Passem la major part del nostre temps pensant. Les imatges i idees se succeeixen amb molta rapidesa, i amb una freqüència gairebé sorprenent. Alguns d’aquests pensaments poden ser gairebé imperceptibles, o dit d’una altra manera, automàtics i inconscients. D’altres, en canvi, són especialment excel·lents i significatius, poden tenir una major durada, i generen un impacte emocional molt més gran. En aquest últim cas ens acostem al concepte de distorsió cognitiva.

 

Les distorsions cognitives, tal com van ser definides per Beck (1963) en la seva teoria sobre la depressió, consisteixen en errors a l’hora de processar la informació, al interpretar les diferents situacions. Això provoca que apareguin sentiments negatius en relació a aquestes situacions i a nosaltres mateixos, i facilita que es mantinguin les creences negatives sobre nosaltres, el món i el futur. Tots hem pogut experimentar alguna vegada alguna distorsió, tot i que són principalment comunes en problemàtiques com l’ansietat, la depressió o els problemes relacionats amb l’autoestima. A continuació, s’exposen algunes de les definicions i exemples de les principals distorsions:

 

  • Catastrofització: Consisteix en pensar constantment en el pitjor escenari possible sobre una situació, sense importar la improbabilitat de la seva ocurrència. Això provoca que veiem la situació com terrible, inevitable, intolerable o sense solució. Per exemple, “si ho faig em sortirà malament i serà horrible”; “segur que fracassaré”, “em quedaré sempre sol/a…”

 

  • Lectura del pensament: també anomenat “lector de ments” o “error de l’endeví”. Es refereix al fet d’inferir el que els altres estan pensant de nosaltres, i donar-lo per veritable. Per exemple, “si li parlo pensarà que sóc tonto/a”, “el meu cap/a creu que no valc”, “la gent pensa que sóc dèbil…”

 

  • Els hauria/haig de: Consisteixen en la transformació de preferències, desitjos o eleccions en absoluts universals. Per exemple, “he caure bé”, “hauria de començar a córrer”, “haig de ser perfecte…”

 

  • Pensament dicotòmic: O “blanc o negre” o “tot o res”. Aquí la persona va d’extrem a extrem a l’hora d’interpretar la realitat, i a més, mostra la seva postura amb molta rigidesa. Exemples d’això serien: “no serveixo per cuinar ja que aquest menjar m’ha quedat salat”; “Si no puc portar la meva mascota, prefereixo perdrem la funció”; o valorar les coses com a bones o dolentes, amics o enemics, a favor o en contra.

 

Junt amb aquestes, hi ha altres distorsions les quals van ser definides pel mateix autor i posteriorment ampliades per altres autors. Algunes d’elles són la magnificació, la sobregeneralització o la personalització, totes elles comunes tant en població general com clínica. En aquest sentit, a nivell terapèutic el que es pretén és facilitar a la persona descobrir els seus pensaments disfuncionals i irracionals, juntament amb l’efecte que tenen sobre el seu comportament i estat d’ànim, i dotar-lo d’eines d’afrontament adequades perquè dugui a terme la seva vida de forma més satisfactòria.