Els perills de l’automedicació

El tractament d’un problema psicològic específic inclou l’avaluació, el diagnòstic, el tractament i la prevenció de recaigudes. Aquestes fases són comunes a qualsevol modalitat d’intervenció. Tot i així, en funció de les necessitats del pacient, s’ha de concretar el tipus d’intervenció a utilitzar; ens referim aquí a la realització d’un seguiment psicoterapèutic i/o psiquiàtric (farmacològic).

Per a això, tant en una modalitat com en l’altra (i quan sigui possible, establint llaços de comunicació entre les dues) és imprescindible realitzar una valoració detallada dels símptomes presentats per la persona. En aquesta, alguns dels principals criteris a tenir en compte són el nivell de gravetat de la simptomatologia presentada, el grau d’evidència científica i empírica, i la quantitat d’alternatives (estratègies terapèutiques) existents a utilitzar. D’aquesta manera, en qualsevol trastorn, habitualment quan hi ha símptomes amb gravetat elevada, és comú complementar el tractament psicològic amb un altre de tipus mèdic a través de la col·laboració del psiquiatra. Aquest, mitjançant la prescripció de medicació específica procurarà disminuir o pal·liar els símptomes. Així doncs, serà el metge (en aquest cas el psiquiatre) el que establirà una pauta per a la presa d’una medicació específica, concretant una quantitat i uns horaris específics. A partir d’aquí, la persona s’haurà d’administrar i estructurar el dia a dia per seguir les recomanacions del professional.

Quan parlem d’automedicació ens referim al consum/ús de medicaments sense prescripció mèdica és a dir, sense la recomanació i pauta dels professionals de la salut. Encara que existeix medicació el consum de la qual no necessita prescripció, la immensa majoria relacionada amb la salut mental ha de ser prescrita. D’altra banda, són molts els motius que poden portar a una persona a regular-se ella mateixa la presa de medicaments, entre ells hi ha els possibles efectes beneficiosos o perjudicials atribuïts a la substància, la manca d’eficàcia, la recerca de solucions ràpides, el oblidar prendre-la, dificultats econòmiques, creences errònies en relació a aquesta, etc. Així, encara que les conseqüències de l’automedicació poden ser molt diferents no només en funció del fàrmac, sinó també de la persona, és important tenir en compte algunes d’elles:

– Simptomatologia diversa: Tal com s’ha remarcat, aquesta variarà en funció del fàrmac i de la reacció d’aquest en un organisme concret. Així i tot, la retirada brusca de la medicació o el consum excessiu poden produir símptomes psíquics i físics molt diversos com cefalees, insomni, atacs de pànic, marejos, nàusees, fatiga, irritabilitat… entre d’altres, així com precipitar la reaparició de problemes previs.
 
– Addicció o dependència: L’administració repetida i sense prescripció pot provocar un hàbit de consum inadequat encarat a pal·liar amb certs símptomes, i del qual pot ser molt difícil prescindir després d’un cert període de temps.

– Tolerància: Aquest fenomen es produeix quan, després d’un consum repetit de certa substància, el cos s’habitua a ella. Per això, per aconseguir els mateixos efectes o resultats la persona ha d’incrementar la dosi progressivament.

– Reducció de l’efectivitat: Quan la medicació s’utilitza per afrontar o reduir el malestar davant de situacions on no està prescrita, els seus efectes poden reduir-se. A més, en relació a l’anterior punt, el consum repetit sense prescripció i la conseqüent habituació, provoca la disminució progressiva de la potencialitat del fàrmac.

– Toxicitat: La intoxicació i les reaccions secundàries associades són comunes en casos d’automedicació, i més específicament, quan hi ha sobremedicació. Això pot generar problemes físics i psicològics diversos.

– Interacció: La interacció de la medicació amb altres fàrmacs o substàncies (des de medicaments fins alcohol o altres drogues) que es poden estar consumint, o fins i tot amb aliments específics, pot disminuir o augmentar l’efecte de la substància. A més, hi ha efectes molt contraproduents.

Al costat dels efectes descrits anteriorment, hi ha molts altres la repercussió dels quals no únicament personal, sinó familiar, social i laboral, és molt significativa. Cal establir una relació de confiança entre professional i client que permeti a aquest exposar tots els dubtes i comentaris pel que fa a la intervenció. En aquest sentit, la comunicació contínua entre els dos ha de ser una prioritat, la qual cosa permetrà prevenir possibles complicacions. Al costat d’això, cal emprar la autoobservació procurant exposar de forma específica les reaccions físiques i psicològiques que ens està produint el fàrmac o fàrmacs administrats.

És crucial exterioritzar i comunicar totes les preguntes que tinguem. Si necessites assessorament sobre el teu cas o sobre qualsevol tema que consideris rellevant, el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró t’ajudarà a resoldre’ls. No dubtis en trucar-nos.