Pautes per fer front al problema de la ludopatia

Per resoldre i superar un problema amb els jocs d’atzar, cal tenir voluntat ferma de canviar el comportament. Aquesta secció us ofereix algunes claus i recomanacions per mantenir el problema a ratlla.
Consells per mantenir els jocs d’atzar sota control
Adquirir certs hàbits saludables, adoptar determinades actituds o fer-vos algunes normes en relació amb el joc us pot ajudar a mantenir sota control el comportament amb els jocs d’atzar. Alguns dels consells següents poden ser-vos útils.
·                         Sigueu sincer amb la vostra família i amics sobre quant jugueu.
·                         Poseu un límit en la quantitat que voleu gastar en els jocs d’atzar, i manteniu-lo.
·                         Limiteu quant de temps voleu passar apostant en els jocs d’atzar.
·                         Limiteu la quantitat de diners en efectiu que us emporteu quan aneu a apostar en jocs d’atzar.
·                         Deixeu les targetes de crèdit, talonaris (i altres) a casa.
·                         Recordeu que els jocs d’atzar són una despesa en entreteniment: l’entreteniment costa diners i, per tant, també els jocs d’atzar.
·                         Recordeu que els guanys són vostres: us els podeu posar a la butxaca i endur-vos-els a casa.
·                         Abans de començar a jugar, parleu amb algú durant mitja hora.
·                         Manteniu un registre de tots els diners guanyats i perduts.
·                         No jugueu mai fins que no hàgiu pagat les factures.
·                         Mai no demaneu diners per jugar a jocs d’atzar.
·                         No jugueu a jocs d’atzar si esteu enfadat, preocupat o deprimit.
·                         Quan sigui que sentiu l’impuls de jugar a jocs d’atzar i alhora realment no ho voleu fer, busqueu algú en qui confieu i amb qui pugueu parlar, i parleu del que sigui, no necessàriament sobre jocs d’atzar.
·                         Poseu alguns objectius per als diners que utilitzàveu en el joc.
·                         Recompenseu-vos per tots els passos que feu en la direcció desitjada.
 
No intenteu canviar-ho tot en un període curt de temps. És molt millor fer petits passos en la direcció correcta, que no pas pretendre canvis immediats i radicals. Reflexioneu amb sinceritat sobre el vostre comportament amb els jocs d’atzar.
Control dels diners
Les conseqüències que el joc patològic té en l’economia personal i familiar del jugador poden ser greus. Per això és important prendre mesures per recuperar el control de les finances. A continuació s’exposen alguns suggeriments per a les persones que juguen i les seves famílies.
Per a jugadors: controleu el deute

Responsabilitzeu-vos de la vostra situació econòmica. Feu una proposta als creditors i comprometeu-vos a pagar el deute pendent, establint un pla. Això ajudarà les vostres finances i també a reconstruir l’autoestima.
No proveu de jugar per resoldre els vostres problemes econòmics.

Procureu-vos més feina, si és necessari, per ocupar el temps lliure: us ajudarà a evitar una nova ocasió de joc. Pot ser dur, però a llarg termini serà bo per a la vostra situació econòmica i us farà sentir millor.

Designeu algú de confiança per fer-se càrrec, almenys temporalment, de les vostres targetes de dèbit i crèdit, i dels talonaris; o destruïu-los.

Protegiu els vostres actius transferint-ne la titularitat a nom del vostre cònjuge o company. Feu que calguin dues signatures per treure diners, en lloc de només la vostra. Un assessor financer us pot ajudar en el procés.

Eviteu cobrar i pagar en efectiu: domicilieu la nòmina i les factures al vostre compte corrent.

Limiteu la quantitat d’efectiu disponible, en general.

Busqueu ajuda professional amb especialistes en joc patològic i especialistes en gestió de finances.

Per a familiars: protegiu els diners
Estigueu al corrent de tots els diners que es gasten i es deuen.

Protegiu els actius. Considereu canviar comptes bancaris, hipoteques i altres actius de manera que el jugador no hi pugui accedir. Un assessor financer us pot ajudar en el procés.

Negocieu el control de la gestió de les finances familiars. Intenteu assumir la responsabilitat sobre les targetes de crèdit i dèbit del jugador. Doneu-los diners només per a les necessitats diàries fins que la situació millori.

No “rescateu” el jugador oferint-li diners per pagar els deutes. Això només allargaria el problema.

