Afrontament del dolor

La hipervigilància (autoconsciència o autoatenció cap al propi funcionament mental o corporal) és un estat comú en les persones que pateixen dolor o han patit dolor. Molts autors defensen la importància central de l’autoatenció o atenció selectiva cap al funcionament mental o corporal com un predisponent o una conseqüència de l’ansietat, de manera que té un paper central en la percepció del dolor i el manteniment del mateix. 
UTILITAT DE LA DISTRACCIÓ EN EL CONTROL DEL DOLOR:És útil com una tècnica complementària, especialment en aquells casos en què altres tècniques són difícils d’aplicar o costen més. En ocasions, el pacient pot tenir problemes en una crisi per substituir els pensaments catastròfics per altres pensaments alternatius més realistes, donada la dificultat per concentrar-se i raonar que sol produir-se davant del dolor. D’altra banda, de vegades, realitzar exercicis de respiració lenta poden ajudar a disminuir l’ansietat, per així poder aplicar les estratègies de discussió cognitiva; però, en altres ocasions, també pot ser útil, simplement, deixar de pensar per un moment en el dolor, dirigint l’atenció a un altre tipus d’estímuls. 
Les tècniques de distracció són una estratègia que intenta aconseguir dos objectius:1. Ajudar al pacient a desviar l’atenció, que centra en les seves pròpies sensacions o pensaments, cap a un altre estímul que pugui competir amb l’amenaçador quant a demanda atencional.2. Permetre-li deixar de pensar en les interpretacions catastròfiques en un moment en què li pot resultar difícil pensar d’una manera més racional. 
PRINCIPALS TÈCNIQUES DE DISTRACCIÓ:
Es tracta d’utilitzar una o diverses d’elles, segons la situació, i segons l’útil que resultin a la persona en concret. L’important és que tinguin una capacitat suficient per acaparar l’atenció, de manera que no es pugui atendre a les sensacions corporals. Recordar que l’atenció és un recurs limitat. És necessari tenir en compte la importància de practicar-les, observant quin d’elles aconsegueixen distreure-li més i pensant en quines situacions podria aplicar cadascuna d’elles. Però el bàsic, igual que succeeix amb altres tècniques (respiració, autoinstrucciones, pensaments racionals), és que es tracta d’una habilitat que convé automatitzar. Com més es practiquin més fàcil serà la seva aplicació amb èxit. 
1) CENTRAR-SE EN UN OBJECTE: Es tracta de descriure amb tot detalli qualsevol objecte, al·ludint a la seva forma, color, grandària, textura, nombre d’objectes iguals que hi hagi en el lloc, etc. És important triar un objecte amb certa complexitat amb la finalitat de que pugui absorbir la seva atenció. 
2) CONSCIÈNCIA SENSORIAL: Aquesta tècnica engloba, d’alguna manera, a l’anterior. Consisteix a fer un recorregut per tots els sentits intentant aguditzar-los i fer conscient el que, generalment, no percebem conscientment. Inclou descriure tot el que la persona veu i sent, a més de les olors que nota, el gust de la seva boca, i el tacte que sent a les seves mans i la resta del cos; en definitiva, sentir tot el que ens transmeten els nostres sentits. La persona s’ha de centrar en tot el que pot veure, tot el que inclou el seu camp visual fins al menor detall. A continuació pararà esment a tot el que pugui oir: veus (són d’home, de dona, de nens, parlen o discuteixen, estan a prop o lluny, etc) i sons (música, cotxes, rellotge, etc), de manera que apreciarà fàcilment estímuls dels quals no era conscient mentre no parava esment. Seguidament, el gust… sempre tenim un determinat sabor o gust en la boca: dolç, amarg, salat, … (quan estem menjant aquest sentit està especialment activat, així que aquest és un dels sentits que poden ser més útils per distreure’s en les crisis que ocorren enmig d’un menjar amb gent). Després, centrar l’atenció en l’olfacte, en tots els llocs fa olor d’alguna cosa: a tancat, a pols, a productes de neteja, a herbes, a terra mullada, a menjar, a perfum, etc. Es tracta d’explorar-ho. A més, l’olor de les coses, en ocasions, és capaç de transmetre’ns emocions intenses i de traslladar-nos a situacions passades. Finalment, es pot explorar també el tacte. Parar esment, per exemple, a com estem tocant-nos la cara amb la gemma dels dits, sense ser conscients de sensacions com la temperatura i la textura de la pell. També inclou el frec de la roba en el nostre cos o la pressió d’un membre sobre un altre (si per exemple tenim les cames creuades), o la lleugera pressió de la sabata en els peus, etc. 
3) EXERCICIS MENTALS: Consisteix a dur a terme qualsevol activitat mental que requereixi la suficient dosi d’atenció perquè la persona es distregui del seu propi cos. Alguns exemples són petits exercicis com explicar de zero a cent de tres en tres o restar des de cent de set en set, nomenar animals per ordre alfabètic, buscar paraules que comencin per una determinada lletra, fer càlculs amb les matrícules dels cotxes, etc. El més important és ajustar el grau de dificultat de la tasca, de manera que sigui prou distractora (no tan senzilla que no acapari atenció) però no estresante (és a dir, no tan complicada). 
4) ACTIVITATS ABSORBENTS: Consisteix a realitzar qualsevol activitat prou absorbent com perquè la persona es descentri del seu dolor. No és gens nou, el seu efecte es recull en el vell refrany: “El que canta, el seu malament espanta”. És convenient realitzar una activitat que es trobi en el repertori habitual de la persona. Exemples són: veure la televisió, escoltar la ràdio, fer mots encreuats o puzles, llegir un llibre o revista, jugar als escacs o a les cartes, telefonar o xerrar amb algú, planxar roba, etc. 
5) RECORDS I FANTASIES AGRADABLES: Consisteix a deixar-se portar per un record (alguna cosa ja ocorregut en el passat) o una fantasia (alguna cosa per venir) agradable, que li permeti deixar de pensar en les seves sensacions corporals o pensaments. A tots ens ha succeït alguna vegada, per exemple, l’anar pel carrer caminant i recordar una imatge d’un succés agradable que ens ha fet somriure, és a dir, provoca una emoció positiva. Per aplicar aquesta tècnica és útil tenir preparades per endavant algunes imatges d’escenes agradables (per exemple, un viatge realitzat o que es desitja realitzar, una platja relaxant, un menjar familiar o reunió amb amics, una anècdota graciosa, …), de manera que només evocant-les pugui distreure’s de les sensacions corporals i pensaments amenaçadors, i així canviar les emocions negatives (associades a l’ansietat) per altres emocions més positives. El bàsic és que la imatge sigui el més vívida possible, és a dir, rica en detalls, de manera que s’explorin totes les qualitats de la situació imaginada: color, sons, forma, tacte, colors, etc. 
La major diferència d’aquesta tècnica, respecte a les anteriors (que pretenen distreure l’atenció amb un estímul alternatiu de caràcter neutre), és que se centra en estímuls emocionalment agradables, positius, que estan més allunyats de l’estímul amenaçador. No obstant això, per a algunes persones és molt més senzill implicar-se en una tasca emocionalment neutra i mecànica en un moment en el qual preval l’ansietat, que aconseguir imaginar i centrar-se en una escena que porta associada una emoció positiva.