Com s’origina i per què es manté el TOC
El TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu) és un trastorn d’ansietat, caracteritzat per la presència d’obsessions i compulsions (d’aquí el seu nom: Trastorn Obsessiu-Compulsiu). La persona reconeix que les seves obsessions i/o compulsions són excessives o irracionals (almenys, així ho fa en algun moment del transcurs de la malaltia). Les obsessions-compulsions causen un marcat malestar o interfereixen de forma significativa en la vida diària de la persona, en el seu funcionament ocupacional, o en les seves activitats o relacions socials i interpersonals.
Què són les obsessions?
Són idees, pensaments, imatges o impulsos, que es caracteritzen per ser intrusives, indesitjades, recurrents i persistents, i s’experimenten com a esdeveniments invasors i sense sentit.
Poden ser: preocupants, repugnants, obscenes, inacceptables,… o tot això.
Les obsessions no són simplement preocupacions excessives sobre problemes de la vida real.
Una obsessió no és desitjada ni benvinguda per la persona que la pateix, és una experiència passiva que irromp la seva conducta i pensament normal, i sempre generen ansietat, sofriment, malestar.
La persona intenta ignorar o suprimir tals obsessions (pensaments, impulsos, o imatges) o neutralitzar-los amb algun altre pensament o acció.
La persona reconeix que les obsessions són producte de la seva pròpia ment, de manera que s’experimenten com a invasors però no creu que siguin imposades pels altres o forces externes.
Principals tipus d’obsessions, quant al seu contingut o tema:
– De contaminació o brutícia
– De violència física o agressives (por a fer mal: a un mateix o als altres)
– Sexuals
– Religioses
– Somàtiques o malalties
– De guardar coses o estalvi
– Necessitat de simetria, ordre o exactitud
– De dubte
– Pensaments sobre la mort
– Danys accidentals, perill, catàstrofes, desgràcies…
– Conductes socialment inacceptables (p.i. por a perdre el control i dir obscenitats)
– Preguntes o dubtes existencials
– Sense sentit o continguts aparentment neutrals (p.i. paraules)
Què són les compulsions?
Són comportaments/conductes repetitives (p.i. rentat de mans, ordenar, comprovar) o actes mentals repetitius (p.i. explicar, resar, repetir paraules en silenci) que la persona executa en resposta a una obsessió o d’acord a determinades regles que ha d’aplicar rígidament.
Les compulsions estan dissenyades per neutralitzar, reduir o prevenir el malestar que genera l’obsessió o algun esdeveniment o situació temuda. No obstant això, aquests actes són irracionals (és a dir, no es relacionen de forma realista amb el que intenten prevenir; p.i. comptar fins a 10, davant el temor a un accident) o són clarament excessius (p.i. rentar-se les mans 20 vegades).
A diferència de l’obsessió, la compulsió és activa: l’individu la duu a terme voluntàriament (si bé en resposta a l’obsessió) i requereix esforç.
Principals tipus de compulsions:
– De neteja i rentat
– De comprovació
– De repetició
– De comptar
– D’ordenar
– De recopilar, guardar, classificar, col·leccionar…
– Conductes d’evitació
– Rituals mentals (compulsions cognitives)
EXPLICACIÓ ORIGEN I MANTENIMENT DEL PROBLEMA (MECANISME OBSESSIU-COMPULSIU):
És normal tenir pensaments invasors estranys; totes les persones en algun moment han tingut pensaments rars.
S’estima que pensaments desagradables passen pel cap de les persones contra la seva voluntat en el 99% de la població. Estudiant aquests pensaments s’ha constatat que hi ha continguts comuns (religió, contaminació, malalties, fer mal, errors, falta d’honradesa, ordre, simetria, petits detalls, etc.).
Només en el 2% dels casos de la població aquests pensaments invasors es converteixen en problemàtics i llavors es denominen obsessions.
Les obsessions es diferencien dels pensaments invasors normals, no en el seu contingut temàtic, sinó en els següents aspectes:
– freqüència
– durada
– malestar
– importància atorgada
– esforç emprat a contrarestar-les
De fet, les explicacions actuals del TOC estan d’acord que el contingut dels pensaments com a tal és menys important que el significat que el pacient els atribueix.