Cerqueu ajuda professional, tant per als consells financers com per al suport emocional.
Canviar el comportament
Canviar el comportament mai no és fàcil, però es pot fer. Una de les claus és fer-ho pas a pas, sense pretendre canviar-ho tot de cop.

Senyals de recaiguda
És important que pugueu identificar una recaiguda quan està passant. Només si us adoneu podeu triar una opció diferent i sana.
Eleccions no saludables
·                         Fer una aposta.
·                         Fer una altra aposta.
·                         Perseguir les pèrdues.
·                         Aconseguir més diners en efectiu (demanar-ne, robar-ne…).
 Eleccions sanes
·                         Afrontar les emocions pròpies (truqueu a un amic, parleu-ne).
·                         Trobar alguna altra cosa per fer.
·                         Parar les pèrdues: torneu a casa i expliqueu-ho a algú.
·                         Fer-hi alguna cosa: buscar ajuda.
 Com més aviat trieu una opció saludable, més èxit tindreu a l’hora de deixar l’hàbit dels jocs d’atzar.

Com prevenir l’addicció a les noves tecnologies

L’aparició de les noves tecnologies ha anat paral·lel al sorgiment d’una nova expressió d’un vell fenomen: L’Addicció. Telefonia mòbil, videojocs, ordinador, Internet, xats, etc…conformen aparentment l’origen del problema.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) assenyala que una de cada quatre persones pateix trastorns de conducta relacionats amb les noves addiccions. Es pot parlar d’addicció en tots aquells casos en els quals l’afició interfereix en la vida diària, o quan es practica aquesta afició per no passar-ho malament en lloc de per passar-ho bé.

Entre els senyals d’alerta que poden indicar-nos una addicció destaquen les següents:
? Pèrdua de temps d’estudi, amb o sense mals resultats acadèmics.
? Deteriorament o menor dedicació a les relacions interpersonals i a altres activitats d’oci.
? Increment de les conductes que impliquen agressivitat.
? Patir ansietat, irritabilitat, fins i tot malestar físic en cas de no poder utilitzar l’objecte de l’addicció.

Adoptar actituds preventives resulta molt important, però en cas de sospitar que pogués existir una addicció, s’ha de buscar ajuda professional especialitzada.

Recomanacions indispensables:
1. Potenciar als nostres fills activitats d’oci saludable (esport, lectura, manualitats, activitats a l’aire lliure, etc.)
2. Establir amb ells una relació de confiança que ens permeti parlar i dialogar de forma sincera i oberta.
3. Controlar els temps d’ús de les tecnologies.
4. Tenir en compte la importància del nostre exemple. Els nostres fills ens tenen com a models i tendeixen a imitar les nostres pròpies conductes. Com podem insistir en no abusar de l’ordinador si nosaltres passem massa hores davant del mateix?
5. Ajudar-los a desenvolupar bones habilitats socials que els permetin el desenvolupament de sanes relacions interpersonals.

Recomanacions per prevenir l’addicció a l’INTERNET:
1. Trencar amb les rutines de connexió: si el menor encén l’ordinador res més aixecar-se per comprovar el seu correu electrònic, hem d’indicar un nou horari i usar senyals i alarmes que li indiquin a l’adolescent que ha passat el seu temps i ha de desconnectar-se.
2. Ajudar al menor a elaborar un horari realista que contempli no solament el temps dedicat a navegar, sinó també altres activitats com l’estudi… Ensenyar-li al menor la capacitat formativa de la xarxa, incloent Internet com una eina d’ajuda a l’estudi i a la formació.
3. Instal·lar filtres de contingut que impedeixin als menors l’accés a pàgines amb contingut no adequat.

Recomanacions per prevenir l’addicció a la TELEFONIA MÒBIL:
1 . Retardar al màxim l’edat de possessió del mòbil.
2. Fer que els menors entenguin el valor econòmic de les trucades.
3. Pactar el model de mòbil: buscar un d’adequat per a la seva edat.
4. Facilitar la presa de consciència del temps que passen parlant i enviant missatges.
5. Delimitar els espais d’ús.

Recomanacions per prevenir l’addicció als VIDEOJOCS:
1. Posar la consola o l’ordinador en un espai comú, d’aquesta manera, facilitem la interacció amb els pares i la possibilitat que aquests “controlin” indirectament com, quan i amb qui es juga.
2. Jugar amb ells, compartir emocions i transmetent d’aquesta forma el nostre punt de vista. Limitar el temps dedicat a jugar.
3. Pactar amb ells la durada del joc i fer-los conscients del temps que passen jugant.
4. Informar-se del nivell de violència, l’edat mínima i les habilitats requerides pel videojoc, abans de comprar-ho.

