèixer de forma abrupta o progressiva, però cal estar atents, ja que poden estar evidenciant alteracions psicofisiològiques.

 

  • Dèficits cognitius: Finalment, les pèrdues de memòria, les dificultats en la concentració i l’organització, i les alteracions en l’atenció, també es presenten en fases primerenques de la psicosi.

 

És important tenir en compte que aquests símptomes poden ser indicatius d’altres afeccions de salut mental, com ara depressió, ansietat o abús de substàncies. Tot i això, quan aquests símptomes s’acompanyen de símptomes psicòtics per sota del llindar, és més probable que l’individu estigui experimentant un pròdrom de psicosi.

 

En conclusió, els símptomes prodròmics de la psicosi són senyals d’alerta primerenca que indiquen que un individu està en risc de desenvolupar un trastorn psicòtic. Comprendre aquests símptomes i proporcionar una intervenció i tractament primerencs pot millorar els resultats a llarg termini d’aquestes persones. És important que la família i els amics reconeguin aquests símptomes i donin suport a les persones que els experimenten. Amb l’ajuda i el suport adequats, es pot facilitar la recuperació i dur una vida plena. Per això, animar-los a cercar ajuda i brindar-los un entorn de suport i sense prejudicis pot tenir un impacte molt positiu.

 

Contacta amb nosaltres per rebre més informació sobre això. Ens trobem situats a Mataró, i comptem amb un equip multidisciplinar que et proporcionarà tota l’ajuda que necessitis.