La valoració és un procés per mitjà del com l’individu assigna un significat al pensament en termes del seu valor, importància o implicacions:
– Si el pensament es valora adequadament (com ho fa la majoria de les persones en la població normal) com un pensament rar però que no significa res, l’individu tractarà al pensament com un succés cognitiu que no té referents en la vida real, amb la qual cosa es considerarà que té poca importància, no posseeix cap valor especial o no comporta implicacions personals especials.
– Però si el pensament es valora de manera inadequada (com ho fa l’obsessiu), de manera que se li assignin implicacions negatives per a l’individu, donant-li importància i considerant que pot tenir referents en la vida real (p.i. aquest pensament pot significar que realment vagi a fer o pugui fer mal a algú), llavors el pensament invasor adquireix un significat personal, i en valorar-se negativament té com a conseqüència la percepció d’amenaça.
D’aquesta forma, el per què pensaments invasors estranys es converteixen en obsessions s’explica pel funcionament conjunt i a l’excés de dos sistemes:
· Sistema Generador d’Idees/Pensaments Espontanis (paper creativitat)
· Sistema Detecció Perill/Amenaça (paper ansietat)
Així, metafòricament, podem dir que el sistema de detecció de perill respon com si a la cantonada hi hagués un tigre, quan el que hi ha és un gatet.
Quan algú concedeix molta importància als pensaments, bé sigui a la seva presència o al seu contingut, i conclou que el pensament és negatiu, perillós, inacceptable, etc., llavors és normal voler eliminar-ho, controlar-ho o solucionar-ho d’una o una altra manera. El que ocorre és que totes les estratègies que al principi poden semblar lògiques, es converteixen al final en part del problema. Tots els esforços per controlar, eliminar o evitar els pensaments són formes del que hem denominat neutralització.
Així, atès que es produeix un augment de l’ansietat (experiència desagradable) per la detecció de perill/amenaça, l’individu engega una sèrie d’accions per disminuir l’ansietat (neutralització).
El problema és que encara que al principi la neutralització pot disminuir l’ansietat (si bé de forma temporal i parcial) a la llarga es crea un cercle viciós, de manera que el que s’intenta com una forma d’acabar amb l’obsessió és el que precisament està mantenint el que segueixi apareixent (el que sembla que és una forma de control, com que és donar-li importància, el pensament torna, i a més llavors es percep com una falta de control; de tal forma que succeeix més per voler controlar-ho (paradoxa del control mental o efecte camell). Així, el fet que la neutralització redueixi el malestar fa que augmenti la probabilitat que es produeixi de nou la neutralització. A més, conforme l’ansietat empitjora, la freqüència del pensament augmenta (a causa de el efecte camell). I a més no només s’experimentarà l’ansietat una altra vegada, sinó que a causa de la sensació de pèrdua de control, empitjorarà sovint en cada nova ocasió (produint-se el cercle viciós que empitjora i alhora manté el problema).
Per comprendre la paradoxa bàsica del control del pensament o control mental (consistent en què quan un intenta no pensar en alguna cosa és gairebé impossible aconseguir-ho, i al contrari quan intenta pensar voluntàriament en alguna cosa és difícil mantenir-ho en la ment) es pot fer el següent experiment: 1º tractar de pensar en un camell durant dos minuts, comprovant que és difícil mantenir-ho en el cap; 2º tractar de no pensar en un camell, comprovant que el que succeeix és el contrari, que només fa que aparèixer.
Així, com més intentem no pensar en alguna cosa, més freqüentment ens ve el pensament al capdavant (un altre exemple més senzill és veure què ocorre quan es diu: No pensis en un elefant rosa).
És bàsica la distinció entre els aspectes involuntaris/voluntaris en el TOC:
– Aspectes involuntaris: – Pensaments obsessius-invasors
– Efecte camell
– Aspectes voluntaris: – Importància atorgada
– Conductes neutralitzadores
Els aspectes voluntaris són els elements on la modificació és possible.
Per tant, la teràpia no tindrà com a objectiu eliminar-los, sinó canviar la reacció davant ells: modificant la importància donada i canviant les estratègies utilitzades per contrarestar-los (conductes neutralitzadores o rituals); amb el que posteriorment, disminuirà la seva freqüència, durada i malestar.
Així, es tracta de suportar/tolerar la seva presència esporàdica.