Recomanacions per prevenir l’addicció a la TELEVISIÓ:
1. Posar la televisió en un espai comú de la casa.
2. Evitar que els menors tinguin el seu propi aparell a la seva habitació.
3. Dedicar temps a veure la televisió amb els nostres fills i parlar amb ells sobre el que s’està veient, ajudant-los, d’aquesta manera, a reflexionar sobre els continguts.
4. Evitar mantenir-la encesa de forma permanent, encara que no se li estigui parant atenció.
5. Veure la televisió amb un objectiu concret (per exemple: una sèrie determinada), no “veure per veure”.
6. No utilitzar la televisió mentre s’està menjant. Aprofitar aquests moments per al diàleg familiar.

Incidència i prevalència de l’Anorèxia i la Bulímia Nerviosa

Han fet falta només deu anys perquè les xifres sobre incidència d’anorèxia i bulímia al nostre país s’equipessin a les de la resta dels països europeus, convertint-se així en la tercera malaltia (la primera és l’asma, i la segona l’obesitat) més freqüent entre els adolescents.
Ara, aproximadament, una de cada 100 adolescents d’entre 14 i 18 anys cau a les urpes de l’anorèxia, mentre que un 2,4% desenvolupa bulímia. I no només el sexe femení (l’anorèxia nerviosa afecta 15 vegades més a dones que a homes) s’està enganxant als trastorns de l’alimentació, també els homes han començat a veure’s reflectits significativament en les estadístiques. “El sexe és un factor de protecció enfront dels trastorns de l’alimentació. Fins ara ser home era un arma eficaç contra l’anorèxia i la bulímia, però això està canviant. Cada vegada hi ha més casos de nois que pateixen aquestes patologies”, destaca el M. Velilla, de l’Hospital Clínic de Saragossa.
Les recerques realitzades a Espanya estan aportant ja algunes respostes al perquè d’aquest augment espectacular de casos, així com les raons que justifiquen aquesta alarma: els canvis socials, un millor diagnòstic, un nou comportament de la malaltia i un coneixement major de les conseqüències físiques de patir trastorns de l’alimentació.

CANVIS SOCIALS
La cultura de ser prim
L’anorèxia i la bulímia, conegudes popularment a través del rostre d’alguns dels seus afectats com el va ser Lady Diana, Jane Fonda o la ballarina del Boston Ballet, Heide Guenther, que va morir el 30 de juny com a conseqüència d’una anorèxia, són patologies modernes que han sabut aprofitar-se de les tendències socials dels països industrialitzats. En les últimes dues dècades, la primesa s’ha convertit en la targeta de visita de tots aquells homes i dones que desitgen triomfar social i professionalment. “Els missatges que fan referència a la imatge corporal són omnipresents i amb ells es transmet la idea que estar prim és el mitjà per obtenir la felicitat i l’èxit. La pressió és excessiva”, destaca el doctor Gonzalo Morandé, de l’Hospital Nen Jesús de Madrid.
Pèrdua d’hàbits alimentaris
La incorporació de la dona al món laboral és un altre dels factors socials dels que s’estan servint l’anorèxia i la bulímia per a la seva propagació. L’absència d’una persona que es responsabilitzi dels horaris de menjar (un paper tradicionalment atribuït a la mare) ha facilitat que molts adolescents que començaven a flirtejar amb la dieta escapessin al control familiar i acabessin transformant una alimentació irregular en una malaltia greu.
“Aspectes tradicionals, com asseure’s a la taula per menjar o sopar en família estan desapareixent de les cases espanyoles. Aquest és un dels motius que estan afavorint l’expansió dels trastorns de l’alimentació”, explica el doctor J. Casas, de l’Hospital de Móstoles de Madrid.
Una altra de les conductes trencades en els hàbits alimenataris és, segons el doctor Casas, l’hora del berenar. “El descontrol a l’hora del berenar ha augmentat. Ara cadascú obre la nevera i agafa el que vol. Els nens aprenen a menjar malament, per aquest motiu els costums dietètics que transmetran als seus fills també seran erronis”.


MILLOR DIAGNÒSTIC
Nova terminologia
Les estadístiques no menteixen: l’augment de persones que acaba desenvolupant un trastorn d’alimentació s’ha elevat considerablement. Alguns autors apunten al fet que part d’aquest creixement es deu tant a un major i millor diagnòstic, com a l’aparició d’una nova forma de catalogar la malaltia. “L’any 1985, els termes anorèxia o bulímia no especificat no existien. No obstant això aquests tipus de diagnòstics ja s’estan utilitzant. En ells s’agrupen els pacients que pateixen varis, encara que no tots, els símptomes de l’anorèxia i la bulímia”, assegura el doctor Casas.


Perfil de les víctimes.
Sexe: femení. Edat: 14 a 18 anys, són les èpoques de més risc, encara que els estudis situen entre els 12 i els 25 anys, les edats en les quals poden aparèixer els trastorns de l’alimentació.
Classe social: mitjana-alta. Aquests han estat, tradicionalment, tres dels trets més comuns entre les anorèxiques. Avui, els trastorns de l’alimentació s’han saltat les barreres socials i, fins i tot, les fronteres de l’adolescència. “L’anorèxia, per exemple, s’ha universalitzat. Ara afecta a totes les classes socials i comencen a presentar-se casos de persones que sobrepassen la trentena i que pateixen aquest trastorn”, afirma el doctor Morandé.
El risc de contagi.
La competència i el risc de contagi són dos dels perills que tanquen els trastorns de l’alimentació, especialment l’anorèxia. El doctor Morandé explica que, en moltes ocasions, el desig de perdre uns quilos es converteix en una competició entre amigues. “Cadascuna sempre es veurà més grossa que l’altra i intentarà seguir aprimant. A més, entre elles es recolzen i recolzen per seguir dejunant i perdent pes”. També pot produir-se l’efecte va contagi. “Hem comprovat que, quan una nena aconsegueix estar més prima i aconsegueix així l’admiració de la resta del grup, es produeix una espècie de contagi. Això provoca que les amigues del seu entorn vulguin semblar-se a ella i acabin també emmalaltint”.
Més factors precipitantes.
Divorci dels pares, sobreprotecció dels fills, mort d’un familiar, antecedents familiars d’anorèxia o depressió o, fins i tot, ser el primer o l’últim dels germans s’han revelat com a factors que poden empènyer a un adolescent amb predisposició a sofrir un trastorn d’alimentació a caure definitivament en la teranyina de l’anorèxia o de la bulímia.


CONSEQÜÈNCIES FISICAS
Cors petits.
Nenes de 17 anys amb cors de la grandària d’una de set. Quedar-se, literalment, en els ossos està provocant alteracions en el funcionament i en la grandària del cor. Un total de 130 nenes anorèxiques espanyoles han participat en un estudi. Els seus resultats: la majoria posseïa un cor petit i patia alteracions. Antonio Bayo, cap de la secció de Cardiologia de l’Hospital Nen Jesús de Madrid i líder del treball, afirma: “Ens hem trobat amb una alta incidència d’anomalies: la meitat dels casos a causa d’un prolapse en la vàlvula mitral (mal funcionament d’aquesta vàlvula); unes altres patien vessi pericàrdic (aigua fora del cor). També es van trobar trastorns del ritme cardíac”. Els experts desconeixen encara si la recuperació del pes retornarà la normalitat al funcionament cardíac.
Nenes menopàusiques.
L’amenorrea (pèrdua de la menstruació) és un dels tres símptomes que serveixen per al diagnòstic de l’anorèxia nerviosa. Aquesta pèrdua ha estat associada, al costat d’un augment dels nivells de certes hormones, com el cortisol, amb l’aparició de osteoporosis.
Dos anys de seguiment de 42 pacients han servit per constatar que existia una pèrdua de densitat òssia, no recuperable ni amb un any de tractament amb estrògens. La doctora María Teresa Muñoz Calvo, de la secció d’Endocrinologia de l’Hospital Nen Jesús, afirma: “No sabem si més anys d’administració d’estrògens serviran per recuperar massa òssia. No obstant això, hem comprovat que les que recuperen la menstruació de forma natural sí augmenten la fortalesa dels seus ossos”.

TRACTAMENT MULTIDISCIPLINARI
No hi ha discrepàncies. El tractament dels trastorns de l’alimentació ha de ser multidisciplinari: aspectes nutricionals, psicoteràpia, teràpia familiar, farmacoteràpia, són diverses de les mesures que cal adoptar enfront d’una anorèxica. A més, la detecció precoç sempre juga a favor del pacient. “La curació sempre és més fàcil quan el problema es detecta en les seves fases incipients”, comenta Gonzalo Morandé.

Personalitat diferent
Les víctimes de l’anorèxia i de la bulímia posseeixen un caràcter obsessiu que acaba traduint-se en una preocupació constant pel pes i la dieta. No obstant això, la personalitat d’aquests pacients és diferent. Així, la anorèxica sol estar considerada com a “nena model”: perfeccionista, bona estudiant, amb un nivell intel·lectual alt i amb tendència a evitar conflictes.
En canvi, la seva preocupació per l’opinió que els altres tenen d’ella és excessiva, així com el seu autocontrol. Les bulímiques, per contra, solen ser més impulsives, intolerants i es frustren més.
L’addicció a les drogues és una característica bastant freqüent entre aquestes pacients així com la seva tendència a la depressió i a l’ansietat. A més, solen fracassar en les seves relacions sentimentals. “A la dona anorèxica se la descobreix abans perquè es queda en els ossos, mentre que la bulímica sol mantenir el mateix pes. Aquesta és una de les raons per la qual les bulímiques mantenen més temps en secret la seva malaltia”, comenta el doctor Casas. Segons els especialistes, la bulímica, a diferència de l’anorèxica, té més consciència que està malalta i sol acabar sol·licitant ajuda.

Depressió i crisi econòmica

La desocupació, la pobresa, el deute i la disminució dels serveis públics també tenen implicacions directes per a la salut humana. Les depressions, els suïcidis associats i els trastorns per consum d’alcohol, són conseqüències conegudes a tot el món. És oportú, doncs, que aquest any el Dia Mundial de la Salut Mental que es va celebrar el 10 d’octubre es centrés en la Depressió com una crisi global.

La dura realitat de les malalties mentals com la depressió no s’ha de perdre en les controvèrsies sobre la classificació psiquiàtrica que han sorgit durant la revisió del Manual de Diagnòstic i Estadística dels Trastorns Mentals (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders). En un comentari en l’edició d’aquesta setmana, Dilip Jeste pregunta: “Com pot qualsevol persona raonable creure que les malalties mentals, que són trastorns del cervell, són menys mereixedores de tractament que les que afecten als pulmons o al fetge?” La Llei de Paritat i Equitat de Salut Mental i Addicció ( Mental Health Parity and Addiction Equity Act) aprovada pel Govern dels EUA en 2008, i els recents progressos del Projecte de llei de Salut Mental (Discriminació) en el Regne Unit, són benvinguts exemples que els legisladors reconeixen la gravetat de la malaltia mental.
La naturalesa completament devastadora de la depressió és evident si es considera que moltes persones amb aquesta malaltia prefereixen morir a viure amb els seus símptomes. Més del 50% de les persones que moren per suïcidi han tingut un episodi de depressió en el moment de la mort. “No m’agrada estar prop de la vora de la plataforma quan un tren està passant“, va dir Winston Churchill. “L’acció d’un segon acabaria amb tot. Unes gotes de desesperació.” Uns altres s’autolesionen , més del 70% dels pacients en una mostra del Regne Unit d’autolesionats ha tingut un trastorn depressiu. Moltes més persones amb formes més lleus de depressió no experimentaran una desesperació tan profunda. Però no obstant això, deixaran de funcionar com un individu sa: poden arribar a ser incapaços de treballar, cuidar dels seus fills, o simplement no poder passar un dia sense sentir-se inútil i buit o imprudent i enutjat.
La càrrega de la depressió mundial és enorme. Les estimacions actuals de l’OMS col·loquen els trastorns depressius unipolars en tercera posició en la lliga de malalties de càrrega global. S’espera que superin les infeccions respiratòries i les malalties diarrèiques l’any 2030. 
No obstant això, a diferència de molts grans problemes globals de salut, la depressió és fàcilment tractable i, fins a cert punt, es pot prevenir. El diagnòstic, que sol tenir lloc en l’àmbit d’atenció primària, exigeix un historial rigorós i una exploració per identificar possibles trastorns comòrbids (en general ansietat, trastorns per consum d’alcohol i malalties cròniques com el càncer i la diabetis). El tractament consisteix preferentment en suport psicosocial bàsic combinat amb medicaments antidepressius, psicoterapia a curt termini (com la teràpia cognitivoconductual), o tots dos. Desafortunadament, s’estima que el 50% dels pacients a tot el món encara no reben aquest tractament.